The roots of the Blues & Jazz

Aquest apartat el dedicaré específicament a transcripcions de temes per Blues Harp que considero poden tenir prou interès per practicar i estudiar determinades tècniques. Val a dir que en altres apartats d’aquest blog hi ha una sèrie de temes de jazz agrupats de forma monogràfica (standards, ellingtonies, blues, dixieland, armstrong, syllabus, etc.). Com que aquests temes els trobaràs disponibles en arxius format Band in a Box,  tot i que estant escrits per trompeta són totalment útils per practicar amb la Harmònica Chromàtica i en molts casos amb la Blues Harp.
La col·lecció de transcripcions la inicio amb la referència obligada al que considero el meu Mestre Steve Baker doncs ens ho possa fàcil a partir de la seva obra en tres volums: “Blues Harmonica Playalongs. Vol. 1“, edició 2000; “Blues Harmonica Playalongs. Vol. 2“, edició 2003;”Blues Harmonica Playalongs. Vol. 3. The Third Kind“, edició 2007;. Editats per Artist Ahead (Musikverlag Beethonenstrasse 2; 69118 Wiesloch; Germany).

Aquestes transcripcions van dedicades a millorar el fraseig, l’atac, practicar riffs, liks, etc., o sigui els fonaments i les formes típiques del llenguatge de la Blues Harp.
Com sempre aquests materials els trobavaras aquí en format Band in a Box però et recordo una vegada més no substitueixen, ans el contrari, els materials originals que trobaras en els CD que acompanyant a cada un dels volums del mètode de Steve Baker. Aquests materials els he creat com a recurs complementari per practicar els exercicis de Baker. El fet d’estar en Band in a Box permet disminuir el tempo fins a fer-lo comprensible al nivell de cada u i, progressivament incrementar les dificultats fins poder adquirir el nivell de competència que exigeix l’exercici original. Per tant es un ajut per fer més obert i flexible l’extraordinari mètode de Baker.
Trobaràs tots els temes dels volums 1, 2, i 3. Qualsevol aspecte que et suggereixi per millorar o completar, alguna errada, t’agrairé que m’ho comentis. D’aquesta manera entre tots plegats podem acabar tenim uns materials de referència fiables.
Tots els exercicis de Steve Baker estant tocats amb Harp Blues Marine Band en els següents tonalitats: F, G, A, C i D i per tant les transcripcions ho respecten.
Llegenda de la taula de temes:

Primera columna “Song“: la denominació del tema en el volum corresponent

Segona columna “File“: l’arxiu corresponent en format Band in a Box.

Tercera columna “Key“: Key: la tonalitat de piano en que ha de sonar el tema.

Quarta columna “Tempo“: sempre referit a negres per minut

Un cop et baixis l’arxiu del tema hi trobaràs referències sobre la Blues Harp que s’ha d’utilitzar, o sigui en quina tonalitat d’afinació està la Blues Harp recomanada i  la posició en que cal tocar la Blues Harp recomanada per obtenir la tonalitat de piano corresponent. en aquest cas hi trobaràs. En cada cas hi trobaràs el nombre de mitjos tons (“hlf” = halfs tones; el signe “+” o “-” indica si són positius o negatius) que has de transposar aquella harmònica per llegir la partitura en el to que convingui i obtenir la tonalitat de piano que calgui, o sigui:

• IM : modus Ionic major o fonamental, o Primera posició, partitura amb armadura en C.
• IIm: modus Doric menor, o Tercera Posició, partitura amb armadura en D.
• IIIm: modus Phrigi menor, o Cinquena Posició, partitura amb armadura en E.
• V7: modus Mixolidi o dominant o Segona Posició, partitura amb armadura en G

En l’arxiu també hi trobaràs la “estructura” del tema, o sigui: el nombre de compassos de la Introducció, si en te; el nombre de chorus; la estructura del chorus; i si hi ha Tag (o Coda) final o no.

En la taula hi ha els 23 temes corresponents als volums 1 i 2 que he comentat:

Song	File (BiaB)	Key	Tempo
Session Shuffle	112_session-shuffle.MGU	E	110
Poor Boy Boogie	113_poor-boy-boogie.MGU	C	200
Rainy day Blues	114_rainy-day-blues.MGU	G	90
Funky Mardi Gras	115_funky-mardi-gras.MGU	A	106
Straight Harp Shuffle	116_straight-harp-shuffle.MGU	A	115
Off the top	117_off-the-top.MGU	G	150
Doublecrossed & Blue	118_doublecrossed-blue.MGU	D	60
Worried Mind	119_worried-mind.MGU	C	55
Stomping	120_stomping.MGU	E	130
Ready to go	121_ready-to-go.MGU	D	130
Gimme a break	122_gimme-a-break.MGU	A	130
Headed For Home (Big Bill Broonzy)	213_headed-for-home.MGU	C	100
Backwoods Blues (Bluesgrass)	214_backwoods-blues.MGU	A	200
Bluegrass Moon	215_bluegrass-moon.MGU	G	116
Lonesome (Leadbily’s Irene)	216_lonesome.MGU	E	110
Back To The Country (Big Bill Broonzy)	217_back-to-the-country.MGU	C	180
National Blues (Muddy Waters)	218_national-blues.MGU	G	212
Steve’s Shuffle	219_steves-shuffle.MGU	A	112
Been To Detroit	220_been-to-detroit.MGU	A	195
Boogaloo Train (Elvis)	221_boogaloo-train-elvis.MGU	E	216
5th Dimension	222_5th-dimension.MGU	Em	66
(Please don’t get too) Stoned	223_stoned.MGU	B	130
Take me with you when you go (Jimmy Rogers)	224_take-me-with-you.MGU	E	72

A continuació la resta de temes corresponents al ”Blues Harmonica Playalongs. Vol. 3. The Third Kind“, com podràs comprovar tant sols transcrit a BiaB el primer… Per a la resta de temes et recomano estudiar-los amb el programa “Transcribe!” que he comentat en un altre post:

“312_Back at the farm“, Estructura:24 Blues; tempo: 130, shuffle; Key: G7; Harp: C

“Let’s Get It Straight”, Estructura: 12 Blues ; tempo: 140, shuffle; Key: C; Harp: C

