The roots of the Blues & Jazz

He incorporat un nou instrument al meu entorn musical, concretament un saxofó alto “Buescher Aristocrat 200“(amb numero de sèrie 978XXX). Està en perfectes condicions dona un so vintage increíble. Me l’ha regalat la Cua pel meu 67 aniversari.
El saxo alt, a part de la trompeta, sempre m’ha agradat molt, probablement pels grans solistes que m’han robat l’ànima com els Johnny Hodges, Benny Carter, Earl Bostic, Louis Jordan o Eddie “Cleanhead” Vinson, però també en Charlie Parker o en Cannonball Adderley. Un cop instal·lat en la trompeta i els instruments d’embocadura fa un cert respecte anar cap els de canya, a més en la història del Jazz hi ha pocs exemples reixits, tret de’n Benny Carter, però recentment a Barcelona gent com en Dany Alonso o els alumnes de l’Escola de Música de Sant Andreu inviten a perdre la por i a seguir el seu exemple. En el meu cas particular aquest instrument evocaba el record de’n Jaume Sala que el tocava meravellosament be i de’n Pere Roig que es va iniciar al saxo amb un alto. Pertant aquesta història és la que en part m’impedia adoptar l’alto i en part m’estimulava a adoptar-lo emotivament amb el gran record als amics de l’ànima perduts, però també amb un repte personal: tocar com els mestres que he admirat formen part del nucli del que per a mi es el Jazz. L’empenta definitiva me la va donar l’amic Valentí Claret que em va animar a emprendre aquesta aventura deixant-me el seu alto sax i fent-me de mentor em va ensenyar els primers passos i em va recomanar mètodes d’autoaprenentatge. No hi ha res millor a la vida que els amics! Un cop el gel trencat el plaer va ser immens. Em va faltar temps per disposar del “meu as” i per Internet vaig trobar a un preu més que assequible un saxo legendari justament com el que tocava en Jonnhy Hodges. Tot plegat sembla massa casual per no deixar-se endur en aquesta nova experiència vital. Estic segur que em donarà molta felicitat en els propers anys.

Amb una gran il·lusió estic adoptant l’instrument de moment de forma autodidacta seguint l’excel·lent  “Méthode de saxophone pour débutants” de Claude Delangle i Christophe Bois, Editat per Henry Lemoine, Paris, 1997. M’han resolt alguns dubtes i completat els primers passos alguns mestres que es troben a Youtube.

Tot sembla que l’alto sax és molt més senzill que la trompeta o el trombó, o fins i tot que la aparentment senzilla harmònica. Un cop s’aconsegueix fer-lo sonar, la tablatura és molt lògica i fàcil d’aprendre.

A més dels aspectes musicals, que són el motor emocional del projecte d’aprendre a tocar el saxo, estic experimentant conscientment les noves oportunitats d’aprenentatge efectiu que facilita el fet d’estar enxarxat a nivell mundial amb les prestacions que ofereix la Web 2.0. Això fa uns anys era senzillament impossible de fer. De moment he construit el següent syllabus bàsic:

1. L’instrument
THE FIRST SAXOPHONE LESSON. Una presentació general de les diverses parts i elements del alto sax. Autors BECK AND ALLEN MUSIC PRODUCTIONS. Durada 10:29.

How to, showing proper assembly, disassembly and daily maintenance of a saxophone. Durada 9:34.

Sax Cleaning. Alto Sax Detailing. McClellan Productions. Andrew Biggie Shows the procedure for detailing an alto saxophone. Durada 5:15.

2. El so
Saxophonist Graeme Turner demonstrates to the complete beginner how to make your first sound sound on the saxophone. Durada 7:26.

Saxophonist Graeme Turner talks about breathing! Durada 6:58.

If you are Beginner saxophone this lesson from McGill Music Sax School shows you how to get started playing your first notes in easy steps. Presented by Nigel McGill. Durada 6:05.

Tutorial – Graves Aveludados? Impostação no SAXOFONE – Prof. Lander.

Harvey Pittel (Part 2) Tone Imagination – Presents the Sax Teachings of the Master, Joe Allard. Andreas Eatsman.

Harvey Pittel (Part 6) Tone Color – Presents the Saxophone Teachings of the Master, Joe Allard. Andreas Eatsman.

Harvey Pittel (Part 7) Subtone – Presents the Saxophone Teachings of the Master, Joe Allard. Andreas Eatsman.

3. La tablatura
Las 32 NOTAS MUSICALES del SAX ALTO MIb (Bb – F). Pepe Levi González.

Full range Alto Sax positions (42 posiciones). Roberto Hinojosa. Tito Saxofonista. Tips professional.

Saxophone Fingering Chart. Neal Battaglia, Sax Station.com.

Altissimo Fingering Chart. Cannonball.

De com els fargots “de-construeixen” La Farga Hot Jazz Band conduïts per en Víctor González

En Víctor ja s’havia incorporat a La Farga un parell d’anys abans, just després de la pèrdua d’en Toni Santandreu, en una època que el seu germà Tomàs ens ajudava molt a nivell musical, relacional i logístic. La seva incorporació va tenir, com ja he comentat en el capítol anterior, un important impacte en la banda. Tant evident i decisiu era per tots plegats el potencial d’en Víctor que amb bona lògica en Jaume, com a líder natural indiscutible, va oferir-l’hi la direcció que va ser extraordinàriament ben acceptada per tothom.
En Víctor com a membre de la banda ja havia aportat elements fonamentals que he comentat anteriorment però com a director musical es quan, des del meu punt de vista, agafen una nova dimensió el conjunt d’aportacions i configuren un model de direcció. Des d’aquest punt de vista, considero que aquesta es la etapa de maduresa de la banda.
Des del meu punt de vista en Víctor com a conductor de la banda aportà una col·lecció de nous temes que en la mesura del possible es diferenciaven del repertori més trillat i comú que acostumaben a repetir la gran majoria d’orquestres de swing.  El repertori que va aportar en Víctor es tractava evidentment de standards, de “es-vincs” com deia ell còmicament, per suposat interpretats en algun moment per les big bands de referència però, i aquesta es la gràcia del criteri de selecció, poc coneguts pel públic en general. Aquesta estratègia de tocar standards poc coneguts, tenia diverses avantatges en el nostre cas: en primer lloc, ens manteníem en la tradició i per tant, a les orelles de l’auditori “sonava a conegut”, els resultava familiar i no els incomodava, ans el contrari, eren ergonòmicament acollidors; en segon lloc, aquest treball de recerca de temes oblidats o poc habituals es realment una tasca de preservació del patrimoni musical molt més important i destacable i per suposat una contribució més interessant que el que habitualment fan les bandes, o sigui, repetir fins a la sacietat sempre els mateixos temes, com si no n’hi hagués d’altres i que, des del meu punt de vista, ho considero empobridor i reduccionista; en tercer lloc, que al fer “una cosa diferent” ens permetia evitar les comparacions odioses amb altres orquestres, la qual cosa ens donava un marge d’innovació que penso que sorprenia i per tant atreia l’auditori. Per aquesta deriva, en Víctor ens va donar a conèixer composicions extraordinàries, va fer una tasca increïble de transcripció de interpretacions destacades de grans formacions, i va realitzar una tasca d’adaptació d’aquestes interpretacions a la nostre formació.
Considero important com a experiència col·lectiva destacar aquesta estratègia que practicava explícitament i conscientment en Víctor, i la destaco justament com a lliçó positiva tant poc comú entre molts directors de bandes de jazz. Suposo, comentari al marge, que si això fos més habitual entre els directors i les bandes, la tasca de divulgació del jazz poder hauria elevat el nivell de coneixement del jazz.
Com a conductor de la banda, en Víctor considero que va destacar especialment per la seva funció d’arranjador. Els arranjaments d’en Víctor tenien unes característiques molt especials que intentaré a la meva manera descriure i no per ordre d’importància:
En primer lloc eren una arranjaments festius i divertits, plens de color, en el sentit de que aprofitava tant com podia la riquesa de sons i matisos de les diverses seccions de la orquestra, que explorava la combinatòria d’instruments, les possibilitats de les sordines en els metalls i estaven arranjats de dalt a baix pensant en termes de big band i no de solistes, o sigui amb introducció, exposició del tema, variacions i improvisacions, canvis de to i d’estructura si calia, i tancament amb final. En molts casos, practicava el diàleg de seccions dins la orquestra. Els temes ja tenien més cos orquestral i harmònic i una durada raonable entre els dos i els quatre minuts per ser adequats a les sessions de ball. (La prova d’aquesta forma d’arranjar els temes que té en Víctor es posa en evidència amb els temes que ha preparat posteriorment per “La Locomotora Negra” i el “Swing Set (SW7)” que es fàcil reconeixer aquest estil personal i de refinat gust musical).

