De com els fargots “de-construeixen” La Farga Hot Jazz Band conduïts per en Víctor González
En Víctor ja s’havia incorporat a La Farga un parell d’anys abans, just després de la pèrdua d’en Toni Santandreu, en una època que el seu germà Tomàs ens ajudava molt a nivell musical, relacional i logístic. La seva incorporació va tenir, com ja he comentat en el capítol anterior, un important impacte en la banda. Tant evident i decisiu era per tots plegats el potencial d’en Víctor que amb bona lògica en Jaume, com a líder natural indiscutible, va oferir-l’hi la direcció que va ser extraordinàriament ben acceptada per tothom.
En Víctor com a membre de la banda ja havia aportat elements fonamentals que he comentat anteriorment però com a director musical es quan, des del meu punt de vista, agafen una nova dimensió el conjunt d’aportacions i configuren un model de direcció. Des d’aquest punt de vista, considero que aquesta es la etapa de maduresa de la banda.
Des del meu punt de vista en Víctor com a conductor de la banda aportà una col·lecció de nous temes que en la mesura del possible es diferenciaven del repertori més trillat i comú que acostumaben a repetir la gran majoria d’orquestres de swing. El repertori que va aportar en Víctor es tractava evidentment de standards, de “es-vincs” com deia ell còmicament, per suposat interpretats en algun moment per les big bands de referència però, i aquesta es la gràcia del criteri de selecció, poc coneguts pel públic en general. Aquesta estratègia de tocar standards poc coneguts, tenia diverses avantatges en el nostre cas: en primer lloc, ens manteníem en la tradició i per tant, a les orelles de l’auditori “sonava a conegut”, els resultava familiar i no els incomodava, ans el contrari, eren ergonòmicament acollidors; en segon lloc, aquest treball de recerca de temes oblidats o poc habituals es realment una tasca de preservació del patrimoni musical molt més important i destacable i per suposat una contribució més interessant que el que habitualment fan les bandes, o sigui, repetir fins a la sacietat sempre els mateixos temes, com si no n’hi hagués d’altres i que, des del meu punt de vista, ho considero empobridor i reduccionista; en tercer lloc, que al fer “una cosa diferent” ens permetia evitar les comparacions odioses amb altres orquestres, la qual cosa ens donava un marge d’innovació que penso que sorprenia i per tant atreia l’auditori. Per aquesta deriva, en Víctor ens va donar a conèixer composicions extraordinàries, va fer una tasca increïble de transcripció de interpretacions destacades de grans formacions, i va realitzar una tasca d’adaptació d’aquestes interpretacions a la nostre formació.
Considero important com a experiència col·lectiva destacar aquesta estratègia que practicava explícitament i conscientment en Víctor, i la destaco justament com a lliçó positiva tant poc comú entre molts directors de bandes de jazz. Suposo, comentari al marge, que si això fos més habitual entre els directors i les bandes, la tasca de divulgació del jazz poder hauria elevat el nivell de coneixement del jazz.
Com a conductor de la banda, en Víctor considero que va destacar especialment per la seva funció d’arranjador. Els arranjaments d’en Víctor tenien unes característiques molt especials que intentaré a la meva manera descriure i no per ordre d’importància:
En primer lloc eren una arranjaments festius i divertits, plens de color, en el sentit de que aprofitava tant com podia la riquesa de sons i matisos de les diverses seccions de la orquestra, que explorava la combinatòria d’instruments, les possibilitats de les sordines en els metalls i estaven arranjats de dalt a baix pensant en termes de big band i no de solistes, o sigui amb introducció, exposició del tema, variacions i improvisacions, canvis de to i d’estructura si calia, i tancament amb final. En molts casos, practicava el diàleg de seccions dins la orquestra. Els temes ja tenien més cos orquestral i harmònic i una durada raonable entre els dos i els quatre minuts per ser adequats a les sessions de ball. (La prova d’aquesta forma d’arranjar els temes que té en Víctor es posa en evidència amb els temes que ha preparat posteriorment per “La Locomotora Negra” i el “Swing Set (SW7)” que es fàcil reconeixer aquest estil personal i de refinat gust musical).
