Jazz Clàssic segons Miquel Inglés

De forma solemne proclamem l’adhesió a l’Estatut de Catalunya aprovat en el Parlament de Catalunya i les Corts Espanyoles i referendat pel poble de Catalunya.
Com a ciutadans compromesos amb els valors democràtics, els drets col·lectius com a poble i amb la identitat nacional de Catalunya, manifestem la profunda indignació per la sentència del Tribunal Constitucional amb la convicció democràtica de què cap tribunal pot prevaldre, en cap cas, per damunt de la voluntat popular expressada pels seus representants polítics i pels ciutadans en votació.
Conscients de la rellevància històrica del fet i del moment, fem una crida als nostres amics i coneguts i a totes les persones que visiten aquest blog, a expressar democràticament i de forma pública el seu sentiment, participant a la manifestació convocada al Passeig de Gràcia de Barcelona el dissabte, 10 de juliol, a les 18 hores de la tarda.

Visca Catalunya!

Cua Elias i Miquel Inglés

8.16 Estatut de Catalunya Estatut de Catalunya, Miquel Inglés Pedrero

En un país com el nostre que tant ens ha costat d’aconseguir les llibertats democràtiques, que tant que ens costa consolidar-les, aprofundir-les o fer-les avançar, rebre ara aquest homenatge institucional reconec que m’omple de satisfacció i n’estic tant cofoi que el vull compartir amb persones com tu que tafanegeu aquest Blog, aprofitant l’avinantesa per compartir algunes reflexions al respecte.
Aquest reconeixement del “Memorial Democràtic”, més enllà de lo personal, és un homenatge a tots els que varem lluitar per les llibertats democràtiques contra la dictadura franquista. Aquest reconeixement s’ha fet als 32 anys d’haver aprobat la Constitució, amb un govern d’esquerres a Catalunya, quan moltes persones que l’haurien d’haver rebut ja ens han deixat, i amb sordina no fos cas de que la dreta ibèrica es molestés per l’homenatge mentre beatifiquen els seus màrtirs que justament van lluitar contra la Generalitat de Catalunya i la Segona República espanyola.
En un moment com ara de retorn a les essències més reaccionàries de la història de la Pell de brau en què som escarniats amb l’erosió de les llibertats de les classes treballadores, de l’abandonament de valors estructurants com la solidaritat, el pacifisme, el respecte a les diferències, l’alarmant augment de la violència, les agressions sobre les dones i l’augment de la pobresa, les agressions al medi ambient,… Davant aquesta ofensiva dels grups dominants i sense escrúpols que han manat pràcticament sempre convé seguir essent valents i plantar-os-li cara. Per part dels sectors socials progresistes certament passem des de ja fa temps per una època de vaques flaques en quan a lideratge, intel·ligència i honestedat dels governants polítics, certament en el seu lloc si han instal·lat molts aprofitats i oportunistes amb ben poques llumns, però ara les coses no van per filar tant prim, en els propers dos anys probablement ens estem jugant moltes conquestes que hem fet des de l’enderrocament de la Dictadura franquista, i qualsevol patinada ens costarà un ronyó.
Col·lega, tornem a lluitar que hem de tornar a vèncer: Democràcia, Pau i Solidaritat!

1.07 Llibertat i Democràcia Autonomía, Catalunya, Democràcia, dictadura franquista, Federalisme, Generalitat, Llibertat, Memorial Democràtic, Miquel Inglés Pedrero, Pau, Solidaritat

Hores d’ara a ningú li sorprèn els comportaments de José María Aznar. Des de que és home públic ha donat repetides mostres de dèspota, autoritari, prepotent i xulo d’opereta de tres rals.
El que motiva la meva reflexió són els fets del dijous 17 d’abril a la Universidad de Oviedo en què aquest personatge va adreçar-se als estudiants que hi eren aplegats amb el gest que mostra la foto adjunta.

És vergonyós que tinguem en portada de tots els mitjans de comunicació aquesta foto. Segons la ideologia del mitjà la presenten com un exemple a seguir, com un gest heroic, com una mostra del que es mereix el Govern,…? No ens hauria d’indignar a tots plegats que algú entengui la dialèctica d’aquesta manera? Aquesta dialèctica té els mateixos genomes que la “dialéctica de los puños y las pistolas”!
Des del meu punt de vista considero que és un gest masclista, un atropello, una humiliació, una vexació, amb clares connotacions de violació sexual a tothom (homes, dones, joves i grans) que d’entrada desqualifica a qui el fa, amb l’agreujant de què si el gest el fa un ex-president d’Estat considero que el delicte és molt greu, si més no pel seu impacte.
Aquest personatge no ha entès que més enllà de les ideologies, les creences, les afinitats o les discrepàncies, hi ha una democràcia que tots respectem i tractem d’aprofundir, i això vol dir que respectem a tothom, evidentment també els nostres contrincants. La democràcia sobretot és una cultura fonamentada en valors profunds, entre ells la tolerància, però justament pel profund respecte que mereix la nostra cultura democràtica no podem tolerar que ningú, sigui qui sigui, la posi en qüestió, l’atropelli i se’n en burli.
És vergonyós que haguem tingut com a President aquest impresentable! Doncs que l’empurin caram, que per molt menys a d’altres els ha tocat pagar molt més!
I que l’expatriïn ben lluny, no es mereix viure entre nosaltres! I entre les penes que proposo imposar-li és la de recitar durant la resta dels seus dies la “Vaca suïssa” del nostre poeta Pere Quart que diu així:

Quan jo m’esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s’ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.

La meva sang no peix la noia flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l’ànima d’esclau.
A mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l’he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me’n desencamini
la llepolia d’un manat d’alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet.

=================================================

També per purgar el seu crim del 2002 quan va recitar les darreres estrofes del poema “Exili“, del llibre de recopilacions “El vendaval” (1988) de Pere Gimferrer (Barcelona, 1945)

Clavats a la paret, el signe Rossinyol,
el signe Cadarnera, noms d’un batec, d’un crit,
o l’Estornell, el passatger dels boscos,
una claror d’imatges en un moment verbal:
la llum en simulacre, el so del mot fet mot. Hem dit la tarda groga
o la caputxa de l’hivern, la conca
de plom del riu que esmola el glaç del cel,
la desafecció del mot i el món visible:
diem mots, però no diem el món. Impur, el vespre ens crida
amb un penell de llum al cel estrangulat de vermelleses,
la cacera dels signes i dels mots falconers.

I ni tan sols de signes vivim:
del so dels signes,
no la vida del mot,
sinó la pell del so.
L’entelament del món
a l’obaga dels mots…