“The Third Kind”, Estructura: 12 Blues; tempo: 66, shuffle; Key: A; Harp: G

Rockin’ Raga, Estructura: 12 Blues; tempo: 144, reggae; Key: Am; Harp: F

“Boogie Time”, Estructura: 30 Blues; tempo: 190, boogie; Key: A; Harp: D

“Rockabilly Shake”, Estructura: 12 Blues; tempo: 216, rockabilly; Key: A; Harp: D

“Feelgood Thrash”, Estructura: 12 Blues; tempo: 160, punk rock; Key: E; Harp: A

“Have Mercy On Me”, Estructura: 16Blues; tempo: 106, ballad; Key: D; Harp: G

“Afroinspiration”, Estructura: 24Blues; tempo: 190, afrofunk; Key: E; Harp: A

“Black & Blue”, Estructura: 12 Blues; tempo: 154, swing shuffle; Key: G; Harp: C

“Loose & Lazy”, Estructura: 12 Blues; tempo: 130, laid back jazzy, shuffle; Key: A; Harp: G

Les “Posicions” en la Blues Harp

L’harmònica de Blues no està considerada com un instrument transpositor però realment ho és. M’explicaré, de fet tots els Mestres i manuals d’harmònica proposen que s’agafi sempre com a referència una harmònica afinada en C que es toca en les diverses posicions (que en termes musicals ja he aclarit que es corresponen a modes o escales), si l’harmònica es d’escala Major, es pot tocar per exemple en: “Firts position” en to Major (jònic o de primer grau); “Cross harp” o “Second position” en to dominant (Mixolidi o de cinquè grau); “Third position” en to menor (dòric o de segon grau); “Fourth position” en to menor natural (eòlic o de sisè grau). Per completar aquestes combinacions veure la taula adjunta amb totes les tonalitats majors de Harp Blues que es fabriquen (o sigui 18 tonalitats diferents, des de la D Low fins a la G High).
Els dos esquemes següents estan fets a partir de les completes instruccions tècniques d’una harmònica Lee Oscar de Tombo, però amb alguns additaments de collida pròpia. Penso que la taula és fàcil de comprendre, és el recurs que acostumen a utilitzar els harmonicistes per deduir en quina tonalitat i posició han de tocar l’harmònica per aconseguir un determinat resultat musical i afinar amb la resta de la banda.

Tornem al tema central d’aquest capítol: el de les “posicions”. De fet és tracta d’un terme “argot” propi dels harmonicistes de diatònica i que amb el temps he constatat que es basa en el “Cicle de Cinquenes”. Com he dit, es pren sempre com a punt de referència una harmònica diatònica afinada en C (i per suposat en escala Major de primer grau o Iònica). Identificarem les 7 notes de la escala major (C,D,E,F,G,A i B) en el lloc que li correspon en el Cicle de Cinquenes (aquestes notes les destaco amb un color per diferenciar-les de la resta de notes del Cicle (mes endavant comprendràs el per què d’aquesta argúcia didàctica). De moment he indicat al costat de cada nota de la escala de C quina “posició” li correspon, però aquest és el tema que parlarem.

Penso que en aquest raonament et pot ser d’interès tenir en compte la tabulatura de totes les afinacions majors de les harmòniques diatòniques que aporta en Mox Gowland en la seva publicació “Masterclass Harmonica blues. Volum 1. Initiation” que he publicat en el post dedicat a les tabulatures de les harmòniques diatòniques.

Per completar aquesta visió de les notes d’una escala major sobre el Cicle de Cinquenes, adjunto una taula guia que va be portar a sobre per anar per aquests mons en substitució de la que he presentat anteriorment basada en la que facilita Lee Oscar. En aquesta taula de collita pròpia que et proposo hi veuràs en la primera fila de la capçalera totes les posicions possibles d’una harmònica (des de la 1st fins a la 4th). En la segona fila de la capçalera la denominació alternativa amb la que usualment es coneix (“straight”, etc.). En la quarta fila el modus corresponent musical o escala (Major o Jònic, etc). En la quarta fila el codi d’aquest modus en termes musicals usuals en jazz (IM, IIm, etc). En la cinquena fila la “Key signature” o armadura de la partitura corresponent d’aquest modus (C, D, etc). Fins aquí tenim en la capçalera una informació, a vegades certament redundant, expressada en codis diferents segons l’ambient musical en que estem: o sigui que la “Primera posició”, també es denomina “Straight” harp, o Major, o Jònic, o IM, i li correspon una armadura en C. I així en cada un dels 7 modus.

La primera columna  de l’esquerre (de color verd) indica la tonalitat resultant de la música, o sigui la base de diàleg amb la resta de la banda: “en quin to hem de tocar?”. Com a punt de partida imaginem que volem tocar un tema en C (normalment en la tessitura 5 d’un teclat de piano). Per obtenir aquest resultat podem agafar una harmònica afinada en C sempre que toquem en primera posició, o una harp afinada en Bb si toquem en Dòric o tercera posició, o una harp afinada en Ab si toquem en cinquena posició o Frigi, o una harp afinada en F si toquem en Segona posició o Mixolidi. Aquesta estructura de la taula corresponent a un resultat de musica en C la repeteixo per totes les altres tonalitats cromàtiques de la escala (des del F#  fins el G). He completat la taula amb les posicions més modernes d’especialista com la Quarta (en Modus Eòlic, de fet es l’afinació Natural Minor de les Tombo), els Modus Locri i Lidi.

Cert que amb la Marine Band no és habitual tocar en aquestes posicions i normalment ens repengem en la Segona posició, la Primera, els més innovadors en la Tercera i para de comptar. De tota manera per estudiar els temes penso que és bo saber quines altres alternatives hi ha i obligar-te a millorar la tècnica per poder-ho fer superant les dificultats. Aquesta exploració millora el coneixement de la harmònica i sempre dona recursos per altres situacions. Amb les noves XB40 és molt fàcil tocar en totes les posicions inclús sense tenir massa tècnica, doncs aquesta nova tecnologia de les XB ha trencat amb els antics esquemes i, suposo que en breu començarem a sentir solistes tocar amb les XB40 en posicions fins ara inusitades.

Ara que ja tenim els dos instruments fonamentals per la navegació amb les Blues Harp començarem a analitzar les particularitats de les posicions. Si et sembla, mira’t abans una Master-Class de’n Jasson Ricci amb una D Harp playing the Major scale in 1st, 2nd, and 3rd Position and applying that over a typical 3 chord blues tune.

