Ciutadania ferma
Col·lega,
Aquesta vegada no va de Jazz clàssic però m’ho demana lo més profund de la víscera i si no ho he comento ara no em quedo tranquil.
No m’he dedicat a cercar arguments a favor del procés de Bolonya per que em semblava que ni calia (vaja que no comprenc com si pot estar en contra d’un projecte d’aquesta mena, per be que es pot ser molt crític de com s’ha estat fent, del poc que s’ha progressat, de les enormes avantatges que encara no s’han planificat, del lideratge tant discutible, de la participació ciutadana tant escadusera, del seu enfocament tant corporatiu, de la forma matussera d’orienta-se a l’alumne i als resultats dels aprenentatges, etc.), però casualment ahir em vaig topar amb un article d’Antoni Segura a “El Periódico” que m’ha semblat tant clar, tant comprensible i tant oportú que ha encès el meu apassionament, d’entrada pel meu profund convenciment de la necessitat de transformar l’espai europeu d’educació, per suposat, però sobretot per un altre tema que des de fa temps em preocupa i a més a més molt profundament, em refereixo a l’exercici dels drets democràtics en una societat democràtica. Dit d’un altre forma: la ciutadania, o sigui de quina manera entre tots plegats realment fem possible viure i conviure.
A continuació adjunto l’article de l’Antoni Segura i un reportatge sobre la matxada d’en Mayayo davant dels piquets anti-Bolonya a la Universitat de Barcelona. Com ja he dit, són un parell d’articles de fàcil lectura, curts, contundents i molt oportuns. Et recomano que els llegeixis per que són el motiu de la meva reflexió que vull compartir amb els següents comentaris, però abans d’entrar en el tema voldria matisar que personalment i professionalment més enllà de l’espai europeu de l’educació superior o de Bolonya, m’interessa la dimensió professionalitzadora del projecte o sigui el que es coneix com “espai europeu de l’educació, la formació i l’aprenentatge permanent”, un espai molt menys conegut políticament i mediàticament però penso que no per això menys important; és l’anomenat “Procés de Copenhaguen”, en el qual hi estic convençudament involucrat en cos i ànima, i espero que aquest espai de mobilitat europea arribi ben aviat a ser una realitat, i això significaria un gran pas endavant en la demolició de les fronteres entre estats. I jo com sempre tant utòpic!
Però tornant al tema de la ciutadania, vagi per endavant que entenc que una societat democràtica sempre està en construcció i per tant en la necessitat d’aprofundir drets, garanties, deures i el que calgui, però, això sí, sempre enfortint la democràcia. Des de fa molt de temps, estic convençut de que ja no si val allò de “el fi justifica els mitjans”, doncs penso que probablement el correcte hauria de ser justament tot el contrari o sigui que “el fi determina els mitjans”. Màxima que he adoptat desprès d’analitzar el decurs de les revolucions del segle XX lligades a la concepció de Política de Nicolau Maquiavel en el “El Príncep”.
Sens cap mena de dubtes el desencadenant de la crisi mediàtica i domèstica d’aquests darrers dies de març de 2009 ha estat el tema de Bolonya i sobretot els procediments dels mossos en relació a la manifestació dels anti-Bolonya, però el que em motiva la reflexió no és tant aquests temes si no, el concepte de democràcia, els drets i els deures democràtics, la pràctica política i l’exercici de la ciutadania. Són aquests i no aquells els que em preocupen més i més profundament.
