The roots of the Blues & Jazz

Amb en Ricard Gili no puc ser gents objectiu donat que li professo una veritable adoració personal des de fa una pila d’anys, per tant vagi per endavant la meva conscient subjectivitat d’aquest reconeixement que vull fer públic de forma ben oportunista just desprès de ser guardonat com a sisè “Jazzterrassman”. Aquest guardó se li ha concedit en el marc del 27è Festival de Jazz de Terrassa 2008 i fins ara l’havien rebut Peer Wyboris (dm), Jorge Pardo (saxos), Josep M. Farràs (tp), Johnny Grifin (saxo) i Tete Montoliu (p).

Segons diuen per que “en Gili és un símbol del jazz clàssic. Membre fundador de La Locomotora Negra, la big band amb més trajectòria del panorama català, i darrerament de la Fundació Jazz Clàssic de Barcelona en pro de la divulgació d’aquest estil. Deixeble de Louis Armstrong i amant del so Basie i Ellington, Ricard Gili és un dels promotors del jazz més actius i un home que des de la seva formació autodidacta ha sabut transmetre amb entusiasme l’esperit d’aquest gènere a molts músics i espectadors”.

Que cal afegir-hi? Doncs ben poca cosa. En Ricard, va néixer el 26 de març de 1948, fill de l’arquitecte Joaquim Gili Moros i de la Antònia Vidal, mestre de la Generalitat republicana i pianista. Per tant el guardó de “Jazzterrassman” li ha arribat casualment com a regal d’homenatge i reconeixement als seus 60 anys. Felicitats i que no decaigui!

En Ricard Gili és un eminent arquitecte en actiu però per ell el Jazz ha estat sempre la seva vocació vital. Des de ben jove va descobrir el Jazz més autèntic de la mà del seu pare i del matrimoni Jimmy Rena i Manó que el van marcar profundament.

René Larroque, “Jimmy Rena” havia nascut a Montauban el 1918 i va morir a Palamós el 1995. Va deixar els seus estudis de dret per convertir-se en un extraordinari pianista stride i cantant que interpretava dins el més pur estil de Fats Waller. Casat des de l’any 1942 amb Marguerite (Mano), nescuda el 1919 també a Montauban, sembla que era estudiant de matemàtiques quan es va enamorar de’n Jimmy. Des de llavors van fer una parella admirable i inseparable. Mano es va dedicar de ple a aprendre la guitarra seguint les passes de Big Bill Broonzy i Django Reinhardt, va excel·lí en l’estil T-Bone Walker, estava dotada d’un drive potent i imperturbable, tenia un fraseig vehement i càlid, i una gran sensibilitat per acompanyar i fer swingar. Els dos es complementaven a la meravella. Quan al començament de la Segona Guerra Mundial el gran crític de Jazz, fundador i president del Hot Club de France, Hugues Panassié s’instal·la a Montauban manté una estreta relació amb la parella i, segons tinc entès, la Mano va ser la padrina de l’Olivier, el fill de la Madeleine Gautier, companya d’en Hugues. La maitrise de la Mano va arribar a atreure l’atenció del gran Django que li va dedicar la seva composició “Mano”. En aquesta època la parella Jimmy i Mano actuaven en els grans hotels de la Côte d’Azur i tenien l’oportunitat d’acompanyar a grans musics americans de pas per França com Louis Armstrong, Memphis Slim, Lionel Hampton, Coleman Hawkins, Don Byas, Albert Nicholas, Benny Waters, Mezz Mezzrow, Bill Coleman, Hal Singer, Guy Laffite i un llarg etcétera.

Des del 1962 van instal·lar-se a Calella de Palafrugell i van obrir el local de “La Guitarra“ situat en una de les platgetes més entranyables de llevant del Canadell. En el local “La guitarra” durant les temporades d’estiu sempre si feia Jazz en directe de molta qualitat. En Jimmy i la Manò contractaven un “solide batteur” i amb el trio amenitzaven les vetllades que atreien afeccionats del Jazz d’arreu de Catalunya i de França. Era molt freqüent trobar-se jam-sessions espontànies en les que hi participaven grans jazzmen que estaven de pas. Molt aviat varen fer amistat amb el matrimoni Gili que estiuejava a Calella. En aquest ambient, en Ricard es va llençar com un posés a estudiar la trompeta i els seus germans també el van seguir en l’aventura: en Carles a la bateria (“el cor de la banda”) i en Toni al saxo tenor. En Jimmy i la Manò a “La Guitarra” van crear un veritable viver de futurs músics de Jazz catalans, amés dels Gili, els Trepat, els Romani, Gol, Bordas, Font, etc.

En Ricard en aquella època era com un predicador del Jazz, seguint la tradició més fonamentalista d’en Hugues Panassié. Es dedicava en cos i ànima a estudiar el “Jazz Verdader“, preservar-lo, divulgar-lo i mantenir vehements debats i controvèrsies amb els més reconeguts crítics de Jazz del nostre país situats en els llocs clau per formar “opinió pública”. Va organitzar a casa seva i amb la col·lecció del seu pare uns seminaris d’aprofondiment inoblidables realment insuperables. Eren com un master sobre el Jazz. Molt ben preparats, conduits amb art, i construits de forma molt sòlida. Durant els primers anys, abans de que la meva dedicació gairebé en exclusiva a lluitar contra la Dictadura franquista, inclús el vaig acompanyar a predicar i el vaig emular tant com vaig poder. Aquesta tasca evangelista l’ha feta, i la segueix fent, en tota mena d’institucions culturals catalanes, ha publicat articles en diverses revistes, ha estat entrevistat en diversos programes de radio i televisió, i va arribar a publicar el 1978 “El Jazz”, primer editat per Nova Terra i el 1986 reeditat per Hogar del Libro. Es una obra rigorosa sobre la història i les característiques de la música de Jazz, que inclou un glossari i una discografia de referència de cada estil. Val la pena!

A més de predicar l’evangeli també somiava en practicar-lo i, seguint les master-class d’en Jimmy i la Mano quan ja havia aprés mínimament a tocar la trompeta es va proposar un nou repte: formar un grup de jazz clàssic. Entre els cercles de l’escoltisme, amics dels trens i relacions familiars va trobar l’ambient més receptiu a aquesta dèria musical i ben aviat els dos germans Gili, Ricard a la trompeta i Carles a la bateria, el Tòfol Trepat al piano, en Tomas González al saxo tenor i en Miquel Soler al contrabaix van formar un quintet que l’any 1971 ja es presentava en públic a La Cova del Drac del carrer Tusset amb el nom de “La Locomotora Negra”, el mateix que el de les audicions de Jazz que ja organitzava en Quimet Gili des de feia uns anys, primer a casa seva i desprès també a La Cova del Drac.

