Introducció
Prou que ser que la Festa de la Música que promou la UNESCO pel 21 de juny (diada de sant Lluís per alguns com el meu fill) és un dia per que tothom a tot el mon faci música o activitats al voltant de la música. Aquest any m’ha semblat que el millor que puc fer es aportar idees i arguments concrets i actuals que contribueixin a renovar el interès de la música de jazz en un món multicultural i intercultural. Molts anys de vida al Jazz!
En aquest post argumento la necessitat de canviar el concepte del que fins ara les corrents, podríem dir, “puristes” agrupades entorn de la senyera de “jazz verdader” o sinònims han estat defensant, entre les quals m’hi incloc dins la secta dels més fonamentalistes. Doncs bé, proposo escoltar amb un altre actitud el que fan actualment els músics negres afro-nord-americans, tots ells, i com més joves encara amb més atenció. L’argumentació de la proposta de canvi d’actitud es fonamenta en cinc evidències que en el post amplio amb intenció d’aprofundir i aclarir una mica l’embolic i les disputes sectàries i estèrils, però que en resum vinc a dir que: 1) els negres afro-nord-americans, avergonyits de ser negres en una societat de blancs, per tal de sobreviure o viure una mica millor, van intentar posar en valor el seu secret musical de raça; 2) els negres afro-nord-americans per sobreviure van fer, per encàrrec dels blancs, música per entretenir-los i tots els serveis que els hi fossin demanats; 3) els prescriptors de la música negre afro-nord-americana van ser sempre els consumidors d’aquesta música, o sigui els blancs, per tant la teoria sobre la música de jazz i la valoració artística d’aquesta música és un producte construït per blancs a la seva conveniència i des del seu enfocament cultural; 4) fora del context social nord-americà, el fenomen de la música de jazz és percebut mundialment com una expressió musical lligada al sentiment d’alliberació i és adoptat com a símbol cultural pels moviments socials més avançats d’arreu del món; 5) la conquesta dels Drets Civils (1968) configura un escenari de creació musical sense precedents pels negres afro-nord-americans que per primera vegada són autors, creadors i propietaris de la seva cultura i la seva música en sentit estricte; per aquesta via i en aquests moments el jazz té un syllabus, es formalitza, es creen escoles superiors de jazz de gran prestigi; en aquest nou escenari el jazz acaba sent la música moderna hegemònica a nivell mundial i per primera vegada a la historia del jazz hi ha generacions de musics negres no segregats altament formats que han recuperat el seu llegat i patrimoni cultural i musical i en són els prescriptors. Proposo repensar el concepte de música de jazz a partir d’aquestes evidències. I ara, dit això, si t’hi atreveixes pots seguir. El que avisa no es traïdor.
Em considero, en termes jazzístics, un alumne del Mestre Hugues Pannasié, del qual vaig aprendre des de molt jove a escoltar, entendre i gaudir el jazz. Vagi per endavant doncs el meu deute més sincer i el respecte a tot el llegat d’aquest expert coneixedor del jazz, probablement un dels més grans de la història d’aquesta música i molt estimat pels jazzmen. Amb aquest post inicio una revisió respectuosa amb el Mestre però que actualment considero personalment necessària fer. Defensaré i argumentaré punts de vista absolutament contraris a alguns dels punts de vista que tant aferrissadament va defensar el Mestre, i evidentment jo mateix com a fidel seguidor. Em sento amb la necessitat d’expressar-ho per que és el que actualment penso, en el ben entès de que el que penso avui, més ben dit, la manera que avui sento el jazz, és més madura, més fonamentada musicalment, més contrastada i per tant més propera que mai al que vaig aprendre d’en Hugues Pannassie. El que actualment defenso considero que és perfectament coherent amb aquella concepció del jazz que el Mestre va construir, tot i que probablement aquestes idees creïn discrepàncies i polèmica amb els meus vells amics del jazz. Companys, no us vull ofendre. Us ben asseguro de que no m’he passat al enemic. El que ara defenso ho he meditat durant molt de temps i ho he analitzat musicalment. Puc errar, només faltaria, però estic disposat a defensar-ho allí on calgui, amb tota la passió del món però sobretot sense desqualificacions i respectuosament. Ara sí que ja no toca mantenir els fonamentalismes i penso demostrar per què. Es més, penso que és molt necessari rectificar i com més aviat i més clarament millor.
Però si tot és tant semblant i tant coherent, per què tantes explicacions? Quins són els problemes que se’n poden derivar? D’entrada per situar-nos diria que de forma molt simplificada considero que l’esquema teòric típicament pannassista consistent en catalogar a un determinat tipus de jazz com de “jazz verdader” i, conseqüentment, a tota la resta excloure’l del jazz, de tot ell, crec que ens ha permès viure feliços, en una mena de limbe. És una de les virtuts del sectarisme, però des de fa molts anys aquest constructe no aguanta una anàlisi seriosa ni de la música de jazz en sentit estricte, ni de les músiques que han fet i fan els negres afro-nord-americans en sentit més ampli. Doncs anem a les evidències!