En segon lloc va incorporar el concepte dels dinàmics, fins aleshores pràcticament desconegut per nosaltres que acostumàvem a tocar com ens venia de gust depenent del dia i l’estat d’ànim col·lectiu. Amb la conducció de’n Víctor varem descobrir els dinàmics, incloent els silencis. Els dinàmics en la execució musical tenen una força magnètica impressionant sobre l’auditori. Certament els dinàmics exigeixen tocar escoltant a la resta i controlant sempre i en qualsevol passatge el volum de so de cada instrument. Però aquesta gran veritat, es fa molt més evident quan l’intèrpret no es un solista o una formació petita, si no una big band. Una orquestra que domina els dinàmics, fa el que vol amb l’auditori. Això ho varem començar a aprendre amb en Víctor, va ser un descobriment col·lectiu que ens va fer reflexionar molt a nivell de control del instrument i d’aprofundir en el coneixement del tema que havíem d’interpretar. Els arranjaments d’en Víctor d’aquesta època eren una paleta de dinàmics que magnetitzava a l’auditori: pianos, fortes, pianíssims, mezzo fortes, atacs,… Evidentment amb les limitacions tècniques de La Farga que eren moltes.

En tercer lloc va escriure partitures, sheets, per tots i cada un dels membres de la banda, incloent la secció rítmica. Aquest darrer aspecte el destaco com a novetat doncs fins aleshores, els companys de la secció rítmica tocaven sobre acords xifrats i cadascú sovint a la seva manera. Ningú es ficava amb ells, o per que no eren els que pitjor ho fèiem (els anteriors directors suposo que patien de valent per arribar a fer alguna cosa mínimament coherent amb la col·lecció de incompetències de tota mena que teníem la gran majoria dels que tocàvem vents). Em refereixo a “la secció rítmica de La Farga” quan en realitat hauríem de parlar de diverses seccions rítmiques, doncs la rotació de persones amb tant poca sistematització musical, va anar canviant de color segons l’estil o les dèries de cada una de les persones i, per suposat sense ànims d’ofendre,   amb una constant i crònica manca de lideratge de la secció. A partir de que en Víctor assumeix la direcció va iniciar una feina de cohesionar la secció i ajudar a que adquirís una solidesa interpretativa mínima. Penso que en Víctor ja s’havia fet un diagnòstic de secció poc sòlida harmònica i rítmicament, i per la seva experiència devia ser una de les debilitats més marcades justament en una banda que tenia com a objectiu fer música orientada al ball, i per tant, que per el públic la secció rítmica hauria d’haver estat la referència obligada. Crec que el paper d’en Víctor d’escriure els “comping” de piano i de guitarra, els “walking” de baix,etc., i a més a més saber corregir els resultats del conjunt de la secció van ser determinants en el canvi que va experimentar la banda, doncs apart d’aportar solidesa de la pulsació rítmica global, va donar el suport harmònic fonamental doncs cada un dels instruments tocaven l’acord que havien de tocar (que fins llavors ni ho sabien, ni ho sabíem, ni ho percebíem, i per tant no ho podíem ni corregir) i de la forma que ho havíem de tocar (realment fent swing en lloc de la pulsació a voltes mecànica i erràtica). Recordo que amb aquest treball sistemàtic, es podíen seguir auralment els temes sense necessitat d’estar pendents de la partitura i sense risc de perdre’s.

En quart lloc va enriquir la varietat dels tempos. La elecció dels tempos dels arranjaments també va estar molt pensada. Aquest punt dels tempos el varem descobrir col·lectivament amb en Víctor doncs com a banda de baix nivell tècnic musical teníem dos defectes com a mínim: primer que tendíem a tocar en un ventall de tempos bastant similar i reduït, per un problema de tècnica instrumental; segon, que fos quin fos el tempo nominal, finalment, i de forma absolutament inconscient, tots els temes acabàvem tocant-los al mateix tempo d’unes 110 negres per minut, el que donava com a resultat una certa monotonia en els concerts. Desprès, amb els anys i la experiència, he constatat en moltes bandes aquest mateix dèficit. Per tant la tasca d’en Víctor en aquest aspecte feia que tot plegat el resultat final per un auditori fos més entretingut des d’un punt de vista musical. En aquest sentit recordo diverses situacions divertides que s’havien produït en els assajos, i sobretot en les actuacions, i que desprès, de bon rotllo, eren motiu de bromes en els sopars.

En cinquè lloc va incorporar els vocals a varies veus que van aportar tocs de color, humor i varietat a les interpretacions. En aquest aspecte va recuperar una tradició musical molt comú de les bandes de jazz, de fer interpretacions corals amb veus d’instrumentistes, que en el nostre cas, no eren de massa qualitat, però la intenció era positiva i trencadora, i creava molt bon ambient de distensió a la banda. Aquest aspecte havia estat una dèria d’en Toni Santandreu que mai va poder portar a terme llastimosament.

En sisè lloc es que les partitures de cada instrument estaven adaptades al nivell de destresa de cada un dels membres de la banda. En aquest aspecte en Víctor va recuperar en els seus arranjaments la traça que ja havia iniciat amb tant d’encert en Oriol Bordas però amb resultats globals més aconseguits encara doncs els procediments que utilitzava en Víctor eren molt més adequats (transcripcions i cassets en format “music minus you”).

En setè lloc en Víctor va aportar els arranjaments disseccionats per cada un de nosaltres i en aquest sentit va aportar una metodologia de treball realment sistemàtica i que facilitava molt el progrés de cada un de nosaltres i del grup. Però aquest punt per la seva importància mereix un apartat especial.

En efecte, en Víctor va incorporar a la banda els editors musicals, ho va fer a partir de l’aplicatiu “Musicator Win” que estava concebut per escriure música per orquestra a diferents veus, amb diferents sons, aplicant ritmes, introduir el concepte de la “corxera de swing”, editar les partitures transposades per cada instrument i editar en format d’audio el resultat. Aquesta aplicació ens donava com a resultat els següents productes:

En primer lloc disposàvem d’una versió de demostració del tema interpretada per tots els instruments de la banda, evidentment simulada per ordinador però d’una gran qualitat. Amb la qual cosa tots sabíem abans de començar com era el tema i volia en Víctor que sonés. Disposàvem del resultat final de la banda. Aquest aspecte de tenir clar l’objectiu del treball d’equip de forma tangible i mesurable, va ser molt important i totalment innovador. Fins aleshores mai havíem disposat d’aquesta eina de treball.