Des dels seus inicis per tant La Locomotora Negra fou una orquestra d’afeccionats al Jazz, que per sobre de tot donaven un gran valor a les persones que en formaven part d’ella i, a la vegada cuidava primmiradament les relacions personals entre tots elles i el seu entorn. Penso que, tot i la seva il·lusió de somiar en transformar-se en músics de jazz negres afro-nordamericans (la rauxa catalana), van tenir l’encert de saber entendre que com que el Jazz, i sobretot el que ells fruïen, no donava per viure, calia buscar-se les seques amb les seves activitats professionals personals (el seny català). Com a resultat en va quedar un projecte col·lectiu musical lúdic i, des del meu punt de vista, diria que aquesta visió equilibrada entre seny i rauxa va ser justament la seva clau de l’èxit, del reconeixement i admiració popular que de forma creixent han tingut des de la seva fundació, de la seva evident autenticitat en la interpretació tot i les seves limitacions tècniques musicals, de la pedagogia jazzística que han practicat obstinadament al llarg d’aquests anys, de la fidelització d’un públic cada cop més entès, més estès i més divers, de la seva capacitat de créixer com a banda tant a nivell interpretatiu, com a nivell tècnic i, per suposat en nombre de músics (des de fa uns anys ja son una veritable big band de quatre seccions amb quatre trompetes, tres trombons, cinc saxòfons i una secció rítmica de quatre instruments) i la impertorbable estabilitat del grup durant prop de quatre dècades, quan en aquest sol fet hi ha comptades formacions a nivell mundial, al llarg de tota la història del Jazz, que si puguin comparar. Evidentment el mèrit es de tots i cadascun d’ells, però cal reconèixer el lideratge indiscutit d’en Ricard Gili i la seva quota fàcil d’identificar en aquest viatge a Ítaca.

Durant tots aquests 37 anys La Locomotora Negra de la ma d’en Ricard Gili ha estat una institució clau en l’escenari jazzístic català. Després de les primeres tímides presentacions en ambients reduïts i coneguts, van participar en el Festival de Jazz de Terrassa i després al Festival de Jazz de Barcelona (1974) al Palau de la Música.

El 1977 munten l’espectacle musical “Home amb Blues” en col·laboració amb el Grup d’Estudis Teatrals d’Horta de la ma de Pep Montanyès. Participen al Festival de Donostia a on reben com a reconeixement el primer premi del concurs de conjunts amateurs en la modalitat de Jazz tradicional. Segueixen en el Festival de Gasteiz (1979) i finalment la consagració en el Festival de Montauban (1983).

Des de 1982 han enregistrat deu discs/CD que han presentat religiosament a L’Aliança del Poble Nou davant l’ampli cercle d’amics i admiradors més proper però cada cop més ampli: La Locomotora Negra nº1(1982); Hey, Mr. Landlord! (1983); Ellington Train (1985); Jazzin’ and Dancin’ (1988); ‘Round Cristmas (1992); 25 Anys (1996); Memorial Duke Enllington (2001); Swing als 30 (2001); Originals (2005); A Day At The Movies (2007).

L’any 1984 triomfen al Teatre Romea del carrer Hospital de Barcelona amb l’espectacle “El Duke a Barcelona”, un altre de les col·laboracions creatives sota la direcció de Josep Montanyès (1937-2002) i amb la participació destacada de músics de la talla de “Wild” Bill Davis (org), James Bolden (tp), Harold Ashby (ts), Charlie Williams (as) i Buster Brown (Tap Dancer) i un conjunt de veus que ja havien participat en el concert sacra d’en Duke Ellington a Santa Maria del Mar. Des del meu punt de vista es probablement el moment més emblemàtic de la banda, van trencar el sostre i van reclamar el seu dret a volar per on volguessin.

Durant tots aquests anys no paren de fer bolos per totes les viles de Catalunya que si presten i els hi poden pagar el caché respectable que demanen.

En Ricard Gili també va ser el director artístic del Festival de Jazz de la Costa Brava des de la seva primera edició del 1990 fins l’any 2001.

El 1996 Barcanova publica la autobiografia musical col·lectiva de La Locomotora Negra “Cartes des del tren” signada per en Toni Gili.

El 1998 l’Espai de Música i Dansa de la Generalitat els convida al festival commemoratiu de George Gershwin i l’any següent al de Duke Ellington. Aquest mateix any 1999 marca l’inici de la seva saga de concerts memorables al Palau de la Música com el “Memorial Duke Ellington” del 1999, revivint el concert d’en Duke a Santa Maria del Mar, i també amb la Coral Sant Jordi però aquesta vegada amb els cantants solistes de Kathy Autrey, Núria Rial i Randy Greer, i la ballarina tap dancer Mireia Font. “Louis Armstrong 100 anys” del 2001 amb la de Oriol Romaní, Pepe Robles, Oscar Font, Josep Maria Farràs, Ignasi Terraza i “Big Mama” Montse Pratdesava. “Dames del Jazz” del 2002 amb “Big Mama”, Kathy Autrey i Leslie Bee. “Swingin’ for Hamp” del 2003 en homenatge a Lionel Hampton amb Dany Doritz (vibes) i Marc Foset (g). “Count Basie 100 anys” del 2004 amb en Josep “Brother” Vadell (p).

L’any 2002 la Generalitat de Catalunya va atorgar la Creu de Sant Jordi en forma de placa a La Locomotora Negra com entitat: “Veterana formació jazzística catalana que l’any 2001 va commemorar el seu trentè aniversari. Dedicada, preferentment, a la interpretació de temes del jazz negre en els seus vessants més populars, pren com a model les orquestres més famoses de l’època swing i, mitjançant les seves sovintejades actuacions —també en l’àmbit internacional—, ha contribuït a acostar la música de jazz a un públic ampli“. (DOGC núm. 3755 – 06/11/2002. DECRET 250/2002, de 8 d’octubre, de concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya).

Sense defallir va impulsar la creació de la Fundació Jazz Clàssic fins que finalment l’any 2006 es va fer realitat una altre dels seus somnis. Li agraeixo al Ricard d’haver-me invitat a participar en aquesta aventura col·lectiva al costat de vells amics i coneguts com Bruno Figueras, Oscar Font, Carles Gili, Toni Gili, Marcel Marata, Miquel Palou, Tòfol Trepat i Lluís Trepat. En Ricard n’és el President, faltaria més, i me’n sento especialment satisfet de les fites que en tant poc de temps ja hem assolit:

El concert de solidaritat amb els músics de New Orleans afectats per l’huracà Katrina amb el concert de “The Spirit of New Orleans” (21 de març de 2006) a l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona.
El I Jazz Class Non Stop (21 d’octubre de 2006) durant 12 hores a l’Hotel Icaria de Barcelona amb un concert familiar al matí i una nòmina de 14 formacions al llarg del dia: Sant Andreu Junior Jazz Band; Ivanov Jazz Grup; Krokodillos; Tòfol Trepat Trio; Big Mama; Biel Ballester Trio; Lluís Coloma Trio; Barcelona Swing Serenaders; Swing 7; Matthew Simon Quartet; Ignasi Terraza Trio amb Josep Mª Farràs; La Vella Dixieland amb Laia Porta; La Locomotora Negra; i la Barcelona Jazz Orchestra.
El concert del gran pianista Eric Reed (2007) a l’IEN.
El II Jazz Class Non Stop a l’Auditori en el marc del Festival de Jazz de Barcelona (2007) amb la Big Band de Terrassa i Laura Simò, els Fumanchú Servants, la Barcelona Jazz Orchestra amb Susana Sheiman, Els Hot Angels i la Sant Andreu Junior Jazz Band.
I una sèrie de “Jam sessions“, de conferències “Jazz book” i de sopars temàtics amenitzats amb formacions musicals ad hoc.