En segon lloc va incorporar el concepte dels dinàmics, fins aleshores pràcticament desconegut per nosaltres que acostumàvem a tocar com ens venia de gust depenent del dia i l’estat d’ànim col·lectiu. Amb la conducció de’n Víctor varem descobrir els dinàmics, incloent els silencis. Els dinàmics en la execució musical tenen una força magnètica impressionant sobre l’auditori. Certament els dinàmics exigeixen tocar escoltant a la resta i controlant sempre i en qualsevol passatge el volum de so de cada instrument. Però aquesta gran veritat, es fa molt més evident quan l’intèrpret no es un solista o una formació petita, si no una big band. Una orquestra que domina els dinàmics, fa el que vol amb l’auditori. Això ho varem començar a aprendre amb en Víctor, va ser un descobriment col·lectiu que ens va fer reflexionar molt a nivell de control del instrument i d’aprofundir en el coneixement del tema que havíem d’interpretar. Els arranjaments d’en Víctor d’aquesta època eren una paleta de dinàmics que magnetitzava a l’auditori: pianos, fortes, pianíssims, mezzo fortes, atacs,… Evidentment amb les limitacions tècniques de La Farga que eren moltes.
En tercer lloc va escriure partitures, sheets, per tots i cada un dels membres de la banda, incloent la secció rítmica. Aquest darrer aspecte el destaco com a novetat doncs fins aleshores, els companys de la secció rítmica tocaven sobre acords xifrats i cadascú sovint a la seva manera. Ningú es ficava amb ells, o per que no eren els que pitjor ho fèiem (els anteriors directors suposo que patien de valent per arribar a fer alguna cosa mínimament coherent amb la col·lecció de incompetències de tota mena que teníem la gran majoria dels que tocàvem vents). Em refereixo a “la secció rítmica de La Farga” quan en realitat hauríem de parlar de diverses seccions rítmiques, doncs la rotació de persones amb tant poca sistematització musical, va anar canviant de color segons l’estil o les dèries de cada una de les persones i, per suposat sense ànims d’ofendre, amb una constant i crònica manca de lideratge de la secció. A partir de que en Víctor assumeix la direcció va iniciar una feina de cohesionar la secció i ajudar a que adquirís una solidesa interpretativa mínima. Penso que en Víctor ja s’havia fet un diagnòstic de secció poc sòlida harmònica i rítmicament, i per la seva experiència devia ser una de les debilitats més marcades justament en una banda que tenia com a objectiu fer música orientada al ball, i per tant, que per el públic la secció rítmica hauria d’haver estat la referència obligada. Crec que el paper d’en Víctor d’escriure els “comping” de piano i de guitarra, els “walking” de baix,etc., i a més a més saber corregir els resultats del conjunt de la secció van ser determinants en el canvi que va experimentar la banda, doncs apart d’aportar solidesa de la pulsació rítmica global, va donar el suport harmònic fonamental doncs cada un dels instruments tocaven l’acord que havien de tocar (que fins llavors ni ho sabien, ni ho sabíem, ni ho percebíem, i per tant no ho podíem ni corregir) i de la forma que ho havíem de tocar (realment fent swing en lloc de la pulsació a voltes mecànica i erràtica). Recordo que amb aquest treball sistemàtic, es podíen seguir auralment els temes sense necessitat d’estar pendents de la partitura i sense risc de perdre’s.
En quart lloc va enriquir la varietat dels tempos. La elecció dels tempos dels arranjaments també va estar molt pensada. Aquest punt dels tempos el varem descobrir col·lectivament amb en Víctor doncs com a banda de baix nivell tècnic musical teníem dos defectes com a mínim: primer que tendíem a tocar en un ventall de tempos bastant similar i reduït, per un problema de tècnica instrumental; segon, que fos quin fos el tempo nominal, finalment, i de forma absolutament inconscient, tots els temes acabàvem tocant-los al mateix tempo d’unes 110 negres per minut, el que donava com a resultat una certa monotonia en els concerts. Desprès, amb els anys i la experiència, he constatat en moltes bandes aquest mateix dèficit. Per tant la tasca d’en Víctor en aquest aspecte feia que tot plegat el resultat final per un auditori fos més entretingut des d’un punt de vista musical. En aquest sentit recordo diverses situacions divertides que s’havien produït en els assajos, i sobretot en les actuacions, i que desprès, de bon rotllo, eren motiu de bromes en els sopars.