Si toques amb aquesta harmònica Major de forma “directe” (Straight), que es el que es denomina “Primera Posició” (1ra), i ens donaria l’escala Major Iònica de primer grau “C – D – E – F – G – A – B – C” que si ho representem pels mitjos tons que separen una nota de l’altre seria la fórmula: “2 – 2 – 1 – 2 – 2 – 2 – 1”. A la pràctica vol dir que es toca amb una harmònica afinada en la tonalitat de piano del tema i la partitura hauria d’estar en l’armadura de C, o sigui sense alteracions. (Et recordo que el que dic aquí per la “C” val pel to de l’afinació de qualsevol altre harmònica. Aquesta qüestió ja no la tornaré a repetir, i en tots els casos, es tracta de traslladar els mateixos comentaris a la tonalitat que correspongui, però el comportament es el mateix).

Per exemplificar el tema proposo una metodologia simple però a la vegada mínimament rigorosa des del punt de vista musical. Partiré de la transcripció nota per nota de’n David McKelvy del solo del gran Mestre “Little Walter” Marion Jacobs sobre el tema “Back Track” en la versió original del 1959 que va interpretar en tonalitat de F en to de concert i li correspon la partitura que adjunto a continuació:

Si t’interessés interpretar aquest tema amb una Harp Blues amb la tècnica de “Straight Harp” hauries d’agafar una Harp afinada en F i tocar-la sobre una partitura escrita en armadura de C, i per tant transposant a F. Per exemplificar aquesta argúcia, molt típica dels instruments transpositors com la trompeta, els saxos, etc., transcriuríem la partitura anterior per tocar doncs en “Straigh Harp” o en “Primera Posició“, o el que musicalment es podria dir “modus Jònic“. Per que soni en la mateixa tonalitat que la versió original de’n Little Walter utilitzarem una Blues Harp afinada en F i tocarem sobre aquesta partitura amb armadura de C, per tant amb una transposició de +7 Half Tones (pujant 7 mitjos tons sobre la partitura que estas llegint) en aquest cas.
Com pots comprovar no es fàcil tocar Blues amb aquesta posició, doncs la Blues Harp no facilita la obtenció de les notes pròpies de l’escala de Blues de C (les famoses “Blue Notes“, i molt menys encara dels acords del Blues en aquesta tonalitat (de tota manera com he comentat amb una “Blues Harp XB-40” tot es fàcil i possible).
Per tant, per tocar “Straight” l’armadura de la partitura hauria d’estar en C i tocar amb la Blues Harp afinada en el to que ha de sonar el tema en to de concert. Fàcil, no? De fet es la posició més habitual de Jimmy Reed que no es pot dir que no toqués Blues. Et proposo unes Master-Class de’n Adam Gussov:

Modern Blues Harmonica – First Position 1 (Gussow.071)“; “Modern Blues Harmonica – First Position 2 (Gussow.072)“;”Modern Blues Harmonica – First Position 3 (Gussow.073)“;” Modern Blues Harmonica – First Position 4 (Gussow.074)

Si ara toquem aquest tema amb l’harmònica de forma “creuada” (Cross) es el que es coneix com a Segona Posició (2a) ens donaria l’escala Dominant Mixolidia de cinquè grau “G – A – B – C – D – E – F – G” corresponent a la fórmula: “2 – 2 – 1 – 2 – 2 – 1 –2”. A la pràctica vol dir que es toca amb una harmònica afinada en una cinquena per sobre la tonalitat del tema i la partitura hauria d’estar en l’armadura de G amb una alteració en la línia de F#.

Tornem a exemplificar el cas amb la interpretació de “Back Track”. Els enregistraments originals d’aquest tema sonen en F de concert i estant interpretats amb una Blues Harp afinada en Bb i per tant tocada amb la tècnica de “Cross Harp”, o “Segona Posició”, o en Mixolidian Mode si utilitzem una terminologia musical més precisa. Com pots comprovar la mateixa transcripció inicial del tema ara està escrita sobre armadura de G per tal de tocar amb una Harp Blues afinada una quarta per sobre la tonalitat del to de concert (l’alteració de F# no es farà servir donat que estem en G7). D’aquesta manera segueix sonant en el to de concert original, que en aquest cas es el F.

Aquesta es la forma més habitual de tocar el tema amb la Blues Harp. Es la posició més còmode i que l’harmònica dona més recursos pel Blues, tant per improvitzar sobre l’escala de Blues en G (amb una transposició de +5 Half Tones en aquest cas), com en tots els acords d’un Blues en G: bàsicament el C i el D. En aquesta posició, sempre tocarem amb l’harmònica transposada una cinquena respecte el to de concert. Molt fàcil, no?

Ara fem l’exercici de tocar aquest tema amb la tècnica de “Tercera Posició” (3a) que ens donaria l’escala Menor Dòrica de segon grau “D – E – F – G – A – B – C – D” corresponent a la fórmula: “2 – 1 – 2 – 2 – 2 – 1 –2”. A la pràctica vol dir que es toca amb una harmònica afinada en una segona menor per sobre la tonalitat del tema i la partitura hauria d’estar en l’armadura de D amb dues alteracions en F# i C# (que lògicament no es faran servir donat que es un Dm).

A continuació l’exemple corresponent, i per tant partim de la mateixa interpretació del tema però el tocarem amb la tècnica de “tercera posició” o modus Dòric. Per tant haurem de tenir la partitura escrita sobre armadura en D. En aquest cas, per que el tema segueixi sonant en F de tot de concert, hem de tocar amb una Harp Blues afinada dos mitjos tons per sota, o sigui en Eb. I per acabar-ho de complicar, amb l’armadura de D i una transposició de +9 Half Tones.
Amb aquesta tècnica de Menor Dòrica la Blues Harp sona molt Blues, encara més amb Blues pentatònic, es un só modern però extremadament respectuós amb les essències del Blues. La Harp Blues es comporta sorprenentment molt be a partir del quart forat (en la segona i tercera octaves) però no tant amb les notes greus (primera octava). Aquest aspecte et permet interpretar el mateix Blues amb dues harmòniques: uns chorus amb la tècnica de “Cross Harp”, lluint la primera octava greu; i uns altres chorus amb la tècnica de “Tercera Posició” lluint els teus recursos en els aguts. Dona molt de color als temes, els fa menys monòtons, et facilitarà que et surtin més idees, i sobretot la banda sempre està tocant el tema en el mateix to de concert. Fes la experiència i et quedaràs sorprès. Si ho fas amb una “Blues Harp XB-40” deixaràs als col·legues bocabadats dels teus recursos. Increïble!