I encara a títol personal li dec el haver-me passat a tocar la trompeta. Be, per fer justícia el primer impuls li dec a l’amic i mestre Ferran Cailà que em va animar en aquesta aventura quan ja tenia esperons i em va acompanyar a comprar-me una embocadura Schilke 8E2 que encara utilitzo. Però cal dir que en Ricard va beneir la idea d’en Ferran i em va confiar una trompeta Cuesnon “fins que n’aprengués“. Esperonat amb el préstec condicionat al cap d’un any li tornava demostrant-li que ja podia tocar el “On the Sunny side…“, no sé si m’ho va perdonar mai.

En fi que, com ja deia a l’inici, he estat un privilegiat al poder compartint aquests anys d’amistat amb en Ricard Gili i ara em toca dir amb veu alta que per la grandesa del Jazz a Catalunya, Ricard segueix sense defallir com fins ara. Llarga vida!

El següent curs 1988 l’Oriol Bordas inicia un procés de fer créixer el grup a partir dels seus propis recursos i ens proposa que en Jaume Sala agafi la direcció dels assaigs, per que de fet ja ho feia de la banda en les “actuacions”. El destete no serà brusc i l’Oriol seguirà mantenint un assessorament individual al Jaume però des del punt de vista de direcció, la execució dels temes i fins i tot alguns arranjaments.

En aquest mateix curs iniciem els assaigs a la mítica “La Cova del Drac” del carrer Tusset. Es un lloc entranyable, situat en un subterrani, amb una decoració decadent però sòbria i coherent. Les parets de “La Cova del Drac” original tenien tant records de concerts de grans jazzmen que m’imagino que alguna cosa se’ns devia contagiar. La sala disposava d’un piano de quart de cua excel·lent, bateria i un bon equip de so, això sí amb uns micròfons de qualitat però que ja necessitaven un relleu. Un dels problemes que vàrem tenir en aquesta sala va ser la informalitat en que el Sr. Tordera ens va tractar, en el sentit de que molt sovint ens trobàvem que no podíem disposar de la sala, be per que es celebrava una exposició, o hi havia una lectura de poemes, o un grup, lògicament més important que el nostre, havia de preparar una actuació,… El desgavell i malestar que això provocava en el nostre incipient grup amateur era molt important i va arribar a ser una de les dificultats a l’hora de mantenir el treball continuat i sistemàtic que l’orquestra s’havia plantejat com objectiu.Cal tenir en compte que tots hi anàvem deixant de fer altres coses, però a més a més alguns venien expresament des de Manresa per assajar i si ens trovabem a la porta de La Cova sense poder fer l’assaig…. De tota manera era “casa nostre” i ens hi trobàvem molt a gust. Hi vàrem estar bastants cursos assajant a la sala fins que per denúncies dels veïns basades en el soroll que es transmetia per les estructures de l’edifici, especialment durant les actuacions del vespre, l’Ajuntament va obligar a tancar-lo al·legant la manca d’una sortida d’emergència. Amb aquest acte “higiènic” de l’Ajuntament penso que la ciutat va perdre un cau d’art molt arrelat a la cultura catalana.
Durant aquest curs s’incorporen a La Farga en Jordi Lleonart (cl, ts), Joan Angla (b), Joan Miquel Rius (dm).
La incorporació de nous membres del Bages (en Joan i en Joan Miquel), alguns com en Jaume i en Joan professors de l’Institut Politècnic de Formació Professional de Manresa, porta a un acord d’alternar setmanalment els assaigs entre La Cova del Drac de Barcelona i el Saló d’Actes d’aquest institut manresà. Periòdicament, i penso que amb una freqüència mensual fèiem uns assaigs de tota una jornada, que programaven en dissabte, a l’escola de música Esclat de Manresa que ens deixaven la Escola per nosaltres. L’Esclat era una escola especialitzada en la formació de músics de Jazz que estava en la línia de la Berklee College of Music i estava dirigida per jazzmen de reconegut prestigi com Manel Camp, Santi Arisa, Kitflus, Jaume Badrenas, etc., molt amics d’en Jaume Sala.
Durant aquesta època en Jaume Sala assumeix el paper de Sísif, refent pràcticament tots els arranjaments anteriors adaptant-los a la nova formació que constantment va canviant per les noves incorporacions o els canvis d’instruments dels que ja hi érem (per exemple en Pere es passa del alto al tenor, en Jordi del clarinet al tenor, jo mateix començo a transmutar de la harmònica chromàtica a la trompeta, etc.). Sovint també refent les partitures transposades de cada un de nosaltres amb les noves tonalitats dels temes que a la veu de l’Aracel·li li semblaven més adequades segons la lluna. I amb una frenètica hiperactivitat anàvem, a més a més, incorporant al repertori nous temes: “Limbo Jazz”, “Take The “A” Train” i “Tea for Two”. Tinc la impressió de que en aquella època el treball d’arranjament i direcció que li va tocar fer al Jaume Sala va ser descomunal i, per acabar-ho d’adobar, poc gratificant. M’explicaré. A nivell individual dedicàvem molt poc temps tant a estudiar les noves partitures, com a treballar-les a nivell tècnic. Les noves incorporacions generalment es trobaven a uns nivells similars de mediocritat interpretativa i per tant afegien més problemes de conducció del grup, de lideratge de les diverses seccions i d’execució, i com més gran era el grup més inseguretats sumava. En definitiva que donava la sensació de que per molt que treballéssim, no avançàvem. Aquest diagnòstic el compartíem tots plegats, però a l’hora de prendre mesures correctives érem poc coherents. Aquesta dinàmica col·lectiva va anar “cremant” al Jaume Sala especialment per tot el que ell aportava i el poc que rebia. Una vegada el savi d’en Tomás González, expert saxo tenor, amic amic personal i que vetllava per que el nostre projecte musical no defallís, em va comentar “una banda sona tant malament com el pitjor dels seus músics”. Primer em va semblar una boutade, desprès que poder era una indirecta càustica per dir-nos “però com us atreviu?”, però amb els anys he reconegut que és una sentència irrebatible que hauria de fer pensar molt a la gent que, com nosaltres, ens vàrem llençar inconcientment a una aventura tant divertida com complicada. No vull dir amb això, que no s’hagi de fer l’experiència, ans al contrari, si no que, justament tenint en compte aquesta sentència diagnòstica cal posar-hi esforços proporcionalment inversos a la incompetència individual per redreçar mínimament els perversos impactes en els resultats estètics musicals del grup.
A continuació una divertida foto de grup feta durant un assaig en el saló d’Actes de l’IFP de Manresa l’any 1989 ens pot il·lustrar aquella època tant feliç. En la foto es veuen: Joan Angla (fb); Jordi Lleonart (cl); Pep Sales (g); Joan Miquel Rius (dm); Carles Olartecoechea (p); Araceli Aiguaviva (voc); Miquel Inglés (harp chrom); Pere Roig (ts); i Jaume Sala (as). En aquella època la Michèle Butzbach (p) no podia venir als assajos doncs acabava de parir la Laura Calvet Butzbach, la seva tercera filla.

Amb aquesta mateixa formació es pot veure la Banda en la inoblidable Festa dels Amics de La Farga Hot Jazz Band celebrada el 7 de juliol de 1990 al Centre Cívic L’Artesà de Gràcia. En aquells moments ja s’hi havia incorporat en Toni Santandreu (ts). En el meu cas ja havia incorporat la trompeta en algun dels temes del repertori, tot i que seguia tocant la Cromàtica i les Marine Band.