8 Calaix de sastre José María Aznar, Miquel Inglés Pedrero, Universidad de Oviedo

Al PT Gazell el vaig descobrir per la master class que ha organitzat el gran mestre Joan Pau Cumellas aprofitant de que està per aquí. Lògicament davant d’un desconegut preguntes a Google qui és i què fa. Evidentment el trobo, escolto els temes del CD “Back to Back” que promociona des del seu lloc web i em quedo de pasta de boniato. No m’ho puc ni creure. Es de somni, en la meva vida havia sentit una cosa igual des de les èpoques de Larry Adler! Seguint amb els enllaços em porta a les harmòniques Seydel que ja feia un any que les rondava i tant en Cumellas com en Puertas m’havien confirmat que són d’una qualitat extraordinària i que valia la pena estalviar per comprar-les. Però obcecat amb els objectes no vaig percebre que en PT Gazell precisament és un dels pocs grans harmonicistes que les utilitza i el destaquen en el web. El Google també em va fer descobrir, llàstima que fos massa tard, que acabava de tocar en el Festival de Blues de Cerdanyola en el TEART i, oh!, que properament actuaria a La Catedral del Kfé Olé: podria escoltar-lo en directe! Pel que tinc entès al PT Gazell ha arribat al nostre país de la ma del Chino Senra al qual se li ha d’agrair immensament.
El concert, organitzat per en Joan Ventosa en el marc del Cicle de Blues & Boogie de l’Hospitalet de Llobregat, el va donar ahir dijous 22/10/2009 al vespre acompanyat per un trio excel·lent format pel mateix Chino Senra(g) i altres dos sòlids acompanyants: Ivan Kovacevic (b) i Martí Elias (dm). Un concert inoblidable!
Com es possible tocar així l’harmònica! A partir d’ara m’he convertit en un admirador d’aquest gran music que tractaré d’emular tant com pugui fins on em permeti la meva incompetència.
En PT Gazell no és un harmonicista qualsevol, és un innovador de referència mundial de l’instrument que ha desenvolupat i ha enriquit com ningú tot el seu potencial musical. Vull dir que ha fugit del tecnocentrisme predominant darrerament amb les harmòniques diatòniques i s’ha orientat a recuperar per l’harmònica un paper musical com qualsevol altre instrument solista dins la música de Jazz.
Al meu entendre reprèn el concepte d’harmònica d’en Larry Adler de fa ja més de 50 anys. O sigui que torna a tocar sobre un sol forat (sobre una nota: sense octavar, ni fer acords, ni tongue-blocking,…), net amb precisió al llarg i ample de les seves tres octaves llargues, sempre temperat i sense ruptures tímbriques, exhibint la grandesa i riquesa del só acústic d’aquest instrument en totes les tonalitats (des de les més greus com l’afinada en G fins les més agudes com la F). Xoca percebre un cromatisme tant complet i tant temperat, però a la vegada diferent del que pot donar una harmònica cromàtica. Pel que sembla aquesta característica del seu só prové de la tècnica que utilitza que tal com ja he dit sempre ataca sobre una sola llengüeta i el cromatisme l’obté utilitzant els bendings (bufats o aspirats), però en cap cas utilitza altres tècniques més sofisticades com els over-blows. Per tant, aquest cromatisme tant lògic i natural aporta molta expressivitat i resulta captivador i emotiu.
No fa res gratuïtament: ni quan toca “dirty” utilitza recursos efectistes i xavacants; ni quan fraseja com un posés els temes ràpids cau en la pirotècnia. Una de les seves grans aportacions personals és que el que fa tant sols es pot fer amb harmònica, i a més a més demostra que l’harmònica tocada així pot ser tant o més expressiva que una trompeta, un saxo o un clarinet. És absolutament únic i inimitable. Però tanmateix, el seu fraseig, les figures, les escales, els referents harmònics és el que fa normalment qualsevol altre instrument alto o tenor en una banda de jazz. En aquest sentit no es limita ni molt menys al pentatonisme maxacon, previsible i sovint empobridor de les diatòniques si no que incorpora el llenguatge musical més modern que podríem agrupar entorn del “Mainstream jazz”.
Es més, diria que una de les característiques de la manera de tocar de’n PT és la forma d’interpretar. En primer lloc, sempre fa una exposició del motiu del tema, molt fidel a l’original, però expressiva i swingant. Els seus solos són una manera de passejar-se entorn de la línia melòdica, a vegades molt dins i segons en quins moments molt lluny, però aquesta referència fa que tens la sensació de reconèixer l’entorn del viatge sapiguent on ets, tot i que també procura sorprendre, ser creatiu i mantenir sempre el feeling. Per tant el seu estil d’improvisació no té res a veure amb la concepció més radicalment bopper de jugar amb la combinatòria de la seqüència d’acords del tema o les seves possibles substitucions, oblidant voluntàriament la línia melòdica.
Cal afegir que té un exquisit gust musical tant en l’elecció dels temes del seu repertori de standards, en els tempos d’interpretació, el ritmes, en la forma de tractar el material amb arranjaments elegants, en les atmosferes que crea, de com gestiona i enriqueix el patrimoni musical, l’us dels referents interpretatius més grans de la història i una manera d’estar en la banda, realment de liderar tant determinant que no ha de fer-ne mai ni ostentació, ni divisme, ni manar. És el lider.
La seva harmònica té un só majestuós, càlid i molt personal des de la nota més greu fins el pinyol més agut. A la vegada té la virtut que per moments et porta a la memòria, però en cap cas com imitació, la veu d’Ella Fitzgerald, o la trompeta d’un Jonah Jones o un Clifford Brown, o l’alto sax d’un Charlie Parker, o el tenor sax d’en Chu Berry i molt sovint el violí d’Stephan Grappelli,…
Sempre està “in the groove” i no deixa de swingar en cap moment, ni en la exposició del tema, ni en les improvisacions més creatives i agosarades, tant en tempos mitjos com en ràpids, sempre mentè la pulsació, domina magistralment l’atac, controla tant els pianissimos com els fortes, utilitza equilibradament els dinàmics, juga amb els silencis, té un vibrato d’una gran bellesa que utilitza elegantment i amb mesura. És un gran solista però també acompanya delicadament a la veu lead quan la historia ho demana. Ras i curt: és tot un jazzman i molt complet.
Es admirable la seva tècnica musical que li permet una creativitat sense límits basada justament en un extraordinari domini dels chord changes, tournarounds i tota mena d’escales. Però la seva virtut justament no és fer ostentació de tot el que sap, si no d’expressar el seu missatge de forma coherent i sense limitacions tècniques amb tot el que sap.
Per fi un altre cosa que destaco es que es limita a tocar amb l’harmònica i ni se li acut cantar, desconec per quin motiu, però ho trobo molt coherent per part seva i d’alguna manera enllaça també amb les sagues de grans solistes com Coleman Hawkins, Johnny Hodges i tants d’altres que feien allò que sabien fer.
Probablement el més xocant de tot plegat és que tot això ho fa no a partir d’una harmònica cromàtica si no d’una Seydel 1847 Silver Half-valved, una diatònica de 10 holes sistema Richter. Si no estic equivocat, penso que ningú ho havia fet abans d’ell. Amb aquestes diatòniques demostra abastament que pot fer qualsevol fraseig cromàtic per més complex que sigui. Es més, quan sents el seu fraseig costa de creure com ho aconsegueix de forma aparentment tant natural i senzilla sense veure’s limitat pel propi instrument que tradicionalment ha configurat un tipus de fraseig molt característic i bastant pobre a nivell cromàtic.

Si per aquelles circumstàncies tingués una segona oportunitat a la meva vida i, posats a somiar, em deixeixin triar, sens dubte que presentaria la sol·licitud de ser el clònic del PT.
En definitiva un gran solista de jazz que cal escoltar atentament. De moment té dos CD editats amb temes de Jazz que et recomano de tot cor.

“Swingin’ Easy…Hittin’ Hard”, editat el 2005 i que interpreta amb acompanyament de Kirby Shelstad (vibs), Andy Reiss (g), Roger Spencer (b) i Chris Brown (dm) que inclou els següents temes: Just You, Just Me; The Thumb; Panhandle Rag; What Is There To Say; If I Were A Bell; How High The Moon; No, Not Much; Midnight In Amarillo; September Song; Robbin’s Nest.

“Back to Back” que fa a duo amb Brendan Power a la cromàtica, editat el 2008 i que interpreta acompanyat de Andy Reiss (g), Jeff Steinberg (p), Danny O’Lannerghty(b) i Chris Brown (dm). És un recull de temes amb bastants influències de gypsy swing: Till Tom Special; Better Go; Windy & Warm; What A Wonderful World; Fat Boy Rag; Dill Pickle Rag; Back To Back; Broadway; Swing 42; When I Fall In Love; Honeysuckle Rose; The Boys Hang Ten.

==========================================================

(Original Catalan version translated to English by Gerty Nelhomme; e-mail: gerty_nelhomme@hotmail.com; 11/17/09)

I discovered PT Gazell through the master class that the great master Joan Pau Cumellas organized using the opportunity of his presence in Barcelona. Logically, as it was someone unknown to me, I did a Google search to find out who he is and what he does. I obviously found him and I listened to the tracks on his “Back to Back” CD advertised on his website and I was floored. I could not even believe it. It was like a dream, never in my life had I experienced anything like this since the Larry Adler era!