Et recomano unes Master-Class de’n Adam Gussow sobre la Marine Band en Tercera Posició: “Modern Blues Harmonica – Third Position 1 (Gussow.075)“; “Modern Blues Harmonica – Third Position 2 (Gussow.076) “;”Modern Blues Harmonica – blue third 1 (Gussow.090)“; “Modern Blues Harmonica – blue third 2 (Gussow.091)”

Si fem l’exercici de tocar aquest tema amb l’harmònica en la forma que es coneix com a “Quarta Posició” (4a), ens donaria l’escala Menor Eòlica de sisè grau “A – B – C – D – E – F – G – A” corresponent a la fórmula: “2 – 1 – 2 – 2 – 1 – 2 –2”. A la pràctica vol dir que es toca amb una harmònica afinada en una sisena per sobre la tonalitat del tema i la partitura hauria d’estar en l’armadura de A amb tres alteracions en F#, C#i G# (donat que es tracta d’una escala Am, les alteracions de la armadura no s’utilitzaran). De fet les harmòniques Lee Oscar es basen en aquesta escala menor.
Partitura amb armadura de A, per poder tocar amb la tècnica de Natural Minor, o Lydien Mode. L’harmònica afinada en Ab i transposant +4 Half Tones.
Encara afegirem un altre posició molt poc utilitzada però considero que molt interessant des del punt de vista del Jazz, es la Cinquena Posició(5a),(o “Phrygien”) que li correspond una armadura en E amb quatre alteracions en F#, C#, G# i D#. En aquest cas, per sonar en F de piano, caldria tocar amb una Blues Harp afinada en Db, i transposant +11 Half Tones en aquest cas:

Les altres possibles posicions no les exposo però ja veus com s’enfoca el tema. Si fem un resum de les diverses posicions que hem utilitzat en l’exemple proposat veiem que li corresponen a el mateix nombre d’harmòniques que pots veure a la foto:

Com a conclusió aquest es el concepte de “posicions” de l’harmònica de blues que com a complement de teoria musical cal afegir-hi el concepte d’instrument transpositor que ens permet simplificar la comprensió tècnica tenint sempre present de que el to real de la banda el marca el piano. Per exemple, si la banda toca un tema en Bb, l’harmonicista pot tocar “straight” amb una Harp en Bb, o be “cross” amb una Harp en Eb, o be en “tercera posició” amb una Harp en Ab, o fins i tot en “quarta posició” amb una Harp en Db. Per tant cal desenvolupar l’habilitat de l’afinació relativa amb la resta de la banda. El problema de tocar sempre en harmòniques de Blues, per tant en transposició, es que acabes perdent l’instint, o la competència, de l’afinació absoluta, i això en quan es canvia d’instrument (a la harmònica cromàtica, la trompeta, etc.) es converteix en un problema que desorienta bastant. Cura amb el tema de l’afinació que no es cap collonada. T’ho dic per experiència: és molt important l’afinació relativa, però sense oblidar mai l’afinació absoluta.
Amb tot això et vull exemplificar que el “Back Track” en F de Little Walter el podríem estar tocant amb sis harmòniques diferents: una Cromàtica afinada en C i partitura en F; una Harp Blues en F i partitura en C; una Harp Blues en Bb i partitura en G; una Harp en Eb i partitura en D; una Harp Blues en Ab i partitura en A; i una Harp Blues en Db i partitura en E. inclús també podríem tocar en una Blues Harp afinada en C i un altre afinada en F# (veure la Taula Guia). Per suposat en tots els casos tocant el tema en F com la resta de la banda. Fins hi tot podrien estar tocant totes aquestes Blues Harp i Chrom a l’hora, totes en el mateix to però amb sonoritats i matitzos diferents.

En tots els temes podríem fer un estudi de quines harmòniques en quina afinació necessitaríem per tocar Straigh, Cross, Third, Forth i Phrygien. A que es divertit? Un altre bon exemple podria ser “Saint James Infirmary” que he comentat a l’apartat dedicat a New Orleans i també en el que tracto el Pentatonisme i l’escala Blues. Com veuràs el tema està en Dm, o sigui D doric, per tant es molt adequat de fer-lo amb una harmònica cromàtica afinada en C, doncs el segon mode es el Doric justament de D. El mateix es pot fer amb una Blues Harp afinada en C tocant en modus doric. En la mateixa linia es pot fer el tema amb una Harp Blues en Bb tocant en mode Frigi, i també amb una Blues en F tocant en mode Eolic (Natural Minor). Per mi es la forma més comode de tocar aquest Blues. Evidentment també es pot tocar en el modus Mixolidi amb una Harp Blues en G.
Com exemple sorprenent de l’us de les posicions i molt pràctic es  “Caldonia“, el conegut tema de’n Louis Jordan (1945) que es toca en moltes Jam Session de Blues. El tema original està en G (en to de concert o de piano) i en aquest cas el podríem tocar amb les harmòniques afinades en C, F, Eb, G i Bb, doncs curiosament es pot tocar amb totes les posicions còmodament: comprova-ho i es quedaràs gratament sorprès. En la taula adjunta pots veure en quina posició cal tocar cada harmònica segons l’afinació i, en correspondència en quin modus o grau, amb quina harmadura de la partitura (key signature) i quants mitjos tons cal transposar el que llegeixes en la partitura respecte del que sona en to de concert:

Key Harp	G	F	Eb	C	Bb
Position	1a	3a	5a	2a	4a
Modus (Escala)	IM	IIm	IIIm	V7	VIm
Key signature	C	D	E	G	A
Transposició (halfs tones)	0	+7	+9	0	+2

Gràcies a un altre descoberta de l’amic Jordi Munné, et remeto a la extraordinària versió de Caldonia que fa la banda de Willie Nelson amb en Wynton Marsalis (“Two Men with the Blues”, enregistrat al Lincoln Centre de NY el 2007). Penso que toquen el tema en Db i l’excelent solo d’harmònica de’n Mickey Raphael diria que el fa amb una harp afinada en F#(low) en Segona Posició, però també es pot tocar amb una harp afinada en A en Cinquena Posició.
Per aprofundir en el tema de les escales per tocar Blues en un capítol especific d’aquest Blog tracto del “Pentatonisme”. En aquest camp Blues Harp es un excel·lent banc de proves que ens permet construir el fraseig, practicar licks i un estil propi. El pentatonisme sembla pensat justament per la Blues Harp, aprofita-ho i experimenta-ho. Enriquiràs molt la força del teu discurs musical que podràs transferir a qualsevol altre instrument. Quin embolic, no? Qui et va dir que la diatònica era tant simple?

