Et recomano treballar els temes antics, els dels inicis del Jazz, els dels pioners, o si més no, els dels primers enregistraments que ens han arribat del que tothom considera que ja es pot anomenar “Jazz”, o “jass, o “Jaç”, o…
No se si són realment verdaderament “les arrels” de la música de Jazz tot i que soc dels que penso que si mes no una part fonamental d’aquestes “roots” estan profundament lligades a la música de New Orleans. Tots els historiadors i els testimonis dels grans músics que en aquella ciutat van formar-se com a músics de Jazz coincideixen en dir que indiscutiblement a New Orleans es va “inventar” el Jazz en la forma en que va prendre originalment aquesta música. New Orleans a finals dels segle XIX era una ciutat lligada a un port molt important pel tràfic comercial. Hi havia gent de tota mena d’orígens i cultures. Era una ciutat que permanentment estava oferint distracció als visitants i per tant aquesta música festiva que varen inventar-se els músics professionals. Aquesta música es des dels seus orígens el paradigma de “Festa” (Jubilee). Es la música per passar-s’ho be, per oblidar, per gaudir, i tot i els seus sòrdids orígens, innocent, senzilla i directe. Inicialment negres, però molt aviat degut a l’enduriment segregacionista, van predominar els “creoles”. Es per tant una música intercultural que sintetitza un munt de influències musicals d’origen europeu bàsicament que era la música dels creoles (inicialment d’influències francesa, italiana i espanyola, però també anglesa, irlandesa, caribenya, etc.) amb les que cantàvem els negres amb força influència africana. Aquesta forma musical considero que una part important del Jazz. I per suposat amb una claríssima influència del Ragtime que va ser determinant i va configurar pràcticament aquesta nova música emergent: la estructura dels temes, el obstinato rítmic especialment del piano, i moltíssims aspectes que en un altre post en parlaré específicament. D’aquesta barreja del ragtime sobre un jaç de blues neix l’estil New Orleans.
Arrels o no, codi genètic o no, però sí que són els temes sobre els quals es va anar construint la nova música de Jazz. Són temes que ens transporten als “anys vint” i fins i tot molt abans. Sovint eren temes de moda en els Estats Units, en alguns casos procedien de composicions conegudes de la música clàssica però que interpretaven els músics negres a la seva manera (i per suposat sense massa formació musical, sovint d’orella), inicialment era una música adreçada al públic negre (absolutament segregat culturalment). D’alguna manera, de forma conscient o no, aquells músics van aconseguir el que ara diríem “de-construir” aquells temes representatius de la cultura dominant (evidentment de les classes dominants, i més concretament, de la raça blanca dominant a tota nord-amèrica) a la subcultura segregada de la població negre, i això en el sentit més cruel i estricte de la paraula. Aquesta es la qüestió!
Normalment aquells temes primitius tenien estructures musicals complicades, amb canvis de to d’un chorus a un altre, amb llargues introduccions que incloïen els extraordinaris “Verse” que desprès s’han anat perdent i que tenien una estructura musical diferent. Això és un dels llegats del Ragtime.
A part de les fonts musicals d’influència que ja he mencionat, un altre font de procedència d’aquests temes eren els ragtimes que es tocaven en les tavernes i locals semblants, els blues que es cantaven pel carrer o les tavernes de mala mort, els work songs, o els seus equivalents a les presons, les cançons africanes com el hoo-doo, el mojo i poca cosa més. Doncs, en els orígens del Jazz, els Gospel es reservaven per l’oració en els temples, i es tenia molta cura de no “profanar-los” en els tuguris de consum d’alcohol i prostitució. Per cert en algun moment hauríem d’analitzar el paper de les esglésies evangelistes en la cohesió de la societat negra afro-nord-americana i la creació del “gospel” com a música religiosa exclusiva de les comunitats negres que sens dubte va ser fonamental en al formació musical de grans intèrprets de Jazz (les esglèsies van ser l’escola musical de pianistes, bateries, organistes, i per suposat de cantants. Però la seva influència musical arriba més tard i es palès en els arranjaments de les seccions de les big bands de l’època del Swing, desprès amb l’interessant moviment de Soul, o més tard amb el Hard Bop.

Però tornem al estil New Orleans, amb els anys, i especialment amb el predomini del Be-Bop, s’han anat perdent les formes musicals i estructures antigues característiques d’aquests orígens. Eren temes normalment sense pont (“bridge“), molt riques harmònicament, complexes en aquest sentit, però molt simples tècnicament, previsibles i intuïtives musicalment. Els acords, o la forma de fer-los, era limitada i no permetien gaires floritures i calia tocar gairebé sempre sobre les notes de l’acord.(en aquest sentit et remeto a altres apartats del blog a on tracto el tema de les escales, els modus, els acords, etc.). De fet les improvisacions característiques de l’època no eren altre cosa que variacions al voltant del tema, no s’improvisava com més tard sobre l’estructura harmònica que de fet és una aportació de la gent del be-bop o de les corrents Mainstream.