En segon lloc, disposàvem d’una segona versió “minus one” personalitzada, o sigui, sense la nostre veu (per a cada un de nosaltres), per tal de practicar amb la partitura sobre la versió de demostració doblant el nostre instrument i un cop assimilada, practicar amb la resta de la banda. Aquest tipus de material tant didàctic no havia tingut precedents i ens va permetre progressar molt.
Aquesta aportació tècnica a la banda del Víctor estic convençut de que va ser molt important i que va més enllà de La Farga. Aquesta metodologia de treball es molt potent en qualsevol nivell de destresa del grup, i inversament més eficient segons el nivell de destresa tècnica de la formació, i especialment de la diversitat tècnica dels seus membres. No tinc cap mena de dubte de que en Víctor no tant sols estava en una línia metodològica encertada, si no que es va anticipar a la seva època, doncs en el moment en que ho va aportar a la banda, les tecnologies de la informació i els aplicatius encara eren deficients i poc fiables. Posteriorment he trobat materials i recursos dissenyats amb aquesta orientació com els editats per “Music Minus One”, “Jazztastic!”, o Jim Snidero que comento en els capítols dedicats als Recursos per compartir i que no fan més que confirmar el que estic descrivint i destacar aquesta aportació de’n Víctor a la conducció de La Farga que pocs directors en aquella època practicaven. Sens dubte penso amb la perspectiva que dona el temps, que varem ser uns privilegiats.
A més a més, als que voluntàriament ens interessava furgar en el tema com en Jaume Sala, en Jordi Lleonart i jo mateix,  en Víctor ens va brindar l’oportunitat d’instal·lar-nos aquest aplicatiu a l’ordinador personal, i amb els fitxers de l’arranjament podíem treballar individualment encara en millors condicions. Aquest aplicatiu permetia modificar el tempo sense afectar a l’afinació, per tant podíem partir del nivell de destresa personal, comprendre la figura, assegurar l’afinació, i anar incrementant el tempo fins arribar al desitjat. Aquesta manera de treballar amb un tutor individualitzat per mi va ser un descobriment que em va permetre superar part de les dificultats tècniques de solfeig i de destresa amb el instrument.
En fi, des del meu punt de vista, l’etapa d’en Víctor va ser profundament revolucionaria per la metodologia de treball individual i en grup, i pels instruments de treball. Aquests dos aspectes van permetre millorar la qualitat dels resultats.

Penso, i aquesta apreciació es molt personal, que, tot i la potencia de la metodologia d’estudi, els resultats realment aconseguits no van  estar a l’alçada. Faig aquest balanç a partir d’observar els fets i els resultats, i no tant el que hauríem volgut, el que pensàvem o el que dèiem. En general, érem pocs el companys de la banda, que aprofitàvem les avantatges d’aquests mètodes d’estudi i de perfeccionament. En general, predominava el poc temps que individualment es dedicava a l’estudi individual del repertori. Al cap d’uns anys d’haver treballat personalment amb aquesta metodologia he pogut verificar uns avenços realment importants a nivell de performance tècnica. Per tant la metodologia que ens va aportar es realment molt potent, tant a nivell d’accelerar el procés d’aprenentatge com a nivell de aconseguir un nivell de perfeccionament increïble. Tot depèn del temps individual i el grau d’exigència que cadascú s’imposi.
Es més, tinc gairebé la certesa, que tot i que en Víctor mai ho ha dit, suposo que per prudència i respecte a tots plegats, que aquesta contradicció entre el que hauríem pogut aconseguir amb aquests mètodes i el que realment obteníem finalment va ser una de les causes, o dels aspectes, que van desencadenar la crisi profunda de la banda al final d’aquest període, el desencís d’en Víctor com a director i probablement la seva decisió d’abandonar la banda per integrar-se a La Locomotora Negra a tocar el trombó i no tenir-se que preocupar de res més. En qualsevol cas  intentaré esbrinar al llarg d’aquest apartat aquests aspectes doncs penso que val la pena analitzar-los.
En Jaume Sala al inici del curs 1996-97 va plantejà la seva decisió reflexionada i irrevocable d’abandonar definitivament la banda, doncs, si la memòria no em traïciona, penso que ens va dir que ja no tant sols no disfrutava fent música si no que patia i en les actuacions s’ho passava malament. En aquesta decisió l’acompanyà en Joan Angla, com en Jaume, també del Bages i molt amic personal d’ell. Aquest “2 x 1” va coincidir amb la progressiva esfumació d’en Lluís, el bateria de l’època. Evidentment si ja les coses no anaven massa be, aquests abandonaments van ser un sotrac molt fort per a tots plegats i pel projecte musical. El grup va entrar en una mena d’atonia, es van espaiar els assajos, i desprès d’un període d’anar trampejant, i com ja havia passat en etapes anteriors, de tripas corazón, i com una au fènix varem començar a somiar de nou en nous projectes, suposo per la necessitat silenciosament compartida d’engrescar al Víctor com fos abans de que aprofitant l’avinentesa també prengués el mateix camí, doncs era evident de que en Víctor era l’únic valor sòlid que musicalment parlant encara ens quedava.
Aprofitant que la quotidianitat dels assajos (ara ja sense en Jaume i en Joan eren molt més còmodes doncs ens estalviàvem els desplaçaments bimensuals a Manresa), ens vèiem més sovint, ens varem animar una miqueta, parlàvem i varem començar a donar veus per buscar gent que estes disposada a incorporar-se a la banda. Per tant, obligadament decidíem obrir una etapa de recomposició i, condició proposada amb bon criteri per en Víctor, que a ser possible no ens obligués a una nova reestructuració instrumental i per tant dels arranjaments.
Una vegada més, gairebé de forma miraculosa durant l’any 1996 van produir-se algunes incorporacions destacades com en Salva Carmona (ts, bs) i en Josan Tellez (dm) (tots dos amics del Koldo i membres d’una antiga Big Band de Jazz de Nou Barris que s’havia desfet), i d’en Josep Llaveria (fb) (conegut d’en Jordi Lleonart que havia tocat en grups de rock o coses semblants).
Per tant, tornàvem a recuperar la formació inicial, si més no en el nombre i tipus d’instruments i per tant, eren viables els arranjaments que teníem.
Evidentment en Jaume Sala era personalment i musicalment insubstituïble i havia deixat un vuit palpable, però les noves incorporacions van aportar una destacada experiència musical, ganes de participar i gaudir de la música, i a la seva manera es van integrar en el projecte, mantenint una certa distància evidentment, aportant més elements d’informalitat una mica desestabilitzadors en el seu moment, però sens dubte a nivell personal van contribuir de forma destacable al bon rotllo del grup.
Aquest any 1996, gairebé coincidint amb la gran crisi de La Farga, alguns ens varem llençar en l’aventura de constituir la Associació La Farga Hot Jazz. Els cinc promotors varem ser en Pere Roig, Michèle Butzbach, Koldo de Gibert, Araceli Aiguaviva i jo mateix. En un capítol apart comentaré aquesta altre historia paralela per no desviar la atenció del procés seguit per la banda, i a més a més, pel fet de que la Associació va tenir una vida més independent la orquestra del que ens imaginàvem inicialment els impulsors.
Des de la seva incorporació en Víctor ens va aportar un nombre importantíssim de temes i mica en mica va renovar tot el repertori de la banda amb arranjaments extraordinaris. Va combinar temes instrumentals, amb temes vocals (amb el conseqüent canvi de tonalitat a la veu de l’Araceli) que en tots el casos la banda tenia passatges instrumentals de mèrit; i, una cosa absolutament innovadora que ja havia somiat en Toni Santandreu: fer temes vocals a varies veus. Fem memòria un moment per entendre la seva aportació:
- any 1992: “Corner Pocket (aka Until I met You);
- any 1993:  They Can’t take away from me (tema vocal per l’Araceli); Wrappin’ It Up (tema instrumental); Four Brothers (tema vocal cantat a quatre veus amb en Pere, en Carles, en Victor i l’Araceli);
- 1994:  I’m Beginning to see the Light (tema vocal); Change of Pace;  Papa Knows;  Open Wider, please;  Salty Papa; i The Bear Necessities (tema vocal dedicat al Pere Roig);
-  1995, dos temes vocals per lluiment de l’Araceli: Them There Eyes; i Don’t be that way;
- 1996:  Honeysuckle rose (tema vocal);
- 1997: Rumble;
- 1998:  Shipyard Social Function.

