The roots of the Blues & Jazz

Els anys ’60, amb 17 anys, quan cercava la veritat com un possés vaig tenir la gran sort de conèixer en Quimet Gili per recomanació d’en Hugues Panassié que hem va facilitar les coordenades. Vaig tardar molt poc amb prendre contacte amb ell i em va convidar a casa seva. Recordo com si fos ara el dia que vaig anar per primera vegada a casa seva. Em va rebre molt afablement, penso que acompanyat del seu fill Ricard que més o menys tenia la meva edat. En Quimet era un senyor d’uns 50 anys que fumava amb pipa i vivia en un pis amb lleixes per totes les parets plenes de discs. Vaig quedar impressionat. Em va ver una mena d’interrogatori de com havia arribat a contactar amb ell i que en sabia del Jazz. L’encontre devia ser prou surrealista, doncs el meu coneixement es reduïa a haver llegit amb fruïció “La historia del verdadero Jazz“(traduit per l’Oriol Martorell i editat per Seix Barral el 1961, tan sols dos anys després de la seva publicació original a Paris) i a escoltar, fins a saber-me de memòria l’ùnic disc LP que tenia: “Louis Armstrong y su orquesta con Earl Hines al piano” amb notes de George Avakian i editat per Philips. En una cara hi havia una selecció de 6 temes del Hot Five i en l’altre 6 enregistraments de l’època de la orquestra d’en Louis Roussell. Recordo que em va convidar a escolar alguns jazzmen molt característics pel seu estil i que havien format escola com Big Bill Broonzy, Fats Waller, Al Casey, Chick Web. Increíblement per mi i pel Sr. Gili vaig anar endevinant un jazzman rera l’altre, sense haver-los escoltat mai abans, tant sols per les descripcions que en feia en Panassié en el seu llibre. Des d’aquell mateix moment la meva valoració davant el Sr. Gili no va tenir equivalent. De fet el gran mèrit no era meu, si no del gran Panassié que en aquell moment vaig confirmar que era un coneixedor sense equivalent d’aquesta música. A partir d’aquí em vaig incorporar en el cercle de relacions de la família Gili, i el que són les coses, amb els anys i sense tenir-hi res a veure, vaig arribar a casar-me amb una veïna de la escala. Predestinació?

Però qui era aquest personatge? Era un apassionat pels trens i el seu món. Aquesta passió el va portar a construir un món ferroviari en miniatura d’una gran bellesa. Va crear una maqueta de 30 m2 amb línies fèrries, pobles, edificis, estacions, enllaços,… Tot un món a escala 1:87, perfecta, amb gust, increïble! També era un gran afeccionat i entès del “cante hondo“, del xerès i de la “chanson francaise“. Fins molts anys després no vaig saber que en Quimet Gili era el Sr. Joaquim Gili i Moros (1916-1984), un arquitecte d’avantguarda format durant la República, entusiasta seguidor del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per el Progrés de l’Arquitectura Contemporània), sancionat pel franquisme per “rojo separatista” que li va costar estar dos anys sense poder estudiar, que va destacar als anys ’50 i fou representatiu d’una arquitectura de contracorrent i fundador i destacat animador del Grup R . Una de les seves obres més representatives de la innovació, sostenibilitat i especialment del racionalisme eclèctic es l’edifici Editorial Gustau Gili (1954).