Primera evidència
Per començar i provocar una mica la lectura d’aquest post diré que la música de jazz efectivament és una música creada pels negres d’origen africà traslladats per la força a les terres americanes del que ara són els Estats Units de Nord Amèrica. Això penso que tots els aficionats al jazz en qualsevol dels estils hi estarem d’acord, però el que vull afegir, per que considero que és fonamental per entendre aquesta música, es que els negres que la van crear (m’estic referint als orígens d’aquesta música), no ho van fer de forma conscient, com un acte d’afirmació o diferenciació racial o col·lectiva, i molt menys encara de rebel·lia. Pobres d’ells que hagueren gosat a fer-ho!. Es més, els negres que la van crear ocupaven un lloc en la societat americana tant marginal (eren el paradigma per excel·lència de lumpen social, és més durant anys eren tractats com el bestià, o es que ja ho hem oblidat?), que el seu estatus era tant inhumanament precari, tant sotmesos a abusos i violència que no tenien cap mena d’autoestima (i això des d’un punt de vista de creació artística és més determinant). El nivell de degradació col·lectiva era tant immens i crònic que ja havien interioritzat en lo més íntim de la seva ànima la vergonya d’haver nascut i de ser negres. La opressió va ser tant brutal que van arribar a construir una utopia que imaginava que la via a la felicitat i la llibertat era el de l’ascens social consistent en assemblar-se tant com fos possible als blancs, als seus amos i botxins. El fet, o dit d’un altre forma, el gran problema irresoluble, que els va perseguir durant tota la seva existència, una generació darrera l’altre, es que el color de la pell, justament aquest factor diferenciador tant elemental, no es podia modificar per més que es volgués i aquesta evidència els va mantenir durant segles absolutament marginats i exclosos de la resta de la societat nord-americana (el cas més recent de Michael Jackson pot ser un exemple, de que un cop farcit de dollars se’ls va polir per canviar-se la pell encara que fos patint com un gos rabiós la resta de la seva desgraciada vida). Si els nazis hagueren pogut tenyir de forma indeleble de negre als jueus no els haguera calgut penjar-los-hi la llufa! Curiosament els blancs, els amos, des dels inicis i per reforçar el seu paper superior van construir un rosari de característiques negatives que eren consubstancials al fet de ser negre, entre elles gandul, ignorant, idiota, violent, depravat, pudent, etc., excepte una única qualitat que sempre se’ls va reconèixer, i es que com a músics tenien unes condicions innates excepcionals (fins i tot els negrers els feien cantar per divertir-se mentre feien les travessies atlàntiques per ser venuts com esclaus). Sens dubte aquesta qualitat l’han demostrada abastament els negres, però també es cert que aquesta autoestima com a músics devia ser la única faceta que van poder fer créixer i els va ajudar a ser grans musics. Encara que haguessin de sentir ordres de l’estil “Toca negro de mierda!” o d’altres similars i més degradants, probablement el saber-se reconeguts per un entorn hostil com a músics extraordinaris en un marc socio-cultural de “lumpen-proletariat” els devia reforçar les conductes de clan per tal de preservar aquest valor reconegut i associat a la seva raça, el seu secret de raça, doncs això els donava un avantatge competitiu i unes possibilitats de millora que passaven pel fet de saber fer música. Probablement era la única conducta secreta dels negres que no era qüestionada per la societat blanca, evidentment mentre es fes de forma comprensible pels blancs (cal destacar que fins i tot el fet de reunir-se per ballar amb percussió va ser prohibit i perseguit des dels seus inicis, per tant reforça la idea de que el jazz era una música de diversió per els blancs i tant sols des d’aquest punt de vista estava tolerada). De fet aquest secret de raça els permetia tenir reconeixement social i un estatus econòmic privilegiat, evidentment segregat. Com diu en LeRoi Jones (Amiri Baraka) la expressió musical profunda dels sentiments més viscerals estaven fonamentats en aquest secret estretament lligat a un rictus de sang i era percebut per uns senyals, unes actituds subculturals, característiques. Per tant no hi ha cap mena de dubte que, fins i tot per esperit de supervivència, el negre va apropiar-se del jazz mentre va poder doncs era un diferencial codiciat per la seva competència, els musics blancs. On més clarament es preserva aquest secret de raça és en les músiques com el Blues i el Gospel donat que són músiques adreçades al consum intern de la pròpia raça, com a mínim fins a la WWII. Però si finalment aquesta nova música negre és la expressió d’un conjunt d’actituds respecte al món i la vida, un cop captats aquests codis (aquest secret) es poden aprendre i fer música seguint-los. Un cop descodificat el jazz tot és qüestió d’apropiar-se d’aquests canons i això ho podien fer perfectament els blancs, clar que, com hem dit, en això, indiscutiblement els negres eren superiors. De tots es sabut que per tant tampoc van poder mantenir el secret de raça i en general van tenir molt més renom i difusió les orquestres de jazz blanques que les negres, doncs tret dels jazzmen preferits i idolatrats entre els reduïts cercles d’entesos, evidentment negres però també aficionats blancs, les “jazzband” predominants eren “Original Dixieland Jazz Band”, “Casa Loma”, Glen Miller, Benny Goodman, (per si fos poc “The King of Swing”!), però també li va arribar el pillatge al Blues modern i el Rock & Roll amb els seus ídols evidentment blancs com Elvis Presley, etc. Cal remarcar que aquesta situació es dona de forma diferenciada entre els negres portats com a esclaus a Amèrica, i que la situació que han viscut els negres als USA no té cap comparació amb la situació en altres regions com el Carib, Centreamèrica, Brasil, etc., on també hi van arribar com esclaus. Es molt curiós descobrir com aquestes formes musicals genuïnes com blues, ragtime, gospel i jazz no tenen res a veure amb altres que creen els negres en les altres regions americanes a les que m’he referit.