I followed the links and they led me to the Seydel hamonicas which I had had my eye on for a year and both Cumellas and Puertas had confirmed that they were top quality and that it was worth saving up to purchase them.  But I was so obsessed by the devices that I didn’t notice that PT Gazell was precisely one of the few harmonica players to use them and they were featured on his website. Google also enabled me to find out, shame that it ocurred too late, that he had just performed in the Cerdanyola Blues Festival at the TEART and hey! He would soon  perform at the Kfé Olé Cathedral: I would be able to see him live in concert! As far as I understand, PT Gazell was brought to our country by Chino Senra whom we have to thank immensely.
The concert was organized by Joan Ventosa as part of the L’Hospitalet de Llobregat Blues and Boogie Cycle. It was held yesterday Thursday 22/10/2009 in the evening with the accompaniment of the excellent trio of Chino Senra(g) himself and other two strong members: Ivan Kovacevic (b) and Martí Elias (dm). What an unforgettable concert!
How could someone possibly play the harmonica like this! From now on I have become an admirer of this great musician whom I will try to emulate to the extent to which my incompetence allows me.
PT Gazell is not any harmonica player, he is a world renowed innovator for the instrument that he has developped and for enhancing its full musical potential like no one else.
I mean that he distanced himself from the technocentrism prevailing lately with diatonic harmonicas and he applied himself to give its musical role back to the harmonica like any other solo instrument in Jazz music.
It is my understanding that he has retaken Larry Adler’s harmonica concept of over 50 years ago. Meaning that he blows into one hole (on one note: no octave, nor chords, nor tong-blocking…), neatly and accurately across his extended three octave range, on an always  tempered harmonica and without loosing his distinctive sound, exhibiting the greatness and richness of the accoustic sound of this instrument in all tones (from the lowest pitched one such as the one tuned in G through to the highest pitched like the F). It is striking to perceive such a complete and tempered chromaticity, but at the same time one different from the sound produced by a chromatic harmonica. Apparently he gets this characteristic sound from the technique he uses and, as I have already said, he always begins on one reed plate in a decisive manner and he produces the chromatic sound using the bends (blow or draw), but he never uses other more sophisticated techniques like the over-blows. Therefore, this chromaticity so logical and natural brings much expressiveness and it is captivating and emotional.
He does not do anything unintentionally: he does not use tasteless effects resources when he plays “dirty” nor does he ever fall into pyrotechnics when he performs fast pieces like a man possessed. One of his great personal contributions is that what he produces may only be obtained with a harmonica, plus he shows that played this way the harmonica may be as much expressive or even  more than a trumpet, a saxophon or a clarinet. He is absolutely unique and inimitable. But even so, his phrasing, the figures, the scales, the harmony references sound normally like any other alto or tenor instruments in a jazz band would.
In this sense he does not limit himself to the tiresome, previsible  and often impoverishing pentatonism of the diatonics but he incorporates the most modern musical lenguage that can be gathered round Mainstream Jazz.
I would rather say that one of the characteristics of the way PT plays is the way he performs.
First of all, he always presents the motive, very faithful to the original version, but expressive and swinging. His solos stroll you around the melodic line, sometimes much inside and depending on the moments very far, but this gives you the sensation of recalling the scene of the journey knowing where you are although he also manages to surprise you, be creative while always keeping a good feeling going. Therefore his improvisation style has nothing to do with the the most radically bopper conception of playing with the combination of the song sequence of chords or their possible substitutions voluntarily ignoring the melodic line.
In addition, I have to say that he possesses an exquisit musical taste be it in the way he selects musical pieces from his standard repertoire, or the tempos, the rhythms or the way he  uses the material with elegant arrangements, the atmospheres he creates, how he manages and enhances the musical legacy, how he uses the greatest interpretation references in music history and how he relates to the band, really how he leads the band in such a determining manner that he never needs to act ostentiously, nor does he need to show off, or exercise authority. He is the leader.
His harmonica produces a majestuous sound, warm and very particular to him from the lowest to the highest pitched note. At the same time he possesses the virtue of bringing back to your memory, but never imitating, the voice of Ella Fitzgerald, the trumpets of Jonah Jones or Clifford Brown, Charlie Parker’s alto saxophone, or Chu Berry’s tenor saxophone and very often Stephan Grappelli’s violin.
He is always in the groove and he never stops swinging during the song presentation, nor while he is doing the most creative and technically complex improvisations, whether in semi or in fast tempos he always keeps the beat, magistrally dominates the attack, controls both the   pianissimos and the fortes, possesses a vibrato of a great beauty that he uses elegantly and with measure.  He is a great harmonica soloist but he also delicately perfoms as lead singer when the need arises. In short: he is a real and complete jazzman.
His musical technique is admirable. It enables him limitless creative possibilities based precisely on his extraordinary domination of chord changes, turnarounds and all sorts of scales. However his virtue does not precisely consist of showing ostentatiously what he is able to do but it is about how he expresses his message coherently, without technical limitations and with all he knows.
Finally, another aspect that stood out is that all he does is play the harmonica and, for some unknown reason, he does not even sing but I find this very coherent of him and in some way he also connects with the saga of great soloists like Coleman Hawkins, Johnny Hodges and many more who stuck to what they knew.
Probably the most striking part of it all is that he does not do all this with a chromatic harmonica but he uses a half-valved Seydel 1847 Silver, ten-holed diatonic Richter tuned harmonica. If I am right no one ever did so before him. With these diatonics he shows thoroughly that he is able to produce any chromatic phrase no matter how complex. Even more, when you listen to his phrasing you find it hard to believe how he manages to blow in an apparently so natural and simple way without being limited by an instrument which traditionally produces a very characteristic and rather poor melody chromatically speaking.
If under these circumstances, I was given a second life opportunity, let us dream, and I was given the choice, I would without a doubt ask to be a clone of PT.
He is unquestionably a great jazz soloist who deserves an attentive listen.  So far he has recorded two CDs with Jazz tracks I heartily recommend: “Swingin’ Easy…Hittin’ Hard” (2005) with Kirby Shelstad (vibes), Andy Reiss (g), Roger Spencer (b) and Chris Brown (dm). It includes the following tracks: Just You, Just Me; The Thumb; Panhandle Rag; What Is There To Say;  If I Were A Bell; How High The Moon; No, Not Much; Midnight In Amarillo; September Song; Robbin’s Nest.
“Back to Back” a harmonica duet CD featuring Brendan Power on the chromatic harmonica (2008) with Andy Reiss (g), Jeff Steinberg (p), Danny O’Lannerghty(b) and Chris Brown (dm). It is a compilation with enough gypsy swing influences: Till Tom Special; Better Go; Windy & Warm; What A Wonderful World; Fat Boy Rag; Dill Pickle Rag; Back To Back; Broadway; Swing 42; When I Fall In Love; Honeysuckle Rose; The Boys Hang Ten.

P.S.
On 11/18/09 PT Gazell wrote:

Greetings Miquel,
Many many thanks for this translation. I am very glad to have met you and that my music made such an impression on you.
I hope to see you next October!
PT Gazell

4.11 PTGazell Brendan Power, Chino Senra, Jazz Clàssic, Joan Ventosa, Miquel Inglés Pedrero, PT Gazell, Seydel

Introducció
Aquest Web està orientat a divulgar el Jazz Clàssic entre les persones que n’estiguin interessades per diversos motius, però especialment entre les que estan estudiant aquesta música des del punt de vista de la interpretació o que l’estant ensenyant o ajudant a aprendre a d’altres. Desprès d’una pila d’anys d’haver quedat atrapat pel Jazz he sentit la necessitat d’ordenar idees i posar-les a disposició, recollir experiències, divulgar metodologies i recursos, facilitar algun invent, compartir temes en format digital, recomanar llocs a la Xarxa, etc. Desitjo que sigui útil per qualsevol persona que consulti aquest espai.
Amb l’inestimable ajut del meu fill Lluís Inglés Elias he pogut crear aquest espai Blog. Les tecnologies de la informació i la comunicació en l’actual estadi de desenvolupament conegut com a Web 2.0 dona tota mena de facilitats per presentar, divulgar i compartir continguts. Estic convençut de que actualment tenim a la nostre disposició unes tecnologies molt potents que ens permeten realitzar somnis fins fa poc utòpics com la intel·ligència distribuïda i les formes de col·laboració més avançades. Es com un veritable comunisme del coneixement que he decidit començar a construir i invito a tots els visitants a associar-s’hi. En aquest sentit agrairé qualsevol mena de comentari, suggeriment o puntualització. Es la única manera de millorar i aprendre.
Per tant, com qualsevol cosa viva i compartida, aquest Blog estarà constantment en evolució i espero poder-lo enriquir amb les aportacions de persones com tu.
Els continguts del Blog, tal com queda reflexat en l’esquema adjunt, estan organitzats de forma temàtica, amb interrelacions no jerarquitzades. Els àmbits que recomano especialment són: el 2 per qualsevol músic; el 3 per la gent interessada en la trompeta; el 4 pels que toquem harmònica (sempre utilitzant la notació musical convencional) i el 5 per els que interessa polemitzar.

1 All of me
Presentació personal des d’un punt de vista del jazz: qui soc, de qui he aprés, amb quins instruments faig música, quina visió del jazz tinc (aquest darrer post encara està pendent d’editar).

