The roots of the Blues & Jazz

Els quatre tipus d’harmòniques diatòniques per tocar Blues i les seves tablatures

Per començar partirem de la tablatura de l’harmonica diatònica de Blues de 10 forats, sistema Richter:

L’esquema representa la tablatura d’una harmònica diatònica de 10 forats d’escala major (Jònic de I grau). Es coneix per Sistema Richter i fou creat el 1896 per aquest senyor. Es el sistema de les harmòniques de Blues “Marine Band” de Hohner i per extensió de totes les harmòniques diatòniques de blues. En l’esquema, en comptes de reproduir una harmònica amb els forats homogenis tal com es pot apreciar a simple vista, he modificat l’arquitectura: cada forat està numerat de l’1 al 10 (tal com van les harmòniques reals), però he modificat l’amplada dels forats a conveniència. Com pots veure cada forat te una amplada equivalent a la quantitat de mitjos tons que inclou des de la nota més greu fins a la més alta que es poden obtenir en el mateix forat bufant o aspirant. En la fila superior es representen en negreta les notes que s’obtenen bufant, mentre que en la fila inferior les notes que es poden obtenir aspirant. He seguit la disposició constructiva de la harmònica. En cursiva s’indiquen les notes “forçades” (“bending notes”). El to de referència de l’harmònica es el de l’escala Major, tocant l’harmònica “straight” o en primera posició. Aquesta “extensió” dels forats de l’harmònica (per mitjos tons) ens fa evident les distancies entre notes i permet comparar la tablatura a un teclat de piano. Aquest recurs didàctic m’ha semblat oportú per visualitzar les distancies de mitjos tons entre les notes, les octaves, etc. Com desprès veuràs en la tablatura sobre la clau de sol encara es fa més evident.

En totes les tablatures que trobaràs en el blog agafo com a referència el to de concert A5 = 440Hz, i com es pot apreciar una Marine Band Major de 10 forats estandard va des d’un C5 (una ratlla per sota el pentagrama de G-Sol) fins a un C8 (sis espais per sobre del pentagrama de G), per tant inclou tres octaves completes: C5, C6 i C7 (fins el C8).
Normalment s’utilitza la següent tablatura construïda segons cada un dels 10 forats de la diatònica sistema Richter. Fent pis amunt o avall s’indiquen les notes “bending” aspirades o bufades que habitualment es poden obtenir:

Per completar el tema de les tablatures proposo a continuació un altre tablatura de transferència entre els xifrats del número del forat i la nota realment obtinguda escrita sobre un pentagrama. Si cal aspirar, veuràs un signe “-” abans del número del forat; si cal bufar, precedeix el número del forat un “+”. Si a més a més es tracta de forçar la nota (els famosos “bendings”), afegeixo després del número tants apòstrofs com mitjos tons modificats: un apostrof per un mig to, dos apòstrofs per dos mitjos tons, i tres apòstrofs per tres mitjos tons (o sigui: ‘; ”; i ”’).

Com pots veure la tablatura està seccionada per octaves per facilitar l’anàlisi i fer més evident les diferències entre una octava i l’altre. En el cas de la tercera octava està traslladada a una octava inferior (per tant, de fet sona una octava més aguda del que es veu escrit), aquest és un recurs habitual en l’escriptura de notes tant agudes que es fa per simplificar la lectura. Pots comparar aquesta tablatura amb la que hi trobaràs en el post dedicat a la Cromàtica (tot i que la disposició és diferent, la relació entre partitura en clau de Sol i forats i llengüetes de l’harmònica són coincidents).

Aquesta tabulatura de transferència entre un xifrat de forats i bendings i un pentagrama pot ser molt útil per estudiar materials moderns com els de Steve Baker, J.J. Milteau, David Barrett i altres que trobaràs en diversos apartats d’aquest blog que habitualment ja incorporen les transcripcions amb partitures. Els avantatges de llegir sofeig i poder estudiar exercicis i temes a partir de partitures és molt més precís que en els diversos sistemes de xifrats. El temps que pot suposar estudiar un mìnim de solfeig indiscutiblement es rendibilitzarà amb escreix en poc temps i et permetrà acostar-te al gran patrimoni musical del jazz, del blues i de les músiques del món i compartir música amb músics d’altres instruments (trompeta, clarinet, saxos, violí, flauta, etc.) . T’ho asseguro val la pena un petit esforç i abandonar l’analfabetisme musical.