Segona evidència
Una segona evidència és que aquesta música creada i interpretada pels negres es feia bàsicament per divertir als blancs, i per tant es feia la música que agradava als blancs. No em refereixo inicialment ni al blues ni al gospel que efectivament eren musiques de raça de consum intern, com a mínim inicialment. Em refereixo justament al jazz que des dels seus inicis va ser música de diversió com una forma evolucionada del ragtime i de les marxes militars, amb additaments operístics, i evidentment elements de la música pròpiament de raça. Aquesta paradoxa penso que és fonamental i és la que ha conduit a considerar als músics de jazz, especialment als negres, com “entertainers” i per tant no com uns artistes respectats o amb el mateix estatus social i cultural que la resta de músics d’altres músiques. No ho dic en termes pejoratius, si no absolutament descriptius dels fets, doncs tots sabem que el jazz neix en els bordells de Nova Orleans per distreure a la clientela, blanca evidentment, i que aquesta música s’expandeix ràpidament per les grans ciutats com Memphis, Saint Louis, Chicago, Detroit, New York, Kansas City, Los Angeles, etc. on també floreixen locals de diversió fonamentalment per la gent amb money, per tant blancs. Les biografies de jazzmen està plena de records d’actuacions per a públic blanc en les quals havien d’amagar o camuflar el seu color i sempre respectar la segregació (el cas d’Ellington en el Cotton Club n’és un exemple). Però més enllà de lo indignant que pot arribar a ser aquest qualificatiu d’entertainer, el que m’interessa retenir ara, és que si bé és cert que el jazz és d’origen negre, tant més cert és que si el públic blanc nord-americà no l’haguera acceptat, agradat, demanat i consumit, avui en dia aquesta música de jazz no tindria res a veure amb el que ens ha arribat a la societat blanca benestant europea. Per tant, el jazz, si més no, el jazz produït i divulgat (no tinc informació sobre si n’hi havia un altre d’underground però sospito que no), és un producte del show bussiness nord-americà amb totes les connotacions que es vulguin, ras i curt, ens agradi o no. Es més, a partir de la WWII fins i tot es un element identificatiu de la cultura oficial nord-americana, o sigui, de l’imperialisme yanki. Els musics de jazz, fins i tot alguns de negres com Louis Armstrong, són utilitzats com ambaixadors culturals. Té nassos el tema! Aquí ja tenim un altre element de confusió i apropiació indeguda. En LeRoi Jones (Amiri Baraka) ho expressa molt clarament en el subtítol del seu llibre “Blues people: black music in white america” i en altres obres com “The Music: Reflections on Jazz and Blues” (recomano llegir les obres de jazz d’aquest poeta negre, un dels líders dels moviments més radicals i de pensament independent, perseguit per l’stablishment).
Tercera evidència
Una tercera evidència, una cultura emergent ha de tenir la seva intel·ligència, els intel·lectuals orgànics que deia Gramsci. Si a més a més, el grup social té les característiques de tot un poble sotmès com es el cas, encara és més necessàriament evident la necessitat d’uns líders que li construeixin una visió. L’opressió dels negres als USA ha estat tant brutal, sostinguda al llarg de tants segles i ha afectat tant a tantes generacions per que s’ha mantingut gairebé de forma immutable davant de totes les transformacions i canvis polítics de la història dels USA (Independència, Drets Civils, Constitució, Guerra Civil, industrialitzacions, I i II Guerres Mundials, caça de bruixes maccarthista, etc.). Aquesta cronicitat probablement ha tingut un efecte de xoc sobre la mentalitat dels negres, tant que al final ho van interioritzar com una maledicció bíblica o fins i tot com el seu destí ineludible. Doncs, si no m’erro, jo diria que els negres afroamericans dels USA no tenen pensadors propis d’una certa talla i amb capacitat d’acció pràcticament fins els anys ’60 del segle XX i això es com aquell que diu fa quatre dies. Cal recordar per exemple que James Brown publica la seva proclama de raça “Say It Loud, I’m Black and I’m Proud” el 1968, just quatre mesos després de l’assassinat de Martin Luther King, o el provocador “To be young, gifted and black” (1969) de la Nina Simone. Es cert que al llarg de la història apareixen alguns pensadors crítics, però no arriben gaire més enllà i, els poders fàctics, fan els possibles i impossibles, per que la seva influència quedi empantanada en sectors molt reduïts i pràcticament sense impacte social, quan no els liquiden amb escarni (et recorda quelcom “Strange fruit” de la Billie Holiday del 1939?). Aquest fet l’analitzaré amb detall més endavant doncs crec que es clau per entendre aquests moviments culturals i sobretot el paper de cohesió que va jugar la música com a substitut d’altres constructes i superestructures. Però com no podia ser d’altre forma en un poble tant desgraciat, que si be va arribar a crear aquest referent cultural propi, fins i tot aquest mateix referent també va ser objecte d’espoli i saqueig, i per què no, banalitzat com la música més simpàtica i divertida del món. En aquest paper de cohesió social que va jugar la música és molt diferent segons si parlem del Blues, dels Negro Spirituals, del Ragtime o del Jazz pròpiament dit. No té res a veure una cosa amb l’altre, no es pot posar tot en el mateix sac. Però pel que fa al Jazz, afirmo rotundament que els prescriptors sempre i des dels seus mateixos inicis, van ser els intel·lectuals blancs, i no ho dic amb sentit racista, si no amb el sentit d’aliens, forànis o senzillament diferents des del punt de vista del seu referent cultural i social, als que estaven creant aquella cultura emergent incomparablement i radicalment diferent a totes les anteriors. Amb això no pretenc desvaloritzar el que tots aquests analistes, historiadors, especialistes i crítics van dir i van fer en pro del jazz, ni molt menys! Tant sols vull dir, que fins els anys ’60 no hi ha negres nord-americans que tinguin un constructe teòric sobre la seva pròpia música. Per tant, el que ens ha arribat a nosaltres de tot aquest moviment cultural al voltant de la música de jazz és el que els intel·lectuals occidentals (en el sentit de cultura blanca occidental i dominant en aquell món) van entendre i divulgar segons el seu gust i els seus criteris i referents de bellesa. Penso que això també ens hauria de fer reflexionar sobre la debilitat de les bases en les que hem construït el concepte de jazz, o els conceptes de jazz, i sobretot de la valoració de la bellesa dels estils i intèrprets de jazz.