Durant l’etapa d’en Víctor varem fer les següents actuacions en públic:
- 1994: Centre Civic La Sedeta (Festa dels Amics de La Farga Hot Jazz Band);
- 1995: La Cova del Drac (40 Aniv. Frederic Pellicer);  L’Hivernacle (festa Editorial Santillana); L’Hivernacle (Festa Ajuntament BCN, cooperació);
- 1996: Restaurant xinés (Festa dels Amics de La Farga Hot Jazz Band); Casino de Vic (15 Aniv. Eumo Editorial); Cava de Jazz, Vic(bolo);

- 1997: Delegació d’Ensenyament Baix LLobregat, Aniversari Centres de Recursos Baix Llobregat); Foment Martinenc (Festa dels Amics de La Farga Hot Jazz Band);
- 1998: Terrassa del Museu d’Història de Catalunya (25 aniv. Rosa Sensat).

Gràcies a la Teresa Baixas he recuperat dues fotos d’aquesta època que tot seguit reprodueixo. La primera es un record de l’actuació l’any 1996 al Casino de Vic en la celebració del 15è aniversari de Eumo Editorial, que en Pere Roig i en Jaume Sala n’eren autors de diverses obres. Si poden veure en Michael Parrusel (g), Araceli Aiguaviva (voc), Joan Ardite i Pere Roig (ts):

Un altre es la foto de record de l’actuació per setembre en la inauguració del Centre de Recursos del Baix Llobregat el 1997. La secció de saxos amb Joan Ardite (ts), Salva Carmona (as), Pere Roig (ts) i Jordi Lleonart (bs):

En Víctor, penso que va ser el refundador de La Farga, es el que va saber conduir una etapa interessantíssima i molt enriquidora de recuperar i revaloritzar els trets d’identitat del grup que justament eren els que ell considerava més importants. Però en comptes de retornar als orígens per recuperar les essències, que sonaria a fonamentalisme, ho va fer per una via de cercar les millores, elevar el nivell i de forma pragmàtica, és el que he batejat en el títol d’aquest post com a “de-construcció” de la banda. Va refer un repertori pensat per ser interpretat per les persones que formaven part de la banda amb totes les seves limitacions, però cercant sempre un valor final agregat molt superior a la suma de les deficiències individuals. Fer això en un grup, sigui una banda de música, un equip esportiu, o un equip de treball, té molt de mèrit. Però fer-ho amb la traça que ho va fer en Víctor ja es per càtedra. Aquesta valoració tant extraordinàriament positiva recordo que la compartiem molts fargots durant aquella fase i, si no em traïciona la memòria, diria que encara la valoravem més en la següent etapa un cop el Víctor ens va deixar i en conseqüència tot el que varem perdre. En aquest sentit crec que la aportació d’en Víctor va ser amb escreix infinitament més superior a la d’en Oriol Bordas. Poder no son comparables les dues conjuntures. Crec que tots compartiriem un balanç extraordinàri d’aquesta etapa, i des del meu punt de vista, el més ric a nivell musical de tota la aventura de La Farga.No vull deixar de referir-me a la forma tant agradable i amb tanta ma esquerra que en Víctor va liderar la banda. No tant sols va respectar els criteris fundacionals, si no que els va millorar i enriquir.
En qualsevol cas, en Víctor va sobreviure encara dos anys dirigint la banda des de que en Jaume Sala la va abandonar, però va tenir la oportunitat d’incorporar-se a La Locomotora Negra en un moment en que es creava la secció de trombons que fins llavors no en tenia. Per tant la seva decisió de deixar La Farga per incompatibilitat, no tant sols era més que comprensible si no que, en l’interior de cada un de nosaltres, envejada.
No cal ni dir que la seva marxa va provocar la crisi més profunda que mai havia tingut la banda que va obligar a replantejar-se la continuïtat i que finalment  donà peu a la propera i darrera etapa de La Farga que serà objecte del proper capítol de records i experiències viscudes.
Víctor, gràcies per tot el que ens vas ensenyar i el que ens vas deixar, que mai t’ho hem agraït lo suficient. Ens queda venir-te a escoltar en els teus concerts amb La Locomotora i el SW7 i els enregistraments que vas fent. I que sigui per molts anys…

Record d’una trobava organitzada per en Víctor a casa seva pel mes de juny de l’any 2004 per rememorar aquells temps, mostra de lo be que ens haviem passat. Cal dir, que en el moment de la foto La Farga ja estava liquidada desprès de passar per una nova etapa en tot un altre dimensió on tant sols hi vàrem aguantar la espelme en Pere, la Michèle, l’Aracelli i en Jordi, però això serà motiu de record i anàlisi en el proper capítol. A la foto, que també m’ha facilitat la Teresa Baixes, hi som en Jaume Sala, jo, Pere Roig, Carles Olartecoechea, Joan Angla i en Víctor González. En Jaume i en Pere, ja no estan entre nosaltres però segueixen tant vius com sempre en el nostre record. Què feliços que erem?

El següent curs 1988 l’Oriol Bordas inicia un procés de fer créixer el grup a partir dels seus propis recursos i ens proposa que en Jaume Sala agafi la direcció dels assaigs, per que de fet ja ho feia de la banda en les “actuacions”. El destete no serà brusc i l’Oriol seguirà mantenint un assessorament individual al Jaume però des del punt de vista de direcció, la execució dels temes i fins i tot alguns arranjaments.