A continuació adjunto una taula amb la tabulatura de totes les afinacions majors de les harmòniques diatòniques que aporta en Mox Gowland en la seva publicació “Masterclass Harmonica blues. Volum 1. Initiation”. Les afinacions van de A fins a E seguint el cicle de quartes tal com indica la primera columna de l’esquerre. La capçalera correspon al número dels forats i en l’interior s’indiquen els bendings corresponents,

A continuació t’adjunto la tablatura d’una harmònica en to menor (exactament el Dòric, o sigui la IIm, la escala menor de segon grau). És una harmònica moderna, més evolucionada que es comercialitza com Lee Oscar “Natural Minor“ fabricada per  TOMBO i molt adequada pel Blues que es fa actualment, fins i tot també per alguns temes de Jazz, sobretot els pentatònics del Hard Bop. L’argúcia tècnica consisteix en construir l’harmònica en el Sistema Richter però sobre una escala menor Dòrica. Aquesta harmònica està pensada, segons diuen els fabricants, per tocar sempre en “Cross Harp” o Segona posició que dona com a resultat la pentatònica menor (que es el cinquè grau del mode Dòric), amb les dues alteracions fonamentals: la b3 i la b7. Aquesta escala dòrica de base lògicament permet obtenir amb més facilitat les notes alterades (bending) de les escales blues, disminuïdes i augmentades molt adients amb el Blues.

Cal tenir en compte que el to de referència de l’harmònica es el de l’escala Menor  obtinguda en Cross Harp, o sigui una Harp Natural Minor en Gm si es toca en Straigh es una Cm. Vol dir que la nota bufada del primer forat es un C. Es la que he agafat com a referència en la tablatura. Per tocar en Segona Posició es una harmònica còmode i interessant. Com totes les Lee Oscar són d’excel·lent qualitat i tenen una sonoritat potent i brillant que exigeix menys aire que les Marine Band clàssiques i els bendings surten amb facilitat.

Una harmònica de Blues molt especial és la “XB-40“ dissenyada per Rick Epping per Hohner. Com es pot comprovar es una harmònica diatònica de 10 forats amb una arquitectura basada en el sistema Richter. La gran diferència està justament en la tecnologia de doble vàlvula (dues per nota) el que la fa extraordinàriament dotada per “flectar” (bending): obtenir totes les notes per fi està a l’abast de qualsevol i no es requereix massa tècnica! Es una harmònica amb una embocadura semblant a les cromàtiques i amb un so extraordinari com diuen en , en Winslow Yerxa, o en Pat Missin a Planet Harmònica es pot dir que hi ha un abans i un desprès d’aquesta harmònica. Té unes dimensions més grans, semblant a la Chrom. Si la proves quedaràs embadalit!

Finalment un altre Harp Blues, diatònica per suposat: la “Marine Band 364″. És una Harp poc vista en els concerts, que la tocaven alguns vells bluesmen. La particularitat d’aquesta Harp es que és una harmònica diatònica de 12 forats afinada una octava més greu que les Marine Band estandard (com pots veure comença amb un C4 en lloc d’un C5), per tant es difícil de treure una bona sonoritat en els greus, i fer bendings en la primera octava és una odisea. La tablatura dels forats 1 fins al 10 estan afinats segons el sistema Richter i són exactament igual que en una Marine Diatònica Major de 10 forats (repeteixo, una octava més greu). La diferència està en els dos forats 11 i 12 addicionals que segueixen una seqüència particular tal com es pot apreciar en la tablatura, doncs s’entrellacen a nivell diatònic. O sigui el B6 i el D7 són notes aspirades dels forats 11 i 12, mentre les bufades d’aquests forats donen el E7 i G7:

Des del meu punt de vista es una harmònica molt interessant i que immerescudament se la utilitza poc. El model 364 tant sols es fa en les tonalitats majors de C, G i D. Crec que en Sonny Boy la utilitzaba sovint, el que sí em consta es que en Steve Baker es un dels seus grans valedors actuals fins el punt de que Hohner en fa el model especial de la Marine Band 365 de 14 forats anomenat “SBS (Steve Baker Special)”. Sigui un model o altre et recomano experimentar-la, és interessant.