Quarta evidència
Una quarta evidència, en relació a la autonomia relativa de les superestructures, en aquest cas d’aquesta superestructura cultural corresponent a la música del poble negre afro-nord-americà. Sense cap mena de dubte hi ha evidències de que les noves expressions musicals genuïnes del poble negre afro-nord-americà, no totes per igual, ni totes juntes, ni totes a la vegada, però com a mínim cadascuna a la seva manera, en el seu àmbit i en el seu moment, han estat factors d’identificació i de cohesió cultural, evidentment no “del poble negre…” amb singular, ni molt menys, però sí de sectors o amplis grups socials d’aquest poble (si més pel seu origen i característiques racials diferenciades). Es evident per exemple, i per citar-ne dos de paradigmàtics: el primer que entorn de la música religiosa s’hi ha mantingut un ampli grup social; i en segon lloc un altre absolutament diferent i sociològicament sense gaires solapaments amb l’anterior que s’ha nucleat al voltant de la música de blues, rhythm & blues, rock & roll, soul i hip hop. Justament no faig ni menció al jazz per que no hem queden tant clars aquests referents en clau USA, en canvi si analitzem el conjunt d’aquestes músiques (blues, gospel i jazz) des d’una certa perspectiva es poden copsar altres senyals identificatives que poder ens ajuden a comprendre millor el que passa més enllà de les modes, els ritmes, els estils i els intèrprets. Concretament trobo molt revelador el impacte que aquesta superestructura musical ha jugat en la construcció d’unes cultures modernes amb capacitat de transformació social en les colònies africanes de la segona meitat del segle XX i especialment de com ha estat percebuda per alguns líders dels moviments emergents d’alliberament nacional que comencen a sorgir després de la WWII a l’Àfrica. Alguns d’aquests dirigents es formen en les metròpolis en entorns intel·lectuals científicament i culturalment avançats, molts d’ells en aquests entorns descobreixen el jazz com a superestructura cultural. Segons el testimoni de més d’un d’ells, el Jazz simbolitzava per ells la música d’un poble que lluitava per la seva llibertat (evidentment aquesta era la imatge que projectava el jazz especialment entre els ambients intel·lectuals africans negres, però també entre els blancs europeus i fins i tot nord-americans, i evidentment tot un altre cosa era la crua realitat com ja hem vist en les anteriors evidències; però sovint lo important no és tant “el que és”, si no “el que pensem que és” o “el que volem que sigui”, i ara no entraré amb el tema filosòfic que planteja la qüestió però queda dit). La identificació amb el anhels d’aquell poble idealitzat era total, però a més a més, la constatació de que aquell poble tenia el seu mateix origen, era part d’ell mateix, i això sí que era objectivament cert. Al cap i a la fi eren els seus germans de raça amb els quals compartien molts gens com ha quedat demostrat científicament. Aquestes evidències encara reforçaven més la identificació amb la seva música que apareixia ennoblida com a símbol de la lluita per la seva pròpia llibertat. Penso que aquesta presa de consciència sobre les característiques d’aquesta música des del punt de vista de les elits africanes és molt important per entendre amb més profunditat tot aquest fenomen intercultural i d’expansió recent.
Alguns d’aquests líders dels moviments revolucionaris africans estableixen relacions amb els intel·lectuals dels nous moviments emergents negres americans (com per exemple: drets civils, black-muslims, black-panters, etc.) i l’esquerre europea, especialment al Regne Unit i a França, on a vegades aquests líders hi són acollits com exiliats polítics. Aquesta relació entre líders dels moviments africans i intel·lectuals americans es re-alimenta a banda i banda, el tema mereix dedicar-hi un post. El contagi d’aquestes formes musicals amb els moviments d’alliberació africans posa en evidència que el jazz com a música genuïnament nord-americana per ells, els africans, és una influència cultural externa i estranya per més paradoxal que sembli tot i l’origen negra africà del jazz i tot i que està influenciant una música negre africana. I a partir d’aquí el redescobriment d’un concepte del llenguatge musical (figures, ritmes, polirritmia, pentatonisme, creació col·lectiva, etc.), funció social de la música, la simbiosi entre música i dansa, instruments originaris de l’Àfrica (com el banjo, instruments de percussió, etc.). Tot plegat és un tema apassionant que posa de relleu les noves relacions interculturals emergents i tot el substrat antropològic.