Però tornant per un moment sobre el que significa Bolonya, penso que poca gent n’ha parlat, o si més no, així ho he percebut, i ho atribueixo a una característica més de la nostre “societat de la informació”, que en realitat segueix sent una vulgar “societat de consum” (en aquest cas, consum d’informació i evidentment ho dic amb to ben pejoratiu). Tinc la percepció de que la societat actual es sovint molt, en realitat massa, superficial en els hàbits de pensar i menys habituada encara a defensar i argumentar en termes d’idees amb tot el que això comporta. No cal ni insistir en la diferència qualitativa entre “la informació” i “el coneixement”. Rebem informació. Cert, molta i de tota mena, probablement com mai, sense precedents en la historia de la humanitat, és informació invasiva i que empatxa, i com més en rebem menys comprenem. En canvi pel que fa a la construcció de coneixements (aspecte fonamental en una “Societat del Coneixement”), penso que la producció (o sigui el procés de transformació de la informació en coneixement, però també en la capacitat per seleccionar i validar la informació que rebem) està molt desigualment distribuïda: cada cop hi ha més col·lectius i més amplis que reben aquesta informació abassegadora però són incapaços de construir coneixement crític. Penso que el que ara “mola” es la capçalera del mitjà de torn ( TV, premsa, blogs, etc.) sensacionalista, superficial i adreçada a la víscera. Al final consumim “memes“, en el sentit de reproducció contagiosa d’idees, en aquests cas d’informacions no contrastades, que tots acabem donant per certes pel sol fet de tant trobar-les repetides per tot arreu, sense adonar-nos que probablement som nosaltres mateixos els que les repliquem i difonem fins acabar intoxicant l’univers que ens envolta.
I si em permets encara un altre digressió, diria que fins i tot la forma d’abordar socialment la crisi econòmica actual es fa “memèticament” i probablement per això ens costa tant comprendre-la i trobar-hi solucions, per més parcials, petites i poc pretensioses que siguin. Des de fa temps que estic convençut de que els canvis reals són “el resultat de…”, o poden plantejar-se “a partir de…”, i tot això efectivament després de cometre molts errors. He constatat de que les solucions arriben desprès donar el callo i de repetir processos de “prova i error” i no per revelacions o descobriments accidentals imprevisibles, tot i que a vegades aquestes coses també passen i llavors benvinguts siguin si som capaços d’entendre que allò justament inesperat pot ser el descobriment singular que necessitàvem, per que, quants n’hauran estat de desestimats justament per incomprensibles? De les solucions desestimades no en tenim constància.
I ara sí tornant al tema de la reflexió sobre la ciutadania, penso i dedueixo que estem fent una preocupant regressió democràtica des dels propis fonaments, en el mateix pinyol de la nostre societat.
En un escenari caracteritzat per una organització social, cada cop més complexa, amb un univers inabastable de pobles i cultures (la dita globalització i l’angoixant i incòmode multi-culturalitat), amb un allau impressionant d’informació,en un escenari ple d’interrogants i sobretot més mancat de referents que mai, predominen actituds cada cop més simples i superficials, i si això és cert, aquest escenari no es ni més ni menys que el caldo de cultiu de demagogs, embaucadors i gent amb pocs escrúpols, i si no al temps!
Celebro que dos personatges com en Segura i en Mayayo amb els quals comparteixo tantes idees, formes de pensar i d’actuar i compromisos socials, són tant l’un com l’altre, prou il·il·lustratius del que he apuntat en aquests comentaris i, com ells, ara dic que ja ens toca començar a actuar sense cap mena de por, ni de res ni de ningú i, amb tot el respecte a tothom per suposat que ja es hora de dir les coses pel seu nom, de defensar encarnissadament i fermament la ciutadania en la qual hi cabem totes les persones de raça i condició, però això si, que respectin els drets democràtics de tots plegats sense exepció.
I tú què en penses de tot això? I tú que penses que cal fer?
