The roots of the Blues & Jazz

Per entendre i interpretar música de Jazz, i especialment de Blues, és imprescindible capbussar-se en el pentatonisme. Les evolucions del Jazz a partir dels anys ’50 especialment amb el Hard Bop donen molt protagonisme a aquesta escala tant primitiva de cinc tons.
L’escala pentatònica està formada per 5 notes, és una escala de 12 semitons, i tant sols té el mode major i el mode menor relatiu.
El Mode Pentatònic Major o Mode I, com que té 12 semitons es pot superposar a una escala major Iònica i les notes coincidents serien 1-2-3-5-6. De fet, com pots veure és una escala completa en la qual ens saltem les notes 4 i 7. Si agafem com a referència una escala Major Pentatònica en Do estaria formada per: C – D – E – G – A – C, o sigui que expressada en semitons tindrem: 2 + 2 + 3 + 2 + 3. Aquesta estructura queda representada en el quadrant adjunt.
El Mode Pentatònic Menor Relatiu o Mode V, es construeix a partir de la cinquena nota de l’escala pentatònica, o sigui: 6-1-2-3-5-6. En l’exemple que hem posat correspondria una escala pentatònica menor relativa en A que estaria formada per: A – C – D – E – G – A, o sigui que expressada en semitons tindrem: 3 + 2 + 2 + 3 + 2. Aquesta estructura queda representada en el quadrant adjunt. Aquesta escala ens presenta una característica molt especial per la música de Jazz, doncs com es pot veure aporta dues “blue note”: la segona (C) i la quarta (G), que corresponen a una tercera i una setena menor d’una escala (com si es tractés de 1- b3 – 4 – 5 – b7- 8). Quan en Jazz o Blues es parla d’escala pentatònica sempre es sobreentén que ens referim a l’escala pentatònica menor relativa.

La gamma Blues no és altre cosa que una extensió del Mode Pentatònic Menor Relatiu i per tant seria un 6-1-2-#2-3-5-6, i que per seguir amb l’exemple anterior: A – C – D –D# – E – G – A, o sigui que expressada en semitons tindrem: 3 + 2 + 1 +1 + 3 + 2. Si expressem aquesta gamma blues en termes d’una escala de vuit tons seria: 1-b3- 4 -#4-5 -b7-8, o sigui amb la tercera menor, la quarta augmentada i la setena menor

.

Un bon exemple d’aplicació creativa de la pentatònica menor trobo que es el tema “Saint James Infirmary” que comento a l’apartat dedicat a la musica d’estil New Orleans on també hi trobaràs una versió en Band in a Box del tema. Com pots comprovar és un Blues de 8 compassos que normalment es fa en Dm.  Si analitzes el tema veuràs que és un bon exemple de pentatonisme: la línia melòdica del tema no és altre cosa que l’escala menor pentatònica, per tant un modus dòric. Veuràs que és molt fàcil instal·lar-se en la tonalitat, sentir Blues, i tot el que facis en aquesta escala D dòric empasta perfectament: és el gran recurs de la pentatònica menor especialment en el blues. És una escala limitada però molt expressiva, per crear clima blues, emotiu, tristot…

Per ampliar coneixements sobre el Pentatonisme i l’escala Blues  et recomano la consulta dels següents llocs web:

http://www2.una.edu/library/handy/ ;

Jazz Roots: http://www.jass.com ;

http://www.jass.com/jaztable.html

A gaudir de la pentatònica sense miraments, col·lega!

A continuació alguns materials per estudiar el Blues d’una manera especial. No sé si compartiràs aquest enfocament que et proposo.

El tòpic de que “el Blues es una música de 12 compassos, i sobre els acords Fonamental, Subdominant i Dominant” ens va be per començar i poc mes. En la mesura que ens endinsem en el seu coneixement ens trobarem amb moltes qüestions probablement molt allunyades del tòpic però que sens dubte “blues“, tant o més blues que el tòpic.