En cinquè lloc va incorporar els vocals a varies veus que van aportar tocs de color, humor i varietat a les interpretacions. En aquest aspecte va recuperar una tradició musical molt comú de les bandes de jazz, de fer interpretacions corals amb veus d’instrumentistes, que en el nostre cas, no eren de massa qualitat, però la intenció era positiva i trencadora, i creava molt bon ambient de distensió a la banda. Aquest aspecte havia estat una dèria d’en Toni Santandreu que mai va poder portar a terme llastimosament.
En sisè lloc es que les partitures de cada instrument estaven adaptades al nivell de destresa de cada un dels membres de la banda. En aquest aspecte en Víctor va recuperar en els seus arranjaments la traça que ja havia iniciat amb tant d’encert en Oriol Bordas però amb resultats globals més aconseguits encara doncs els procediments que utilitzava en Víctor eren molt més adequats (transcripcions i cassets en format “music minus you”).
En setè lloc en Víctor va aportar els arranjaments disseccionats per cada un de nosaltres i en aquest sentit va aportar una metodologia de treball realment sistemàtica i que facilitava molt el progrés de cada un de nosaltres i del grup. Però aquest punt per la seva importància mereix un apartat especial.
En efecte, en Víctor va incorporar a la banda els editors musicals, ho va fer a partir de l’aplicatiu “Musicator Win” que estava concebut per escriure música per orquestra a diferents veus, amb diferents sons, aplicant ritmes, introduir el concepte de la “corxera de swing”, editar les partitures transposades per cada instrument i editar en format d’audio el resultat. Aquesta aplicació ens donava com a resultat els següents productes:
En primer lloc disposàvem d’una versió de demostració del tema interpretada per tots els instruments de la banda, evidentment simulada per ordinador però d’una gran qualitat. Amb la qual cosa tots sabíem abans de començar com era el tema i volia en Víctor que sonés. Disposàvem del resultat final de la banda. Aquest aspecte de tenir clar l’objectiu del treball d’equip de forma tangible i mesurable, va ser molt important i totalment innovador. Fins aleshores mai havíem disposat d’aquesta eina de treball.
En segon lloc, disposàvem d’una segona versió “minus one” personalitzada, o sigui, sense la nostre veu (per a cada un de nosaltres), per tal de practicar amb la partitura sobre la versió de demostració doblant el nostre instrument i un cop assimilada, practicar amb la resta de la banda. Aquest tipus de material tant didàctic no havia tingut precedents i ens va permetre progressar molt.
Aquesta aportació tècnica a la banda del Víctor estic convençut de que va ser molt important i que va més enllà de La Farga. Aquesta metodologia de treball es molt potent en qualsevol nivell de destresa del grup, i inversament més eficient segons el nivell de destresa tècnica de la formació, i especialment de la diversitat tècnica dels seus membres. No tinc cap mena de dubte de que en Víctor no tant sols estava en una línia metodològica encertada, si no que es va anticipar a la seva època, doncs en el moment en que ho va aportar a la banda, les tecnologies de la informació i els aplicatius encara eren deficients i poc fiables. Posteriorment he trobat materials i recursos dissenyats amb aquesta orientació com els editats per “Music Minus One”, “Jazztastic!”, o Jim Snidero que comento en els capítols dedicats als Recursos per compartir i que no fan més que confirmar el que estic descrivint i destacar aquesta aportació de’n Víctor a la conducció de La Farga que pocs directors en aquella època practicaven. Sens dubte penso amb la perspectiva que dona el temps, que varem ser uns privilegiats.