==========================================================
Sorprenent debat epistolar al voltant sobretot de Bolonya i molt menys de Ciutadania
Aquesta reflexió que vaig iniciar amb un missatge de correuel a alguns amics i coneguts, al cap d’una estona em va semblar que el tema mereixia ser reformulat per matisar i fer més comprensibles algunes de les idees que hi vaig posar. Mentre estava en aquesta tasca de revisió, vaig començar a rebre missatges de resposta i la llicència amistosa es va començar a transformar en una mena de debat epistolar interesantísim. Les respostes compartien la necessitat de comentar el tema i em va sorprendre gratament pel munt inhabitual de respostes que aquest tipus de missatges generen, però també pel to en que es feien les aportacions i discrepàncies i pels continguts tant valuosos. Tot plegat m’ha semblat una experiència enriquidora de construcció de coneixement únicament comprensible a partir de les TIC que una vegada més mostren el seu potencial relacional per fer ciutadans actius. Em sembla que el meu deure ara és de retornar el rebut compartint aquesta visió col·lectiva. Cada un dels comentaris trobo que aporta aspectes interessants, i en qualsevol cas, més enllà del meu acord o desacord amb cada un dels comentaris, els deixo respectuosament tal i com m’han arribat per que són autèntica i valuosa matèria prima. Tant sols he retirat les dades personals que m’ha semblat que podrien ser confidencials per, de moment si no em dius el contrari, deixar-ho en l’anonimat, tot i que cadascú reconeixerà el seu comentari i, segons de quin col·lectiu, el d’algunes de les altres persones que van contestar. Gràcies a tots plegats, doncs penso que ara en podrem saber una mica més del tema. És cert que pràcticament tots els missatges rebuts s’han enrocat en l’afer Bolonya, poder es que no em vaig saber explicar prou bé, o és que realment aquesta qüestió és la que ens preocupa, en qualsevol cas em sento molt orgullós d’haver compartit espontàniament tanta intel·ligència distribuïda amb gent tant generosa.
Tot seguit venen els missatges rebuts per escrupolós ordre cronològic:
28/03 a les 13:32
Hola Miquel, gràcies pel missatge. Em temo que el problema d’això de Bolònia vé en particular de l’aplicació que es fa a l’estat. A tot Europa són 3+2 (màster), a Espanya 4+1, per què?
Jo faig de professor d’un màster. Fins ara eren dos anys, un de classes i un de pràctiques per fer la tesi de màster. No veig com es pot reduir això a un any. El coordinador del màster es troba que a partir d’ara l’obliguen a reduir dràsticament el professorat extern (que cobra) i que ha de substituir per professorat universitari (que no cobra del màster). Òbviament això durà a una minva de qualitat del màster, no pas perquè els professors universitaris siguin dolents si no perquè, donat que no tindran cap incentiu i ja van carregats de feina, delegaran les classes en becaris etc.
La meva impressió, com extern al món universitari, és que el que es tracta és de fer diners. De fet els màsters van néixer per això, per tal que les universitats tinguessin ingressos extres. Fer pagar l’ensenyament públic. I ara ho institucionalitzen. Jo no sé quan vaig pagar per fer la carrera de biologia (que era experimental!) a la segona meitat dels anys 60, però estic convençut que proporcionalment era molt més barata (seria interessant buscar les dades i fer la comparativa) que ara amb una colla de màsters cars i inútils, o, si més no, tant inútils com les classes de 5è de la meva carrera. En tot cas això s’allunya molt del que jo considero una universitat pública.
Salut
Jordi
=============================
28/03 a les 17:04
Miquel: molt be. Vinc d’acord amb el que dius. Això es per a mi clar com l’aigua, el que no li resta mèrit a Mayayo, Segura i qualsevol que mostra no haver-se begut l’enteniment. Es clar que no podem despenjar-nos del procés de Bolonya, però podem ser crítics de com l’estem desenvolupant a casa nostra i escèptics respecte als resultats que n’assolirem. Això però no es ser anti-sistema.
Jo soc escèptic respecte a dos elements que ningú, ni en l’entorn que hi treballa creient-s’ho, se’n preocupa. M’explico. En el procés de Bolonya hi ha dos principis fonamentals que no hi son massa visibles però que son bàsics per el canvi necessari: que el sistema sigui “student-centered” i “outcome-oriented”.
El primer principi es mostra a traves dels ECTS, que han d’incorporar el temps de dedicació dels estudiants en el càlcul de la unitat de mesura del treball acadèmic fet, i el segon a través de la necessitat prèvia de definir (en termes competencials) el producte que es pretén obtenir. Doncs be, els ECTS a casa mostra es calculen multiplicant per 2,5 el crèdit actual basat en el temps que hi dedica el professor, sense mes reflexió de cap mena.
El segon requereix poder ser avaluat. Amb l’autoritat de qui ha esmerçat recursos públics durant quinze anys a desenvolupar metodologies per avaluar competències, veig amb preocupació que no s’estigui fent res per poder arribar a mesurar si els resultats quedaran prop o lluny dels objectius. Per això, entre altres motius, contemplo desencisat les baralles estèrils que ens faran perdre un altra oportunitat per assolir els canvis necessaris.