Quan el vaig conèixer acabava d’iniciar uns “jazz-forum” a casa seva que aplegava un grup nombrós d’afeccionats al Jazz i va denominar “La Locomotora Negra“, un títol prou amfibi que tant funcionava en català com en castellà i sintetitzava el seu amor pels trens. El nom destacava el paper que van jugar els ferrocarrils en la difusió del Jazz al costat de l’emigració des del Sud agrícola al Nord industrial, amb els ritmes ferroviaris com el boogie woogie o el shuffle, “All Aboard!“, en temes com “Hold That Train“, “Night Train“, “Choo choo ch’ boogie“, “Take the A train“, “Blue Train” i tants d’altres. Finalment, i poder lo més important, una patent de marca: la focalització en el Jazz que feien els “negres” nord-americans, considerat per ell i en Hugues Panassié com a “Jazz autèntic“. Eren audicions preparades al voltant d’algun tema clau (el swing, el blues,…) il·lustrades amb interpretacions molt representatives dels conceptes que volia transmetre’ns. Les sessions tenien un programa de ma amb argument i objectius, era el que en dèiem “fer didàctica“, ensinistrar i donar claus per aprendre sol i tenir criteri. En Quimet Gili era a més a més un gran mestre. Combinava les presentacions i descripcions verbals dels elements que volia destacar amb les audicions. Eren sessions magistrals des de tots els punts de vista que personalment em van aportar molts elements formatius més enllà inclús del Jazz i que després he utilitzat abastament. Les sessions es van anar massificant i, un cop convençut el Sr. Tordera, les va traslladar a “La Cova del Drac” que la omplia mensualment les matinals dels diumenges amb un auditori fervent i entregat. Aquesta iniciativa de divulgació va ser clau per recuperar l’afició pel Jazz a Barcelona juntament amb els esforços del Hot Club de Barcelona que liderava el Sr. Alfredo Papo. Aquestes audicions van arribar a influir decisivament per que “La Cova del Drac”, que inicialment s’havia creat com a cau de la nova cançó catalana, fou finalment inclús més coneguda com el local de Jazz que va presentar les millors programacions amb solistes internacionals de la talla de Harry “Sweets” Edison, Joe Newman, Bill Coleman, “Wild” Bill Davis, Oliver Jackson, Billy Michel, Carrie Smith, Cliff Smalls, Michel Silva, Benny Waters, Gene “Mighty Flea” Conners, Red Richards, Ed Thigpen,… i també el lloc per donar-se a conèixer els jazzmen i grups del país que començaven seriosament a fer Jazz com Arnau Boix, Oriol Bordas i tants d’altres.

Un record i un deute al Quimet Gili per tot el que em va ensenyar i tot el que vaig aprendre d’ell. Tot el poc o molt que sé de Jazz, però sobretot la forma de sentir-lo, li dec al meu Mentor Quimet Gili, i en part també a la seva companya Big Mama Antònia Vidal que sempre li va donar suport i als seus fills Ricard, Carles i Toni que han mantingut la flama i han constituït una nissaga que ja es un referent per la cultura a Catalunya. El 2002 la orquestra “La Locomotora Negra” va rebre la “Creu de Sant Jordi” per la destacada tasca de difusió del Jazz.

Li dec una menció especial al gran Hugues Panassié. De la seva ma, en els moments turbulents de l’adolescència en que es cerca explicació per tot i la Veritat, única i amb majúscules, em vaig topar amb una traducció al castellà de “L’Histoire du vrai Jazz” a l’aparador de la Llibreria Francesa de les Rambles de Barcelona. De forma compulsiva vaig entrar a la botiga i sense més vaig comprar el llibre. Era una excel·lent traducció al castellà de l’Oriol Martorell. En aquells moments tenia 17 anys, em vaig llegir el llibre amb fervor religiós i d’una tirada. Em van apassionar aquelles històries, aquells personatges, aquelles magistrals descripcions d’estils musicals. Seguint les recomanacions de l’autor vaig comprar un dels discs recomanats, com no, del gran Louis Pops Armstrong de l’època dels enregistraments amb els Hot Five i els Hot Seven amb uns additaments de temes enregistrats amb l’orquestra de Louis Russell. Era l’únic disc de Jazz autèntic que tenia. Me’l sabia “per coeur”, nota per nota. Entusiasmat amb el gran descobriment vaig escriure a l’Editorial Seix Barral per que em facilités contacte amb l’autor. Atentament me’l van facilitar i el vaig escriure. Increïblement em va contestar personalment (de fet després vaig saber que contestava la Madeleine) i em va posar en contacte amb Monsieur Quimet Gili. Ple d’il·lusió vaig anar a conèixer aquest senyor entranyable que per l’edat podia ser el meu pare. Em va rebre a casa seva (més ben dit en un pis dedicat als trens en miniatura i a on hi tenia una extraordinària col·lecció de discs de jazz), em invitar a escoltar, encara ho recordo ara, alguns discs i em preguntava si reconeixia el jazzmen. Recordo com si fos ara que vaig identificar alguns dels jazzmen per la descripció del seu estil que havia retingut de la lectura que en feia en Panassié. Per mi va ser sorprenent però pel Sr. Gili encara més. Des de llavors es va iniciar una amistat amb el Senyor Joaquim Gili i la seva família, la Senyora Antònia, i els seus fills Ricard, Carles i Toni que ha estat fonamental en la meva vida i en la meva forma d’escoltar, entendre i gaudir del Jazz.

Per suposat vaig aprofundir la meva relació amb en Panassié. Vaig participar en els seminaris que els estius feia a casa seva, al Faubourg du Moustier, a Montauban. La seva companya Madeleine m’acollia com si fos el seu fill. En fi, els meus agraïments al Hugues, per la seva saviesa, pel seu coneixement tant profund dels sentiments de les persones que interpreten Jazz i per la seva forma tant especial de divulgar el seu saber.