A més a més, als que voluntàriament ens interessava furgar en el tema com en Jaume Sala, en Jordi Lleonart i jo mateix, en Víctor ens va brindar l’oportunitat d’instal·lar-nos aquest aplicatiu a l’ordinador personal, i amb els fitxers de l’arranjament podíem treballar individualment encara en millors condicions. Aquest aplicatiu permetia modificar el tempo sense afectar a l’afinació, per tant podíem partir del nivell de destresa personal, comprendre la figura, assegurar l’afinació, i anar incrementant el tempo fins arribar al desitjat. Aquesta manera de treballar amb un tutor individualitzat per mi va ser un descobriment que em va permetre superar part de les dificultats tècniques de solfeig i de destresa amb el instrument.
En fi, des del meu punt de vista, l’etapa d’en Víctor va ser profundament revolucionaria per la metodologia de treball individual i en grup, i pels instruments de treball. Aquests dos aspectes van permetre millorar la qualitat dels resultats.
Penso, i aquesta apreciació es molt personal, que, tot i la potencia de la metodologia d’estudi, els resultats realment aconseguits no van estar a l’alçada. Faig aquest balanç a partir d’observar els fets i els resultats, i no tant el que hauríem volgut, el que pensàvem o el que dèiem. En general, érem pocs el companys de la banda, que aprofitàvem les avantatges d’aquests mètodes d’estudi i de perfeccionament. En general, predominava el poc temps que individualment es dedicava a l’estudi individual del repertori. Al cap d’uns anys d’haver treballat personalment amb aquesta metodologia he pogut verificar uns avenços realment importants a nivell de performance tècnica. Per tant la metodologia que ens va aportar es realment molt potent, tant a nivell d’accelerar el procés d’aprenentatge com a nivell de aconseguir un nivell de perfeccionament increïble. Tot depèn del temps individual i el grau d’exigència que cadascú s’imposi.
Es més, tinc gairebé la certesa, que tot i que en Víctor mai ho ha dit, suposo que per prudència i respecte a tots plegats, que aquesta contradicció entre el que hauríem pogut aconseguir amb aquests mètodes i el que realment obteníem finalment va ser una de les causes, o dels aspectes, que van desencadenar la crisi profunda de la banda al final d’aquest període, el desencís d’en Víctor com a director i probablement la seva decisió d’abandonar la banda per integrar-se a La Locomotora Negra a tocar el trombó i no tenir-se que preocupar de res més. En qualsevol cas intentaré esbrinar al llarg d’aquest apartat aquests aspectes doncs penso que val la pena analitzar-los.
En Jaume Sala al inici del curs 1996-97 va plantejà la seva decisió reflexionada i irrevocable d’abandonar definitivament la banda, doncs, si la memòria no em traïciona, penso que ens va dir que ja no tant sols no disfrutava fent música si no que patia i en les actuacions s’ho passava malament. En aquesta decisió l’acompanyà en Joan Angla, com en Jaume, també del Bages i molt amic personal d’ell. Aquest “2 x 1” va coincidir amb la progressiva esfumació d’en Lluís, el bateria de l’època. Evidentment si ja les coses no anaven massa be, aquests abandonaments van ser un sotrac molt fort per a tots plegats i pel projecte musical. El grup va entrar en una mena d’atonia, es van espaiar els assajos, i desprès d’un període d’anar trampejant, i com ja havia passat en etapes anteriors, de tripas corazón, i com una au fènix varem començar a somiar de nou en nous projectes, suposo per la necessitat silenciosament compartida d’engrescar al Víctor com fos abans de que aprofitant l’avinentesa també prengués el mateix camí, doncs era evident de que en Víctor era l’únic valor sòlid que musicalment parlant encara ens quedava.
Aprofitant que la quotidianitat dels assajos (ara ja sense en Jaume i en Joan eren molt més còmodes doncs ens estalviàvem els desplaçaments bimensuals a Manresa), ens vèiem més sovint, ens varem animar una miqueta, parlàvem i varem començar a donar veus per buscar gent que estes disposada a incorporar-se a la banda. Per tant, obligadament decidíem obrir una etapa de recomposició i, condició proposada amb bon criteri per en Víctor, que a ser possible no ens obligués a una nova reestructuració instrumental i per tant dels arranjaments.