En fi, col·lega, que per oxigenar-se una mica i sortir de l’aclaparador i previsible “32 amb pont” o dels fastidiossos temes “modals” no hi ha com refrescar una mica els records de bon gust dels nostres rebesavis musicals.
La sensació de confusió a que aquestes corrents erràtiques (em refereixo amb tot el carinyo del món al be-bop, al cool-jazz i les “fusions” di tutti colori) ja fa temps que han portat el Jazz i els diversos efectes col·laterals: l’enuig que ens produeix a molts afeccionats que hem tingut la sort d’escoltar el Jazz en majúscules; la manca de referents clars pels afeccionats que han arribat al Jazz per les autopistes dels mitjans de comunicació de masses i sense gaire esperit critic; un empatx musical del virtuosisme narcisista dels musics que dominen el mercat; el arribar a pensar que per no caure en el “entertainer” complaent del negre agraït, cal ser un seriós concertista allunyat de les vísceres de l’auditori i sobretot fent cara de mals amics per que així es dignifica el Jazz.
Per raons de salut cultural es necessita urgentment un règim de sanejament jazzistic. Es més, considero que l’estil New Orleans no és altre cosa que el Jazz genuí, el bressol de totes les noves idees rítmiques i musicals que aporta a la cultura occidental, i que en termes metafòrics considero que l’estil New Orleans és en part com el “codi genètic” de la música de Jazz. Compta: de tota ella! Independentment de si es toca en les formes musicals més primitives dels orígens (que per molt primitives que fossin tenien una gran influència de la música clàssica europea, i per tant, compte amb els col·legues que amb la bona intenció de retornar als orígens és remunten a les versions antigues) o es toca en les formes més evolucionades de mainstream, be-bop, cool o hard-bop (que justament considero que no s’ha fet prou justícia del que han arribat a aportar als fonaments del jazz en termes musicals, de trobar formes, sons, tensions, fins aleshores desconegudes, i més negres que el carbó!).
Com deia en Duke Ellington en relació al swing, no importa el que es fa si no el com es fa, i per tant sempre que es preservi aquest codi genètic que per més que disfressem les formes externes hi ha quelcom que manté un diferencial molt característic.
La temptació de submergir-se en aquestes aigües de les fonts originals, de recuperar una mica la memòria cultural, deu ser tant necessària i enriquidora que un cop beneïda per en Winton Marsalis des de la direcció musical del Lincoln Center, com es deia abans i tot dit en un to absolutament naïf “¡Maricon el último!“… Doncs en aquesta cursa ara de moda per no quedar evidenciat hi trobem consagrats “boppers” com en Jamey Aebersold, que per que no se’m tatxi de sectari recomano vivament (Volum 100 “ST. LOUIS BLUES – DIXIELAND CLASSICS”).
Abans d’aquests boppers conversos ja havien aportat materials realment interessants, d’una qualitat insuperable i incomprensiblement molt desconeguda. Em refereixo a en Doc Cheatham, Buck Clayton, etc. que trobaràs a la Editorial “Music Minus One” o la col·lectió “Vintage Jazz Play Along” de’n “Keith Nichols” i la Hal Leonard. De tot el que he tastat et recomano especialment:
“From Dixie to Swing” (MMO CD 3826) with ‘Doc’ Cheatham, trumpet; Kenny Davern, clarinet & soprano szx, Vic Dickenson, trombone; Dick Wellstood, piano; George Duvivier, bass; Gus Johnson,Jr., drums. Amb el repertori: Second Hand Rose; The Royal Garden Blues; Rose of Washington Square; On the Sunny Side of the Street; I Want a Little Girl; Exactly Like You.
“When Jazz Was Young” (MMO CD 3829) with Bob Wilber, clarinet; Buck Clayton, trumpet; Vic Dickenson, trombone; Bud Freeman, tenor sax; Dick Wellstood, piano; Abdul Malik, bass; Panama Francis, drums. Amb el repertori: Do You Know What it Means to Miss New Orleans; Tin Roof Blues; Keepin’ out of Mischief Now; Wolverine Blues; The Man that Got Away; When the Saints Go Marchin’ in; Basin Street Blues; Chimes Blues; High Society; Milenberg Joys; Wild Man Blues.
