Arxiu

Posts Tagged ‘Joan Ventosa’

PT Gazell

23 octubre 2009

Al PT Gazell el vaig descobrir per la master class que ha organitzat el gran mestre Joan Pau Cumellas aprofitant de que està per aquí. Lògicament davant d’un desconegut preguntes a Google qui és i què fa. Evidentment el trobo, escolto els temes del CD “Back to Back” que promociona des del seu lloc web i em quedo de pasta de boniato. No m’ho puc ni creure. Es de somni, en la meva vida havia sentit una cosa igual des de les èpoques de Larry Adler! Seguint amb els enllaços em porta a les harmòniques Seydel que ja feia un any que les rondava i tant en Cumellas com en Puertas m’havien confirmat que són d’una qualitat extraordinària i que valia la pena estalviar per comprar-les. Però obcecat amb els objectes no vaig percebre que en PT Gazell precisament és un dels pocs grans harmonicistes que les utilitza i el destaquen en el web. El Google també em va fer descobrir, llàstima que fos massa tard, que acabava de tocar en el Festival de Blues de Cerdanyola en el TEART i, oh!, que properament actuaria a La Catedral del Kfé Olé: podria escoltar-lo en directe! Pel que tinc entès al PT Gazell ha arribat al nostre país de la ma del Chino Senra al qual se li ha d’agrair immensament.
El concert, organitzat per en Joan Ventosa en el marc del Cicle de Blues & Boogie de l’Hospitalet de Llobregat, el va donar ahir dijous 22/10/2009 al vespre acompanyat per un trio excel·lent format pel mateix Chino Senra(g) i altres dos sòlids acompanyants: Ivan Kovacevic (b) i Martí Elias (dm). Un concert inoblidable!
Com es possible tocar així l’harmònica! A partir d’ara m’he convertit en un admirador d’aquest gran music que tractaré d’emular tant com pugui fins on em permeti la meva incompetència.
En PT Gazell no és un harmonicista qualsevol, és un innovador de referència mundial de l’instrument que ha desenvolupat i ha enriquit com ningú tot el seu potencial musical. Vull dir que ha fugit del tecnocentrisme predominant darrerament amb les harmòniques diatòniques i s’ha orientat a recuperar per l’harmònica un paper musical com qualsevol altre instrument solista dins la música de Jazz.
Al meu entendre reprèn el concepte d’harmònica d’en Larry Adler de fa ja més de 50 anys. O sigui que torna a tocar sobre un sol forat (sobre una nota: sense octavar, ni fer acords, ni tongue-blocking,…), net amb precisió al llarg i ample de les seves tres octaves llargues, sempre temperat i sense ruptures tímbriques, exhibint la grandesa i riquesa del só acústic d’aquest instrument en totes les tonalitats (des de les més greus com l’afinada en G fins les més agudes com la F). Xoca percebre un cromatisme tant complet i tant temperat, però a la vegada diferent del que pot donar una harmònica cromàtica. Pel que sembla aquesta característica del seu só prové de la tècnica que utilitza que tal com ja he dit sempre ataca sobre una sola llengüeta i el cromatisme l’obté utilitzant els bendings (bufats o aspirats), però en cap cas utilitza altres tècniques més sofisticades com els over-blows. Per tant, aquest cromatisme tant lògic i natural aporta molta expressivitat i resulta captivador i emotiu.
No fa res gratuïtament: ni quan toca “dirty” utilitza recursos efectistes i xavacants; ni quan fraseja com un posés els temes ràpids cau en la pirotècnia. Una de les seves grans aportacions personals és que el que fa tant sols es pot fer amb harmònica, i a més a més demostra que l’harmònica tocada així pot ser tant o més expressiva que una trompeta, un saxo o un clarinet. És absolutament únic i inimitable. Però tanmateix, el seu fraseig, les figures, les escales, els referents harmònics és el que fa normalment qualsevol altre instrument alto o tenor en una banda de jazz. En aquest sentit no es limita ni molt menys al pentatonisme maxacon, previsible i sovint empobridor de les diatòniques si no que incorpora el llenguatge musical més modern que podríem agrupar entorn del “Mainstream jazz”.