En aquest mateix curs iniciem els assaigs a la mítica “La Cova del Drac” del carrer Tusset. Es un lloc entranyable, situat en un subterrani, amb una decoració decadent però sòbria i coherent. Les parets de “La Cova del Drac” original tenien tant records de concerts de grans jazzmen que m’imagino que alguna cosa se’ns devia contagiar. La sala disposava d’un piano de quart de cua excel·lent, bateria i un bon equip de so, això sí amb uns micròfons de qualitat però que ja necessitaven un relleu. Un dels problemes que vàrem tenir en aquesta sala va ser la informalitat en que el Sr. Tordera ens va tractar, en el sentit de que molt sovint ens trobàvem que no podíem disposar de la sala, be per que es celebrava una exposició, o hi havia una lectura de poemes, o un grup, lògicament més important que el nostre, havia de preparar una actuació,… El desgavell i malestar que això provocava en el nostre incipient grup amateur era molt important i va arribar a ser una de les dificultats a l’hora de mantenir el treball continuat i sistemàtic que l’orquestra s’havia plantejat com objectiu.Cal tenir en compte que tots hi anàvem deixant de fer altres coses, però a més a més alguns venien expresament des de Manresa per assajar i si ens trovabem a la porta de La Cova sense poder fer l’assaig…. De tota manera era “casa nostre” i ens hi trobàvem molt a gust. Hi vàrem estar bastants cursos assajant a la sala fins que per denúncies dels veïns basades en el soroll que es transmetia per les estructures de l’edifici, especialment durant les actuacions del vespre, l’Ajuntament va obligar a tancar-lo al·legant la manca d’una sortida d’emergència. Amb aquest acte “higiènic” de l’Ajuntament penso que la ciutat va perdre un cau d’art molt arrelat a la cultura catalana.
Durant aquest curs s’incorporen a La Farga en Jordi Lleonart (cl, ts), Joan Angla (b), Joan Miquel Rius (dm).
La incorporació de nous membres del Bages (en Joan i en Joan Miquel), alguns com en Jaume i en Joan professors de l’Institut Politècnic de Formació Professional de Manresa, porta a un acord d’alternar setmanalment els assaigs entre La Cova del Drac de Barcelona i el Saló d’Actes d’aquest institut manresà. Periòdicament, i penso que amb una freqüència mensual fèiem uns assaigs de tota una jornada, que programaven en dissabte, a l’escola de música Esclat de Manresa que ens deixaven la Escola per nosaltres. L’Esclat era una escola especialitzada en la formació de músics de Jazz que estava en la línia de la Berklee College of Music i estava dirigida per jazzmen de reconegut prestigi com Manel Camp, Santi Arisa, Kitflus, Jaume Badrenas, etc., molt amics d’en Jaume Sala.
Durant aquesta època en Jaume Sala assumeix el paper de Sísif, refent pràcticament tots els arranjaments anteriors adaptant-los a la nova formació que constantment va canviant per les noves incorporacions o els canvis d’instruments dels que ja hi érem (per exemple en Pere es passa del alto al tenor, en Jordi del clarinet al tenor, jo mateix començo a transmutar de la harmònica chromàtica a la trompeta, etc.). Sovint també refent les partitures transposades de cada un de nosaltres amb les noves tonalitats dels temes que a la veu de l’Aracel·li li semblaven més adequades segons la lluna. I amb una frenètica hiperactivitat anàvem, a més a més, incorporant al repertori nous temes: “Limbo Jazz”, “Take The “A” Train” i “Tea for Two”. Tinc la impressió de que en aquella època el treball d’arranjament i direcció que li va tocar fer al Jaume Sala va ser descomunal i, per acabar-ho d’adobar, poc gratificant. M’explicaré. A nivell individual dedicàvem molt poc temps tant a estudiar les noves partitures, com a treballar-les a nivell tècnic. Les noves incorporacions generalment es trobaven a uns nivells similars de mediocritat interpretativa i per tant afegien més problemes de conducció del grup, de lideratge de les diverses seccions i d’execució, i com més gran era el grup més inseguretats sumava. En definitiva que donava la sensació de que per molt que treballéssim, no avançàvem. Aquest diagnòstic el compartíem tots plegats, però a l’hora de prendre mesures correctives érem poc coherents. Aquesta dinàmica col·lectiva va anar “cremant” al Jaume Sala especialment per tot el que ell aportava i el poc que rebia. Una vegada el savi d’en Tomás González, expert saxo tenor, amic amic personal i que vetllava per que el nostre projecte musical no defallís, em va comentar “una banda sona tant malament com el pitjor dels seus músics”. Primer em va semblar una boutade, desprès que poder era una indirecta càustica per dir-nos “però com us atreviu?”, però amb els anys he reconegut que és una sentència irrebatible que hauria de fer pensar molt a la gent que, com nosaltres, ens vàrem llençar inconcientment a una aventura tant divertida com complicada. No vull dir amb això, que no s’hagi de fer l’experiència, ans al contrari, si no que, justament tenint en compte aquesta sentència diagnòstica cal posar-hi esforços proporcionalment inversos a la incompetència individual per redreçar mínimament els perversos impactes en els resultats estètics musicals del grup.
A continuació una divertida foto de grup feta durant un assaig en el saló d’Actes de l’IFP de Manresa l’any 1989 ens pot il·lustrar aquella època tant feliç. En la foto es veuen: Joan Angla (fb); Jordi Lleonart (cl); Pep Sales (g); Joan Miquel Rius (dm); Carles Olartecoechea (p); Araceli Aiguaviva (voc); Miquel Inglés (harp chrom); Pere Roig (ts); i Jaume Sala (as). En aquella època la Michèle Butzbach (p) no podia venir als assajos doncs acabava de parir la Laura Calvet Butzbach, la seva tercera filla.

Amb aquesta mateixa formació es pot veure la Banda en la inoblidable Festa dels Amics de La Farga Hot Jazz Band celebrada el 7 de juliol de 1990 al Centre Cívic L’Artesà de Gràcia. En aquells moments ja s’hi havia incorporat en Toni Santandreu (ts). En el meu cas ja havia incorporat la trompeta en algun dels temes del repertori, tot i que seguia tocant la Cromàtica i les Marine Band.

A continuació una tira d’imatges d’en Toni Santandreu ben disfressat de fargot amb el seu flamant saxo tenor Selmer Constelation. En Toni hi va passar uns dos anys en la Banda i aquestes fotos estant fetes molt poc abans de la seva mort el 1990. Va ser una pèrdua molt dura per tots plegats. En Toni era un personatge molt especial que va portar aires nous, molta humanitat i moltes il·lusions, es nota amb la seva força en la mirada:

La sobtada mort d’en Toni Santandreu ens va fer sentir més units que mai. El seu comiat, organitzat per la seva família, fills i amics més íntims va ser molt emotiu. Aquest nucli de persones llençaven les seves cendres al Mediterrani des d’un veler que es passejava davant de l’espigó d’Arenys de Mar, mentre el cor de joves de la Coral Sant Jordi que havia dirigit en Toni anteriroment li dedicava unes cançons alternant amb la nostre Banda que, reforçada pels germans Gili i en Tomàs González de La Locomotora Negra, va interpretar temes adients per aquell moment.
Just al cap de pocs dies del seu comiat teníem un bolo a Sant Pere de Ribas i, allí vàrem sentir com mai que el saxo tenor d’en Toni ja no sonava. Aquell concert va ser un calvari per tots plegats però ens va enfortir.
Penso que el grup ja estava en una mena de crisis interna crònica i persistent, però com a norma de conducta col·lectiva sempre fugint endavant, el 1992, acordem noves incorporacions al grup en la línia habitual: Jordi Closas (tp), Koldo de Gibert (tp), Joan Altimiras (ts) i Michael Parrusel (g).
En aquest període cal destacar la incorporació d’en Víctor González. En Víctor tenia experiència com a músic doncs havia format part de la “Huapachà Combo” de l’època més creativa i divetida. Era un baixista que es defensava molt be amb el trombó de vares, que tenia “orella” molt fina per sentir els ensembles, que tenia un gust musical exquisit, que tenia criteri musical, artístic i personal, que tenia coneixements tècnics de sonorització, que quan calia sabia organitzar una posada en escena de la Banda, i sobretot era que era i es una gran persona que es va bolcar amb cos i ànima per que La Farga arribés a ser el que tots somiàvem. Personalment penso que va ser la incorporació més decisiva del grup durant tota la seva història. La incorporació d’en Víctor va animar extraordinàriament al Jaume Sala i de retruc va esperonar a tot el grup.
Les dificultats de disposar de forma estable de la sala de “La Cova del Drac” ens va portar a establir un acord amb l’encantadora sala de Jazz “L’Eixample” del carrer Consell de Cent de Barcelona i que regentava la Sra. Lola. Era un local bastant particular, de poca capacitat, de planta rectangular estreta i allargada, amb un sostre molt baix, amb molt poca llum, bastant sòrdid i amb una planta superior per jugar a cuit amagar, fer timbes de pocker, sopars, etc. El local també disposava d’un piano de quart de cua excel·lent que havia tocat molt sovint el mateix Tete Montoliu, també disposava d’un equip de veu. L’únic que hi mancava era una bateria que havíem de portar en els assaigs. Era el tòpic de tuguri de Jazz: local sòrdid, amb poca llum, la sonoritat que donava la proximitat, acostumava a estar bastant brut, feia tuf de borrilles de cigarret i d’alcohol vessat per un terra ple de vidres de restes de gots trencats. De tota manera hi vàrem passar una bona temporada molt agradable fins que també per denúncies dels veïns basades amb el soroll el varen tenir de tancar. Un altre racó d’art de Barcelona que es tancava sense alternativa. Tot fos per una Barcelona més higiènica però molt sosa.
En la foto adjunta es pot veure una part dels membres de la Banda en un assaig a L’Eixample el 1993. La foto dona fe de les reduïdes dimensions del local i la seva charme. Aquell dia érem a l’assaig: Michèle Butzbach (cl); Koldo de Gibert (tp); Jordi Lleonart (ts, cl); Lluís Boix (dm); Joan Altimiras (ts); Carles Olartecoechea (p); Araceli Aiguaviva (voc); Miquel Ingles (tp); Joan Angla (fb); Jaume Sala (as); Víctor González (tb); i Pere Roig (ts).