Traditional Jazz Series: “Chicago-Style Jam Session” (MMO CD 4218); The Condon Gang: Adventures in New York & Chicago Jazz (MMO CD 4219). Performed by Jon-Erik Kellso, trumpet. Accompaniment : Evan Christopher, clarinet and leader; Mike Pittsley, trombone; Brian Ogilvie, tenor saxophone; Jeff Barnhart, piano; Bill Huntington, guitar; Jim Singleton, bass; Hal Smith, drums. Amb el repertori: Rosetta; ‘Deed I Do; Blues (My Naughty Sweetie Gives to Me); Sugar (That Sugar Baby o’Mine); The Darktown Strutters’ Ball; The Royal Garden Blues; Poor Butterfly; That’s A Plenty
“New Orleans Classics” (MMO CD 3851). Performed by Connie Jones, trumpet. Accompaniment : Tim Laughlin’s New Orleans All-Stars. Amb el repertori: Fidgety Feet; Tin Roof Blues; Royal Garden Blues; Blue Orleans; Dumaine St. Breakdown; Savoy Blues; March of the Uncle Bubbys; Means to Miss New Orleans; Someday You’ll Be Sorry; Bechet, Sidney; Quincy Street Stomp.
“The Isle of Orleans” (MMO CD 4310): Tim Laughlin’s New Orleans All-Stars.Amb el repertori: Magnolia Dance; Restless Heart; Blues for Faz; Suburban St. Parade; It’s My Love Song to You; Gentilly Strut; I Know I’ll See You Again; Crescent City Moon; Isle of Orleans; Monkey Hill .
“Twenty Dixieland Classics” (MMO CD 3824). Performed by John Hoffman; Accompaniment: Dixieland All-Stars: Nat Pierce, piano; Jim Dahl, trombone; Hal McKusick, clarinet; Russ Saunders, bass; Ted Sommer, drums. Amb la colecció de temes: Copenhagen; King Porter Stomp; Do You Know What it Means to Miss New Orleans; Maple Leaf Rag; Milenberg Joys; Sugar Foot Stomp; When the Saints Go Marching In; Your Feet’s too Big; Weary Blues; Why Don’t You Do Right; After You’ve Gone; Basin Street Blues; Bugle Call Rag; Dallas Blues; Farewell Blues; Floatin’ Down to Cotton Town; A Good Man Is Hard to Find; San; Tin Roof Blues; Wolverine Blues.
“Dixieland 10 tradicional songs” (Col·lecció Jazz Play-Along volum 87, Editorial Hal Leonard.): Alexander’s ragtime band; Ballin’ the Jack; Bill Bailey, won’t you please come home; The darktown strutter’s ball; A good man is hard to find; Royal garden blues; That’s a plenty; Tiger rag (Hold that tiger); Toot, toot, tootsie!(Good-bye!); When the saints go marching in.
“The further adventures of Bix Beiderbecke“(MMO, Peter Ecklund). Includes: I’m coming Virginia; China boy; Jazz me blues; Riverboat shuffle; Blue Bix; Way down yonder in New Orleans; Baby Won’t yoy please come home; Sweet sue; Royal garden blues; Singin’ the blues.
Solotracks: “Dixieland” (MMO CD 3899AP) , Michael Garson. Que evidentment no són d’aquest nivell interpretatiu però musicalment interessants.
En un recull d’aquesta mena es del tot imprescindible la referència que hem fet inicialment a “Keith Nichols Vintage Jazz Play Alongs“.
What are Vintage Jazz Play-Alongs? They’re a series of eight CDs, each containing fifteen tunes. The featured tunes were chosen as they’re amongst the most frequently played in the repertoire of 1920′s and 30′s jazz.
How do they differ from other jazz recordings? The melody is stated the first time through (this melody can then be lost by turning down the left channel) and then the band on the recording just provides backing for several choruses. The musician listening to the tape is able to play along, trying out new ideas and improve his improvisation skills.
What line-ups are on the recordings? About half the tracks are played on piano, guitar, double-bass and drums and the others are played on piano, banjo, sousaphone and drums. The musicians are Keith Nichols (piano), Nils Solberg (guitar/banjo), and Richard Pite (sousaphone, double-bass and drums).
Which tunes are on the recordings? For exemple:
Volume 2: Rosetta, ‘Swonderful, St. Louis Blues, Exactly Like You, Bye Bye Blues, I’ve Got A, Feeling I’m Falling, Sweet Sue, Indiana, New Orleans, When You’re Smiling, Isle of Capri, Farewell, Blues, My Blue Heaven, Running Wild, Wrap Your Troubles In Dreams.
Volume 4: Margie, All Of Me, St. James Infirmary, On The Sunny Side Of The Street, Struttin’, With Some Barbecue, You Took Advantage Of Me, Baby Won’t You Please Come Home, Who’s, Sorry Now? Rose Room, Blues My Naughty Sweetie Gives To Me, I Can’t Believe That You’re In, Love With Me, Ja Da, I’m Gonna Sit Right Down And Write Myself A Letter, Do You Know What, It Means To Miss New Orleans, Limehouse Blues.