A continuació una tira d’imatges d’en Toni Santandreu ben disfressat de fargot amb el seu flamant saxo tenor Selmer Constelation. En Toni hi va passar uns dos anys en la Banda i aquestes fotos estant fetes molt poc abans de la seva mort el 1990. Va ser una pèrdua molt dura per tots plegats. En Toni era un personatge molt especial que va portar aires nous, molta humanitat i moltes il·lusions, es nota amb la seva força en la mirada:

La sobtada mort d’en Toni Santandreu ens va fer sentir més units que mai. El seu comiat, organitzat per la seva família, fills i amics més íntims va ser molt emotiu. Aquest nucli de persones llençaven les seves cendres al Mediterrani des d’un veler que es passejava davant de l’espigó d’Arenys de Mar, mentre el cor de joves de la Coral Sant Jordi que havia dirigit en Toni anteriroment li dedicava unes cançons alternant amb la nostre Banda que, reforçada pels germans Gili i en Tomàs González de La Locomotora Negra, va interpretar temes adients per aquell moment.
Just al cap de pocs dies del seu comiat teníem un bolo a Sant Pere de Ribas i, allí vàrem sentir com mai que el saxo tenor d’en Toni ja no sonava. Aquell concert va ser un calvari per tots plegats però ens va enfortir.
Penso que el grup ja estava en una mena de crisis interna crònica i persistent, però com a norma de conducta col·lectiva sempre fugint endavant, el 1992, acordem noves incorporacions al grup en la línia habitual: Jordi Closas (tp), Koldo de Gibert (tp), Joan Altimiras (ts) i Michael Parrusel (g).
En aquest període cal destacar la incorporació d’en Víctor González. En Víctor tenia experiència com a músic doncs havia format part de la “Huapachà Combo” de l’època més creativa i divetida. Era un baixista que es defensava molt be amb el trombó de vares, que tenia “orella” molt fina per sentir els ensembles, que tenia un gust musical exquisit, que tenia criteri musical, artístic i personal, que tenia coneixements tècnics de sonorització, que quan calia sabia organitzar una posada en escena de la Banda, i sobretot era que era i es una gran persona que es va bolcar amb cos i ànima per que La Farga arribés a ser el que tots somiàvem. Personalment penso que va ser la incorporació més decisiva del grup durant tota la seva història. La incorporació d’en Víctor va animar extraordinàriament al Jaume Sala i de retruc va esperonar a tot el grup.
Les dificultats de disposar de forma estable de la sala de “La Cova del Drac” ens va portar a establir un acord amb l’encantadora sala de Jazz “L’Eixample” del carrer Consell de Cent de Barcelona i que regentava la Sra. Lola. Era un local bastant particular, de poca capacitat, de planta rectangular estreta i allargada, amb un sostre molt baix, amb molt poca llum, bastant sòrdid i amb una planta superior per jugar a cuit amagar, fer timbes de pocker, sopars, etc. El local també disposava d’un piano de quart de cua excel·lent que havia tocat molt sovint el mateix Tete Montoliu, també disposava d’un equip de veu. L’únic que hi mancava era una bateria que havíem de portar en els assaigs. Era el tòpic de tuguri de Jazz: local sòrdid, amb poca llum, la sonoritat que donava la proximitat, acostumava a estar bastant brut, feia tuf de borrilles de cigarret i d’alcohol vessat per un terra ple de vidres de restes de gots trencats. De tota manera hi vàrem passar una bona temporada molt agradable fins que també per denúncies dels veïns basades amb el soroll el varen tenir de tancar. Un altre racó d’art de Barcelona que es tancava sense alternativa. Tot fos per una Barcelona més higiènica però molt sosa.
En la foto adjunta es pot veure una part dels membres de la Banda en un assaig a L’Eixample el 1993. La foto dona fe de les reduïdes dimensions del local i la seva charme. Aquell dia érem a l’assaig: Michèle Butzbach (cl); Koldo de Gibert (tp); Jordi Lleonart (ts, cl); Lluís Boix (dm); Joan Altimiras (ts); Carles Olartecoechea (p); Araceli Aiguaviva (voc); Miquel Ingles (tp); Joan Angla (fb); Jaume Sala (as); Víctor González (tb); i Pere Roig (ts).

Durant l’any 1994, es va incorporar encara més gent a la Banda: Josep Carrasco (tp) i Joan Ardite (ts) i es va reincorporar en Michael Parrusel(g) que per motius professionals ho va tenir que deixar.
La següent foto correspon a la Festa dels Amics de La Farga Hot Jazz Band celebrada el 16 de desembre de 1994 al Centre Cívic La Sedeta de Gràcia. En la formació repetim els mateixos que ja hem mencionat en relació a la foto anterior a L’Eixample però amb les incorporacions de Michael Parrusel (g) i Joan Ardite (ts).