Per començar penso que el Blues es una manera d’expressar-se, i per tant qualsevol tema es poc tocar “bluessy“. En aquest sentit seria lo equivalent a “swingar“. Un altre element indiscutiblement clau i diferenciador d’aquesta música afro-negre-nord-americana, que qualsevol capta només escoltar-la. Com més aprofundeixes en aquesta música, més t’arriba, però no tenim paraules, o un constructe conceptual sobre el tema: simplement “es sent” i per tant existeix.

Però evidentment hi ha algunes regles, alguns topants on assegurar-se de que realment es tracta de Blues i no d’un altre cosa. En tractarem alguns dels fonamentals des del meu punt de vista.
(Per entendre l’escala Blues, les”Blue Notes“, l’escala pentatònica menor, el modus dòric, etc. et recomano que et miris la taula adjunta amb les diverses escales tipus més utilitzades en el Jazz i, per suposat en el Blues escales_tipus.pdf . Aquests aspectes els he tractat en l’apartat “Modus de la Gamma Major”, i “Acords i Guide Tones”. En l’apartat “Pentatònica i Blues” d’aquest Blog hi trobaràs algunes qüestions en relació al Pentatonisme, les escales Blues i els modus de l’escala major que penso poden ser-te de molta utilitat per comprendre el Blues.)

Vegem a continuació l’estructura d’un Blues típic de 12 compasos en to major. A continuació t’indico els acords de cada un dels 12 compassos d’un chorus (o d’una volta completa del tema):

Com veus té 4 compassos en l’acord fonamental (C), 2 acords en l’acord subdominant (F) seguit de 2 acords novament en el l’acord fonamental (C), un acord en dominant (G), un altre acord en subdominant (F; tot i que a vegades també acostuma a estar en dominant) i finalment 2 acords en el to fonamental (C). A partir d’aquesta estructura de referència es poden trobar tota mena de variacions totes elles vàlides. Aquestes diferències a vegades es debien al desconeixement musical dels primers intèrprets i la tradició oral de transmetre aquests coneixements. Més endavant, especialment des de Handy però també amb la tasca de Lomax, justament ja no es així, i una part important d’aquest llegat es recull en partitures i en enregistraments, per tant es un material a vegades molt fiable musicalment, si be probablement són matèria primera recollida i “amanyada” per aquests musicòlegs. Sens dubte es el referent. Amb el Be Bop, i especialment amb el Hard Bop, es retorna al Blues i s’hi profunditza de manera molt interessant que cal tornar a analitzar per tot el que aporta per entendre i apropiar-nos de formes genuïnes un tant poc investigades. Des del meu punt de vista, penso que aquesta aportació es essencial, i voluntàriament autènticament negre. De fet el Hard Bop forma part d’un moviment intel·lectual de recerca de les esencies de la cultura afro-negro-nord-americana molt important.

Si vols completar la informació, especialment sobre la història del blues, és molt recomanable consultar  Blues a Wikipedia. Un altre lloc de consulta obligada és About.com: Blues, sempre pot ser molt útil donar una ullada a la “The Blues Database”, i si vols cercar enllaços sobre Blues d’arreu del món “THE MOTHER OF ALL BLUESLINKS COLLECTIONS“. Recentment en Manuel López Poy ha publicat “Camino a la libertad. Historia social del blues“: és una visió del blues molt interessant i actual que t’aportarà claus per la seva comprensió des d’un punt de vista social, cultural i històric, en cap cas, pretén ni la música, ni els músics de blues. És un llibre de lectura obligada.

A continuació et proposo viure la experiència de fer Blues. El Blues s’ha de practicar, s’ha de fer, s’ha de comunicar, s’ha de compartir…

Sobre el que deia dels tòpics, els següents temes són prou emblemàtics i els trobaràs en qualsevol recull de grans temes del blues: Trouble in Mind, After you’ve gone, Choo choo ch’Boogie, Bassin Street Blues, Saint Louis Blues, Blue and Sentimental, Mood Indigo,… Be doncs si analitzes la forma musical d’aquests temes, cap d’ells es de 12 compassos.