Alguns d’aquests musics africans es van formar en les escoles de jazz de més prestigi dels USA, bàsicament es van identificar amb el jazz que llavors es feia i van adquirir una formació Hard Bop i Funk, i reporten a la seva cultura aquests nous coneixements com es el cas dels sud-africans Miriam Makeba (1932-2008) i Hugh Masekela (1939), el camerunès Manu Dibango (1933), el nigerià Fela Kuti (1938-1997), la beninesa Angélique Kikjo, etc. La recuperació del jazz a Àfrica està íntimament lligat als moviments democràtics i de recuperació de les tradicions culturals i la música que fan, a diferència del jazz en els països occidentals, es seguida per amplies capes populars en concerts multitudinaris, aquests músics són considerats entre la elit dels seus països on hi juguen un paper cultural destacat no tant sols a nivell musical, i per suposat la seva música no té res a veure amb el d’un entertainer (com van ser rebaixats els musics negres als USA), tot el contrari són la representació més elevada de la seva ànima i els seus sentiments. Es molt interessant analitzar algun d’aquests macroconcerts famosos doncs aporta moltes claus i planteja molts interrogants.
Cinquena evidència
Una cinquena evidència, la darrera per motius cronològics però poder la més important que em condueix a les concluions, és que la situació dels negres afro-americans als USA des del reconeixement dels Drets Civils (1968) va canviar radicalment. Probablement pel jazz aquest canvi va arribar amb molt de retard, però en tot cas la realitat es el que es i no el que voldríem. Per aquesta època certament ja s’havia fet pràcticament tot en el jazz, i no es que estesi’m en una etapa de gran creativitat i efervescència, més aviat tot el contrari, d’altre banda com en els altres àmbits de la creació artística (penso que la creativitat des de fa uns anys ha focalitzat els esforços en la Ciència i la Tecnologia i els canvis tant accelerats encara no ens permeten percebre l’art emergent). Aquests anys coincideixen amb moviments socials i culturals de progrés arreu del món, combinats amb altres d’un gran impacte com la fi de l’Apartheid a Sud-africa (1980), i la caiguda de la URSS (1991) i per tant la via lliure a exercir una hegemonia mundial incontestable per part dels USA. A nivell científic i tecnològic en els darrers cinquanta anys s’han produït canvis que no tenen equivalent amb èpoques anteriors i planteja formes molt diferents de sociabilitzar els coneixements, les arts com una part d’aquests (i tant sols estem en les beceroles d’una nova era (i tant sols estem en les beceroles d’una nova era). A nivell del jazz va haver una corrent de músics socialment compromesos sense precedents a la història dels USA, i tot i que la nòmina es llarga tant sols en mencionaré alguns: Harry Belafonte (1927), Quincy Jones (1933), Nina Simone (1933-2003), Wayne Shorter (1933), Ron Carter (1937), Freddy Hubbard (1938 – 2008), Herbie Hanckok (1940), “Chick” Corea (1941), etc. Aquests nous musics van transvalsar la escena jazzistica, amb encert o no (evidentment des del punt de vista del nostre gust cultural i no el seu per que el desconec). Aquestes noves corrents van intentar recuperar les arrels africanes (com es pot veure és l’altre cara de la moneda de la quarta evidència anteriorment comentada) però també les essències del hot jazz original que havien estat abandonades com la improvisació col·lectiva, la polirítmia, la imitació de la veu humana amb els instruments de vent, la interpretació emocional, el pentatonisme, etc. Durant aquests darrers quaranta anys ha crescut una generació musical negre en unes condicions sense precedents: han tingut accés a una formació d’alt nivell; la música de jazz amb els anys ha generat estructures i s’ha formalitzat, ha acabat construint un Syllabus propi i s’ha diferenciat de les altres músiques; la música de jazz s’ha divulgat tant que ja és hegemònica a nivell mundial i exerceix una influència determinant en totes les altres músiques; hi ha escoles superiors i conservatoris de la música de jazz per arreu del món; però també, i es molt important, hi ha una classe mitja negre, hi ha intel·lectuals negres, crítics negres de música de jazz, etc. Aquests músics han nascut en la era de la imatge audiovisual, primer dominada per la TV i en poc temps amb la incorporació de les TIC per Internet, en la època de la cultura digital, etc. Són fills de l’era del coneixement, de la globalització, de la multi-culturalitat i la interculturalitat. És poden trobar líders negres en tots els dominis: científics, tecnològics, empresarials, culturals, polítics,… En aquestes noves condicions han sorgit músics d’una talla excepcional com Branford Marsalis (1960), Wynton Marsalis (1961), Jesse Davis (1965), Joshua Redman (1969), Eric Reed (1970), Nicholas Payton (1973), Evan Christopher (1974), etc. Aquesta generació de musics s’ha apropiat de nou de tot el patrimoni musical negre, el divulguen i el creen segons els canons més genuïns i ells i el seu entorn són els prescriptors d’aquesta música que ara fan i de la que han heretat. Tots ells són suficientment madurs i ja han aportat obres importants que sens dubte són les fites de la música de jazz d’avui. Aquesta generació de grans músics tenen un coneixement enciclopèdic, sobretot del jazz enregistrat, però no oblidem que també han tingut l’oportunitat de conèixer personalment i musicalment a grans músics de les generacions anteriors, amb els quals han compartit sessions memorables de creació jazzística i per tant amb pres el testimoni. Tots ells dominen tots els estils, i durant la seva trajectòria personal han destacat en més d’un d’ells. Són grans mestres que dominen com ningú la formalitat més refinada de la música moderna però a la vegada han heretat i han mantingut el “secret racial” original, de tal manera que interpreten el jazz emocionalment com feien els seus avantpassats. Creen música des de la víscera que s’adreça a la víscera, com feien els seus avantpassats.