Com que això de les posicions és un tema que dona tant de si, per experiència et recomano que disposis de totes les afinacions de les harmòniques diatòniques de blues (be, em refereixo a les afinacions en to major) doncs amb aquest equipament podràs tocar amb qualsevol grup i tipus d’orquestració. Pel meu gust musical, penso que la millor gamma de Blues Harp va des de la Low F fins a la F (la normal o Haig), o sigui les Harp Blues en to Major: F; F#; G; Ab; A; Bb; B; C; Db; D; Eb; E; F. LEs cert que la gamma d’harmòniques pot baixar encara fins una Low D, i també pujar fins una High G. En això cadascú fa la tria que li sembla més adequada als seus gustos musicals, a mi personalment m’enerven les Blues Harp agudes, doncs són molt dures de tocar i amb un só metàl·lic cridaner que incomoda, especialment en la tercera octava aguda (a partir de la harp en D es fa difícil tocar amb gust). El mateix em passa amb les harp greus, i amb les meva limitada tècnica per sota de la harp en G s’hem fa molt complicat mantenir l’expressió en la primera octava greu, i no et dic fer els bendings. Preferiblement et recomano que utilitzis les Honner Marine Band de Luxe, que m’atreveixo a dir que no tenen comparació amb la resta (evidentment segons el meu gust musical i també amb criteris de qualitat i preu).
Per portar comodament en qualsevol lloc tot aquest equipament de 12, 14 o més harmòniques et proposo un sistema de petaca de collita pròpia.
La petaca guarda i protegés perfectament cada una de les harmòniques que poden quedar ordenades per mitjos tons, Aquesta disposició musicalment lògica facilita la selecció del to desitjat en el moment oportú. Fins i tot mentre toques. I sobretot al final per tenir un control visual de que les portes totes. Evitant el dubte de si n’has oblidat alguna… Fa molts anys que la petaca m’acompanya per tot arreu, es un dispositiu discret i molt pràctic. T’adjunto unes fotos per que captis la idea i tu mateix te la construeixis al teu gust i amb el nombre d’harmòniques que penses utilitzar normalment. En l’altre foto veus la petaca tancada amb un simple velcro. Com pots veure és un recurs molt útil i còmode que queda molt discret.
Aquesta petaca es per 12 harmòniques Marine Band i fa 275 x 110 x 40 mm. Si l’hagués de fer de nou hi afegiria lloc per 14 harps (completar amb les F i F# agudes). Si n’has de fer una has de tenir en compte el tipus d’harmònica, doncs les modernes de cos de plàstic (Special 20, Lee Oscar, etc.) són de dimensions més grans (concretament uns 7 mm més de llargada i 5 mm de profunditat).
Per cert, aquesta petaca porta des d’una Low F fins a una E i com a referència veuràs que la Harp en C està fora del seu lloc en l’estoig, amb això pots veure quantes en queden “per sota” i quantes “per dalt”. La foto del costat pots veure la petaca tancada i comparar les seves dimensions amb una Chromàtica de 64 llenguetes. Amb aquesta gama d’harmòniques diatòniques de 10 forats disposant-les una al costat de l’altre es pot formar una petaca amb les 12 harps que dona com a resultat una mena de teclat cromàtic amb les 12 tonalitats d’una octava com si fos el teclat d’un piano. Si rotules el lateral dret de les harp amb la seva tonalitat corresponent, només obrint la petaca, com pots veure en la foto, et queda a la vista tota la artilleria amb les tonalitats a la vista per decidir quina agafes segons el que es toqui, en el to que es toqui i en la possició que prefereixis tocar. Per marcar de forma destacada la tonalitat et recomano els rotuladors Edding 750 Paint Marker, amb una punta de fieltro de 2-4 mm i pintura blanca reflectant, trobo que es molt més pràctic que el tema de les pegatines.  L’únic problema d’aquesta pràctica petaca és que seràs l’enveja de la resta de la banda, especialment del bateria, el teclista, o les guitarres, que han d’anar sempre carregats de bultos…
Que ho disfrutis!

Perfeccionament tècnic

A continuació et comento uns materials d’autoaprenentatge que he utilitzat i m’han estat extremadament útils. Tot el que hi aprés els hi dec a ells i és una forma de rendir-los-hi tribut. En el Jazz, i per tant, en el Blues com un gènere jazzístic, l’aprenentatge d’emulació dels intèrprets més admirats es fonamental: és l’aprenentatge per emulació. També cal aclarir de que són materials d’autoaprenentatge i que per tant si un no s’autoavalúa de forma molt objectiva està predestinat a acumular probablement moltes deficiències. D’això no en tenen cap culpa els autors dels materials. Per tant, l’assessorament d’un Mestre o un amic expert i amb gust sempre es convenient.

Una referència al meu Mestre Jean-Jacques MILTEAU. Considero que la seva obra “Technique de l’Harmonica“, d’Editions Henry Lemoine, (17, rue de Pigalle; 75009- Paris, France, Edició de 1986) es senzillament insuperable tots i els anys que han passat (desconec si s’ha reeditat posteriorment). En Milteau considero que sap focalitzar els esforços d’un aprenent en els aspectes clau de la tècnica d’harmònica de blues en els estils de Blues més purament originals d’arrel negre afro-nortamericana i anant al cor del swing, el só, l’expressió i l’atac. I a mes a mes exemplifica magistralment i de forma molt didàctica cada un d’aquests aspectes fonamentals.