Es més, diria que una de les característiques de la manera de tocar de’n PT és la forma d’interpretar. En primer lloc, sempre fa una exposició del motiu del tema, molt fidel a l’original, però expressiva i swingant. Els seus solos són una manera de passejar-se entorn de la línia melòdica, a vegades molt dins i segons en quins moments molt lluny, però aquesta referència fa que tens la sensació de reconèixer l’entorn del viatge sapiguent on ets, tot i que també procura sorprendre, ser creatiu i mantenir sempre el feeling. Per tant el seu estil d’improvisació no té res a veure amb la concepció més radicalment bopper de jugar amb la combinatòria de la seqüència d’acords del tema o les seves possibles substitucions, oblidant voluntàriament la línia melòdica.
Cal afegir que té un exquisit gust musical tant en l’elecció dels temes del seu repertori de standards, en els tempos d’interpretació, el ritmes, en la forma de tractar el material amb arranjaments elegants, en les atmosferes que crea, de com gestiona i enriqueix el patrimoni musical, l’us dels referents interpretatius més grans de la història i una manera d’estar en la banda, realment de liderar tant determinant que no ha de fer-ne mai ni ostentació, ni divisme, ni manar. És el lider.
La seva harmònica té un só majestuós, càlid i molt personal des de la nota més greu fins el pinyol més agut. A la vegada té la virtut que per moments et porta a la memòria, però en cap cas com imitació, la veu d’Ella Fitzgerald, o la trompeta d’un Jonah Jones o un Clifford Brown, o l’alto sax d’un Charlie Parker, o el tenor sax d’en Chu Berry i molt sovint el violí d’Stephan Grappelli,…
Sempre està “in the groove” i no deixa de swingar en cap moment, ni en la exposició del tema, ni en les improvisacions més creatives i agosarades, tant en tempos mitjos com en ràpids, sempre mentè la pulsació, domina magistralment l’atac, controla tant els pianissimos com els fortes, utilitza equilibradament els dinàmics, juga amb els silencis, té un vibrato d’una gran bellesa que utilitza elegantment i amb mesura. És un gran solista però també acompanya delicadament a la veu lead quan la historia ho demana. Ras i curt: és tot un jazzman i molt complet.
Es admirable la seva tècnica musical que li permet una creativitat sense límits basada justament en un extraordinari domini dels chord changes, tournarounds i tota mena d’escales. Però la seva virtut justament no és fer ostentació de tot el que sap, si no d’expressar el seu missatge de forma coherent i sense limitacions tècniques amb tot el que sap.
Per fi un altre cosa que destaco es que es limita a tocar amb l’harmònica i ni se li acut cantar, desconec per quin motiu, però ho trobo molt coherent per part seva i d’alguna manera enllaça també amb les sagues de grans solistes com Coleman Hawkins, Johnny Hodges i tants d’altres que feien allò que sabien fer.
Probablement el més xocant de tot plegat és que tot això ho fa no a partir d’una harmònica cromàtica si no d’una Seydel 1847 Silver Half-valved, una diatònica de 10 holes sistema Richter. Si no estic equivocat, penso que ningú ho havia fet abans d’ell. Amb aquestes diatòniques demostra abastament que pot fer qualsevol fraseig cromàtic per més complex que sigui. Es més, quan sents el seu fraseig costa de creure com ho aconsegueix de forma aparentment tant natural i senzilla sense veure’s limitat pel propi instrument que tradicionalment ha configurat un tipus de fraseig molt característic i bastant pobre a nivell cromàtic.