Acabaré els records d’aquesta etapa amb unes reflexions personals a modus de conclusions o lliçons apreses sobre aquest interessant període.
Durant tota aquesta etapa hi ha un constant entrar i sortir de músics, incorporacions de nous instruments, amb un saldo positiu de creixement sostingut de tal manera que passem de ser una formació reduïda a una big band de 19 músics de quatre seccions: trompetes, trombó, saxos, secció rítmica i cantant. En qualsevol cas es en aquest període que La Farga es transforma d’orquestra en propiament una Big Band.
Aquest aspecte de creixement del nombre de músics i d’instruments junt amb rotació de persones es determinant per entendre lo complicada que va resultar ser la seva gestió: dificultat de direcció, de arranjaments, de disciplina de treball, de continuïtat, …
Aquest període de transformació es fa consolidant un govern assembleari que formalitza la constitució i consolidació del grup com a tal i que formalitza i comparteix una visió i un projecte. En aquest sentit hi juga un paper important el criteri de cooptació consensuada, en el sentit de que les noves incorporacions han de rebre el vist i plau unànim de tothom. Ens reproduim de forma una mica clònica si exceptuem la incorporació d’en Víctor.
En els bolos de l’època ja explicitàvem verbalment i de forma molt elaborada la nostre missió de treballadors mutants en el sentit de que entenem “La Farga Hot Jazz Band” com una factoria (exactament una farga) de swing que representa la transformació d’una societat industrial en una societat de serveis, i per tant la producció de “serveis culturals”. Més endavant ja em referiré a aquest tema i el nostre emmirallament amb “les fargues de la Vallfarrera” o el martinet de la farga de Ripoll. La pel·lícula “Brassed off” simbolitza el que llavors vivíem i sentíem. El seu director Mark Herman explica la tràgica extinció dels miners del carbó, de les seves formes de vida, de la seva organització social i de la seva cultura, a partir de la historia d’una banda d’un poble anglès durant la reconversió de la mineria gestionada per la “Dama de Ferro” Margaret Tatcher. En fi motius no ens en faltaven per sentir-nos una mica els “katharos” de les essències societals que estàvem començant a perdre i per tant penso que, evidentment amb diferents graus, tots plegats compartíem una filosofia i un compromís social, i penso que La Farga tenia una mena de codi étic-genètic. Aquest concepte de “pertenència” a La Farga té concrecions explícites com: la fidelitat al grup; el compromís de dedicació i progrès personal; el compromís d’assistència als assaigs i als bolos per damunt de tot, etc. Es considera que els arranjaments de La Farga són propietat col·lectiva de l’orquestra i no de les persones que les han fet. Es una sociabilització de la producció col·lectiva que es mantindrà fins al final de la disolució accidental i forçosa de la banda.
Durant aquest període comencem a encarregar arranjaments com “After You’ve Gone” fets a mida de La Farga i en exclusiva.
Recordo com una experiència molt interessant els clínics que vàrem organitzar amb tres liders de la música de Jazz per que fessin una proposta al grup. El primer clínic el vàrem fer amb en Ricard Gili que a partir del blues “County Atmosphere” enregistrat per La Locomotora va conduir tres assaigs per traspassar al grup el que ell perseguia amb aquest arranjament que intenta reproduir la forma d’interpretar el Jazz que tenia l’orquestra de Count Basie. Aquest tema, va passar al repertori de La Farga i el vàrem disfrutar durant molts anys.
El segon clínic el vàrem organitzar amb en Tomás González que ja ens va preparar un “Moten Swing” i ara per aquest clínic ens va aportar un exel·lent “I Got Rhythm” molt swingant i divertit. Va ser incorporat a la banda, però el creixement posterior del grup, va anar obligant a modificar l’arranjament original del tema.
El tercer clínic el vàrem organitzar amb en Pep Gol trompeta i líder de La Vella Dixieland. Ens va arranjar a mida, i amb exclusiva, el Jive-Blues “Choo Choo Ch’ Boogie” de Louis Jordan. També va conduïr tres sessions de treball i finalment el tema va quedar inclos per sempre més en el repertori de la Banda i va ser un dels nostres èxits que feia furor.
Aquests tres clínics vàren ser una experiència d’aprenentatge col·lectiu molt significativa i va contribuir a que aquest període fos tant determinant en el creixement personal i grupal. En aquest sentit penso que el grup va ser capdal per donar-nos suport mutu especialment en moments difícils que tots passem un dia o altre per crisis personals, per conflictes de parella, per preocupacions amb els fills, per problemes en la feina, etc. La Banda va ser com una teràpia balsàmica insubstituible. Aquesta vessant personal es solia tractar col·lectivament en els sopars que es feien desprès dels assaigs i que servien per arreglar el món, els nostres problemes personals i fins i tot per tractar temes de La Farga. Era semblant al “tercer temps” d’un partit de Rugby. Sense els sopars no es podia entendre aquest fenòmen de convivència positiva que va caracteritzar la historia d’aquests anys.
Sísif com un heroi del absurd: sensació de que tot el que s’avança en un assaig (treball duríssim i esgotador) ja s’ha oblidat al següent dia de trobada. Ens mancava metodologia de treball. Fèiem gala de poca disciplina de treball i escassa concentració en els assajos. Calia un esforç extraordinari del director per mantenir l’ordre en el grup i el compliment del pla d’assaig. La quantitat d’esforç que havia de fer el Director era finalment molt poc eficient en quant a resultats per tots aquests aspectes i lògicament tenia un efecte negatiu en l’estat emocional del Director i evidentment també del grup: insatisfacció?
Aquesta situació penso que esgota al Jaume Sala, especialment per que va fer patent que el seu perfeccionisme era inviable amb aquest grup. El que en Jaume hi dedicava no era compensat pels resultats, ni per l’esforç individual: no s’estudiaven els papers, no es treballava individualment a nivell de resoldre problemes tècnics,…
Aquesta etapa es caracteritza per entronitzar de fet el concepte de gestió col·lectiva personalitzada en que el Director de la Banda ha de ser un de nosaltres, lògicament el més dotat i amb més competències. Avenço conclusions però penso que aquest model de gestió es va convertir perversament en un procés crònic de “cremar” els millors companys del grup en el sentit musical i de lideratge.
Aquest període de creixement ens va conduir a la decisió de tenir un caché del grup per negociar els bolos. Es va fer amb tota la lògica del món doncs havíem de compensar les despeses: el cost de l’equip de so que ens vàrem comprar, els nous arranjaments encarregats, el cost dels locals d’assaig, pagar als directors dels clínics de formació, les despeses de desplaçaments al lloc d’actuació, etc. Per un altre banda consideràvem que si no hi posàvem alguna mena de cost, ens podríem trobar amb problemes de saturació de bolos i que com “a cavallo regalado no le mires el dentado”, ens respectarien poc. En qualsevol cas vàrem fixar un cachè i d’alguna manera vàrem començar a fer la competència deslleial als grups professionals, però sobretot penso que a nivell de conviccions va ser com una mena de traïció al vot de pobresa del grup. Es un tema que mereix reflexió.
Cal destacar que el grup format per moltes persones i cada una d’elles amb un bon entorn de relacions personal donava com a resultat una capacitat de convocatòria important: les festes dels amics eren concorregudes per unes 200 persones, mentre hi havia un entorn d’unes 500 persones que rebien la informació. Les Festes del Amics eren molt agraïdes pels amics: ambient; sensacions, alimentava el narcisisme però també la motivació i trabava relacions internes.

P.E.:

Victor (TH) wrote:
Hola Amigos,
He estado fuera en varios viajes y no encontraba el momento porque quería revisar la época para añadir algo (siempre que valiese la pena).
Lo primero es agradecer a Miquel el trabajo que ha hecho y recordar aquél período y personalmente (aunque creo que es un poco pelota) el haber podido colaborar haciéndoos sufrir con arreglos algunas veces complicados pero que me ayudó muchísimo para coger experiencia y disfrutar como un loco. Fue una experiencia increíble que me vino muy bien en un momento de mi vida profesional complicada y que me devolvió al redil musical ya que llevaba unos 6 años con los instrumentos colgados (… hey! no todos), lo cual no se lo perdonaré nunca!
Lo segundo es ayudar a añadir algo que le adelanté el lunes pasado, cuando le pude ver después de bastantes meses: NUESTRA FASTUOSA ACTUACIÓN EN EL RESTAURANTE CHINO!!!.
Esto tiene que pasar a los anales del Jazz (amateur y profesional). No hay grupo, banda, etc. que pueda presumir de haber llenado un restarurante chino (de los grandes) del Eixample de Barcelona como la hizo La Farga Hot Jazz Band. Aún están alucinando los chinos. No llegan e entender que pasó. Pero ahí estábamos nosotros con amigos, familias, etc., llenándolo/atiborrándolo y con un cacho escenario del copón, que ya hubieran querido los famosos clubes de jazz de BCN actuales.
No sé si los chinos llegaron a entender algo sobre el jazz o no pero como mínimo habría que proponerlo a los Guineseses ya que un concierto con casi 300 personas en un restaurante chino es todo un evento difícil de superar.
Así que lanzo la idea para que se documentalice. Yo creo que tengo alguna foto pero de momento no la he encontrado. Es probable que entre todos algo consigamos.
Ah! Y que no decaiga!.
Me dijo Miquel que parece que Jordi está a punto de aparecer por aquí. Propongo una cena o comida o lo que sea para reunirnos y mantener el contacto mas cercano. Ya diréis que opináis.
Varios abrazos

Victor
=================
M’afegeixo al 100% de les paraules d’en Jordi Lleonard. És més, m’he emocionat llegint el bloc perquè m’ha transportat a una època del primers anys de La Farga, realment fantàstica. Ho viviem amb una intensitat extraordinària, malgrat les nostres serioses mancances musicals, però amb uns sentiments i un espirit de grup, com perfectament ho narres Miquel, que poques vegades es dona.
Endevant Miquel, que això ens animarà als demés a participar-hi.