Sovint aquesta corrent de musics de jazz se la cataloga d’eclèctica, amb la qual cosa hi discrepo i explicaré els motius per que penso que servirà per concloure la evidència. En primer lloc, discrepo pel fet de se’ls ha catalogat, o sigui se’ls hi ha penjat una llufa, utilitzant el tradicional recurs fàcil d’etiquetar-los com si fossin coses, fins i tot coses simples. Detesto el costum carpetobetònic de les etiquetes i el nefast ús que n’hem fet al llarg de la història europea plena de desqualificacions, pogroms, excomunions, etc. O sigui, poca broma amb el tema i menys ara en els temps que corren marcats per la superficialitat, la banalització i el mínim esforç. Aquest punyetero vici de cosificar a les persones ens evita el sa exercici de tractar de captar-les holísticament amb tota la seva complexitat tal com són.
En segon lloc penso que és erroni considerar-los com “eclèctics” pel fet de que són capaços d’utilitzar tota mena de referències estilístiques i recursos musicals. Tots els aficionats al jazz recordem que sempre, en totes les èpoques, els grans jazzmen han utilitzat en les seves improvitzacions les referències a coses que han fet altres musics anteriors o col·legues als quals musicalment admiraven, els exemples serien inacabables i molt interessants. D’altre manera no es pot entendre el jazz com a musica col·lectiva. Doncs be, aquesta colla de jazzmen joves certament també ho fa i, a més a més, ho fa seguint aquesta tradició. El que vull afegir es que aquesta forma de fer referències a creacions anteriors ho fan d’una manera especial, tal com toca fer-ho ara i m’explicaré per que considero que aquest aspecte és una connexió rellevant i de gran interès. Aquesta colla de jazzmen joves que, com he dit lideren el procés d’apropiació racial de les seves identitats, considero que estant jugant un paper clau doncs són els mestres del que es coneix com “remix”, o sigui de la “barreja significativa” dels estereotips de la seva herència musical, d’aquesta manera reconstrueixen i consoliden el seu patrimoni cultural. Doncs bé si realment ho fan seguint els esquemes del “remix” (i no de l’eclecticisme), i donat de que el “remix” neix en el pinyol del Hip Hop, està clar que és una forma més de la cultura negre afro-nord-americana. Cal afegir en la descripció de la evidència de que el “remix” és una de les noves formes emergents de la cultura participativa que ha tingut una eclosió mundial a través de les xarxes creades per Internet i que en el nou escenari global, aquests jazzmen exemplifiquen per a la resta de pobles el procés multicultural d’apropiació dels orígens culturals, i per tant la seva aportació en la creació d’un nou model de cultura participativa seran probablement determinants.
Conclusió
En conclusió diria, i que consti que això es collita meva com tot lo anterior, i després de tot el que he dit, sense pretensions de pontificar com hem fet fins ara els fonamentalistes del jazz, que: el jazz, tot ell, conjuntament amb el blues i el gospel, és l’expressió musical genuïna dels negres nord-americans d’origen africà que simbolitza el camí cap a la llibertat d’un poble oprimit. Actualment aquest conjunt de músiques, estils i ritmes, s’ha formalitzat, totes elles es poden preservar i desenvolupar, permeten un aprenentatge estructurat des de qualsevol origen cultural i s’han convertit en àmbits compartits de creació per part de músics d’arreu. És el llenguatge musical hegemònic que impregna pràcticament tots els estils i músiques i constitueix un dels elements més àmpliament difosos i més interculturals del món actual.
Un cop dit, m’he quedat descansat! Visca el Jazz!
Espero que els meus amics de tants anys no es donin per ofesos.
I tú què en penses de tot plegat?
==================================================
PS, em fa molta il·lusió adjuntar els missatges rebut, look!:
==================================================
“Oscar Font wrote (3/7):
Hola Miquel,
He llegit atentament el teu escrit i l’he trobat molt correcte i encertat. No crec que ningú, hores d’ara, es pugui sentir ofès per les evidències històriques que desenvolupes, són fets i no pas entelèquies.
Amb l’Erwyn Seeruton sovint recordem el nostre primer viatge a Nova Orleans durant el Festival de Jazz d’aquella ciutat. Per nosaltres va ser com obrir els ulls a la “realitat”, a una realitat musical que no ens podíem ni imaginar. Des de Barcelona, o més ben dit des de Europa, ens hem preocupat de fer divisions, crear fronteres estilístiques i carregar contra tot allò que no ens ha semblat prou “pur”. Després del viatge a la Crescent City et ben asseguro que tot això va canviar per sempre. Els negres de Nova Orleans són capaços d’expressar-se en qualsevol dels estils jazzístics que coneixem. Recordo improvitzacions en les que el solista (pianista) era capaç de començar com l’Art Tatum, seguir com en Hank Jones, fer mig coro més com en Thelenious Monk i acabar amb un stride furiós tot trencant l’harmonia barrejant Jelly Roll Morton amb l’anomenat Monk. Una veritable HOSTIA musical de la que encara em tremolen les orelles: ACOLLONANT. Que baixi Deu i digui que allò no és jazz!!!