Considero imprescindible la referència al meu Mestre Steve Baker i la seva obra en tres volums: “Blues Harmonica Playalongs. Vol. 1“, edició 2000; “Blues Harmonica Playalongs. Vol. 2“, edició 2003;”Blues Harmonica Playalongs. Vol. 3. The Third Kind“, edició 2007;. Editats per Artist Ahead (Musikverlag Beethonenstrasse 2; 69118 Wiesloch; Germany). En una línia i nivell molt similars als del Mestre Milteau, i amb el valor afegit de tractar l’harmònica de Blues amb més rigor formal i base musical (partitures, referències tècniques de les escales pentatòniques, ús de la tercera i cinquena posicions, etc.). Actualment considero que es el millor i més rigorós material disponible. Es excel·lent per iniciar-se, però també per millorar i practicar fins a un alt nivell, sens cap mena de dubtes molt més que un nivell intermedi. Es un material fet amb una concepció oberta que permet molts nivells d’autoaprenentatge i molts itineraris. Properament posaré en aquest blog a la teva disposició una col·lecció de temes d’aquests àlbums en versió Band in a Box. Per tant, ja pots anar aconseguint els materials originals amb les interpretacions exemplars de’n Steve Baker i les versions “Minus One” per tocar en lloc d’ell mateix. Val molt la pena per anar al gra de forma segura.

Una obra de referència del gran Tommy MORGAN el “Tommy Morgan Blues Harmonica“, publicat el 1971 per Gwyn Publishing Company, USA. Obra rigorosa, sistemàtica, imprescindible.

Un altre referència obligada es la obra “Blues Harp. An Introduction Method for Playing The Blues Harmonica” del gran Tony “Little Sun” Glover I, publicada el1965 per Oak Publications, A Division of Embasy Music Corp. (33 West 60th St. New York 100239, USA. Una obra pionera i enciclopèdica. Fonamental.

Actualment a la Xarxa es poden trobar gran quantitat de materials didàctics oberts fets per grans especialistes que poden complementar-ne d’altres editats de forma convencional. Algunes d’aquestes joies les he trobades per casualitat cercant per la Xarxa i, sense pretensions de fer cap revelació del altre món, les relacionaré a continuació per si et poden ajudar a aclarir alguns conceptes i millorar en aspectes tècnics bàsics, o per si coneixes altres qüestions que ens poden ajudar a els altres.

Vagi per endavant que, des del meu punt de vista musical, la tècnica instrumental és fonamental tant sols per que l’instrument no sigui una barrera per les nostres idees o un inhibidor de la nostre creativitat musical. Per aquest motiu li assigno un paper de comparsa a la tècnica (“tant sols”) doncs considero que lo important és la creació i la comunicació amb els altres (els col·legues amb els que estem tocant i el públic que ens escolta, balla, s’emociona, etc.) i el com es fa lo accessori. Aquest comentari no el faig gratuïtament doncs amb els anys de tocar per aquests mons de deu m’he trobat amb grans músics en molts instruments diversos que tot i que subscriurien el que acabo de dir, en la realitat tenen un enfocament tecnocèntric del seu instrument de tal forma que es dediquen obsessivament a millorar la tècnica instrumental i en canvi abandonen, o deixen en un segon pla, el contingut musical, l’estudi del patrimoni musical, dels estils, del que han fet d’altres grans musics, etc. Són com “màquines” perfectes de reproduir (só, fraseig, tessitures, precisió,…) però màquines molt avorrides, poc emotives, musicalment incultes, poc interessants que no ens deixen cap record i amb molt poca personalitat. Posats a triar, encara que tampoc cal arribar a aquests extrems, preferiria un discurs musical carregat d’emocions, creatiu, ben fonamentat i que impacten encara que tècnicament fos d’estar per casa. Faig aquest comentari crític general però amb especial atenció a la petita harmònica diatònica per que tot i la seva aparença d’instrument tant simple i limitat, en els darrers anys s’ha convertit en un banc d’experimentacions contagiós i de grans avenços tècnics justament per suplir amb virgueries el que l’instrument inicialment semble que no ens pot donar i que de ben segur no va estar pensat per fer, i al final el que semblava un instrument per iniciar-se i començar a tocar alguna cançoneta, s’ha convertit en un dels instruments amb més dificultats tècniques i que requereix moltes hores d’exercicis. Poder també cal valorar a on cal centrar l’esforç en funció dels resultats musicals. Avui en dia tocar l’harmònica diatònica és un exhibicionisme tecnocèntric enfarfegant on qualsevol ha de presumir ostentosament de bendings, overbendings, overdrawings, overblowings, tongue-blocking, etc. Sembla que l’objectiu és fer coses impossibles, com més exclusives, inversemblants i gratuïtes tant millor. Com en tot cal trobar un equilibri i saber què ens aporta el domini tècnic per tal d’expressar el que volem i no el contrari i pensar que en altres instruments musicals més evolucionats com l’harmònica cromàtica, la trompeta o el piano, amb el mateix temps de dedicació els resultats són molt més espectaculars.

Després de la reflexió sobre el lloc de la tècnica instrumental i els instruments en la interpretació i la creació musical, anem a les referències comentades.
Una de les tècniques bàsiques és la qüestió de la obtenció de notes forçades per completar algunes escales musicals. És el que es coneix amb el nom de “bending” et recomano Musician’s Web Store i Harmonica Club. En els dos casos es tracta d’exposicions magistrals, molt didàctiques amb exemples pràctics.

Per analitzar a fons l’estil dels grans Mestres de la Blues Harp es obligat l’estudi de David McKELVY titolat “Blues Harmonica”, publicat el 1992 per The Goodman Group Music Publishers, New York, distribuit per Hal Leonard Publishing Corporation (7777 West Bluesmound Road P.O. Box 13819 Milwaukee, WI 53213. En McKelvy transcriu solos magistrals dels grans solistes de l’harmònica de blues com Little Walter, Sonny Boy Williamson, Jimmy Reed, Howlin’ Wolf, i d’altres que musicalment desconec com James Dalton, John Brim, Lester Davenport i Jimmie Rogers. Es tracta d’unes transcripcions musicals altament fiables i rigoroses. Aporta les transcripcions sobre partitures i a la vegada inclou els recursos tècnics utilitzats en cada cas (forat, aspirat o bufat, bending, etc). El fet de poder analitzar les interpretacions reals enregistrades, diseccionar-les amb les transcripcions, poder-les estudiar i finalment interpretar a duo amb les versions originals, considero que es d’una gran ajuda per l’autoaprenentatge rigorós i sistemàtic amb la metodologia de l’emulació.

Un altre menció especial mereix “Big Walter Horton with Carey Bell“, transcripcions realitzades per en David Barrett de tots els temes del disc enregistrat per aquests dos grans mestres i editat per Alligator. El material ha estat publicat per Mel Bay Publication Inc. el 1998. En el capítol de transcripcions d’aquest blog hi trobaras alguns dels temes passats a versió BiaB que penso poden ajudar a aprofondir en la tècnica d’aquests dos mestres.