Albert
=============================
29/03 a les 12:49
Miquel, dels debats i comentaris que he pogut sentir sobre les postures dels anti Bolonya, em dóna la impressió de que majoritàriament es tracte d’un posicionament “antisistema”. Els arguments que utilitzen, acaben sistemàticament criticant l’elevat cost dels masters i la possible participació de les empreses en el seu finançament i per tant en la segura submissió de la Universitat als interessos del capitalisme… També fan esment de que desapareixen masters amb pocs alumnes.
Entenc que dins dels criteris democràtics als que fas esment, cal afegir-hi que la Universitat Pública la paguem amb els nostres impostos, i que li hem d’exigir qualitat, objectius i resultats. Si es pretén que la Universitat solament imparteixi coneixement sense tenir un compromís de revertir aquest coneixement a la societat, l’acabarà fent inviable social i econòmicament, en detriment de les universitats privades que actuaran d’acord amb el que la societat demana.
Dic això, per que em sembla que molts dels anti-Bolonya entenen que rebre ensenyament superior, o professional, és en sí un dret de la persona, deslligat totalment del retorn que ha de donar a la societat en forma de treball. La societat te l’obligació de formar a les persones de forma general i igualitària fins a un nivell (la que s’estableix com obligatòria). La formació especialitzada (universitària o professional), no es deu considerar com una mera obligació de la societat (que ho és quan reverteix en ella) i que pugui ser utilitzada com un “divertimento” per els usuaris. Si no té una finalitat, bàsicament millorar els propis serveis de la societat en medicina, formació, enginyeria etc., acabarà perdent la qualitat que crec que ara te.
També crec que és bona la relació Universitat Empresa, ja que aquesta última és en gran part la que articula el funcionament de la societat de forma paral·lela al sector públic. Al cap i a la fi una bona formació universitària o professional es molt costosa, i pot ser bona tota ajuda.
Part de la manca de criteris democràtics que comentes es reflecteixen en el comportament descrits en els articles, però per mi es pitjor el plantejament anti-sistema com un valor dogmàtic en si. Totes les opinions i postures son discutibles i es tenen que escoltar, analitzar i extreure’n el millor. Imposar-les per la força no ens du enlloc.
Joan Antoni
=============================
29/03 a les 22:36
Miquel, m’ha agrada’t llegir el teu missatge. He dinat amb uns amics, el Josep R, potser el coneixes, hi havia la filla que sempre es mobilitza per tot i es una noia que m’agrada perquè es revolucionaria, però escoltava el meu parer. Em estat parlant dels fets, els estudiants, el pla Bolonya, ells només parlaven de les pallisses indignats. Estic d’acord amb tu, i m’agradaria que la gent m’entengués, que portem encara uns vicis de l’època franquista, que les persones son elegides i que em de respectar molt més els especialistes de tot, mestres, metxes, advocats i també mossos d’esquadra encara que hi ha de tot a tot arreu. Encara que els polítics la caguin o tinguin per sobre forces majors, però no si val només queixar-se i no arremangar-me. Bé, ja veus m’ha anat bé llegir l’escrit.
Bona nit
Teresa
=============================
30/03 a les 09:11
Bon dia Miquel,
Estic d’acord amb tu. I, si t’interessa el tema, i seguint en la mateixa línia avui hi ha un article a La Vanguardia d’Antoni Puigverd.
M. Carme
=============================
30/03 a les 12:41
Miquel
A mi el teu escrit i documents adjunts em semblen molt bé i em confirmen en una idea que ja fa temps que tinc: els que al seu moment vareu ser prou valents, diria fins i tot físicament, per a dir “no” als naps, sou els únics que ara sou prou valents, diria socialment, per a dir “no” a les cols. Felicitats.