Una vegada més, gairebé de forma miraculosa durant l’any 1996 van produir-se algunes incorporacions destacades com en Salva Carmona (ts, bs) i en Josan Tellez (dm) (tots dos amics del Koldo i membres d’una antiga Big Band de Jazz de Nou Barris que s’havia desfet), i d’en Josep Llaveria (fb) (conegut d’en Jordi Lleonart que havia tocat en grups de rock o coses semblants).
Per tant, tornàvem a recuperar la formació inicial, si més no en el nombre i tipus d’instruments i per tant, eren viables els arranjaments que teníem.
Evidentment en Jaume Sala era personalment i musicalment insubstituïble i havia deixat un vuit palpable, però les noves incorporacions van aportar una destacada experiència musical, ganes de participar i gaudir de la música, i a la seva manera es van integrar en el projecte, mantenint una certa distància evidentment, aportant més elements d’informalitat una mica desestabilitzadors en el seu moment, però sens dubte a nivell personal van contribuir de forma destacable al bon rotllo del grup.
Aquest any 1996, gairebé coincidint amb la gran crisi de La Farga, alguns ens varem llençar en l’aventura de constituir la Associació La Farga Hot Jazz. Els cinc promotors varem ser en Pere Roig, Michèle Butzbach, Koldo de Gibert, Araceli Aiguaviva i jo mateix. En un capítol apart comentaré aquesta altre historia paralela per no desviar la atenció del procés seguit per la banda, i a més a més, pel fet de que la Associació va tenir una vida més independent la orquestra del que ens imaginàvem inicialment els impulsors.
Des de la seva incorporació en Víctor ens va aportar un nombre importantíssim de temes i mica en mica va renovar tot el repertori de la banda amb arranjaments extraordinaris. Va combinar temes instrumentals, amb temes vocals (amb el conseqüent canvi de tonalitat a la veu de l’Araceli) que en tots el casos la banda tenia passatges instrumentals de mèrit; i, una cosa absolutament innovadora que ja havia somiat en Toni Santandreu: fer temes vocals a varies veus. Fem memòria un moment per entendre la seva aportació:
- any 1992: “Corner Pocket (aka Until I met You);
- any 1993: They Can’t take away from me (tema vocal per l’Araceli); Wrappin’ It Up (tema instrumental); Four Brothers (tema vocal cantat a quatre veus amb en Pere, en Carles, en Victor i l’Araceli);
- 1994: I’m Beginning to see the Light (tema vocal); Change of Pace; Papa Knows; Open Wider, please; Salty Papa; i The Bear Necessities (tema vocal dedicat al Pere Roig);
- 1995, dos temes vocals per lluiment de l’Araceli: Them There Eyes; i Don’t be that way;
- 1996: Honeysuckle rose (tema vocal);
- 1997: Rumble;
- 1998: Shipyard Social Function.
Durant l’etapa d’en Víctor varem fer les següents actuacions en públic:
- 1994: Centre Civic La Sedeta (Festa dels Amics de La Farga Hot Jazz Band);
- 1995: La Cova del Drac (40 Aniv. Frederic Pellicer); L’Hivernacle (festa Editorial Santillana); L’Hivernacle (Festa Ajuntament BCN, cooperació);
- 1996: Restaurant xinés (Festa dels Amics de La Farga Hot Jazz Band); Casino de Vic (15 Aniv. Eumo Editorial); Cava de Jazz, Vic(bolo);
- 1997: Delegació d’Ensenyament Baix LLobregat, Aniversari Centres de Recursos Baix Llobregat); Foment Martinenc (Festa dels Amics de La Farga Hot Jazz Band);
- 1998: Terrassa del Museu d’Història de Catalunya (25 aniv. Rosa Sensat).