Un material per aprofundir encara mes en la tècnica de la Blues Harp, especialment en tercera posició, ens l’aporta, com no, el Gran Mestre Jean-Jacques MILTEAU amb la seva obra “Bastille Blues” editada el 2000 per Carisch-MUSICOM (Distribució Musicom; 25, rue d’Hauteville; 75010-Paris, France), Editions Kapagama / Mister Music. Aquesta obra consisteix en les transcripcions de 14 dels 15 temes que formen el seu CD del mateix nom. Es impresionant!. Cal remarcar que el CD original te 15 temes interpretats per ell i  acompanyat a la guitarra per Manu Galvin, Laurent Vernerey (b), mes un piano i bateria que desconec el nom, fou enregistrat el 1999 i guardonat amb el Premi Django d’Or 2000 en els Trophées Internationaux du Jazz Album Blues (desgraciadament aquest CD està esgotat i es introbable!). Els 14 temes, estant transcrits nota per nota, amb els acords de guitarra detallats i amb un CD (play-a-long) per practicar. Aquest material, mica en mica, l’anirè incorporant al capítol de transcripcions per harp, en versió BiaB, d’aquest blog. Crec que es una obra mestre i una master class de Harp. L’album “Bastille Blues” es d’un nivell tècnic avançat, i utilitza diverses posicions de la Harp (recomano la lectura de la crítica que en fa en Laurent Vigouroux). A Youtube es poden trobar interpretacions didàctiques de Paul Lassey sobre aquests materials “Réunion” o “Rue de rendez-vous“. Vull precisar que tots els materials, no tant sols aquest, que ha fet el Gran Milteau mereixen ser estudiats, per tant la meva recomanació no es limita al que he referenciat pel fet de que personalment em va obrir les finestres dels baixos fonds de la Blues Harp. Consulteu Carisch, etc.

Com a complement per transcripcions de Masters de la Blues Harp i del Blues en general, es imprescindible acconseguir les publicacions monogràfiques de “The Best Of The Blues Series“, editades per Creative Concepts, 1967, E. Ojai Avenue, Ojai, Califòrnia 93023, USA. Tinc constància de la publicació de deu volums de transcripcions d’interpretacions de: Sonny Boy Williamson; Slim Harpo; Jimmy Reed; Howlin’ Wolf; Muddy Waters; John Lee Hooker; B.B. King; Elmore James; Bobby “Blue” Bland; Honkin’ Blues. Properament també posaré a la teva disposició la col·lecció de temes seleccionats del àlbum dedicat a Sonny Boy, com ja es habitual estaran en versió Band in a Box.

Dos CD que no conec que estiguin transcrits però que valen la pena analitzar, escoltar atentament, identificar qui toca en cada moment  i intentar emular amb les harmòniques el que fan els mestres:

- el primer indiscutiblement es “Harp Attack!” en el que hi toquen James Cotton, Junior Weels, Carey Bell i Billy Branch, i son acompanyats per Michael Coleman (g), George Baze (g), Lucky Peterson (p), Johnny B. Gayten(b), Ray Killer Allison (dm). Enregistrat a Chicago el 1991 i editat per Alligator.

- el segon, i probablement molt discutible per que es difícil triar entre tant de bo que hi ha, però que m’interessa especialment pel treball que fa justament amb la cromàtica de 4 octaves, un instrument poc utilitzat pel potencial que te. Em refereixo al CD  “Fire Down Under the Hill” de James Cotton, enregistrat a Portland el 1999. Està acompanyat per Rico McFarland (g), David Maxwell (p) i en alguns temes Darrell Nulisch(voc).

- el tercer són els materials de John Cephas (voc, g) i Phil Wiggins (harp, voc): “Dog days of august” i “Cool down” publicats per Flying Fish de Chicago (estan disponibles al Fons de Blues de la Biblioteca Tecla Sala). Són un parell de músics molt grans, joves, amb molta tècnica, gust, que toquen amb molt sentiment i coneixen el blues i el gospel com pocs. El resultat són dues meravelles de CD per estudiar i aprendre un munt. La forma de tocar l’harmònica en Phil Wigggins es extraordinària! Escolta-ho que et quedaràs bocabadat.

Els quatre tipus d’harmòniques diatòniques per tocar Blues i les seves tablatures

Per començar partirem de la tablatura de l’harmonica diatònica de Blues de 10 forats, sistema Richter:

L’esquema representa la tablatura d’una harmònica diatònica de 10 forats d’escala major (Jònic de I grau). Es coneix per Sistema Richter i fou creat el 1896 per aquest senyor. Es el sistema de les harmòniques de Blues “Marine Band” de Hohner i per extensió de totes les harmòniques diatòniques de blues. En l’esquema, en comptes de reproduir una harmònica amb els forats homogenis tal com es pot apreciar a simple vista, he modificat l’arquitectura: cada forat està numerat de l’1 al 10 (tal com van les harmòniques reals), però he modificat l’amplada dels forats a conveniència. Com pots veure cada forat te una amplada equivalent a la quantitat de mitjos tons que inclou des de la nota més greu fins a la més alta que es poden obtenir en el mateix forat bufant o aspirant. En la fila superior es representen en negreta les notes que s’obtenen bufant, mentre que en la fila inferior les notes que es poden obtenir aspirant. He seguit la disposició constructiva de la harmònica. En cursiva s’indiquen les notes “forçades” (“bending notes”). El to de referència de l’harmònica es el de l’escala Major, tocant l’harmònica “straight” o en primera posició. Aquesta “extensió” dels forats de l’harmònica (per mitjos tons) ens fa evident les distancies entre notes i permet comparar la tablatura a un teclat de piano. Aquest recurs didàctic m’ha semblat oportú per visualitzar les distancies de mitjos tons entre les notes, les octaves, etc. Com desprès veuràs en la tablatura sobre la clau de sol encara es fa més evident.