Ja en parlarem de tot plegat…
Oscar Font Cañameras, Músic de Jazz i cronista musical”
Més clar i contundent no es pot ser. Moltes gràcies Oscar per les teves aportacions.
===================================================
“Pedro Inglés wrote (4/07):
Déu n’hi do!!!! Quina currada. L’he llegida amb interès i veritablement mostra una profunda reflexió.
Com que soc dels que creu que l’estat natural de l’univers és el caos, miro d’aportar un granet de sorra per tal d’augmentar la confusió. És una paràbola que he trobat en els evangelis (apòcrifs, naturalment) del filòsof valencià Vicent Liat.
Una abraçada
Pere
“Paràbola del Xic de Benesau
A Benesau hi vivia un xic molt templat i admirat pel cap que tenia, capaç de treure trellat dels assumptes, per més embolicats que foren. Estava una vesprada el xic de Benesau buscant la llum de la veritat a les palpentes enmig de la tenebra quan es va trobar el poeta: “El mirall de la veritat s’esmicolà en origen i cada fragment reflecteix una engruna d’autèntica llum” digué Salvador Espriu.
El Xic de Benesau va quedar estorat. De manera que era inútil cercar la veritat rodona, única i completa, es va dir. Ara cadascú en pot trobar un bocí i creure’s que l’ha trobada tota. Tothom té un poc de veritat però ningú la coneix completa…Quin desastre!
Però no va defallir. No era d’eixos que s’arronsen a la primera dificultat. Es va alçar i va anar a buscar l’essencialista, aquest sí que coneix el camí que mena a la veritat, va dir-se. Però es va trobar el pensador:
─¿Dónde vas? ─li va preguntar Émile Michel Cioran.
─A cercar l’essencialista ─respongué el Xic.
─Pues anda con cuidado ─l’advertí Cioran─ porque el esencialista tiene una mente tan estrecha que en ella no cabe la más mínima duda.
El Xic de Benesau va caure colpejat per la sentència. Tampoc no serviria la visita a l’essencialista. Què fer doncs?
El Xic de Benesau va mirar de trobar tot sol la solució. Es va posar en veu alta a enfilar un reguitzell de raonaments. Encadenava sentències com qui fa morcilles, una darrera l’altra, a quina més enraonada, i quan estava a punt d’enamorar-se del so i la força de les seves pensades va aparèixer Federico Fellini:
“Pues yo creo que si hubiera un poco de silencio, si todos mantuviéramos un poco de silencio… ¡quizá podríamos entender algo!” Va dir-li l’home abans de marxar.
Allò va deixar el Xic de Benesau aclaparat. Què fer? Cap on anar? Quin era el camí correcte? Es va preguntar en silenci.
De colp, una remor suau el va interrompre. Era l’Antonio Machado que a cau d’orella li xiuxiuejava: “Caminante no hay camino, se hace camino al andar”.
El Xic de Benesau es va alçar tímidament i va donar les primeres passes per on mai no havia transitat ningú.”
Pere, molt adient el conte!
=====================================================
Jordi C.Villanova wrote (24/07):
Miquel i amics en el Jazz:
Després d’una lectura atenta de la teva tesi, Miquel, sobre l’estat actual de la música de Jazz i el seu futur, tema que preocupa tots els aficionats i que crec que en el fons és de què va la “cosa”, t’envio les meves reflexions en la mateixa línia.
Pots disposar-ne com vulguis.
Jordi
“It don’t mean a thing if ain’t got that swing”
Per suposat que el Jazz és la música del poble negre nord-americà, així fou des dels orígens vers un llunyà 1917 amb el seu gospel, blues, ragtime, new orleans…però encara que els orígens son clars mentre fou una música folklòrica, no ho és tant en els nostres dies, o sigui : ¿segueix sent-ho?.
El problema per a mi rau en què dins el mode de producció capitalista en el què ens trobem submergits, la música s’ha convertit necessàriament en una Mercaderia: m’explico, mentre el músic/artista està creant art amb la seva música, i donat que no és un ser angèlic i ha de menjar almenys dos cops al dia, el seu art es converteix en Mercaderia, subjecta a les lleis del Mercat. De primer el músic s’autogestionà la seva música, però aviat els promotors s’apropiaren dels millors artistes i passaren a organitzar-lo la “vida”, és a dir a explotar-los sempre que podien.
Fixem-nos que el mot Jazz, d’origen incert però segurament prostibulari, un cop passat l’esclat del Nova Orleans, traspassat a Xicago per problemes econòmics (i no podem oblidar que l’economia és determinant en primera instància), es prostitueix en mans dels mànagers musicals blancs amb aberracions com la d’anomenar en Paul Whiteman rei del Jazz així com el cas d’en B.Goodman que tu menciones.