Durant l’any 1994, es va incorporar encara més gent a la Banda: Josep Carrasco (tp) i Joan Ardite (ts) i es va reincorporar en Michael Parrusel(g) que per motius professionals ho va tenir que deixar.
La següent foto correspon a la Festa dels Amics de La Farga Hot Jazz Band celebrada el 16 de desembre de 1994 al Centre Cívic La Sedeta de Gràcia. En la formació repetim els mateixos que ja hem mencionat en relació a la foto anterior a L’Eixample però amb les incorporacions de Michael Parrusel (g) i Joan Ardite (ts).

Acabaré els records d’aquesta etapa amb unes reflexions personals a modus de conclusions o lliçons apreses sobre aquest interessant període.
Durant tota aquesta etapa hi ha un constant entrar i sortir de músics, incorporacions de nous instruments, amb un saldo positiu de creixement sostingut de tal manera que passem de ser una formació reduïda a una big band de 19 músics de quatre seccions: trompetes, trombó, saxos, secció rítmica i cantant. En qualsevol cas es en aquest període que La Farga es transforma d’orquestra en propiament una Big Band.
Aquest aspecte de creixement del nombre de músics i d’instruments junt amb rotació de persones es determinant per entendre lo complicada que va resultar ser la seva gestió: dificultat de direcció, de arranjaments, de disciplina de treball, de continuïtat, …
Aquest període de transformació es fa consolidant un govern assembleari que formalitza la constitució i consolidació del grup com a tal i que formalitza i comparteix una visió i un projecte. En aquest sentit hi juga un paper important el criteri de cooptació consensuada, en el sentit de que les noves incorporacions han de rebre el vist i plau unànim de tothom. Ens reproduim de forma una mica clònica si exceptuem la incorporació d’en Víctor.
En els bolos de l’època ja explicitàvem verbalment i de forma molt elaborada la nostre missió de treballadors mutants en el sentit de que entenem “La Farga Hot Jazz Band” com una factoria (exactament una farga) de swing que representa la transformació d’una societat industrial en una societat de serveis, i per tant la producció de “serveis culturals”. Més endavant ja em referiré a aquest tema i el nostre emmirallament amb “les fargues de la Vallfarrera” o el martinet de la farga de Ripoll. La pel·lícula “Brassed off” simbolitza el que llavors vivíem i sentíem. El seu director Mark Herman explica la tràgica extinció dels miners del carbó, de les seves formes de vida, de la seva organització social i de la seva cultura, a partir de la historia d’una banda d’un poble anglès durant la reconversió de la mineria gestionada per la “Dama de Ferro” Margaret Tatcher. En fi motius no ens en faltaven per sentir-nos una mica els “katharos” de les essències societals que estàvem començant a perdre i per tant penso que, evidentment amb diferents graus, tots plegats compartíem una filosofia i un compromís social, i penso que La Farga tenia una mena de codi étic-genètic. Aquest concepte de “pertenència” a La Farga té concrecions explícites com: la fidelitat al grup; el compromís de dedicació i progrès personal; el compromís d’assistència als assaigs i als bolos per damunt de tot, etc. Es considera que els arranjaments de La Farga són propietat col·lectiva de l’orquestra i no de les persones que les han fet. Es una sociabilització de la producció col·lectiva que es mantindrà fins al final de la disolució accidental i forçosa de la banda.
Durant aquest període comencem a encarregar arranjaments com “After You’ve Gone” fets a mida de La Farga i en exclusiva.
Recordo com una experiència molt interessant els clínics que vàrem organitzar amb tres liders de la música de Jazz per que fessin una proposta al grup. El primer clínic el vàrem fer amb en Ricard Gili que a partir del blues “County Atmosphere” enregistrat per La Locomotora va conduir tres assaigs per traspassar al grup el que ell perseguia amb aquest arranjament que intenta reproduir la forma d’interpretar el Jazz que tenia l’orquestra de Count Basie. Aquest tema, va passar al repertori de La Farga i el vàrem disfrutar durant molts anys.
El segon clínic el vàrem organitzar amb en Tomás González que ja ens va preparar un “Moten Swing” i ara per aquest clínic ens va aportar un exel·lent “I Got Rhythm” molt swingant i divertit. Va ser incorporat a la banda, però el creixement posterior del grup, va anar obligant a modificar l’arranjament original del tema.
El tercer clínic el vàrem organitzar amb en Pep Gol trompeta i líder de La Vella Dixieland. Ens va arranjar a mida, i amb exclusiva, el Jive-Blues “Choo Choo Ch’ Boogie” de Louis Jordan. També va conduïr tres sessions de treball i finalment el tema va quedar inclos per sempre més en el repertori de la Banda i va ser un dels nostres èxits que feia furor.
Aquests tres clínics vàren ser una experiència d’aprenentatge col·lectiu molt significativa i va contribuir a que aquest període fos tant determinant en el creixement personal i grupal. En aquest sentit penso que el grup va ser capdal per donar-nos suport mutu especialment en moments difícils que tots passem un dia o altre per crisis personals, per conflictes de parella, per preocupacions amb els fills, per problemes en la feina, etc. La Banda va ser com una teràpia balsàmica insubstituible. Aquesta vessant personal es solia tractar col·lectivament en els sopars que es feien desprès dels assaigs i que servien per arreglar el món, els nostres problemes personals i fins i tot per tractar temes de La Farga. Era semblant al “tercer temps” d’un partit de Rugby. Sense els sopars no es podia entendre aquest fenòmen de convivència positiva que va caracteritzar la historia d’aquests anys.
Sísif com un heroi del absurd: sensació de que tot el que s’avança en un assaig (treball duríssim i esgotador) ja s’ha oblidat al següent dia de trobada. Ens mancava metodologia de treball. Fèiem gala de poca disciplina de treball i escassa concentració en els assajos. Calia un esforç extraordinari del director per mantenir l’ordre en el grup i el compliment del pla d’assaig. La quantitat d’esforç que havia de fer el Director era finalment molt poc eficient en quant a resultats per tots aquests aspectes i lògicament tenia un efecte negatiu en l’estat emocional del Director i evidentment també del grup: insatisfacció?
Aquesta situació penso que esgota al Jaume Sala, especialment per que va fer patent que el seu perfeccionisme era inviable amb aquest grup. El que en Jaume hi dedicava no era compensat pels resultats, ni per l’esforç individual: no s’estudiaven els papers, no es treballava individualment a nivell de resoldre problemes tècnics,…
Aquesta etapa es caracteritza per entronitzar de fet el concepte de gestió col·lectiva personalitzada en que el Director de la Banda ha de ser un de nosaltres, lògicament el més dotat i amb més competències. Avenço conclusions però penso que aquest model de gestió es va convertir perversament en un procés crònic de “cremar” els millors companys del grup en el sentit musical i de lideratge.
Aquest període de creixement ens va conduir a la decisió de tenir un caché del grup per negociar els bolos. Es va fer amb tota la lògica del món doncs havíem de compensar les despeses: el cost de l’equip de so que ens vàrem comprar, els nous arranjaments encarregats, el cost dels locals d’assaig, pagar als directors dels clínics de formació, les despeses de desplaçaments al lloc d’actuació, etc. Per un altre banda consideràvem que si no hi posàvem alguna mena de cost, ens podríem trobar amb problemes de saturació de bolos i que com “a cavallo regalado no le mires el dentado”, ens respectarien poc. En qualsevol cas vàrem fixar un cachè i d’alguna manera vàrem començar a fer la competència deslleial als grups professionals, però sobretot penso que a nivell de conviccions va ser com una mena de traïció al vot de pobresa del grup. Es un tema que mereix reflexió.
Cal destacar que el grup format per moltes persones i cada una d’elles amb un bon entorn de relacions personal donava com a resultat una capacitat de convocatòria important: les festes dels amics eren concorregudes per unes 200 persones, mentre hi havia un entorn d’unes 500 persones que rebien la informació. Les Festes del Amics eren molt agraïdes pels amics: ambient; sensacions, alimentava el narcisisme però també la motivació i trabava relacions internes.