Cordialment, tiet Josep
=============================
30/03 a les 15:48
Miquel,
Clar que podem, i hem de, estar contra “Bolonya”, aquest escrit de Mientrastanto n’és un exemple. Perquè una cosa és Europa i un altra la Unió Europea (UE). Europa són les nacions, els pobles, els ciutadans, les llengües, … La UE és una institució neoliberal i antidemocràtica que vol imposar unes polítiques neoliberals a ultrança. L’anomenada constitució europea no era una Constitució, sinó un tractat neoliberal, que només permetia polítiques econòmiques neoliberals. Per això tenia més de 700 pàgines, per concretar al detall aquestes polítiques. Una Constitució té poques pàgines i únicament normes fonamentals i permet, segons qui governi, aplicar les polítiques del partit que han escollit els ciutadans (de dretes i reaccionàries, o bé progressistes i socials, etc., les que sigui).
La UE va a remolc de l’OMC i el seu AGCS (Acord General de Comerç i Serveis), que imposa la privatització dels serveis públics, i el EEES (pocés de Bolonya) n’és la concreció en l’àmbit educatiu (veieu: www.bolonya.org).
La LEC, la perla del tripartit, també entra en el procés de l’AGCS, i la privatització de “Parcs i Jardins”, i la gestió privada del ICS i els CAP’s,… Ara el Zapatero vol llançar-se a fons a la liberalització dels serveis.
Totes les polítiques neoliberals estan fracasant i aquesta crisi financera, econòmica, energètica, ecològica, alimentària, social, etc. surt d’aquest fracàs. O sinó d’on ve aquesta crisi, del cel?
El tripartit, esclau d’aquestes polítiques, s’està posant la ciutadania en contra, fins i tot classes mitjanes com estudiants, mestres, etc.
Cal tenir esperit crític, com a mínim, i no deixar-se abduïr per unes esquerres que ara estan demostrant que no ho són, el contrari seria combregar amb rodes de molí.
Com diu el Lluís LLach ” … no és això companys pel que van morir tantes flors…”
Salutacions,
Jaume
=============================
30/03 a les 16:50
Molt bé Miquel, estic d’acord amb tu. Això es el tema que parlàvem abans d’ahir a taula sopant amb la Maria i la Marta, les dues estan a la uni. .. i això es viu d’una altra manera…
Dolors
=============================
01/04 a les 17:15
Miquel,
M’agrada molt el debat que vares muntar, però per mi més que el fet de Bolonya en si que podem discutir-ho fins que es vulgui (millor dit fins que sigui una realitat l’any vinent) per mi deia, el fet més important es la feblesa de la democràcia. Com molt bé deies ja n’hi ha prou de que “el fi justifiqui els mitjans” i ja n’hi ha prou també de que determinades persones ens facin combregar amb rodes de molí. Crec que el teu escrit anava més en la línia d’una reflexió sobre els drets democràtics que no sobre el fet de Bolonya en si. Estic totalment d’acord amb tu i amb el que deies en el teu escrit de dissabte, a mi em preocupa molt el que està passant, no te punt de comparació amb, per exemple, el sistema anglès. Pot ser que trenta anys sigui poc temps? No ho sé, però cal estar a l’aguait.
Cala
=============================
02/04 a les 10:46
Miquel: M’he estat llegint atentament el “fòrum” que has obert sobre Bolonya i societat i veig d’una part l’elevat nivell dels “professionals” que han opinat sobre, bàsicament Bolonya.
Per part meva el desconeixement tècnic del problema em fa difícil prendre’n partit, però si que he coincidit punt per punt amb el que ha escrit un tal Jaume. També crec que les protestes son bàsicament “anti-sistema” una mica com va ser el maig’68. El que si sé, és que d’aquesta Comunitat Europea volcada a la dreta, no cal esperar-ne res de bo, i dins el res de bo hi ha Bolonya.
Estic amb els estudiants, i al carrer tal com estan fent els “anti-sistema” manifestant el seu/meu rebuig a la reunió del G-20, al carrer o a les barricades!
Jordi el communard…
=============================
17/04 a les 8:45
Us he copiat aquest article que vaig llegir a El País d’ahir, que també m’ha semblat interessant.
Josep M
(llegeix l’article adjuntat de Ignacio Sotelo publicat a El País el 160420091 o be consulta directament el diari on-line )