Com dèiem, La música negra, el Jazz-Mercaderia, en mans dels promotors, gestors, mànagers blancs majoritàriament, per tal de continuar “venent” li canvien el nom i passen a anomenar-la “Swing music” en el període de bogeria bèl·lica de necessitat d’entreteniment ràpid per a les masses embrutides per l’esforç militar. Així en el període conegut com Swing, el Jazz fa ballar tot el mon. Cal no oblidar que fins aquell moment la música de Jazz era bàsicament ballable. Les bandes blanques com les de G.Miller, B.Goodman o T.Dorsey, emprant molts cops arranjadors negres i promocionades a través de la ràdio, es van fer els amos del Mercat, de la música de Jazz.
Un altre moment històric és quan intel·lectuals negres, tant literats com músics, converteixen la música de Jazz en un element superestructural de llur poble i ho fan trencant primer amb el desprestigiat per comercial mot Jazz rebutjant-lo tot dient que el que ells fan és “Música”, Thing, Be-Bop, Cool, el que sigui menys Jazz, mots racials que pretenen desconcertar els blancs aprofitats i explotadors, de manera que no els puguin imitar i paulatinament van trencant una a una amb les característiques, el cànon si volem, del que fins llavors es coneixia com a Jazz acabant per destruir-ne fins la base rítmica amb la Free Music, fins arribar al no-res. (Cal dir, però que la tradició quedà en el Mainstream, fins avui). Aquella música, negra per suposat, havia deixat de ser ballable i malgrat l’èxit entre els intel·lectuals tant americans com europeus, va anar perdent el favor del públic i s’acabà convertint en “verí pel Mercat”. I així fins avui dia en què en una visita meva a Nova York, vaig voler comprovar que s’hi podia trobar del nostre estimat Jazz en les grans botigues dedicades a la música; la meva sorpresa va ser que en cap expositor hi figurava el mot Jazz i que la música de Jazz era acollida, mig amagada sota etiquetes com Blues, Ethnic music, entertainers, Black Music els més agosarats. El Jazz ha deixat d’existir pel gran públic al Mercat del disc dels EEUU i nosaltres hi anem al darrera. A Can Jorba del portal de l’Àngel, el Jazz s’amaga entre els expositors de la Música Clàssica.
El desprestigi del mot als EEUU encara no ha colonitzat Europa on seguim emprant-lo en festivals de Jazz on sota aquest nom s’hi amaguen coses tant dispars com la Bossa-Nova, el Flamenc, Raï, la Fussió, etc, etc. Qualsevol música menys allò que començà cap el 1917 i que en una ràpida evolució d’un centenar d’anys, ha arribat a l’impasse actual on els mànagers que promocionen una música negra com el Hip-ho ni per un moment se’ls ha ocorregut de mencionar-hi el mot Jazz, i en què entitats filantròpiques i modèliques com Amics del Jazz malden per sobreviure.
Jo personalment, en música com en d’altres coses, soc molt intuïtiu i no m’entretinc en analitzar si el que escolto és escrit en base pentatònica, heptatònica, dodecafònica… El que per a mi és important és si m’agrada o no, si ho disfruto o no…!. Evidentment no disfruto amb la música dodecafònica, ni amb la tonal, però tinc la sort que m’agradin “coses” com la Música Clàssica (fins Mahler i Bruckner), la Bossa Nova, i el Jazz entre d’altres: ep! , el que de jove vaig conèixer com a Jazz en les sessions de can Gili i que he continuat estimant fins avui dia, o sigui aquella música que ens fa vibrar, fa moure els peus, fa picar de mans i clicar els dits, aquella música que ens empeny a cridar mots d’aprovació després d’un “solo” ben resolt! i que, es presenti sota el nom que es presenti, per a mi sempre serà el Jazz.
Resumint: m’agraden músics ben actuals com els trompetes Wynton Marsalis (aquell del que crítics “moderns” com V.Ménsua diuen que ha convertit la tradició en un “quiste”), Nicholas Payton (excepte el, per a mi infumable “Into the Blue), Jean Pierre Derouard, pianistes com la primera Diana Krall que ja s’ha “venut” al Mercat fent uns últims discs ben poc interessants, la Madelaine Peyroux en algunes coses, la Diana Reaves quan no es “ven” fent temes nadalencs, la Molly Johnson sobretot en el seu disc “Lucky”, la Robin MaKelle, en Randy Greer també com a cantants, i dels de “casa” el trompeta Pepe Robles, el gran Ignasi Terraza, malgrat les seves vel·leïtats booperes, l’August Tharrats, Ll.Coloma com a pianistes, els conjunts com Tandoori le Noir, la Vella Dixieland, la Locomotora Negra, els Barcelona Swing Serenaders, Amadeu Casas, germans Puertas, entre molts altres. És a dir que m’agrada tota aquesta música que encara fa “trempar”, cosa ben difícil en els temps que corren i en les edats que tenim!
M’és ben igual que interpretin sota l’etiqueta de Jazz, Swing, etc, en una paraula que estiguin sota el paraigua del que ara es coneix, en els ambients intel·lectuals nord-americans com a “Gran Música Negra”…. mot que serà usat, mentre les necessitats del Mercat no necessitin ensorrar-lo, per fer-ne sorgir un altre de més nou, que “vengui” més i així una vegada i una altra fins que un nou mode de producció (desconegut de moment) permeti alliberar la creació artística, de l’actualment imprescindible Mercat.
I acabo “ It don’t mean a thing if ain’t got that swing” i en aquesta frase hi és tot!
Jordi Cunties Villanova