P.E.:

Victor (TH) wrote:
Hola Amigos,
He estado fuera en varios viajes y no encontraba el momento porque quería revisar la época para añadir algo (siempre que valiese la pena).
Lo primero es agradecer a Miquel el trabajo que ha hecho y recordar aquél período y personalmente (aunque creo que es un poco pelota) el haber podido colaborar haciéndoos sufrir con arreglos algunas veces complicados pero que me ayudó muchísimo para coger experiencia y disfrutar como un loco. Fue una experiencia increíble que me vino muy bien en un momento de mi vida profesional complicada y que me devolvió al redil musical ya que llevaba unos 6 años con los instrumentos colgados (… hey! no todos), lo cual no se lo perdonaré nunca!
Lo segundo es ayudar a añadir algo que le adelanté el lunes pasado, cuando le pude ver después de bastantes meses: NUESTRA FASTUOSA ACTUACIÓN EN EL RESTAURANTE CHINO!!!.
Esto tiene que pasar a los anales del Jazz (amateur y profesional). No hay grupo, banda, etc. que pueda presumir de haber llenado un restarurante chino (de los grandes) del Eixample de Barcelona como la hizo La Farga Hot Jazz Band. Aún están alucinando los chinos. No llegan e entender que pasó. Pero ahí estábamos nosotros con amigos, familias, etc., llenándolo/atiborrándolo y con un cacho escenario del copón, que ya hubieran querido los famosos clubes de jazz de BCN actuales.
No sé si los chinos llegaron a entender algo sobre el jazz o no pero como mínimo habría que proponerlo a los Guineseses ya que un concierto con casi 300 personas en un restaurante chino es todo un evento difícil de superar.
Así que lanzo la idea para que se documentalice. Yo creo que tengo alguna foto pero de momento no la he encontrado. Es probable que entre todos algo consigamos.
Ah! Y que no decaiga!.
Me dijo Miquel que parece que Jordi está a punto de aparecer por aquí. Propongo una cena o comida o lo que sea para reunirnos y mantener el contacto mas cercano. Ya diréis que opináis.
Varios abrazos

Victor
=================
M’afegeixo al 100% de les paraules d’en Jordi Lleonard. És més, m’he emocionat llegint el bloc perquè m’ha transportat a una època del primers anys de La Farga, realment fantàstica. Ho viviem amb una intensitat extraordinària, malgrat les nostres serioses mancances musicals, però amb uns sentiments i un espirit de grup, com perfectament ho narres Miquel, que poques vegades es dona.
Endevant Miquel, que això ens animarà als demés a participar-hi.

Una abraçada a tothom

Carles
=================
Ostres Miquel, no sabia que havies fet això. Et felicito absolutament, és un lloc fantàstic, i no pas només per la Farga sinó també per la resta. L’enhorabona! Ep! Amenaço amb tornar aviat.
Jordi
===========
Aixó si que es collonut!
En Carles també em va comentar els records inoblidables del seu casament amb la Adriana a La Cova del Drac. Entre altres moltes coses, recordo que vaig ser capaç de tocar tot el tema de “On the Sunny Side” sense donar ni una, però es que ni una nota del tema. Te el seu mèrit fer32 compassos estant fora de to i ni enterar-se, i ni saber com arreglar-ho. Això tambè hauria d’estar entre les gestes èpiques de les postrimeries del segle XX.
Arrel d’això amb en Carles també varem recordar el concert al Bar Terminal, i després en recorda d’altres com el del Carnestoltes en una torra de Valldoreix, plena de travestis glamurosos, i un altre grup de Cornellà (el Pep, la Antonia, en Toni…). Quina jeta que teniem!
Continuarà.
Seria molt més divertit si cadascú anés afegint records, apostilles, comentaris…. Vinga!

De “La Farga Hot Jazz Band” tant sols ni ha hagut una i no en soc pas jo el dipositari de les seves essències, però penso que val la pena reflexionar sobre l’experiència viscuda i animo a els altres fargots que aportin el seu punt de vista, la seva memòria històrica i les seves reflexions.

En el meu cas, ho escric per que sento necessitat de fer-ho, per que els hi havia comentat més d’una vegada al Pere Roig i a la Michèle Butzbach de que ho tenia en la meva agenda i ja havia fet unes notes, per que en Pere Roig en tenia moltes ganes de fer-ho i de tant en tant en preguntava si ja ho havia acabat. A la seva memòria doncs li dedico aquestes reflexions. Estic convençut de que si no haguera estat per la seva tossuderia, la seva energia contagiosa i el seu lideratge, La Farga ni haguera existit.

Viurem doncs una mica dels records que alguna lliçó ja n’hem tret, apart de passar-ho molt bé tots plegats durant molts anys. Fargots animeu-vos a dir la vostre, reconstruir aquesta aventura per qui vulgui compartir-la.

Estructuraré la història de La Farga en etapes segons els directors que va tenir al llarg de la seva dilatada existència: Oriol Bordas, Jaume Sala, Víctor González i Peter Delphinich.

L’etapa Oriol Bordas (1986-88): del “big bang” als “fargots-càtars”

Els orígens de l’aventura es troben en dos nuclis connectats personalment i professionalment que l’any 1984 inicien trobades amb la intenció de fer Jazz. Per una banda el nucli que, una part del qual, treballava en el Gabinet d’Ordenació Educativa de la Direcció General d’Ensenyaments Professionals i Artístics de la Generalitat de Catalunya i estava format per Michèle Butzbach (p), Jaume Sala (as) i jo mateix a l’harmònica cromàtica. Els tres, amb voluntat de formar un grup més ampli, vàrem proposar de sumar-s’hi a Jordi Calvet (g) i Joan Vicenç (dm). Amb aquesta formació de quintet comencem a treballar totalment focalitzats i obsessionats en fer Jazz Clàssic entès de forma purista, restrictiva i excloent al voltant del que dogmàticament cataloguem com a Jazz. El “trívium” de l’aventura musical ens el va anar dosificant en Jaume Sala que era l’únic del grup amb una formació musical sòlida (i a més a més amb formació de Jazz Modern, en la línia de la Berklee College of Music que predominava, i encara es vigent, com a metodologia en les escoles catalanes de Jazz de l’època) i amb un gust exquisit en la interpretació. Per part meva adopto des del principi un paper d’adoctrinament fonamentalista dels companys de la formació en el Jazz, doncs de fet els mateixos companys, de forma conscient o no, necessària o no, m’entronitzen en una funció de xamà. En termes actuals, aquest paper fe pope li correspondria al d’una mena de talibà que aprovava o condemnava les iniciatives dels companys neòfits i els indicava l’únic i veritable camí de la salvació pel sacrifici en la impossible execució del jazz que es varen inventar els negres d’origen africà dels Estats Units de Nord Amèrica. Missió impossible on les hi hagi, clar, però la resignació formava part de la salvació…

Durant l’estiu del ’85 la Michèle Butzbach participa en un taller de Jazz en el Sud de França (penso que era a Nimes) i ens aporta un material que serà molt valuós en lo successiu: es tracta de l’“Anthologie des Grilles de Jazz. 1.500 morceaux”. Amb aquest material al sarró ja podem codejar-nos amb els jazzmen professionals, amb “els enterats”. Si més no tenim les estructures i graelles d’acords de gairebé tots els temes que podríem interpretar amb el vist i plau del “càtar” Miquel.

