Cercant la veritat
Li dec una menció especial al gran Hugues Panassié. De la seva ma, en els moments turbulents de l’adolescència en que es cerca explicació per tot i la Veritat, única i amb majúscules, em vaig topar amb una traducció al castellà de “L’Histoire du vrai Jazz” a l’aparador de la Llibreria Francesa de les Rambles de Barcelona. De forma compulsiva vaig entrar a la botiga i sense més vaig comprar el llibre. Era una excel·lent traducció al castellà de l’Oriol Martorell. En aquells moments tenia 17 anys, em vaig llegir el llibre amb fervor religiós i d’una tirada. Em van apassionar aquelles històries, aquells personatges, aquelles magistrals descripcions d’estils musicals. Seguint les recomanacions de l’autor vaig comprar un dels discs recomanats, com no, del gran Louis Pops Armstrong de l’època dels enregistraments amb els Hot Five i els Hot Seven amb uns additaments de temes enregistrats amb l’orquestra de Louis Russell. Era l’únic disc de Jazz autèntic que tenia. Me’l sabia “per coeur”, nota per nota. Entusiasmat amb el gran descobriment vaig escriure a l’Editorial Seix Barral per que em facilités contacte amb l’autor. Atentament me’l van facilitar i el vaig escriure. Increïblement em va contestar personalment (de fet després vaig saber que contestava la Madeleine) i em va posar en contacte amb Monsieur Quimet Gili. Ple d’il·lusió vaig anar a conèixer aquest senyor entranyable que per l’edat podia ser el meu pare. Em va rebre a casa seva (més ben dit en un pis dedicat als trens en miniatura i a on hi tenia una extraordinària col·lecció de discs de jazz), em invitar a escoltar, encara ho recordo ara, alguns discs i em preguntava si reconeixia el jazzmen. Recordo com si fos ara que vaig identificar alguns dels jazzmen per la descripció del seu estil que havia retingut de la lectura que en feia en Panassié. Per mi va ser sorprenent però pel Sr. Gili encara més. Des de llavors es va iniciar una amistat amb el Senyor Joaquim Gili i la seva família, la Senyora Antònia, i els seus fills Ricard, Carles i Toni que ha estat fonamental en la meva vida i en la meva forma d’escoltar, entendre i gaudir del Jazz.
Per suposat vaig aprofundir la meva relació amb en Panassié. Vaig participar en els seminaris que els estius feia a casa seva, al Faubourg du Moustier, a Montauban. La seva companya Madeleine m’acollia com si fos el seu fill. En fi, els meus agraïments al Hugues, per la seva saviesa, pel seu coneixement tant profund dels sentiments de les persones que interpreten Jazz i per la seva forma tant especial de divulgar el seu saber.