L’harmònica és un instrument molt interessant per la interpretació del Jazz tot i que el seu ús ha quedat pràcticament restringit al Blues i, fins i tot, a un tipus determinat de Blues. En d’altres paraules és un instrument marginat.

D’alguna manera l’harmònica ha estat l’instrument solista de les bandes de blues, lògicament, amb pocs mitjans econòmics¨(”el saxo dels pobres“). Podríem dir que en aquestes formacions ha assumit la veu lead, o sigui el paper de la trompeta, el saxo o el violí. En aquest tipus de formacions que feien blues acústic la bateria a voltes era substituïda per un Wash-board (”la bateria dels pobres”). I el banjo, o la guitarra, era l’instrument que aportava la base harmònica, contestava les frases del cantant i aportava la pulsació rítmica. Posteriorment amb els sistemes d’amplificació, especialment els amplificadors sobre-saturats, amb l’harmònica s’emulava a una guitarra elèctrica, són les èpoques heroiques del South Side de Chicago. Per tots aquests motius els grans solistes de l’harmònica recorden a algun d’aquests instruments amb els quals s’han emmirallat.

En els darrers anys, l’harmònica està passant per una època de molta presència especialment en les bandes de blues. Alguns harmonicistes, com en Filisko, han innovat la forma de tocar la diatònica, les fàbriques d’harmòniques han incorporat moltes millores i l’instrument ha evolucionat. Aquest boom de la diatònica ha esquitxat una mica a la cromàtica que també si ha beneficiat, però  la cromàtica aspira a ser un instrument pel Jazz i no acaba de consolidar-se al meu entendre. Aquesta marginació de l’harmònica, la cromàtica, com instrument de Jazz és deguda a les seves limitacions tècniques:

En primer lloc per que té una determinada afinació tècnicament complexe i delicada, que requereix eines especials i que ha de ser realitzada per un especialista expert (com per exemple en l’afinació de pianos). Per tant l’harmònica ha de ser el referent d’afinació de la resta d’instruments de la banda. Els instruments de corda com la guitarra, el baix i els vents són els instruments que amb més facilitat si adapta’n, en canvi els pianos és impossible, la seva afinació es inamovible, per exemple el A a 440 i per tant en aquest tipus de formacions, en l’afinació o mana el piano o l’harmònica. Per tant, si hi ha piano acústic l’harmònica ho te difícil. Els grans solistes fins hi tot porten harmòniques amb diferents afinacions per adaptar-se als pianos, o be abans del concert es soluciona el tema amb l’afinador de piano.

En segon lloc, la seva limitada potencia de so obliga a tocar de forma amplificada (excepte quan es toca blues acústic acompanyat de guitarra acústica). Aquest aspecte la fa inadequada per tocar amb instruments acústics, normalment amb més potència de só com poden ser trompetes, trombons, saxos, etc. Amb aquestes limitacions presenta dificultats insuperables per empastar el seu so amb la resta de la banda. Per tant ha d’actuar de solista.

En tercer lloc, la poca fiabilitat com instrument: doncs es pot desafinar o trencar alguna llengüeta en qualsevol moment (es infreqüent però possible i quan passa no té altre solució que reparar-la. Aquesta manca de fiabilitat obliga a l’instrumentista ha sortir a tocar amb una col·lecció de recanvi d’harmòniques a la butxaca per si un cas.

En quart lloc, la seva senzillesa és tant sols aparent, doncs precisament per obtenir una interpretació acceptable cal desenvolupar els recursos tècnics de l’interpret proporcionalment més que en d’altres instruments aparentment més complicats, com per exemple els saxos o les guitarres. Es tanta la complexitat tècnica per poder obtenir un resultat acceptable que requereix moltes hores de pràctica, domini de trucs, etc.