Gràcies a la Teresa Baixas he recuperat dues fotos d’aquesta època que tot seguit reprodueixo. La primera es un record de l’actuació l’any 1996 al Casino de Vic en la celebració del 15è aniversari de Eumo Editorial, que en Pere Roig i en Jaume Sala n’eren autors de diverses obres. Si poden veure en Michael Parrusel (g), Araceli Aiguaviva (voc), Joan Ardite i Pere Roig (ts):
Un altre es la foto de record de l’actuació per setembre en la inauguració del Centre de Recursos del Baix Llobregat el 1997. La secció de saxos amb Joan Ardite (ts), Salva Carmona (as), Pere Roig (ts) i Jordi Lleonart (bs):
En Víctor, penso que va ser el refundador de La Farga, es el que va saber conduir una etapa interessantíssima i molt enriquidora de recuperar i revaloritzar els trets d’identitat del grup que justament eren els que ell considerava més importants. Però en comptes de retornar als orígens per recuperar les essències, que sonaria a fonamentalisme, ho va fer per una via de cercar les millores, elevar el nivell i de forma pragmàtica, és el que he batejat en el títol d’aquest post com a “de-construcció” de la banda. Va refer un repertori pensat per ser interpretat per les persones que formaven part de la banda amb totes les seves limitacions, però cercant sempre un valor final agregat molt superior a la suma de les deficiències individuals. Fer això en un grup, sigui una banda de música, un equip esportiu, o un equip de treball, té molt de mèrit. Però fer-ho amb la traça que ho va fer en Víctor ja es per càtedra. Aquesta valoració tant extraordinàriament positiva recordo que la compartiem molts fargots durant aquella fase i, si no em traïciona la memòria, diria que encara la valoravem més en la següent etapa un cop el Víctor ens va deixar i en conseqüència tot el que varem perdre. En aquest sentit crec que la aportació d’en Víctor va ser amb escreix infinitament més superior a la d’en Oriol Bordas. Poder no son comparables les dues conjuntures. Crec que tots compartiriem un balanç extraordinàri d’aquesta etapa, i des del meu punt de vista, el més ric a nivell musical de tota la aventura de La Farga.No vull deixar de referir-me a la forma tant agradable i amb tanta ma esquerra que en Víctor va liderar la banda. No tant sols va respectar els criteris fundacionals, si no que els va millorar i enriquir.
En qualsevol cas, en Víctor va sobreviure encara dos anys dirigint la banda des de que en Jaume Sala la va abandonar, però va tenir la oportunitat d’incorporar-se a La Locomotora Negra en un moment en que es creava la secció de trombons que fins llavors no en tenia. Per tant la seva decisió de deixar La Farga per incompatibilitat, no tant sols era més que comprensible si no que, en l’interior de cada un de nosaltres, envejada.
No cal ni dir que la seva marxa va provocar la crisi més profunda que mai havia tingut la banda que va obligar a replantejar-se la continuïtat i que finalment donà peu a la propera i darrera etapa de La Farga que serà objecte del proper capítol de records i experiències viscudes.
Víctor, gràcies per tot el que ens vas ensenyar i el que ens vas deixar, que mai t’ho hem agraït lo suficient. Ens queda venir-te a escoltar en els teus concerts amb La Locomotora i el SW7 i els enregistraments que vas fent. I que sigui per molts anys…
Record d’una trobava organitzada per en Víctor a casa seva pel mes de juny de l’any 2004 per rememorar aquells temps, mostra de lo be que ens haviem passat. Cal dir, que en el moment de la foto La Farga ja estava liquidada desprès de passar per una nova etapa en tot un altre dimensió on tant sols hi vàrem aguantar la espelme en Pere, la Michèle, l’Aracelli i en Jordi, però això serà motiu de record i anàlisi en el proper capítol. A la foto, que també m’ha facilitat la Teresa Baixes, hi som en Jaume Sala, jo, Pere Roig, Carles Olartecoechea, Joan Angla i en Víctor González. En Jaume i en Pere, ja no estan entre nosaltres però segueixen tant vius com sempre en el nostre record. Què feliços que erem?