2 Recursos
Diversos recursos didàctics organitzats temàticament, amb una selecció de temes, fitxers en versió Band in a Box per poder practicar, referències de materials per ampliar coneixements sobre cada tema, etc.
Sense cap mena de dubte el Jazz es una música aural. Tots els grans músics han aprés escoltant als seus mestres en directe i de molt de temps ençà a partir dels enregistraments que ens han deixat. Aquest blog pretén aportar recursos justament per reforçar aquestes estratègies d’aprenentatge i d’emulació, especialment pels que no tenim tantes dots musicals, ni innates ni adquirides com molts d’altres. El que per alguns musics pot semblar evident i molt senzill, per altres es un misteri indesxifrable amb barreres infranquejables. Poso aquests materials a disposició per poder fer tota mena d’itineraris de millora personal a partir de la situació de cadascú, al voltant dels temes o aspectes que cada persona creu convenient, amb el ritme d’aprenentatge que cada persona pot assolir, i posant en funcionament les percepcions i els ancoratges que cada persona veu possibles. Aquests recursos tenen la pretenció de facilitar un aprenentatge obert i flexible per tothom. Poder practicar, per exemple, una figura determinada en un tempo inferior, per algunes persones representa superar una barrera aparentment infranquejable. Per experiència personal, he comprovat com a partir d’aquestes noves posicions de domini tècnic i musical que es poden assolir es molt més fàcil comprendre millor el que fan els intèrprets que volem emular, apreciar més el que fan i gaudir més profundament del Jazz tot ell.
Els diversos apartats monogràfics estant dedicats a: Standards; Blues; Dixie; Louis Armstrong; Duke Ellington.

3 Syllabus
Una mena de “rincon del vago” pel que fa als fonaments de teoria musical imprescindibles pel Jazz, en forma de notes i alguns recursos didàctics pràctics. Aquest àmbit inclou els fonaments de la teoria musical i el Syllabus de trompeta de jazz.
Es tracten de forma senzilla i comprensible temes tant complexes com:
- El modes de la gamma major: Algunes qüestions bàsiques sobre els Modes de la gamma i els acords més freqüents en el Blues i el Jazz
- Modes de la Gamma Disminuïda i Augmentada;
- Pentatònica i Blues: Algunes qüestions bàsiques sobre l’escala Pentatònica Menor Relativa que s’utilitza en el Blues i el Jazz;
-Changes & Guide Tones: Els acords de referència més utilitzats en la música de Jazz i les “Guide Tones”.
- Currículum “Trompeta-Jazz”: Unes recomanacions per millorar amb l’instrument organitzades en diversos subapartats. El primer de la sèrie l’anomeno “Trívium del Clàssic Jazz”, es de collita absolutament personal i pragmàtica i destaco la importància de la Gramàtica (mecànica del llenguatge), la Dialèctica (mecànica del pensament) i la Retòrica (ús del llenguatge per instruir i persuadir). Aquest apartat dona pista de materials seleccionats per millorar cada un dels aspectes assenyalats.
El segon bloc de continguts d’aquest apartat recull el Currículum de trompeta de jazz de “The Associated Board of Royal Schools of Music” (ABRSM) graduat en cinc nivells. A manca d’altres referents, aquest currículum em sembla prou orientador de per on es poden centrar els esforços d’aprenentatge. Els materials de referència estan a l’abast i, un altre vegada, incloc els fitxers en format Band in a Box per treballar-hi.

4 Harmònica
Una secció amb diversos apartats dedicats exclusivament i exhaustivament a la Harmònica, tant la diatònica de Blues com la cromàtica. Hi trobaràs metodologies didàctiques específiques, transcripcions de grans solistes, eines, invents, etc.
Aquestes eines complementen altres blogs i llocs de la Web sobre la diatònica aplicada al Blues. En els casos que els coneixo hi trobaràs enllaços.

5 Comentaris
Agrupa diversos aspectes com els grans músics de jazz, els estils, el concepte de jazz, la historia i aspectes socials de la música de jazz, etc.
Inclou també: un ampli Directori de Jazzmen per consultar qui es qui; i una nissaga de trompetistes de Jazz classificats per èpoques, estils i pistes sobre influències mútues.

6 La Farga Hot Jazz
Tot un apartat per rememorar la extraordinària aventura col·lectiva de La Farga Hot Jazz, i amb la perspectiva del temps, extreure’n algunes experiències per si poden ser útils per compartir amb altres formacions amateurs.

7 En directe
Bloc dedicat al Jazz efímer i en directe que inclou:
- Entitats de Referència del Jazz Clàssic a Barcelona, Catalunya i a la Xarxa;
- Promoció de les actuacions en directe que faig quan vull i puc;
- Ressenyes dels concerts que organitza la Fundació Jazz Clàssic;
- Save The JazzClass: un SOS de la Fundació.

8 Calaix de sastre
Un apartat dedicat a coses diverses, no previstes, que m’interessa destacar en un moment donat.

0 Estructura del Blog Classic Jazz, JAÇ, Jazz Clàssic, JazzClass, Lluís Inglés Elias, Miquel Inglés Pedrero

Amb en Ricard Gili no puc ser gents objectiu donat que li professo una veritable adoració personal des de fa una pila d’anys, per tant vagi per endavant la meva conscient subjectivitat d’aquest reconeixement que vull fer públic de forma ben oportunista just desprès de ser guardonat com a sisè “Jazzterrassman”. Aquest guardó se li ha concedit en el marc del 27è Festival de Jazz de Terrassa 2008 i fins ara l’havien rebut Peer Wyboris (dm), Jorge Pardo (saxos), Josep M. Farràs (tp), Johnny Grifin (saxo) i Tete Montoliu (p).

Segons diuen per que “en Gili és un símbol del jazz clàssic. Membre fundador de La Locomotora Negra, la big band amb més trajectòria del panorama català, i darrerament de la Fundació Jazz Clàssic de Barcelona en pro de la divulgació d’aquest estil. Deixeble de Louis Armstrong i amant del so Basie i Ellington, Ricard Gili és un dels promotors del jazz més actius i un home que des de la seva formació autodidacta ha sabut transmetre amb entusiasme l’esperit d’aquest gènere a molts músics i espectadors”.

Que cal afegir-hi? Doncs ben poca cosa. En Ricard, va néixer el 26 de març de 1948, fill de l’arquitecte Joaquim Gili Moros i de la Antònia Vidal, mestre de la Generalitat republicana i pianista. Per tant el guardó de “Jazzterrassman” li ha arribat casualment com a regal d’homenatge i reconeixement als seus 60 anys. Felicitats i que no decaigui!

En Ricard Gili és un eminent arquitecte en actiu però per ell el Jazz ha estat sempre la seva vocació vital. Des de ben jove va descobrir el Jazz més autèntic de la mà del seu pare i del matrimoni Jimmy Rena i Manó que el van marcar profundament.

René Larroque, “Jimmy Rena” havia nascut a Montauban el 1918 i va morir a Palamós el 1995. Va deixar els seus estudis de dret per convertir-se en un extraordinari pianista stride i cantant que interpretava dins el més pur estil de Fats Waller. Casat des de l’any 1942 amb Marguerite (Mano), nescuda el 1919 també a Montauban, sembla que era estudiant de matemàtiques quan es va enamorar de’n Jimmy. Des de llavors van fer una parella admirable i inseparable. Mano es va dedicar de ple a aprendre la guitarra seguint les passes de Big Bill Broonzy i Django Reinhardt, va excel·lí en l’estil T-Bone Walker, estava dotada d’un drive potent i imperturbable, tenia un fraseig vehement i càlid, i una gran sensibilitat per acompanyar i fer swingar. Els dos es complementaven a la meravella. Quan al començament de la Segona Guerra Mundial el gran crític de Jazz, fundador i president del Hot Club de France, Hugues Panassié s’instal·la a Montauban manté una estreta relació amb la parella i, segons tinc entès, la Mano va ser la padrina de l’Olivier, el fill de la Madeleine Gautier, companya d’en Hugues. La maitrise de la Mano va arribar a atreure l’atenció del gran Django que li va dedicar la seva composició “Mano”. En aquesta època la parella Jimmy i Mano actuaven en els grans hotels de la Côte d’Azur i tenien l’oportunitat d’acompanyar a grans musics americans de pas per França com Louis Armstrong, Memphis Slim, Lionel Hampton, Coleman Hawkins, Don Byas, Albert Nicholas, Benny Waters, Mezz Mezzrow, Bill Coleman, Hal Singer, Guy Laffite i un llarg etcétera.