Tot i aquestes limitacions, l’harmònica tant en la seva versió de diatònica (el tipus conegut com “Marine Band“) com cromàtica es molt interessant per imitar la veu humana, la trompeta, el clarinet, el saxo alt, la guitarra o el violí. Aquest exercici de saber reproduir determinats trets característics d’instruments de vent paradigmàtics en la música de Jazz converteix l’harmònica en un bon banc de recerca per a qualsevol músic de Jazz. Això per una banda, per l’altre, que la seva limitació tècnic- musical la fa excel·lent per “agafar” un parell dels aspectes fonamentals de la música de Jazz: les “Blue Notes” i les “Guide Tones“. Ja en parlarem d’aquest tema per que és un dels que més m’atreu.

En les seccions d’aquest bloc temàtic dedicat a les harmòniques tractaré alguns aspectes de forma sistemàtica seguint el següent esquema:

• tipus d’ harmòniques diatòniques per tocar blues;
• la tècnica basada en les “posicions” en l’harmònica de blues, especialment en la diatònica, però tambè amb la cromàtica;
• el perfeccionament tècnic;
• transcripcions per tocar amb la Harp Blues;
• llocs d’interès en la Xarxa amb materials sobre la Harp Blues;
• la harmònica cromàtica.

Per acabar, una vivència personal que sempre farda una mica. Ara fa sis anys, exactament el 3 de novembre de 2000, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar en directe en Carey Bell (1936-2007) en el “Chicago Blues” al 73 Eighth Ave. de Nova York. La Cua, la meva dona, ens va fer una foto a la sortida mentre amb el meu incomprensible catenglish li devia haver demanat un autograf i probablement li preguntava en relació a alguna argúcia tècnica que em va semblar sentir durant el concert d’aquell vespre.Total, que he parlat amb en Carey Bell i pocs ho poden dir. Clar que ell no s’en devia ni enterar. Desgraciadament en Carey Bell va morir aquest darrer mes de maig de 2007 a Nova York als 70 anys. Fou un gran especialista de la diatònica  i, com els seus Mestres Little Walter i “Shakey” Horton, també de la Chromatica de 4 octaves. Està considerat com un dels grans interprets de l’escola Chicago moderna. Son memorables els seus duets amb en Big Walter Horton.

Precisament l’harmònica chromàtica és un instrument que, des del meu punt de vista, té molt poc a veure amb la diatònica o Blues Harp, especialment en quan a tècnica instrumental i musical. L’harmònica chromàtica es comporta com qualsevol altre instrument melòdic amb escala cromàtica completa, i per tant bastant semblant a una trompeta, un saxo, un clarinet, un violi,… Ja en parlaré algun dia en un nou post per compartir experiències al voltant d’aquest instrument que aprecio tant profundament i li dec tantes estones de benestar. De fet va ser el meu primer “instrument seriós”, que vaig començar a estudiar-lo amb professor en les sales que tenia l’”Harmónica Club Barcelona” al barri de Gràcia de Barcelona, al llavors “carrer Salmeron”, i que liderava el Senyor Latorre amb el seu mètode personal tant peculiar, consistent en un codi de cercles i quadrats blancs i negres i sempre associats a un número. Era un sistema de tabulatura molt primitiu per indicar el forat de l’harmònica, si era bufat o aspirat, i si el botó havia d’estar entrat o no.Encara que sembli mentida, es venien “partitures” de temes amb aquest sistema (recordo “El sitio de Zaragoza” per exemple). Molta caspa, quins temps! Tot això passava bastant abans del “Plan de Estabilización” dels tecnòcrates de l’Opus, dels brasers, dels panallons a les orelles, dels campionats d’harmònica (solistes, trios,…), l’època de Larry Adler, “el vuelo del moscardón”,… Deu ni do el que ha plogut des de llavors! Doncs, lo promès és deute: queda pendent una seriosa digressió al voltant de la cromàtica que tants bons mestres ha donat el nostre petit país i passat l’Ebre en tenim un dels grans: en Antonio Serrano.

Llarga vida a l’harmònica!