Una abraçada a tothom

Carles
=================
Ostres Miquel, no sabia que havies fet això. Et felicito absolutament, és un lloc fantàstic, i no pas només per la Farga sinó també per la resta. L’enhorabona! Ep! Amenaço amb tornar aviat.
Jordi
===========
Aixó si que es collonut!
En Carles també em va comentar els records inoblidables del seu casament amb la Adriana a La Cova del Drac. Entre altres moltes coses, recordo que vaig ser capaç de tocar tot el tema de “On the Sunny Side” sense donar ni una, però es que ni una nota del tema. Te el seu mèrit fer32 compassos estant fora de to i ni enterar-se, i ni saber com arreglar-ho. Això tambè hauria d’estar entre les gestes èpiques de les postrimeries del segle XX.
Arrel d’això amb en Carles també varem recordar el concert al Bar Terminal, i després en recorda d’altres com el del Carnestoltes en una torra de Valldoreix, plena de travestis glamurosos, i un altre grup de Cornellà (el Pep, la Antonia, en Toni…). Quina jeta que teniem!
Continuarà.
Seria molt més divertit si cadascú anés afegint records, apostilles, comentaris…. Vinga!

Els anys ’60, amb 17 anys, quan cercava la veritat com un possés vaig tenir la gran sort de conèixer en Quimet Gili per recomanació d’en Hugues Panassié que hem va facilitar les coordenades. Vaig tardar molt poc amb prendre contacte amb ell i em va convidar a casa seva. Recordo com si fos ara el dia que vaig anar per primera vegada a casa seva. Em va rebre molt afablement, penso que acompanyat del seu fill Ricard que més o menys tenia la meva edat. En Quimet era un senyor d’uns 50 anys que fumava amb pipa i vivia en un pis amb lleixes per totes les parets plenes de discs. Vaig quedar impressionat. Em va ver una mena d’interrogatori de com havia arribat a contactar amb ell i que en sabia del Jazz. L’encontre devia ser prou surrealista, doncs el meu coneixement es reduïa a haver llegit amb fruïció “La historia del verdadero Jazz“(traduit per l’Oriol Martorell i editat per Seix Barral el 1961, tan sols dos anys després de la seva publicació original a Paris) i a escoltar, fins a saber-me de memòria l’ùnic disc LP que tenia: “Louis Armstrong y su orquesta con Earl Hines al piano” amb notes de George Avakian i editat per Philips. En una cara hi havia una selecció de 6 temes del Hot Five i en l’altre 6 enregistraments de l’època de la orquestra d’en Louis Roussell. Recordo que em va convidar a escolar alguns jazzmen molt característics pel seu estil i que havien format escola com Big Bill Broonzy, Fats Waller, Al Casey, Chick Web. Increíblement per mi i pel Sr. Gili vaig anar endevinant un jazzman rera l’altre, sense haver-los escoltat mai abans, tant sols per les descripcions que en feia en Panassié en el seu llibre. Des d’aquell mateix moment la meva valoració davant el Sr. Gili no va tenir equivalent. De fet el gran mèrit no era meu, si no del gran Panassié que en aquell moment vaig confirmar que era un coneixedor sense equivalent d’aquesta música. A partir d’aquí em vaig incorporar en el cercle de relacions de la família Gili, i el que són les coses, amb els anys i sense tenir-hi res a veure, vaig arribar a casar-me amb una veïna de la escala. Predestinació?

Però qui era aquest personatge? Era un apassionat pels trens i el seu món. Aquesta passió el va portar a construir un món ferroviari en miniatura d’una gran bellesa. Va crear una maqueta de 30 m2 amb línies fèrries, pobles, edificis, estacions, enllaços,… Tot un món a escala 1:87, perfecta, amb gust, increïble! També era un gran afeccionat i entès del “cante hondo“, del xerès i de la “chanson francaise“. Fins molts anys després no vaig saber que en Quimet Gili era el Sr. Joaquim Gili i Moros (1916-1984), un arquitecte d’avantguarda format durant la República, entusiasta seguidor del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per el Progrés de l’Arquitectura Contemporània), sancionat pel franquisme per “rojo separatista” que li va costar estar dos anys sense poder estudiar, que va destacar als anys ’50 i fou representatiu d’una arquitectura de contracorrent i fundador i destacat animador del Grup R . Una de les seves obres més representatives de la innovació, sostenibilitat i especialment del racionalisme eclèctic es l’edifici Editorial Gustau Gili (1954).

Quan el vaig conèixer acabava d’iniciar uns “jazz-forum” a casa seva que aplegava un grup nombrós d’afeccionats al Jazz i va denominar “La Locomotora Negra“, un títol prou amfibi que tant funcionava en català com en castellà i sintetitzava el seu amor pels trens. El nom destacava el paper que van jugar els ferrocarrils en la difusió del Jazz al costat de l’emigració des del Sud agrícola al Nord industrial, amb els ritmes ferroviaris com el boogie woogie o el shuffle, “All Aboard!“, en temes com “Hold That Train“, “Night Train“, “Choo choo ch’ boogie“, “Take the A train“, “Blue Train” i tants d’altres. Finalment, i poder lo més important, una patent de marca: la focalització en el Jazz que feien els “negres” nord-americans, considerat per ell i en Hugues Panassié com a “Jazz autèntic“. Eren audicions preparades al voltant d’algun tema clau (el swing, el blues,…) il·lustrades amb interpretacions molt representatives dels conceptes que volia transmetre’ns. Les sessions tenien un programa de ma amb argument i objectius, era el que en dèiem “fer didàctica“, ensinistrar i donar claus per aprendre sol i tenir criteri. En Quimet Gili era a més a més un gran mestre. Combinava les presentacions i descripcions verbals dels elements que volia destacar amb les audicions. Eren sessions magistrals des de tots els punts de vista que personalment em van aportar molts elements formatius més enllà inclús del Jazz i que després he utilitzat abastament. Les sessions es van anar massificant i, un cop convençut el Sr. Tordera, les va traslladar a “La Cova del Drac” que la omplia mensualment les matinals dels diumenges amb un auditori fervent i entregat. Aquesta iniciativa de divulgació va ser clau per recuperar l’afició pel Jazz a Barcelona juntament amb els esforços del Hot Club de Barcelona que liderava el Sr. Alfredo Papo. Aquestes audicions van arribar a influir decisivament per que “La Cova del Drac”, que inicialment s’havia creat com a cau de la nova cançó catalana, fou finalment inclús més coneguda com el local de Jazz que va presentar les millors programacions amb solistes internacionals de la talla de Harry “Sweets” Edison, Joe Newman, Bill Coleman, “Wild” Bill Davis, Oliver Jackson, Billy Michel, Carrie Smith, Cliff Smalls, Michel Silva, Benny Waters, Gene “Mighty Flea” Conners, Red Richards, Ed Thigpen,… i també el lloc per donar-se a conèixer els jazzmen i grups del país que començaven seriosament a fer Jazz com Arnau Boix, Oriol Bordas i tants d’altres.