Des del 1962 van instal·lar-se a Calella de Palafrugell i van obrir el local de “La Guitarra“ situat en una de les platgetes més entranyables de llevant del Canadell. En el local “La guitarra” durant les temporades d’estiu sempre si feia Jazz en directe de molta qualitat. En Jimmy i la Manò contractaven un “solide batteur” i amb el trio amenitzaven les vetllades que atreien afeccionats del Jazz d’arreu de Catalunya i de França. Era molt freqüent trobar-se jam-sessions espontànies en les que hi participaven grans jazzmen que estaven de pas. Molt aviat varen fer amistat amb el matrimoni Gili que estiuejava a Calella. En aquest ambient, en Ricard es va llençar com un posés a estudiar la trompeta i els seus germans també el van seguir en l’aventura: en Carles a la bateria (“el cor de la banda”) i en Toni al saxo tenor. En Jimmy i la Manò a “La Guitarra” van crear un veritable viver de futurs músics de Jazz catalans, amés dels Gili, els Trepat, els Romani, Gol, Bordas, Font, etc.

En Ricard en aquella època era com un predicador del Jazz, seguint la tradició més fonamentalista d’en Hugues Panassié. Es dedicava en cos i ànima a estudiar el “Jazz Verdader“, preservar-lo, divulgar-lo i mantenir vehements debats i controvèrsies amb els més reconeguts crítics de Jazz del nostre país situats en els llocs clau per formar “opinió pública”. Va organitzar a casa seva i amb la col·lecció del seu pare uns seminaris d’aprofondiment inoblidables realment insuperables. Eren com un master sobre el Jazz. Molt ben preparats, conduits amb art, i construits de forma molt sòlida. Durant els primers anys, abans de que la meva dedicació gairebé en exclusiva a lluitar contra la Dictadura franquista, inclús el vaig acompanyar a predicar i el vaig emular tant com vaig poder. Aquesta tasca evangelista l’ha feta, i la segueix fent, en tota mena d’institucions culturals catalanes, ha publicat articles en diverses revistes, ha estat entrevistat en diversos programes de radio i televisió, i va arribar a publicar el 1978 “El Jazz”, primer editat per Nova Terra i el 1986 reeditat per Hogar del Libro. Es una obra rigorosa sobre la història i les característiques de la música de Jazz, que inclou un glossari i una discografia de referència de cada estil. Val la pena!

A més de predicar l’evangeli també somiava en practicar-lo i, seguint les master-class d’en Jimmy i la Mano quan ja havia aprés mínimament a tocar la trompeta es va proposar un nou repte: formar un grup de jazz clàssic. Entre els cercles de l’escoltisme, amics dels trens i relacions familiars va trobar l’ambient més receptiu a aquesta dèria musical i ben aviat els dos germans Gili, Ricard a la trompeta i Carles a la bateria, el Tòfol Trepat al piano, en Tomas González al saxo tenor i en Miquel Soler al contrabaix van formar un quintet que l’any 1971 ja es presentava en públic a La Cova del Drac del carrer Tusset amb el nom de “La Locomotora Negra”, el mateix que el de les audicions de Jazz que ja organitzava en Quimet Gili des de feia uns anys, primer a casa seva i desprès també a La Cova del Drac.

Des dels seus inicis per tant La Locomotora Negra fou una orquestra d’afeccionats al Jazz, que per sobre de tot donaven un gran valor a les persones que en formaven part d’ella i, a la vegada cuidava primmiradament les relacions personals entre tots elles i el seu entorn. Penso que, tot i la seva il·lusió de somiar en transformar-se en músics de jazz negres afro-nordamericans (la rauxa catalana), van tenir l’encert de saber entendre que com que el Jazz, i sobretot el que ells fruïen, no donava per viure, calia buscar-se les seques amb les seves activitats professionals personals (el seny català). Com a resultat en va quedar un projecte col·lectiu musical lúdic i, des del meu punt de vista, diria que aquesta visió equilibrada entre seny i rauxa va ser justament la seva clau de l’èxit, del reconeixement i admiració popular que de forma creixent han tingut des de la seva fundació, de la seva evident autenticitat en la interpretació tot i les seves limitacions tècniques musicals, de la pedagogia jazzística que han practicat obstinadament al llarg d’aquests anys, de la fidelització d’un públic cada cop més entès, més estès i més divers, de la seva capacitat de créixer com a banda tant a nivell interpretatiu, com a nivell tècnic i, per suposat en nombre de músics (des de fa uns anys ja son una veritable big band de quatre seccions amb quatre trompetes, tres trombons, cinc saxòfons i una secció rítmica de quatre instruments) i la impertorbable estabilitat del grup durant prop de quatre dècades, quan en aquest sol fet hi ha comptades formacions a nivell mundial, al llarg de tota la història del Jazz, que si puguin comparar. Evidentment el mèrit es de tots i cadascun d’ells, però cal reconèixer el lideratge indiscutit d’en Ricard Gili i la seva quota fàcil d’identificar en aquest viatge a Ítaca.

Durant tots aquests 37 anys La Locomotora Negra de la ma d’en Ricard Gili ha estat una institució clau en l’escenari jazzístic català. Després de les primeres tímides presentacions en ambients reduïts i coneguts, van participar en el Festival de Jazz de Terrassa i després al Festival de Jazz de Barcelona (1974) al Palau de la Música.

El 1977 munten l’espectacle musical “Home amb Blues” en col·laboració amb el Grup d’Estudis Teatrals d’Horta de la ma de Pep Montanyès. Participen al Festival de Donostia a on reben com a reconeixement el primer premi del concurs de conjunts amateurs en la modalitat de Jazz tradicional. Segueixen en el Festival de Gasteiz (1979) i finalment la consagració en el Festival de Montauban (1983).

Des de 1982 han enregistrat deu discs/CD que han presentat religiosament a L’Aliança del Poble Nou davant l’ampli cercle d’amics i admiradors més proper però cada cop més ampli: La Locomotora Negra nº1(1982); Hey, Mr. Landlord! (1983); Ellington Train (1985); Jazzin’ and Dancin’ (1988); ‘Round Cristmas (1992); 25 Anys (1996); Memorial Duke Enllington (2001); Swing als 30 (2001); Originals (2005); A Day At The Movies (2007).

L’any 1984 triomfen al Teatre Romea del carrer Hospital de Barcelona amb l’espectacle “El Duke a Barcelona”, un altre de les col·laboracions creatives sota la direcció de Josep Montanyès (1937-2002) i amb la participació destacada de músics de la talla de “Wild” Bill Davis (org), James Bolden (tp), Harold Ashby (ts), Charlie Williams (as) i Buster Brown (Tap Dancer) i un conjunt de veus que ja havien participat en el concert sacra d’en Duke Ellington a Santa Maria del Mar. Des del meu punt de vista es probablement el moment més emblemàtic de la banda, van trencar el sostre i van reclamar el seu dret a volar per on volguessin.

Durant tots aquests anys no paren de fer bolos per totes les viles de Catalunya que si presten i els hi poden pagar el caché respectable que demanen.

En Ricard Gili també va ser el director artístic del Festival de Jazz de la Costa Brava des de la seva primera edició del 1990 fins l’any 2001.

El 1996 Barcanova publica la autobiografia musical col·lectiva de La Locomotora Negra “Cartes des del tren” signada per en Toni Gili.

El 1998 l’Espai de Música i Dansa de la Generalitat els convida al festival commemoratiu de George Gershwin i l’any següent al de Duke Ellington. Aquest mateix any 1999 marca l’inici de la seva saga de concerts memorables al Palau de la Música com el “Memorial Duke Ellington” del 1999, revivint el concert d’en Duke a Santa Maria del Mar, i també amb la Coral Sant Jordi però aquesta vegada amb els cantants solistes de Kathy Autrey, Núria Rial i Randy Greer, i la ballarina tap dancer Mireia Font. “Louis Armstrong 100 anys” del 2001 amb la de Oriol Romaní, Pepe Robles, Oscar Font, Josep Maria Farràs, Ignasi Terraza i “Big Mama” Montse Pratdesava. “Dames del Jazz” del 2002 amb “Big Mama”, Kathy Autrey i Leslie Bee. “Swingin’ for Hamp” del 2003 en homenatge a Lionel Hampton amb Dany Doritz (vibes) i Marc Foset (g). “Count Basie 100 anys” del 2004 amb en Josep “Brother” Vadell (p).