Si per aquelles circumstàncies tingués una segona oportunitat a la meva vida i, posats a somiar, em deixeixin triar, sens dubte que presentaria la sol·licitud de ser el clònic del PT.
En definitiva un gran solista de jazz que cal escoltar atentament. De moment té dos CD editats amb temes de Jazz que et recomano de tot cor.

“Swingin’ Easy…Hittin’ Hard”, editat el 2005 i que interpreta amb acompanyament de Kirby Shelstad (vibs), Andy Reiss (g), Roger Spencer (b) i Chris Brown (dm) que inclou els següents temes: Just You, Just Me; The Thumb; Panhandle Rag; What Is There To Say; If I Were A Bell; How High The Moon; No, Not Much; Midnight In Amarillo; September Song; Robbin’s Nest.

cover2.jpg

“Back to Back” que fa a duo amb Brendan Power a la cromàtica, editat el 2008 i que interpreta acompanyat de Andy Reiss (g), Jeff Steinberg (p), Danny O’Lannerghty(b) i Chris Brown (dm). És un recull de temes amb bastants influències de gypsy swing: Till Tom Special; Better Go; Windy & Warm; What A Wonderful World; Fat Boy Rag; Dill Pickle Rag; Back To Back; Broadway; Swing 42; When I Fall In Love; Honeysuckle Rose; The Boys Hang Ten.

frontcover01.png

==========================================================

(Original Catalan version translated to English by Gerty Nelhomme; e-mail: gerty_nelhomme@hotmail.com; 11/17/09)

I discovered PT Gazell through the master class that the great master Joan Pau Cumellas organized using the opportunity of his presence in Barcelona. Logically, as it was someone unknown to me, I did a Google search to find out who he is and what he does. I obviously found him and I listened to the tracks on his “Back to Back” CD advertised on his website and I was floored. I could not even believe it. It was like a dream, never in my life had I experienced anything like this since the Larry Adler era!