Un record i un deute al Quimet Gili per tot el que em va ensenyar i tot el que vaig aprendre d’ell. Tot el poc o molt que sé de Jazz, però sobretot la forma de sentir-lo, li dec al meu Mentor Quimet Gili, i en part també a la seva companya Big Mama Antònia Vidal que sempre li va donar suport i als seus fills Ricard, Carles i Toni que han mantingut la flama i han constituït una nissaga que ja es un referent per la cultura a Catalunya. El 2002 la orquestra “La Locomotora Negra” va rebre la “Creu de Sant Jordi” per la destacada tasca de difusió del Jazz.

De “La Farga Hot Jazz Band” tant sols ni ha hagut una i no en soc pas jo el dipositari de les seves essències, però penso que val la pena reflexionar sobre l’experiència viscuda i animo a els altres fargots que aportin el seu punt de vista, la seva memòria històrica i les seves reflexions.

En el meu cas, ho escric per que sento necessitat de fer-ho, per que els hi havia comentat més d’una vegada al Pere Roig i a la Michèle Butzbach de que ho tenia en la meva agenda i ja havia fet unes notes, per que en Pere Roig en tenia moltes ganes de fer-ho i de tant en tant en preguntava si ja ho havia acabat. A la seva memòria doncs li dedico aquestes reflexions. Estic convençut de que si no haguera estat per la seva tossuderia, la seva energia contagiosa i el seu lideratge, La Farga ni haguera existit.

Viurem doncs una mica dels records que alguna lliçó ja n’hem tret, apart de passar-ho molt bé tots plegats durant molts anys. Fargots animeu-vos a dir la vostre, reconstruir aquesta aventura per qui vulgui compartir-la.

Estructuraré la història de La Farga en etapes segons els directors que va tenir al llarg de la seva dilatada existència: Oriol Bordas, Jaume Sala, Víctor González i Peter Delphinich.

L’etapa Oriol Bordas (1986-88): del “big bang” als “fargots-càtars”

Els orígens de l’aventura es troben en dos nuclis connectats personalment i professionalment que l’any 1984 inicien trobades amb la intenció de fer Jazz. Per una banda el nucli que, una part del qual, treballava en el Gabinet d’Ordenació Educativa de la Direcció General d’Ensenyaments Professionals i Artístics de la Generalitat de Catalunya i estava format per Michèle Butzbach (p), Jaume Sala (as) i jo mateix a l’harmònica cromàtica. Els tres, amb voluntat de formar un grup més ampli, vàrem proposar de sumar-s’hi a Jordi Calvet (g) i Joan Vicenç (dm). Amb aquesta formació de quintet comencem a treballar totalment focalitzats i obsessionats en fer Jazz Clàssic entès de forma purista, restrictiva i excloent al voltant del que dogmàticament cataloguem com a Jazz. El “trívium” de l’aventura musical ens el va anar dosificant en Jaume Sala que era l’únic del grup amb una formació musical sòlida (i a més a més amb formació de Jazz Modern, en la línia de la Berklee College of Music que predominava, i encara es vigent, com a metodologia en les escoles catalanes de Jazz de l’època) i amb un gust exquisit en la interpretació. Per part meva adopto des del principi un paper d’adoctrinament fonamentalista dels companys de la formació en el Jazz, doncs de fet els mateixos companys, de forma conscient o no, necessària o no, m’entronitzen en una funció de xamà. En termes actuals, aquest paper fe pope li correspondria al d’una mena de talibà que aprovava o condemnava les iniciatives dels companys neòfits i els indicava l’únic i veritable camí de la salvació pel sacrifici en la impossible execució del jazz que es varen inventar els negres d’origen africà dels Estats Units de Nord Amèrica. Missió impossible on les hi hagi, clar, però la resignació formava part de la salvació…

Durant l’estiu del ’85 la Michèle Butzbach participa en un taller de Jazz en el Sud de França (penso que era a Nimes) i ens aporta un material que serà molt valuós en lo successiu: es tracta de l’“Anthologie des Grilles de Jazz. 1.500 morceaux”. Amb aquest material al sarró ja podem codejar-nos amb els jazzmen professionals, amb “els enterats”. Si més no tenim les estructures i graelles d’acords de gairebé tots els temes que podríem interpretar amb el vist i plau del “càtar” Miquel.

Al cap d’unes sessions de trobades amb més o menys èxit, aconseguim que l’Oriol Bordas accepti conduir el nostre grup, amb una metodologia de taller de combo, mentre que en Jaume, la Michèle i en jo mateix també comencen a rebre classes individuals del mateix Oriol. Els avenços i descobertes individuals i col·lectives durant aquest període dels primers passos són significatius i impactants, i ens motiven molt a tots plegats. En Jaume Sala bateja el grup amb l’irònic nom de “Iai jazz”. Poder no n’hi havia encara per tant, doncs teníem al voltant d’uns 40 anys, i alguns menys i tot, però el nom es prou representatiu del nostre esperit col·lectiu i del bon clima.

Paral·lelament un altre grup d’amics comuns també de Formació Professional, en part emulant la gesta que ja havia iniciat l’altre grup, però no reconeixent-ho mai, tot i que en aquest cas, musicalment els caracteritza el seu eclecticisme, o “escudella” , amb el sentit o l’objectiu de tocar qualsevol cançó del gust de qualsevol del grup: temes populars catalans, “nova cançó”, jazz, etc. El grup estava format per en Pere Roig (as), en Carles Olartecoechea (p) i en Pep Sales (g). La direcció musical es de’n Carles que tenia experiència en cantar acompanyat de la guitarra.

Al cap de poc temps, a l’inici del següent curs 1986-87 acordem fusionar els dos nuclis i constituir-se com un grup. Per tant, es a partir d’aquest moment que s’inicia la historia del que es denominarà “La Farga” que es mantenen sota la direcció de’n Oriol Bordes. En el moment de canvi de plan i de compromís ho deixa en Jordi Calvet i al cap d’uns mesos s’hi incorpora l’Aracel·li Aiguaviva com a cantant.

Per tant el grup inicial del que ja denominem “La Farga” al maig de 1987 és una formació de 8 instruments constituïda per 9 membres: una secció de tres vents, una secció rítmica de tres instruments i una cantant. El grup el formaven: Jaume Sala (as), Pere Roig(as), Miquel Inglés (harmònica chromàtica), Carles Olartecoechea i la Michele Butzbach (altrenant-se al piano), Pep Sales(g), Joan Vicenç (dm) i Aracel·li Aiguaviva (vocal). En Oriol Bordas fa un treball de conducció del combo, des d’un plantejament  de “work-shop”,dirigeix els assatjos, fa els arranjaments a mida de les nostres limitacions personals i en dona classes individuals als que ja s’ha comentat anteriorment i també a Pere Roig i Aracel·li Aiguaviva. Els assajos, durant el primer curs es fan en un local del Carrer València que l’Oriol Bordas comparteix amb d’altres músics joves de Jazz. La direcció musical d’Oriol Bordas era remunerada, i en cap cas formava part de la orquestra com a músic. Es va fixar una regularitat setmanal en els assaigs (inicialment els dimecres). I amb molt encert en Pere Roig va proposar de realitzar una festa anual dedicada els amics que després del primer èxit va quedar instituït com un clàssic.