Al cap d’unes sessions de trobades amb més o menys èxit, aconseguim que l’Oriol Bordas accepti conduir el nostre grup, amb una metodologia de taller de combo, mentre que en Jaume, la Michèle i en jo mateix també comencen a rebre classes individuals del mateix Oriol. Els avenços i descobertes individuals i col·lectives durant aquest període dels primers passos són significatius i impactants, i ens motiven molt a tots plegats. En Jaume Sala bateja el grup amb l’irònic nom de “Iai jazz”. Poder no n’hi havia encara per tant, doncs teníem al voltant d’uns 40 anys, i alguns menys i tot, però el nom es prou representatiu del nostre esperit col·lectiu i del bon clima.

Paral·lelament un altre grup d’amics comuns també de Formació Professional, en part emulant la gesta que ja havia iniciat l’altre grup, però no reconeixent-ho mai, tot i que en aquest cas, musicalment els caracteritza el seu eclecticisme, o “escudella” , amb el sentit o l’objectiu de tocar qualsevol cançó del gust de qualsevol del grup: temes populars catalans, “nova cançó”, jazz, etc. El grup estava format per en Pere Roig (as), en Carles Olartecoechea (p) i en Pep Sales (g). La direcció musical es de’n Carles que tenia experiència en cantar acompanyat de la guitarra.

Al cap de poc temps, a l’inici del següent curs 1986-87 acordem fusionar els dos nuclis i constituir-se com un grup. Per tant, es a partir d’aquest moment que s’inicia la historia del que es denominarà “La Farga” que es mantenen sota la direcció de’n Oriol Bordes. En el moment de canvi de plan i de compromís ho deixa en Jordi Calvet i al cap d’uns mesos s’hi incorpora l’Aracel·li Aiguaviva com a cantant.

Per tant el grup inicial del que ja denominem “La Farga” al maig de 1987 és una formació de 8 instruments constituïda per 9 membres: una secció de tres vents, una secció rítmica de tres instruments i una cantant. El grup el formaven: Jaume Sala (as), Pere Roig(as), Miquel Inglés (harmònica chromàtica), Carles Olartecoechea i la Michele Butzbach (altrenant-se al piano), Pep Sales(g), Joan Vicenç (dm) i Aracel·li Aiguaviva (vocal). En Oriol Bordas fa un treball de conducció del combo, des d’un plantejament  de “work-shop”,dirigeix els assatjos, fa els arranjaments a mida de les nostres limitacions personals i en dona classes individuals als que ja s’ha comentat anteriorment i també a Pere Roig i Aracel·li Aiguaviva. Els assajos, durant el primer curs es fan en un local del Carrer València que l’Oriol Bordas comparteix amb d’altres músics joves de Jazz. La direcció musical d’Oriol Bordas era remunerada, i en cap cas formava part de la orquestra com a músic. Es va fixar una regularitat setmanal en els assaigs (inicialment els dimecres). I amb molt encert en Pere Roig va proposar de realitzar una festa anual dedicada els amics que després del primer èxit va quedar instituït com un clàssic.

“A final de curs”, al voltant de Sant Pere de 1987 fem la primera presentació en públic davant del nostre cercle d’amics més proper. Per l’ocasió lloguem “La Cova del Drac”, la original, la del carrer Tusset, on havien actuat els millors jazzmen recalats a Barcelona. Ens ho passem pipa, a nivell de satisfacció personal, sense ser ni conscients dels dèficits musicals del grup. Presentem un repertori d’onze temes: Rosetta; Careless Love; Blue Monk; On the Sunny Side of the Street; Mood Indigo; Undecided; All of me; Weary Blues; Student’s Shuffle for Every Wednesday (tema que va dedicar l’Oriol a la banda fent referència al dia que ens trobàvem per assajar); You need to rock; When the Saints go Marchin In. Ens en queda, a part del record entranyable, una cinta de vídeo que testimonia la èpica estrena mundial. Cal destacar que tots aquests temes eren el resultat del treball de combo fet durant el curs, i per tant anàvem a una mitjana d’un tema per mes, la qual cosa posa de relleu la extraordinària tasca que va fer amb nosaltres l’Oriol Bordas. Caldria tenir-ho en compte entre els grans miracles del segle XX i per tant algun dia el Vaticà hauria d’incloure l’Oriol entre els candidats a la beatificació. Doncs a nivell de “progrés fet pel grup és extraordinari si es té en compte d’on partiem i a on vàrem arribar en tant poc temps.

El següent curs ja passem a fer els assajos a La Cova del Drac i s’incorpora el grup en Nicolau Baixes (fb). Ampliem el repertori amb 7 temes més: Perdido (Lost); Don’t get around much anymore; Satin Doll; When You’re Smiling; Basin Street Blues; Tin Roof Blues; I’m afraid The Masquerade is Over. Com ja es habitual tornem a celebrar la Festa dels Amics als voltants de Sant Joan o Sant Pere.

D’aquesta primera època del naixement del nucli que va generar La Farga, i amb la perspectiva que dona el temps transcorregut, en trec algunes conclusions a nivell estrictament personal, en el ben entès de que, en cap cas sé si la resta de companys compartirien algunes d’aquestes valoracions de lliçons apreses.

En primer lloc penso que vàrem actuar com una mena de pioners a la descoberta del “Far -Jazz“, i insisteixo en aquesta figura de “pioners” per que crec que en els nostres comportaments i sobretot en la nostre visió del que volíem fer hi havia més utopia i fe en lo desconegut que altre cosa (especialment coneixements de jazz, de música i de tècnica instrumental). Penso que ser “fargot” era viscut per nosaltres com una mena de religió al estil medieval, i per seguir una antiga tradició catalana, la assimilo amb una mena de “catarisme“, en el concepte de “katharos“, de persones que ho deixaven tot pel Jazz, com a símbol de la Puresa amb majúscules. Hi havia, penso, bastant de sublimació mística, i especialment de persecució obstinada de la utopia, fins al·lucinant, arribar-la a tocar i viure-la realment.

En aquest sentit, altres característiques del grup de pioners eren prou específiques: es tractava d’un grup molt reduït, molt cohesionat a nivell de confiança personal, de valors fonamentals compartits, de saber que el projecte era col·lectiu i de compartir-lo amb una clara responsabilitat social.

Penso que més que un grup de músics, érem un grup de grans amics, i això dit en majúscules molt grans. El fet de fer música era un més, i no l’únic, dels projectes compartits, i per suposat cada cop que avançava el grup a nivell musical, l’aspecte musical prenia més importància, però durant prou de temps es tractava d’un projecte, musical o no, d’un grup de músics per conveniència. Els aspectes personals eren fonamentals i els valors eren estructurants. Tant era així que el procés de noves incorporacions va ser explicitat com un procés de cooptació absolutament consensuat entre tots: qualsevol persona que s’incorporés al grup, era provada musicalment, i després es mantenia una conversa; ens donàvem un temps de convivència i finalment el grup decidia si era prou digne d’entrar o no a formar part d’aquella cobradia de fargots. Perdoneu-me, fargots, l’expressió un tant sectària que utilitzo però la recordo així. D’aquesta visió del grup, que per cert no recordo si va ser explicitada d’aquesta manera doncs la memòria em podria trair, sobretot per que parlàvem molt, pensàvem molt sobre la banda, construíem un model teòric compartit, fèiem filosofia, però no deixavem res o molt poc escrit. En qualsevol cas, de tot això es el record que en conservo d’aquells temps tant gratificants per mí per suposat, però compartit per tots plegats.

El petit grup era assembleari tant per la gestió, la pressa de decisions o el govern. Per aquest procediment es va formular l’ideari, els valors compartits, els compromisos, l’estratègia, la dedicació personal, el pla de treball col·lectiu i individual, el nom del grup, la imatge, els missatges i la comunicació, el repertori, el tipus i els llocs d’actuacions, qui havia de dirigir el grup, etc.

Fins aquí doncs aquesta fase del “big bang“, del naixement explosiu d’un petit nucli però amb molta empenta que va deixar empremta a partir de que surt de la cova secreta fundacional i comença a predicar per un mòn d’infidels…