I followed the links and they led me to the Seydel hamonicas which I had had my eye on for a year and both Cumellas and Puertas had confirmed that they were top quality and that it was worth saving up to purchase them.  But I was so obsessed by the devices that I didn’t notice that PT Gazell was precisely one of the few harmonica players to use them and they were featured on his website. Google also enabled me to find out, shame that it ocurred too late, that he had just performed in the Cerdanyola Blues Festival at the TEART and hey! He would soon  perform at the Kfé Olé Cathedral: I would be able to see him live in concert! As far as I understand, PT Gazell was brought to our country by Chino Senra whom we have to thank immensely.
The concert was organized by Joan Ventosa as part of the L’Hospitalet de Llobregat Blues and Boogie Cycle. It was held yesterday Thursday 22/10/2009 in the evening with the accompaniment of the excellent trio of Chino Senra(g) himself and other two strong members: Ivan Kovacevic (b) and Martí Elias (dm). What an unforgettable concert!
How could someone possibly play the harmonica like this! From now on I have become an admirer of this great musician whom I will try to emulate to the extent to which my incompetence allows me.
PT Gazell is not any harmonica player, he is a world renowed innovator for the instrument that he has developped and for enhancing its full musical potential like no one else.
I mean that he distanced himself from the technocentrism prevailing lately with diatonic harmonicas and he applied himself to give its musical role back to the harmonica like any other solo instrument in Jazz music.
It is my understanding that he has retaken Larry Adler’s harmonica concept of over 50 years ago. Meaning that he blows into one hole (on one note: no octave, nor chords, nor tong-blocking…), neatly and accurately across his extended three octave range, on an always  tempered harmonica and without loosing his distinctive sound, exhibiting the greatness and richness of the accoustic sound of this instrument in all tones (from the lowest pitched one such as the one tuned in G through to the highest pitched like the F). It is striking to perceive such a complete and tempered chromaticity, but at the same time one different from the sound produced by a chromatic harmonica. Apparently he gets this characteristic sound from the technique he uses and, as I have already said, he always begins on one reed plate in a decisive manner and he produces the chromatic sound using the bends (blow or draw), but he never uses other more sophisticated techniques like the over-blows. Therefore, this chromaticity so logical and natural brings much expressiveness and it is captivating and emotional.
He does not do anything unintentionally: he does not use tasteless effects resources when he plays “dirty” nor does he ever fall into pyrotechnics when he performs fast pieces like a man possessed. One of his great personal contributions is that what he produces may only be obtained with a harmonica, plus he shows that played this way the harmonica may be as much expressive or even  more than a trumpet, a saxophon or a clarinet. He is absolutely unique and inimitable. But even so, his phrasing, the figures, the scales, the harmony references sound normally like any other alto or tenor instruments in a jazz band would.
In this sense he does not limit himself to the tiresome, previsible  and often impoverishing pentatonism of the diatonics but he incorporates the most modern musical lenguage that can be gathered round Mainstream Jazz.
I would rather say that one of the characteristics of the way PT plays is the way he performs.
First of all, he always presents the motive, very faithful to the original version, but expressive and swinging. His solos stroll you around the melodic line, sometimes much inside and depending on the moments very far, but this gives you the sensation of recalling the scene of the journey knowing where you are although he also manages to surprise you, be creative while always keeping a good feeling going. Therefore his improvisation style has nothing to do with the the most radically bopper conception of playing with the combination of the song sequence of chords or their possible substitutions voluntarily ignoring the melodic line.
In addition, I have to say that he possesses an exquisit musical taste be it in the way he selects musical pieces from his standard repertoire, or the tempos, the rhythms or the way he  uses the material with elegant arrangements, the atmospheres he creates, how he manages and enhances the musical legacy, how he uses the greatest interpretation references in music history and how he relates to the band, really how he leads the band in such a determining manner that he never needs to act ostentiously, nor does he need to show off, or exercise authority. He is the leader.
His harmonica produces a majestuous sound, warm and very particular to him from the lowest to the highest pitched note. At the same time he possesses the virtue of bringing back to your memory, but never imitating, the voice of Ella Fitzgerald, the trumpets of Jonah Jones or Clifford Brown, Charlie Parker’s alto saxophone, or Chu Berry’s tenor saxophone and very often Stephan Grappelli’s violin.
He is always in the groove and he never stops swinging during the song presentation, nor while he is doing the most creative and technically complex improvisations, whether in semi or in fast tempos he always keeps the beat, magistrally dominates the attack, controls both the   pianissimos and the fortes, possesses a vibrato of a great beauty that he uses elegantly and with measure.  He is a great harmonica soloist but he also delicately perfoms as lead singer when the need arises. In short: he is a real and complete jazzman.
His musical technique is admirable. It enables him limitless creative possibilities based precisely on his extraordinary domination of chord changes, turnarounds and all sorts of scales. However his virtue does not precisely consist of showing ostentatiously what he is able to do but it is about how he expresses his message coherently, without technical limitations and with all he knows.
Finally, another aspect that stood out is that all he does is play the harmonica and, for some unknown reason, he does not even sing but I find this very coherent of him and in some way he also connects with the saga of great soloists like Coleman Hawkins, Johnny Hodges and many more who stuck to what they knew.
Probably the most striking part of it all is that he does not do all this with a chromatic harmonica but he uses a half-valved Seydel 1847 Silver, ten-holed diatonic Richter tuned harmonica. If I am right no one ever did so before him. With these diatonics he shows thoroughly that he is able to produce any chromatic phrase no matter how complex. Even more, when you listen to his phrasing you find it hard to believe how he manages to blow in an apparently so natural and simple way without being limited by an instrument which traditionally produces a very characteristic and rather poor melody chromatically speaking.
If under these circumstances, I was given a second life opportunity, let us dream, and I was given the choice, I would without a doubt ask to be a clone of PT.
He is unquestionably a great jazz soloist who deserves an attentive listen.  So far he has recorded two CDs with Jazz tracks I heartily recommend: “Swingin’ Easy…Hittin’ Hard” (2005) with Kirby Shelstad (vibes), Andy Reiss (g), Roger Spencer (b) and Chris Brown (dm). It includes the following tracks: Just You, Just Me; The Thumb; Panhandle Rag; What Is There To Say;  If I Were A Bell; How High The Moon; No, Not Much; Midnight In Amarillo; September Song; Robbin’s Nest.
“Back to Back” a harmonica duet CD featuring Brendan Power on the chromatic harmonica (2008) with Andy Reiss (g), Jeff Steinberg (p), Danny O’Lannerghty(b) and Chris Brown (dm). It is a compilation with enough gypsy swing influences: Till Tom Special; Better Go; Windy & Warm; What A Wonderful World; Fat Boy Rag; Dill Pickle Rag; Back To Back; Broadway; Swing 42; When I Fall In Love; Honeysuckle Rose; The Boys Hang Ten.