En totes les tablatures que trobaràs en el blog agafo com a referència el to de concert A5 = 440Hz, i com es pot apreciar una Marine Band Major de 10 forats estandard va des d’un C5 (una ratlla per sota el pentagrama de G-Sol) fins a un C8 (sis espais per sobre del pentagrama de G), per tant inclou tres octaves completes: C5, C6 i C7 (fins el C8).
Normalment s’utilitza la següent tablatura construïda segons cada un dels 10 forats de la diatònica sistema Richter. Fent pis amunt o avall s’indiquen les notes “bending” aspirades o bufades que habitualment es poden obtenir:

Per completar el tema de les tablatures proposo a continuació un altre tablatura de transferència entre els xifrats del número del forat i la nota realment obtinguda escrita sobre un pentagrama. Si cal aspirar, veuràs un signe “-” abans del número del forat; si cal bufar, precedeix el número del forat un “+”. Si a més a més es tracta de forçar la nota (els famosos “bendings”), afegeixo després del número tants apòstrofs com mitjos tons modificats: un apostrof per un mig to, dos apòstrofs per dos mitjos tons, i tres apòstrofs per tres mitjos tons (o sigui: ‘; ”; i ”’).

Com pots veure la tablatura està seccionada per octaves per facilitar l’anàlisi i fer més evident les diferències entre una octava i l’altre. En el cas de la tercera octava està traslladada a una octava inferior (per tant, de fet sona una octava més aguda del que es veu escrit), aquest és un recurs habitual en l’escriptura de notes tant agudes que es fa per simplificar la lectura. Pots comparar aquesta tablatura amb la que hi trobaràs en el post dedicat a la Cromàtica (tot i que la disposició és diferent, la relació entre partitura en clau de Sol i forats i llengüetes de l’harmònica són coincidents).

Aquesta tabulatura de transferència entre un xifrat de forats i bendings i un pentagrama pot ser molt útil per estudiar materials moderns com els de Steve Baker, J.J. Milteau, David Barrett i altres que trobaràs en diversos apartats d’aquest blog que habitualment ja incorporen les transcripcions amb partitures. Els avantatges de llegir sofeig i poder estudiar exercicis i temes a partir de partitures és molt més precís que en els diversos sistemes de xifrats. El temps que pot suposar estudiar un mìnim de solfeig indiscutiblement es rendibilitzarà amb escreix en poc temps i et permetrà acostar-te al gran patrimoni musical del jazz, del blues i de les músiques del món i compartir música amb músics d’altres instruments (trompeta, clarinet, saxos, violí, flauta, etc.) . T’ho asseguro val la pena un petit esforç i abandonar l’analfabetisme musical.

A continuació adjunto una taula amb la tabulatura de totes les afinacions majors de les harmòniques diatòniques que aporta en Mox Gowland en la seva publicació “Masterclass Harmonica blues. Volum 1. Initiation”. Les afinacions van de A fins a E seguint el cicle de quartes tal com indica la primera columna de l’esquerre. La capçalera correspon al número dels forats i en l’interior s’indiquen els bendings corresponents,

A continuació t’adjunto la tablatura d’una harmònica en to menor (exactament el Dòric, o sigui la IIm, la escala menor de segon grau). És una harmònica moderna, més evolucionada que es comercialitza com Lee Oscar “Natural Minor“ fabricada per  TOMBO i molt adequada pel Blues que es fa actualment, fins i tot també per alguns temes de Jazz, sobretot els pentatònics del Hard Bop. L’argúcia tècnica consisteix en construir l’harmònica en el Sistema Richter però sobre una escala menor Dòrica. Aquesta harmònica està pensada, segons diuen els fabricants, per tocar sempre en “Cross Harp” o Segona posició que dona com a resultat la pentatònica menor (que es el cinquè grau del mode Dòric), amb les dues alteracions fonamentals: la b3 i la b7. Aquesta escala dòrica de base lògicament permet obtenir amb més facilitat les notes alterades (bending) de les escales blues, disminuïdes i augmentades molt adients amb el Blues.

Cal tenir en compte que el to de referència de l’harmònica es el de l’escala Menor  obtinguda en Cross Harp, o sigui una Harp Natural Minor en Gm si es toca en Straigh es una Cm. Vol dir que la nota bufada del primer forat es un C. Es la que he agafat com a referència en la tablatura. Per tocar en Segona Posició es una harmònica còmode i interessant. Com totes les Lee Oscar són d’excel·lent qualitat i tenen una sonoritat potent i brillant que exigeix menys aire que les Marine Band clàssiques i els bendings surten amb facilitat.

Una harmònica de Blues molt especial és la “XB-40“ dissenyada per Rick Epping per Hohner. Com es pot comprovar es una harmònica diatònica de 10 forats amb una arquitectura basada en el sistema Richter. La gran diferència està justament en la tecnologia de doble vàlvula (dues per nota) el que la fa extraordinàriament dotada per “flectar” (bending): obtenir totes les notes per fi està a l’abast de qualsevol i no es requereix massa tècnica! Es una harmònica amb una embocadura semblant a les cromàtiques i amb un so extraordinari com diuen en , en Winslow Yerxa, o en Pat Missin a Planet Harmònica es pot dir que hi ha un abans i un desprès d’aquesta harmònica. Té unes dimensions més grans, semblant a la Chrom. Si la proves quedaràs embadalit!

Finalment un altre Harp Blues, diatònica per suposat: la “Marine Band 364″. És una Harp poc vista en els concerts, que la tocaven alguns vells bluesmen. La particularitat d’aquesta Harp es que és una harmònica diatònica de 12 forats afinada una octava més greu que les Marine Band estandard (com pots veure comença amb un C4 en lloc d’un C5), per tant es difícil de treure una bona sonoritat en els greus, i fer bendings en la primera octava és una odisea. La tablatura dels forats 1 fins al 10 estan afinats segons el sistema Richter i són exactament igual que en una Marine Diatònica Major de 10 forats (repeteixo, una octava més greu). La diferència està en els dos forats 11 i 12 addicionals que segueixen una seqüència particular tal com es pot apreciar en la tablatura, doncs s’entrellacen a nivell diatònic. O sigui el B6 i el D7 són notes aspirades dels forats 11 i 12, mentre les bufades d’aquests forats donen el E7 i G7:

Des del meu punt de vista es una harmònica molt interessant i que immerescudament se la utilitza poc. El model 364 tant sols es fa en les tonalitats majors de C, G i D. Crec que en Sonny Boy la utilitzaba sovint, el que sí em consta es que en Steve Baker es un dels seus grans valedors actuals fins el punt de que Hohner en fa el model especial de la Marine Band 365 de 14 forats anomenat “SBS (Steve Baker Special)”. Sigui un model o altre et recomano experimentar-la, és interessant.