L’any 2002 la Generalitat de Catalunya va atorgar la Creu de Sant Jordi en forma de placa a La Locomotora Negra com entitat: “Veterana formació jazzística catalana que l’any 2001 va commemorar el seu trentè aniversari. Dedicada, preferentment, a la interpretació de temes del jazz negre en els seus vessants més populars, pren com a model les orquestres més famoses de l’època swing i, mitjançant les seves sovintejades actuacions —també en l’àmbit internacional—, ha contribuït a acostar la música de jazz a un públic ampli“. (DOGC núm. 3755 – 06/11/2002. DECRET 250/2002, de 8 d’octubre, de concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya).

Sense defallir va impulsar la creació de la Fundació Jazz Clàssic fins que finalment l’any 2006 es va fer realitat una altre dels seus somnis. Li agraeixo al Ricard d’haver-me invitat a participar en aquesta aventura col·lectiva al costat de vells amics i coneguts com Bruno Figueras, Oscar Font, Carles Gili, Toni Gili, Marcel Marata, Miquel Palou, Tòfol Trepat i Lluís Trepat. En Ricard n’és el President, faltaria més, i me’n sento especialment satisfet de les fites que en tant poc de temps ja hem assolit:

El concert de solidaritat amb els músics de New Orleans afectats per l’huracà Katrina amb el concert de “The Spirit of New Orleans” (21 de març de 2006) a l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona.
El I Jazz Class Non Stop (21 d’octubre de 2006) durant 12 hores a l’Hotel Icaria de Barcelona amb un concert familiar al matí i una nòmina de 14 formacions al llarg del dia: Sant Andreu Junior Jazz Band; Ivanov Jazz Grup; Krokodillos; Tòfol Trepat Trio; Big Mama; Biel Ballester Trio; Lluís Coloma Trio; Barcelona Swing Serenaders; Swing 7; Matthew Simon Quartet; Ignasi Terraza Trio amb Josep Mª Farràs; La Vella Dixieland amb Laia Porta; La Locomotora Negra; i la Barcelona Jazz Orchestra.
El concert del gran pianista Eric Reed (2007) a l’IEN.
El II Jazz Class Non Stop a l’Auditori en el marc del Festival de Jazz de Barcelona (2007) amb la Big Band de Terrassa i Laura Simò, els Fumanchú Servants, la Barcelona Jazz Orchestra amb Susana Sheiman, Els Hot Angels i la Sant Andreu Junior Jazz Band.
I una sèrie de “Jam sessions“, de conferències “Jazz book” i de sopars temàtics amenitzats amb formacions musicals ad hoc.

I encara a títol personal li dec el haver-me passat a tocar la trompeta. Be, per fer justícia el primer impuls li dec a l’amic i mestre Ferran Cailà que em va animar en aquesta aventura quan ja tenia esperons i em va acompanyar a comprar-me una embocadura Schilke 8E2 que encara utilitzo. Però cal dir que en Ricard va beneir la idea d’en Ferran i em va confiar una trompeta Cuesnon “fins que n’aprengués“. Esperonat amb el préstec condicionat al cap d’un any li tornava demostrant-li que ja podia tocar el “On the Sunny side…“, no sé si m’ho va perdonar mai.

En fi que, com ja deia a l’inici, he estat un privilegiat al poder compartint aquests anys d’amistat amb en Ricard Gili i ara em toca dir amb veu alta que per la grandesa del Jazz a Catalunya, Ricard segueix sense defallir com fins ara. Llarga vida!

1 All of me Eric Reed, Fundació Jazz Clàssic, Hugues Panassié, Jimmy Rena, Locomotora Negra, Mano, Miquel Inglés Pedrero, Ricard Gili

Es evident de que aquest blog l’he pensat per dedicar-lo integrament a la música de Jazz, però en aquest cas em permeto un petit homenatge a l’amic i “germà gran” Pere Roig i Plans per que, sense demanar-nos permís, ens ha deixat. Recordo perfectament que de forma molt elegant ens va deixar tot un llegat amb unes instruccions ben didàctiques per seguir construint un món més lliure i solidari. Recordo com si fos ara que molt pocs dies abans de morir, es va acomiadar de forma conscient de la Michèle i de mi. Al sortir de casa seva s’ens va fer evident. Per tant els records que venent a continuació són per compartir amb d’altres amics d’en Pere. Mentre va viure, no es que aquestes aventures pirinenques amb tàndem fossin un secret, però si que eren la “nostre gesta“, una més d’aquelles utopies que varem emprendre junts i que al final arribabem a aconseguir. En Pere era un lluitador capaç de tot. Per tant, vagi per endevant que res a veure amb el Jazz directament, però si amb una manera d’entendre la vida, entre elles el Jazz, doncs tant en Pere com jo, ens vàrem incorporar a la interpretació del Jazz des d’un somni utòpic, sense cap fonament tècnic, però amb molta ilussió. Penso que no varem arribar mai a interpretar com calia, però ens ho varem passar tant be…!. Va dedicat a la memòria d’en Pere.
El tema va d’una excursió amb tàndem pels mitics Cols dels Pyrennées, els que acaben investint amb “le maillot jeune” al lider del Tour de France. Anem al diari de la sortida:
15.07.1985: Barcelona-Sants Estació – Sabiñanigo. Després del viatge en tren, en uns vagons de la RENFE dels anys ‘60, amb paisatges impressionants arribem a l’estació de ferrocarril de Sabiñánigo. Recollim el nostre tandem Peugeot facturat per Paquet-Express uns dies abans des de Barcelona. El “pelem”, doncs anava ben protegit i embolicat amb paper de diari. Muntem les alforges, ens disfressem de ciclistes i, muntats en el nostre flamant tàndem comencem l’excursió. En poca estona ens arribem a Escarrilla per dormir en una pensió. A lo tonto ja hem fet 31 km. En la foto estem contemplant el tàndem a l’andana de l’estació de Sabiñánigo.

16.07.1985: Escarrilla – Arrens, 82 km. Avui comença l’excursió de veritat. Ens llevem d’hora, sortim d’Escarrilla i cap el Nord. Passem per Puerto Portale, Aux Bonnes, Col d’Aubisque, Col de Soulor. Es una estrena de cols que ja fan respecte. Els superem amb escreix. La regió està a rebotir de forasters seguidors del Tour de France que en aquests dies coincideix que fan les etapes pirinenques. Es impossible trobar una habitació. Finalment, sortint dels circuïts turístics habituals (hotels, fondes i pensions), el fet de viatjar en tàndem ens obra la porta d’un privatiu “Gite d’etape“. Tot una descoberta de dispositiu d’acollida per senderistes, ciclistes i caballistes. Està regentat per una parella jova encantadora. Especialment ella. Sempre es bo que t’alegrin la vista i et tractin amb carinho. La foto ens mostra a l’entrada del Gite d’Etape d’Arrens. Per fi dormirem sota sostre!

17.07.1985: Arrens – Arreau, 93 km. Aquesta es la nostre etapa reina: el nostre sostre!.
L’ascens al Col du Tourmalet te uns paissatges esplendits, però no s’acaba mai, es esgotador i ens posa al limit… En Pere intenta recuperar la sang al cervell i descansar les cames en l’únic lloc que es pot fer. Els paisatges que ens envolten són impressionants. Suposo que al fons de la foto tenim el Cirque de Gavarní, en tot cas hi vàrem passar durant el trajecte d’aproximació. Vàrem veure anunciada la imminent representació de “Les Miserables” de Victor Hugo en el marc del Cirque en commemoració del Centenari de la seva mort. Pel que tinc entès en Victor Hugo havia quedat colpit per la seva majestuositat i el va influenciar en tota la seva obra, però especialment en “Els misserables”.

Finalment arribem a l’objectiu i passem per Col du Tourmalet. Uns ciclistes asturians aplaudeixen el nostre valor “patri” (això si que no, doncs jo vaig aconseguir ser declarat “inútil” per l’ejèrcito español, cosa que m’honora especialment, i en Pere tot lo militar que havia fet era “l’escoltisme”). La foto es memorable: quina fila que feiem! Recorda el quadre de’n “Ramon Casas i Pere Romeu en Tàndem” de “Els Quatre Gats”.