P.S.
On 11/18/09 PT Gazell wrote:

Greetings Miquel,
Many many thanks for this translation. I am very glad to have met you and that my music made such an impression on you.
I hope to see you next October!
PT Gazell

4.11 PTGazell , , , , , ,

Blues & Boogie a L’H i la SBB

15 desembre 2008

Recentment he anat a dos dels concerts del Cicle de Blues & Boogie a L’Hospitalet que com cada any i no me’n puc estar de comentar-ho per que valen la pena.

El proppassat divendres 12/12/2008 al Centre Cultural de La Torrassa em vaig submergir en el concert de Blues que tancava el Festival d’enguany. El petit auditori estava a tope. Va començar el concert amb l’actuació d’en Félix Slim, el guanyador del concurs de la SBB2008. Un gadità simpatiquíssim, un virtuós de la guitarra acústica, de les Blues Harp, un bon cantant i un animador amb el kazoo. Es un paio que interpreta el Blues rural del Delta, dins l’estil més pur, imitant les formes més genuïnes dels llegendaris com Robert Johnson i ho fa extraordinàriament be. Per moments l’atmosfera musical que crea et transporta a l’época dels discs de 78 revolucions. En Fèlix Slim toca amb un tempo molt solid. que sovint el marca amb el peu de forma expressament audible. Toca la guitarra amb una força expressiva destacable. L’acompanyament harmònic perfectament blues, es el nucli dur de tot el que fa i aporta un suport swingant amb un impressionant. La puntuació melòdica i de contrapunt està dins la tradició més genuïna del blues, amb atac, fraseig, riffs, i ho fa amb gust, es creatiu, imaginatiu, variat, … Tant sols com a guitarrista es un fenomen: toca amb una gran força expressiva amb alguns tocs i liks que a vegades recorden la guitarra flamenca però que li dona una certa personalitat totalment dins la tradició cultural del blues, sens dubte. Tot i que te una bona veu, canta amb un falset que imita de forma sorprenent els enregistraments que ens arribaven de principi de segle passat dels cantants legendaris del Delta. Però també es impressionant com toca la Blues Harp mentre s’acompanya a la guitarra i canta, mentre puntua el tempo amb el peu. Es un veritable home-orchestra dels trobadors rurals dels Estats del Sud. Em va agradar molt el seu so i el fraseig a la Blues Harp, tant com acompanyant d’ell mateix com cantant com de solista. En el concert va tocar sense parar tota mena de temes, tristos, dramàtics, festius, divertits i intranscendents com blues, ragtime, i fins i tot imitacions efectistes típiques d’harmonicista (el tren, etc.). Total un gran interpret jove que ha empres un camí musical molt interessant de seguir amb atenció. La consagració com a guanyador del Festival de la SBB’08 es mes que merescuda i fa honor al seu esforç.

A la segona part del concert van actuar els grans Dave Riley, veu i guitarra i

Bob Corritore a la harmònica. En Dave Riley es un extraordinari guitarra elèctica amb una veu negre d’una gran força expressiva, càlida, profunda i greu, amb un registre ampli, un vibrat que et sacseja les entranyes, un atac potent, en fi un representant genuí i autèntic del Blues del Delta dins el més pur estil Downhome d’arrels Chicago, que ha compartit escenari amb els mes grans de la Windy City esplendorosa i que actualment te un gran reconeixement internacional. Una guitarra poderosa, es un dels grans, dins la tradició, de qualitat contrastada. No cal dir massa de musics tant grans com ell. Tot un privilegi poder escoltar-lo en un ambient tant acollidor, selecte i a tant poca distancia, saboreijant tot el que feia.