“A final de curs”, al voltant de Sant Pere de 1987 fem la primera presentació en públic davant del nostre cercle d’amics més proper. Per l’ocasió lloguem “La Cova del Drac”, la original, la del carrer Tusset, on havien actuat els millors jazzmen recalats a Barcelona. Ens ho passem pipa, a nivell de satisfacció personal, sense ser ni conscients dels dèficits musicals del grup. Presentem un repertori d’onze temes: Rosetta; Careless Love; Blue Monk; On the Sunny Side of the Street; Mood Indigo; Undecided; All of me; Weary Blues; Student’s Shuffle for Every Wednesday (tema que va dedicar l’Oriol a la banda fent referència al dia que ens trobàvem per assajar); You need to rock; When the Saints go Marchin In. Ens en queda, a part del record entranyable, una cinta de vídeo que testimonia la èpica estrena mundial. Cal destacar que tots aquests temes eren el resultat del treball de combo fet durant el curs, i per tant anàvem a una mitjana d’un tema per mes, la qual cosa posa de relleu la extraordinària tasca que va fer amb nosaltres l’Oriol Bordas. Caldria tenir-ho en compte entre els grans miracles del segle XX i per tant algun dia el Vaticà hauria d’incloure l’Oriol entre els candidats a la beatificació. Doncs a nivell de “progrés fet pel grup és extraordinari si es té en compte d’on partiem i a on vàrem arribar en tant poc temps.

El següent curs ja passem a fer els assajos a La Cova del Drac i s’incorpora el grup en Nicolau Baixes (fb). Ampliem el repertori amb 7 temes més: Perdido (Lost); Don’t get around much anymore; Satin Doll; When You’re Smiling; Basin Street Blues; Tin Roof Blues; I’m afraid The Masquerade is Over. Com ja es habitual tornem a celebrar la Festa dels Amics als voltants de Sant Joan o Sant Pere.

D’aquesta primera època del naixement del nucli que va generar La Farga, i amb la perspectiva que dona el temps transcorregut, en trec algunes conclusions a nivell estrictament personal, en el ben entès de que, en cap cas sé si la resta de companys compartirien algunes d’aquestes valoracions de lliçons apreses.

En primer lloc penso que vàrem actuar com una mena de pioners a la descoberta del “Far -Jazz“, i insisteixo en aquesta figura de “pioners” per que crec que en els nostres comportaments i sobretot en la nostre visió del que volíem fer hi havia més utopia i fe en lo desconegut que altre cosa (especialment coneixements de jazz, de música i de tècnica instrumental). Penso que ser “fargot” era viscut per nosaltres com una mena de religió al estil medieval, i per seguir una antiga tradició catalana, la assimilo amb una mena de “catarisme“, en el concepte de “katharos“, de persones que ho deixaven tot pel Jazz, com a símbol de la Puresa amb majúscules. Hi havia, penso, bastant de sublimació mística, i especialment de persecució obstinada de la utopia, fins al·lucinant, arribar-la a tocar i viure-la realment.

En aquest sentit, altres característiques del grup de pioners eren prou específiques: es tractava d’un grup molt reduït, molt cohesionat a nivell de confiança personal, de valors fonamentals compartits, de saber que el projecte era col·lectiu i de compartir-lo amb una clara responsabilitat social.

Penso que més que un grup de músics, érem un grup de grans amics, i això dit en majúscules molt grans. El fet de fer música era un més, i no l’únic, dels projectes compartits, i per suposat cada cop que avançava el grup a nivell musical, l’aspecte musical prenia més importància, però durant prou de temps es tractava d’un projecte, musical o no, d’un grup de músics per conveniència. Els aspectes personals eren fonamentals i els valors eren estructurants. Tant era així que el procés de noves incorporacions va ser explicitat com un procés de cooptació absolutament consensuat entre tots: qualsevol persona que s’incorporés al grup, era provada musicalment, i després es mantenia una conversa; ens donàvem un temps de convivència i finalment el grup decidia si era prou digne d’entrar o no a formar part d’aquella cobradia de fargots. Perdoneu-me, fargots, l’expressió un tant sectària que utilitzo però la recordo així. D’aquesta visió del grup, que per cert no recordo si va ser explicitada d’aquesta manera doncs la memòria em podria trair, sobretot per que parlàvem molt, pensàvem molt sobre la banda, construíem un model teòric compartit, fèiem filosofia, però no deixavem res o molt poc escrit. En qualsevol cas, de tot això es el record que en conservo d’aquells temps tant gratificants per mí per suposat, però compartit per tots plegats.

El petit grup era assembleari tant per la gestió, la pressa de decisions o el govern. Per aquest procediment es va formular l’ideari, els valors compartits, els compromisos, l’estratègia, la dedicació personal, el pla de treball col·lectiu i individual, el nom del grup, la imatge, els missatges i la comunicació, el repertori, el tipus i els llocs d’actuacions, qui havia de dirigir el grup, etc.

Fins aquí doncs aquesta fase del “big bang“, del naixement explosiu d’un petit nucli però amb molta empenta que va deixar empremta a partir de que surt de la cova secreta fundacional i comença a predicar per un mòn d’infidels…

Alguns records inoblidables del dia del meu casament, evidentment relacionats amb el JazzClass

Un any abans a Buzigues, tot anant al Festival de Jazz d’Orleans, descobreixo les dots de la Cua, que com es pot veure s’atreveix amb la trompeta d’en Ricard Gili i deixa estorada a la mateixa Maria. Evidentment davant aquesta exhibició portentosa de facultats i sobretot d’inconsciència vaig quedar totalment embadalit i sotmès als seus capricis.

Després d’aquella grata sorpresa tant impactant, tots els passos conduïen al final ja anunciat i finalment, de mutu acord, ens emboliquem la manta al cap i el divendres 28 de juliol de 1978 ens casem pel civil en un sòrdid jutjat de Barcelona. Per oblidar la impàvida i apocalíptica lectura d’articles que ens va fer el Jutje ens anem a celebrar-ho amb família i sobretot amb molts amics al “merendero” de La Sisa de Premià de Dalt. En Pep Vadell i la Maria ens porten per sorpresa en Oliver Jackson i la seva dona, i ho celebrem tots junts en una foto memorable on també s’hi sumen l’amic entranyable d’en Ricard Gili i en Joan Ravés.

El reportatge fotogràfic, com era habitual en les meves gestes, és del pare i amic Jaume Inglés Català que en aquella època, com es pot constatar, arrasava quant a affaires femenins i era del tot evident que no em deixava “menjar ni un rosco”. Possiblement d’aquí vingui part de la meva admiració i record que guardo per ell.

Segons aquest reporter hi va haver un intent de segrest de la Cua per part de l’Oliver que finalment tot va quedar en foc d’encenalls doncs seguim més junts que mai. Ens en va deixar una prova concloent:

En Oliver Jackson, tan admirat per mi com a drummer i tan poc agraït dels serveis prestats com a “propietari” de l’objecte del desig. Sempre que el veig en concerts li faig esment, evidentment de forma incomprensible per ell, amb el meu catenglish d’aquesta divertida estona que ens va donar tot gràcies al nostre amic comú Pep Vadell.