…i ara un altre, per que en quedi constància de la gesta que ja mai tornarem a fer junts. Com queda pales, no hi ha dubte de que ho hem aconseguit! Aquesta imatge de’n Pere em porta a la memòria aquells personatges de la revolució cubana del Granma capaços de tot.

Però la jornada encara no ha acabat. Ara segueix un descens infernal: esgotats, molt fred, l’asfalt mullat i ralliscós, neu per les voreres, les mans insensibles i sense força per mantenir la pressió sobre les manetes dels frens, dificultats per controlar el tàndem en unes corves molt tancades, llençats per la força de la gravetat per unes pendents esfereïdores, i amb l’amenaça constant del vuit just després de l’estreta pista. Quin patiment. era preferible l’interminable ascens! La constant frega de les pastilles de frens escalfava la llanta i dilatava les cobertes, però els radis de les rodes no podien suportar el parell de retenció durant tants kilòmetres. A l’arribar al final de l’etapa vàrem constatar la degradació de les rodes: radis fluixos, cobertes dilatades, llantes deformades, etc. Lògicament varem arribar a la conclusió de que anar en tàndem per aquests cols, amb aquests pendents del 14 i 19% té una part molt important d’esperit de superació, evidentment, però també, i no es broma, de que els materials han de ser els adequats per no defallir en l’intent o no tenir ensurts. Però no anticipem conclusions. Després d’aquest calvari ens queda encara l’ascens al Col d’Aspin, passant encara més fred i amb pluja d’aigua neu com queda prou palès amb l’expressió de’n Pere. Sembla que estigui dient: Que n’és de dura la vida!

Al final de la durisima jornada, i gràcies al “simpàtic” tàndem (especialment per que era l’atracció de per on passàvem i ens obria les portes de tot arreu, especialment a l’hora de trobar allotjament a hores intempestives, en poblacions petites amb serveis ben escassos i saturats de clients). Com dic, gràcies al tandem també tornem a poder dormir sota sostre tot i la competència que tenim dels seguidors del tour. Aquesta vegada passem la nit a l’habitació del servei de l’Hotel Anglaterre, per suposat nosaltres sols sense el servei, que ningú pensi malament que en Pere i jo érem molt seriosos i anàvem per feina!
18.07.1985: Arreau – Vielha, 92 km. Passem per Port de Peyresourde, Bagneres de Louchon, Pont du Roi. Aquí acabem l’excursió amb el tàndem. En Pere se’n torna a Barcelona amb l’Alsina Graells tal com estava previst, i jo solet fins a Barcelona en tres etapes: primer dia fins a Anglesola; segon dia fins a Els Hostalets de Pierola; i tercer dia fins a casa a Les Corts de Barcelona.
Aqui queda aquesta pàgina viscuda tant intensament i tant inoblidable.

8 Calaix de sastre Aux Bonnes, Cirque de Gavarní, Col d'Aspin, Col d'Aubisque, Col de Soulor, Col du Tourmalet, Miquel Inglés Pedrero, Pere ROIG PLANS, Port de Peyresourde, Puerto Portale, tandem

Edward Kennedy “Duke” Ellington, (nascut a Washington D.C. el 29 d’abril de 1899; mort a New York el 24 de maig de 1974) ha estat sens dubte el més gran dels compositors, arranjadors, directors i pianistes de Jazz de total la història.

Sé que qualsevol comparació es una reducció empobridora, però tot i així en diré una de grossa per simplificar comprensiblement el tema: si Louis “Pops” Armstrong està considerat com el Gran Mestre del Jazz, en Duke Ellington es el Súmmum,  el Doctorat del Jazz. No pretenc amb això dir si un es mes que l’altre, em refereixo a dos formes d’entendre el Jazz portades al màxim nivell:  en Pops va ser, des del meu punt de vista, el Mestre que va posar els fonaments de com calia interpretar la música de Jazz; en Duke va ser el Doctor, el que va crear una sistemàtica de la creació musical en el Jazz i de la composició originalment negre afro-nord-americana, es pot considerar com l’escola de direcció musical jazzística de referència, aporta els fonaments de la creació musical col·lectiva més important del segle XX, va ser un precursor de  la gestió del coneixement, i deixar les pràctiques d’una direcció basada en el lideratge. Seria ridícul pretendre en quatre ratlles sintetitzar el que representa en Duke pel Jazz. Hi ha una bibliografia extenssísima que cal llegir i gaudi, però sobretot, les seves composicions, les seves interpretacions en qualsevol tipus de formació: la gran orquestra, petites formacions, conduint cantants dins una banda, com a solista, …

Per aprofundir en la música de Big Band et recomano consultar el lloc web de referència “http://www.nfo.net/usa/index.html” la secció “Big Band Data Base Plus” que hi trobaràs les orquestres i formacions de tots els estils, de totes les èpoques, repertori jazzistic i un munt de recursos musicals.

Gràcies al Mestre Oriol Bordas vaig conèixer els materials de Jamey Aebersold que durant un temps van ser el paradigma dels materials per estudiar Jazz, especialment des d’un enfocament un tant marcat pel be bop. Sense desmerèixer el seu mèrit com a pioners penso que actualment estan abastament superats per altres materials que comento en altres apartats del Blog (Standards, Dixie, o “Trivium del Jazz“) però pel que fa a l’estudi de les composicions del gran Duke Ellington encara tenen la seva vigència.

A continuació trobaràs una col·lecció de temes de’n Duke extrets de diversos materials publicats.

Un “farcell” de temes prové de Jamey Aebersold:”DUKE ELLINGTON” (volum 12) i “DUKE ELLINGTON: IN A MELLOW TONE” (volum 48).

Un altre grup de temes prové dels Jazztastic! tant el volum “Initial Level” com el “Intermediate Level”.

Un altre sèrie de temes prové dels Hal Leonard que ha publicat en la sèrie “The JAZZ PLAY ALONG SERIES“ en la que  hi ha dos volums dedicats al Duke, amb arranjaments de Mark Taylor i una secció rítmica  formada per Tony Nalker (p), Jim Roberts (b), Steve Fidyk (dm). Es un material molt mes ergonòmic que els Aebersold. La secció rítmica swinga pels descosits i acompanya (en el sentit de que sempre t’envia senyals per que naveguis pel tema sense perdre’t el més mínim). Els tempos son normalment assequibles i la durada dels temes està perfectament adequada per actuacions en directe, fins i tot per un sol pitu. Material imprescindible pels amants del Jazz Clàssic!  Hi trobaràs: Volume 01 – DUKE ELLINGTON. 10 Duke Ellington Classics; Volume 41 – Duke Ellington – Classic Duke Ellington; Volume 3 – The Blues; Volume 30 – Blues’ Best; Volume 72 – Classic Jazz Ballads.

Alguns altres temes provenen de “Boogie & Blues” editat l’any 2000 per AMSCO Publications, A Division of Music Sales Corp., New York. Amb acompanyament de piano a càrrec de David Pearl.

Uns altres dels tres volums de Jim Snidero (Jazz Conception) contenen diversos dels temes de Duke Ellington que he seleccionat i els arranjaments no tenen desperdici.

Un bon paquet de temes els he transcrit de “The great music of Duke Ellington”. Belvin Mills Publishing Corp. Melville, N.Y., 1973.