Com exercici et proposo una sèrie de Blues, en to major, en to menor, de 8 compassos, de 12, de 16, de 24, de 32 amb pont, Blues amb estribillo de 20 compassos, blues amb havaneres, blues de tipus espiritual,… Hi ha alguna altre cosa mes original i rica que el Blues? Personalment penso que el music que no sap interpretar el Blues, val més que no es dediqui al Jazz. Com a mínim al Jazz Clàssic.

Per practicar Blues et recomano especialment dues coleccions de “Music Minus One“:

a) “The Blues Minus You” elaborat pel pianista Mal Waldron, acompanyat per Wendell Marshall al baix i Charles Perry a la bateria. Un dels millors materials per aprofondir en les diverses formes de Blues. Molt rigorós i relativament fàcil, doncs es pot partir sempre del nivell d’un mateix i arribar fins on es vulgui. Val la pena comprar-lo. T’adjunto a continuació els 10 temes que formen l’album, aquí en versió BiaB:

The Twisterthe-twister-back-beat-groove-blues.MGU
Empty Streetempty-street-ballad-blues.MGU
Dealin’dealin-minor-blues.MGU
Blue Geneblue-gene-church-type-blues.MGU
Pedal Eyespedal-eyes-modern-disguised-blues.MGU
Blue Greens ‘N’ Beansblue-greens-n-beans-back-beat-groove-blues.MGU
Hip Tiphip-tip-ballad-blues.MGU
Earthyearthy-minor-blues.MGU
Gospel Truthgospel-truth-gospel-type-blues.MGU
Wheelin’wheelin-cookin-blues.MGU

Per si no havies parat l’atenció amb aquest gran pianista, et recomano un disc que enregistrà el 1959 rememorant temes cantats per Billy Holliday. Es una joia, molt blues: Mal Waldron – Album : Left Alone

b) “Evolution of the Blues” aquest material està elaborat per Bob Wilber (canyes) i Clark Terry (trompeta i flugel), acompanyats per Dick Wellstood al piano, George Duvivier al baix i Panama Francis a la bateria. Es una Master Class d’una colla de grans jazzmen. De lo millor que mai s’ha fet. Corre a comprar-te’l per que disfrutaras i n’aprendras moltissim! T’adjunto a continuació els 10 temes que formen l’album, aquí en versió BiaB:

Please Blues go on awayplease-blues-go-on-away.MGU
After midnight after-midnight.MGU
Soulful serenadesoulful-serenade.MGU
Baptist Bluesbaptist-blues.MGU
La valse bleuela-valse-bleue.MGU
Wher will I gowher-will-i-go.MGU
The Maryland farmerthe-maryland-farmer.MGU
Blue rhumbablue-rhumba.MGU

A continuació et recomano també alguns volums de Hal Leonard “Jazz Play A Long Series” dedicats al Blues:

VOL. 3 – THE BLUES (841646). Inclou: Billie’s Bounce; Birk’s Works; Blues for Alice; Blues in the Closet; C-Jam Blues; Freddie Freeloader; Mr. P.C.; Now’s the Time; Tenor Madness; Things Ain’t What They Used to Be.

Vol. 30 – Blues’ Best (843023). Inclou: Basin Street Blues; Bloomdido; D Natural Blues; Everyday I Have the Blues Again; Happy Go Lucky Local; Sonnymoon for Two; The Swingin’ Shepherd Blues; Take the Coltrane; Turnaround; Twisted.

Vol. 35 – Bluesy Jazz (843031). Inclou: Angel Eyes; Bag’s Groove; Bessie’s Blues; Chitlins Con Carne; Good Morning, Heartache; High Fly; Mercy, Mercy, Mercy; Night Train; Sugar; Sweet Georgia Bright.
“Blues Jam . 40 progressions and grooves” (Hal Leonard, by Ed Friedland). Es un play along amb una secció rítmica formada pels membres de la “The Country Bwash”: Arthur Migliazza (keyboards); Terry Oubre (g); Ed Friedland (b); Ralph Gilmore (dm). Hi trobaràs blues en les tonalitats de A, E, G, F, C, D, Bb, Bm i Cm, com es veu més adequades a les harmòniques que als instruments de vent. Els tempos varien entre 50 i 230, amb diversos ritmes (shuffle, boogie, funky, jump, texas, gospel, country, etc.). És un excel·lent material per practicar solos.