Per suposat que el Gran Mestre d’aquest concert era en Dave Riley, però lògicament vaig anar al Concert de forma molt particular per assistir a una Master-Class d’harmònica i, he de dir que els resultats van superar amb escreix les meves expectatives. En Bob Corritore es, indiscutiblement, un dels mes grans que mai he sentit en directe. Te un estil de Blues Harp típicament Chicago, amb arrels directes del mestre Big Walter Horton, però a la vegada amb molta personalitat que el fan diferent d’altres. Trobo que en Corritore te una tècnica instrumental exquisida, una afinació perfecte, un fraseig clar, directe i expressiu, un atac potent i precís, un control dels dinàmics captivador (per cert ben poc freqüent entre els musics de blues) per que te una gran musicalitat i un gust exquisit. En fi, no acabaria amb els elogis i això que la seva imatge d’estil rocker decadent i un tant  freaky no l’acompanya en absolut. En Corritore es un especialista d’harmònica de blues pur, o sigui que es centre en el seu instrument i no fa concessions a la galeria, no utilitza altres recursos, com a mínim en el concert: no va ni cantar, ni tocar la guitarra.Tant sols va fer un tema amb la crhromàtica de 4 octaves i, pel meu gust no va destacar massa. Tota la resta del concert la va fer amb Marine Band i aqui es on trobo que destaca extraordinàriament. Va fer una feina d’acompanyant de’n Dave digne d’estudi. Em va sorprendre, francament no m’ho esperava, i em va agradar molt la seva feina d’acompanyant: sap trobar els moments per construir una resposta al cantant o a la guitarra, sap preparar un entrada a la veu, es un especialista en crear atmosferes i climes. En la seva faceta de  solista també es un fora de serie. Sap prendre els solos quan toquen, amb la justa mesura, fa solos molt ben construïts, coherents i lògics que sempre t’expliquen una historia, utilitza tot el cromatisme, amplitud de registres i possibilitats de l’instrument, combina magistralment l’amplificació i l’acústic, domina els dinàmics mes extrems des de fortissimos fins a pianissimos. Sempre, tant quan acompanya com quan toca com solista, esta “in the groove, com una locomotora llençada i amb un sentiment profundament go down. Construeix uns riffs molt musicals i rítmics que sempre tenen a veure amb el que esta passant en aquell moment.

El concert va acabar amb una mena de happening encapçalat per en Bob Corritore que va convidar al Fèlix Slim i en Vicenç Zumel, els dos a la Blues Harp i Ronald Burke a la guitarra. Tots plegats turnant-se solos. Un Jubilee End com deu mana. Ras i curt, encantat d’haver conegut a aquest gran mestre, i això gràcies a la gent de la SBB.

Un dia abans, obligacions personals no em van permetre assistir a la Conferencia: “La Historia Social del Blues” que va impartir Manuel López Poy acompanyat al piano per David Giorcelli. O sigui un altre activitat d’alt nivell que m’interessava molt per la proposta cultural que fa en Poy. Llàstima haver-me-la perdut.

Tirant una mica enrere en el calendari, el 21/Nov, al Centre Cultural Barradas de L’H la gent de la SBB va organitzar el Concert Boogie-Woogie Jubilee que com cada any dirigeix en Lluís Coloma, amb el seu trio format per  Manolo Germán (b) i Marc Ruiz (dm).  Aquest any el va compartir amb Jean Pierre Bertrand i en Steve “Big Man” Clayton, dos pianistes boogie de lo millor que corre per Europa. Va ser un concert de piano boogie memorable, d’altisima qualitat, de comunicació, de magnetisme amb la sala plena de gom a gom, amb tota la gent vivrant i xalant amb cada un dels pianistes que van tocar sols, amb acompanyament de baix i bateria (extraordinaris!), a duos i tots tres alhora! Un concert dels que fan adeptes.

En fi, aquestes petites pinzellades a algunes de les activitats del Cicle de Blues & Boogie a L’Hospitalet que personalment m’han satisfet són bàsicament de reconeixement de la feina que un tant anònimament fa la gent de la SBB, especialment en Vicenç Zumel, la Roser Infiesta i en Joan Ventosa. Des del meu punt de vista, trobo que la SBB és un exemple perfecte de treball ben fet. Es més, penso que la SBB podria ser un referent perfecte d’un estudi de casos útil per la millora de la gestió d’entitats culturals sense afany de lucre. Aquesta gent tenen una visió molt clara del que entenen per música de Blues i ho saben exposar de forma entenedora, sense dogmatisme ni exclusions. En aquest sentit considero que són exemplars de com mantenir un distintiu propi sense aïllar-se sectariament.