A continuació trobaràs per ordre alfabètic temes d’Ellington transcrits en versió BiaB per practicar:

• Fleurette africaine (African Flower) (tempo 90; key Db; estructura: 56AA’BB)
• Alabamy home , (Duke Ellington, Dave Ringle, 1937; Tempo 220; Key G; 16AB; Font: “The great music of Duke Ellington”. Belvin Mills Publishing Corp. Melville, N.Y., 1973 )
• Azure , (Duke Ellington, Irving Mills, 1937; Tempo 80; Key F; 16AABA; Font: “The great music of Duke Ellington”. Belvin Mills Publishing Corp. Melville, N.Y., 1973 )
• Bli-Blip (from “Jump for joy”), (Duke Ellington, Sid Kuller, 1941; tempo = 120; Key Eb; 12Verse, chorus 32AABA)
• The Brown-Skin Gal (in the Calico Gown), (Duke Ellington, Paul Webster, 1941; Tempo = 72; Key = C; Verse 12; Chorus 32AABA)
• Caravan, (tempo de 260 la negra;  key de Ab;64AABA) caravan.MGU
• C Jam Blues,jtc101_c-jam-blues.MGU
• Come Sunday (from “Black, Brown and Beige”, 1946), (tempo de 66 la negra;  key de Bb; 32AABA) sp02_come-sunday_sp.MGU
• Cotton Tail (aka “Shuckin’ And Stiffin’”, “I got rhythm”) (Duke Ellington, 1940); 32AA’BA’ hl07_cottontail.MG1(aquest tema està bassat en la estructura de “I got rhythm”, tal com es va estilar en els anys ‘40 entre els jazzmen del Mainstream)
• The Creole love call, (Duke Ellington, 1928; tempo 88; key Bb; 12Blues)
• Boy meets horn, (Ellington, Mills, Rex Stewart, 1940; tempo = 120; Key G; 12Verse, chorus 16AA’)
• Day dream , (Duke Ellington, Billy Strayhorn, 1941; tempo = 62; key F; 8 Verse + 32 AA’BA’)
• Do Nothing Till You Hear From Me (Duke Ellington & Bob Russell, 1943); 32AABA do_nothing_till_you_hear_from_me.MG1
• Don’t Get Around Much Anymore (aka “Never No Lament”) (Duke Ellington & Bob Russell, 1940); (tempo de 128 la negra;  key de C; 32AABA) jtc201_dont-get-around-much-anymore.MGU
• Five o’clock drag(Duke Ellington, Harold Adamson,1942; tempo 140; estructure 8 Verse + 32AABA; key Ab)
• The Gal from Joe’s (1939; Ellington & Mills, tempo de 166 la negra; Key de Am; 24 ABA’)
• Everything but You, (Duke Ellington, Harry James, Don George, 1945; tempo= 90; key= F; 32AABA)
• Happy Go Lucky Local (1947, tempo de 130 la negra; key de C; 12Blues) 30_10_happy-go-lucky-local.MGU
• Heaven (from “Second Sacred Concert”) (tempo 60; key Bb; estructura: 16AABA)
• I Ain’t Got Nothing But The Blues (1944), (tempo de 72 la negra;  key de Eb; 32AABA) sp05_i-aint-got-nothing-but-the-blues.MGU
• I Didn’t Know About You (from “Sentimental Lady”)(Duke Ellington & Bob Russell, 1944); 32AABA i-didnt-know-about-you_ja.MGU
• I Got It Bad And That Ain’t Good (Duke Ellington & Paul Webster, 1941); 32AABA i_got_it_bad.MGU
• I’m Beginning to See the Light, (tempo de 125 la negra;  key de F; 32AABA) im-beginning-to-see-the-light.MGU
• I’m Just a Lucky So and So, (tempo de 80 la negra;  key de G; 32AABA) hl0108_lucky-so-and-so.MGU
• In A Mellow Tone (Duke Ellington & Milt Gambler, 1940); (tempo de 120 la negra;  key de Ab; 32ABAC) jtc202_in-a-mellow-tone.MGU
• In A Sentimental Mood (Mills, Ellington, and Kurtz,1935); 32AABAin-a-sentimental-mood_ja.MGU
• I Let A Song Go Out Of My Heart (Ellington,1938); 32AABAi_let_a_song.MG1
• I never felt this way before, (Duke Ellington, Al Dubin, 1940; Tempo 94; Key G; 8 Verse + 32ABAC; Font: “The great music of Duke Ellington”. Belvin Mills Publishing Corp. Melville, N.Y., 1973 )
• Isfahan (1964), (tempo de 80 la negra; key de Db; 32ABAC) hl72_isfahan.MGU
• The jeep is jumping, (Duke Ellington, Johnny Hodges, 1038; Tempo 216; Key Bb; Verse 16AA + (Chorus 32AABA) + Verse 16AA; Font: “The great music of Duke Ellington”. Belvin Mills Publishing Corp. Melville, N.Y., 1973 )
• Lost in meditation , (Duke Ellington, Irving Mills, Juan Tizol, Lou Singer, 1938; Tempo 90; Key G; 32AA’BA; Font: “The great music of Duke Ellington”. Belvin Mills Publishing Corp. Melville, N.Y., 1973 )
• Just Squeeze Me (Duke Ellington & Lee Gaines, 1946); 32AABA  just-squeeze-me.MGU
• Mood Indigo (Mills, Ellington, and Bigard,1931); 16AABAmood-indigo-ja.MGU
• Perdido (Tizol,1942); 32AABAperdido.MGU
• Prelude To A Kiss (Ellington,1938); 32AABAprelude_to_a_kiss.MG1
• Ring dem bells , (Duke Ellington, I. Mills, 1930; Tempo 260; Key C; 16 Verse + 16AB; Font: “The great music of Duke Ellington”. Belvin Mills Publishing Corp. Melville, N.Y., 1973)
• Satin Doll (Strayhorn, Ellington, and Mercer,1958)satindoll.MGU
• The Single Petal of a Rose (1963), (tempo de 74 la negra; key de Db; 56AABA) hl72_petal-of-a-rose.MGU
• Solitude (Ellington,1934)solitude_ja.MGU
• Something to live for (Duke Ellington, Billy Strayhorn, 1939; Key=Bb; Tempo 97; Verse 16AB + Chorus 38AA’BA”C; Font: “The great music of Duke Ellington”. Belvin Mills Publishing Corp. Melville, N.Y., 1973 )
• Sophisticated Lady (Ellington,1933)sophisticated_lady_ja.MGU
• Star-Crossed Lovers (Pretty Girl) (tempo 50; key Db; estructura: 22AA’B)
• Take The “A” Train (Strayhorn,1941)take-the-atrain.MGU
• Take The Coltrane (1965, tempo de 232 la negra; key de F; 12Blues) hl30_take-the-coltrane.MGU
• Things Ain’t What They Used To Be (de Mercer Ellington, 1942) , (tempo de 125 la negra; key de Bb; 12Blues)03_20_things-aint-what-they-used-to-be.MGU
• Warm Valley (Duke Ellington, 1941); 32AABAwarm-valley.MGU What Am I Here For (tempo 140; key C; estructura: 36ABAC)

Per complementar, escolta tot el que et caigui a les mans que et vingui del Duke. Assaboreix les “Suites” que són una meravella. Les obres que va fer en Duke amb musics i cantants que no eren de la seva banda, amb formacions reduides, etc. A la xarxa es troben verdaderes joies:

Duke Ellington & Johnny Hodges – Album: Side by Side

Duke Ellington – The Nutcracker Suite

Duke Ellington & John Coltrane – Duke Ellington & John Coltrane

Tinc com a projecte completar la col·lecció d’ellingtonies amb els següents temes que amb el temps i una canya aniran completant la relació anterior associant-se amb un arxiu Band in a Box, de “The great music of Duke Ellington”. Belvin Mills Publishing Corp. Melville, N.Y., 1973 :

• Birmingham breakdown
• Blak butterfly
• Blood Count
• Doin’ the crazy walk
• Echoes of Harlem
• Gypsy wihout a song
• I’m riding on the moon and dancing on the stars
• I’m so in love wiht You
• Lady in Blue
• Love You madly
• Paris Blues
• Please forgive me
• Rockin’ in Rhythm

Del volum 66 “Strayhorn. Lush Life”:

• A flower is a lovesome thing
• Chelsea Bridge
• Drawing Room
• Johnny come lately
• Lush Life
• My little brown book
• Raincheck
• UMMG

Si ets un aficionat a les ellingtonies i tens partitures de temes que no estan relacionats aquí i vols col·laborar en completar-la, t’agrairé que ens posis en contacte amb mi per veure de quina forma ho podem solucionar. L’obra d’Ellington s’ho mereix.

En fi, estudia’t els temes de’n Duke són una meravella, en gaudiràs orgàsticament, descobriràs figures, licks,  frases, riffs, backgrounds, chord changes, tournarounds,…  Ellington es la essència del Jazz més refinat portat al nivell més alt de creació. Per mí es el músic més important de tot el segle XX. He dit. Podràs omplir una immensa motxilla de recursos pràctics, rigorosos i interessants que sense massa esforç podràs transferir a d’altres situacions: ampliaràs la teva cultura jazzística i els recursos.
Com a complement per aprofondir en Ellington, et recomano consultar els materials didàctics publicats al Smithsonian Jazz.

2.05 Ellington: Doctorat Aebersold, Duke Ellington, Ellingtonia, Hal Leonard, JAÇ, Jazz Clàssic, JazzClass, Jazztastic!, Jim Snidero, Miquel Inglés Pedrero