Una menció ben especial es mereix la Carrie Smith: “I Gotta Right To Sing The Blues”  (“Black & Blue”,1989), (veure http://www.answers.com/topic/black-blue-original-broadway-cast?cat=entertainment)

Escolta això i diguem si es o no Blues, si més el sentit profund, doncs la estructura res a veure amb els 12 compassos: Strange Fruit

Una jam session: “Jammin’ The Blues” de Gjon Mili, amb Harry Edison (tp), Lester Young, Illinois Jacquet (ts), Marlowe Morris (p), Barney Kessel (g), George ‘Red’ Callender, John Simmons (b), Sidney Catlett, Jo Jones (dm), Marie Bryant (singer), 1944.

Un enregistrament dels grans: Famous & Recognizable Jazz Artists, amb Harry Edison (tp), Charlie Parker (as), Coleman Hawkins, Lester Young, Flip Phillips (ts), Bill Harris (tb), Hank Jones (p), Ray Brown (b), Buddy Rich (dm), Ella Fitzgerald (voc).

Algunes coses sobre el “Saint James Infirmary” que tot i el seu orìgen i estructura, està considerat un Blues en to menor de 8 compassos. Citant l’article de Wikipedia sobre el tema: “The source of this song is an 18th century English folk song called “The Unfortunate Rake” (also known as “Unfortunate Lad” or “The Young Man Cut Down in His Prime”). There are versions of this song throughout the English-speaking world, and it evolved into American standards such as “The Streets of Laredo” or “The Dying Cowboy”. “The Unfortunate Rake” is about a sailor who uses his money on prostitutes, and it implies that he dies of a venereal disease. When the song moved to America, gambling and drinking became the cause of the man’s death. The song was first collected in England in its version as “The Unfortunate Rake” by Henry Hammond by a Mr. William Cutis at Lyme Regis, Dorset in March 1906. The song involves a man telling the singer/narrator, at a bar, how he went down to St. James Infirmary (hospital) and tragically found his girl (the so-called “baby”) dead. Like most such folksongs, there is much variation in the lyrics from one version to another“.

El tema es va fer famos per l’enregistrament de Louis Armstrong el 1928. Tot seguit afegeixo la transcripció de la versió de Cab Calloway de 1930 amb la seva orquestra:

Folks, I’m goin’ down to St. James Infirmary,
See my baby there;
She’s stretched out on a long, white table,
She’s so sweet, so cold, so fair.

Let her go, let her go, God bless her,
Wherever she may be,
She will search this wide world over,
But she’ll never find another sweet man like me.

Now, when I die, bury me in my straight-leg britches,
Put on a box-back coat and a stetson hat,
Put a twenty-dollar gold piece on my watch chain,
So you can let all the boys know I died standing pat.

Folks, now that you have heard my story,
Say, boy, hand me another shot of that booze;
If anyone should ask you,
Tell ‘em I’ve got those St. James Infirmary blues.

Que traduit al català seria:

Quan vaig baixar a la Infermeria del St. James,
Hi vaig veure a la meva Nena.
Tombada sobre una taula llarga i blanca:
tan dolça, tan freda, tan maca.

Deixeu-la marxar. Que deu la beneeixi!
Allà on ella estigui,
cercarà i cercarà per tot aquest món,
però mai hi trobarà a un altre home tant dolç com jo.

Quan em mori, vestiu-me amb les meves sabates de mudar,
Poseu-me la capa i el barret Stetson,
I una moneda d’or de 20 dòlars en la cadena del rellotge.
Que tothom vegi que vaig morir esperant-la.

I ara que has sentit la meva historia.
Si la gent es pensa que vaig caure en la beguda.
Si algú t’ho pregunta.
Digues-li que vas sentir aquest Blues de la Infermeria del Saint James.”