De tota manera a on destaca aquesta gent de la SBB es en la missió que s’han marcat. Considero que es molt precisa, pragmàtica  i de gran impacte. A aquesta fortalesa de tenir una sòlida i coherent visió i una ambiciosa missió li han sumat un pla de treball (o de negoci) perfectament coherent que els permet organitzar activitats accessibles per amplis sectors, d’alta qualitat, sempre sostenibles amb els recursos que disposen en cada moment per cada i aconseguir uns resultats extraordinaris.

La SBB actua en un ventall divers d’àmbits que sense pretendre ser exhaustiu, per que entre altres coses tampoc conec més del que fan, se m’acut destacar els següents aspectes:

Dinamitzen una associació amb una massa social d’uns 400 socis que cotitzen. Es un patrimoni fonamental.

Les Jam session de Blues al Sótano Bar Monasterio. Són una activitat setmanal de molta qualitat. Les Jam Session són conduïdes per un trio amb grapa, en un local amb sabor i sempre animades, concorregudes per tota mena de gent, amb molt bon ambient i barat, assequible per tothom. En les Jam Session hi participa qui vol, hi ha dies que son d’un nivell extraordinari. Val la pena anari per que sempre surts carregat d’energia positiva.

Mantenen una web corporativa ben estructurada, documentada i actualitzada. Es tota una referència obligada.

Tenen una llista de distribució de socis i amics que per correuel personalitzat envien setmanalment un servei de noticies i activitats tant útil i pràctic com senzill. De cost però molt efectiu que es fa de rebre i sempre hi trobes alguna cosa d’interès.

Han creat el Fons de Blues a la Biblioteca Tecla Sala que es una tasca institucional important. Suposo que algun estudiós o persona que es vol documentar la deu gaudir. En qualsevol cas es important que Catalunya disposi d’un fons d’aquest tipus.

“L’hora del blues”, un programa radiofònic setmanal que condueix en Vicente Zumel des de Radio Pica de Gràcia, que fa temps no el sintonitzo, però quan l’he pogut escoltar sempre he sentit coses ben seleccionades, interessants i poc conegudes.

“Bad Music Blues”, un altre emissió aquesta a Radio L’Hospitalet (FM 96.3) els dissabtes a les 21h dirigit i presentat  per en Manolo López Poy i en Joan Ventosa.

Editen el “SBB Magazine”, una revista trimestral de molta qualitat que la reben els socis.

Organitzen un prestigiós concurs de bandes de blues, concorregut i disputat, i amb guardonats que després triomfen.

Organitzen el Cicle de Blues & Boogie a L’Hospitalet que com he comentat, es un festival de baix cost però d’altíssima qualitat que compta  amb patrocinadors i entitats col·laboradores.

A part d’aquestes activitats imagino que la SBB deu tenir incidència en altres àmbits com el Festival de Blues de Cerdanyola, l’Escola de Blues de Barcelona, la Taberna del Blues, i molts d’altres.

El que es evident es que la gent que dirigeix la SBB a més a més de tenir un encertat criteri musical, compta amb una xarxa internacional de contactes molt important en l’àmbit del Blues, amb gran prestigi i reconeixement entre els músics, una excel·lent relació amb locals, un ampli col·lectiu de socis i seguidors, una adequada i profitosa relació amb les institucions i els festivals. Gràcies a ells tenim un Blues a Barcelona i a Catalunya de lo millor que hi ha. Aviam si som capaços d’emular aquesta forma de treballar intel·ligent, eficient, eficaç, sostenible i amb impacte en altres àmbits com el Jazz Clàssic. El camí ja l’han fet, imitar es mes senzill. Serem capaços?

7 Jazz en directe , , , , , , ,