Who are they aimed at? They are aimed at jazz musicians of all standards who play or wish to play in a Dixie, Trad. or Vintage style. At present there are no other recordings like this on the market. All play along recordings and almost all jazz educational material is aimed at the modern and mainstream jazz-player.
How do you use the recordings? Each CD comes with an insert showing the chord sequences of the tunes. You can play along with or without this guide. All tunes are counted in and you can tune up to the recording at the beginning of each side.
Per treballar dins l’estil New Orleans et proposo una selecció de 14 temes bastants habituals del repertori en versió Band in a Box:
After You’ve Goneafter-youve-gone_ja.MGU
Alexander’s Ragtime Bandalexanders-ragtime-band.MGU
Bill Bailey Won’t You Come Homebill-bailey_ja.MGU
Chicagochicago_ja.MGU
Indianaindiana_ja.MGU
Limehouse Blueslimehouse-blues.MGU
Margiemargie_ja.MGU
Saint James Infirmary st_james_infirmary.MGU
St. Louis Blues saint-louis-blues_ja.MGU
That’s A Plentythats-a-plenty.MGU
The Sheik of Arabysheik_of_araby_ja.MGU
Tiger Ragtiger-rag_ja.MGU
Way Down Yonder in New Orleansway_down_yonder_no.MGU
When The Saints Go Marching Inwhenthesaints.MGU
Permetem comentar una historia interessant al voltant del conegut tema “Milenberg Joys” i la seva relació amb la història de la Ciutat: què devien ser les festes que es celebraven a Milenberg? Millor dit, què era Milenberg?
És tracta del tema composat el 1923 per Paul MARES, Jelly Roll MORTON & Leon RAPPOLO, amb lletra de Walter MELROSE i que fou editat a Chicago per Melrose Bro. Music Co. com es pot veure amb la portada de la primera edició.

La història a la qual faig esment la explica en Jeremy d’Entremont i la titula “Louisiana’s Port Pontchartrain Lighthouse Has Seen it All” tal com la reprodueixo a continuació.
“The origins of Milneburg and its lighthouse reach back to 1776, when Scot Alexander Milne immigrated to New Orleans. Milne had worked in England as a footman, but when he was ordered to powder his naturally red hair, Milne decided it was time to make a new life in a new world. The hardware business Milne started in New Orleans flourished after devastating fires in the city increased the demand for brick. Milne used his fortune to buy land in Bayou St. John and the shores of Lake Pontchartrain, and around 1800 he started the settlement called Milneburg at the junction of the bayou and the lake. Milne and other investors later created the lake’s first artificial harbor at Milneburg, with a wooden pier extending out into the lake. The harbor gained prominence after being connected to the city and the Mississippi River by train in 1831. The Pontchartrain Railroad was America’s first railroad west of the Allegheny Mountains. Its trains were originally powered by horses, soon replaced by steam engines. Legend has it that the train Pontchartrain had a sail on it in case the boilers failed, and that a boxcar served for a time as a mobile jail. With the harbor at Milneburg and the railroad to New Orleans, shipping interests were able to bring goods to and from the city without having to negotiate the swift portion of the Mississippi River below New Orleans. The vessels entered the east end of 42-mile wide Lake Pontchartrain from Mississippi Sound. Goods like lumber, cotton and oysters were exported, while other raw materials and food were imported. Many passengers also came by boat and train, and Milneburg eventually developed into a substantial resort with hotels, restaurants and dance halls filled with people in pursuit of the lake’s natural air conditioning that gave them respite from the city’s summer heat. Later many small wooden cottages were built along the edge of the lake. In the first part of the 20th century, early jazz flourished at Milneburg, with legendary performers like Jelly Roll Morton playing at bandstands and honky-tonks.
A view of the Port Pontchartrain Lighthouse prior to 1880.

In 1832, the investors who created the harbor at Milneburg established the first aid to navigation in the vicinity, a light in a square lantern that was hoisted 50 feet in the air between a pair of supports. In 1836, Port Surveyor John Bingey called for a real lighthouse, pointing out that several vessels and a number of lives had been lost near Milneburg. Congress appropriated funds, and Milneburg had its first true lighthouse established in February 1839, at cost of $4,400. Milneburg has undergone tremendous change. The old railroad, affectionately known as “Smoky Mary,” ceased operation in 1932. The cottages and other old buildings were destroyed by a combination of development and a 1934 fire, and a new bathing beach was created by the WPA along with a bathhouse and lights for night swimming. The keeper’s house and other buildings at the light station were destroyed, leaving the light station alone and located on dry land as the area around it was filled in. The Pontchartrain Beach Amusement Park ceased operation in 1983. Ownership of the lighthouse and surrounding land eventually passed to the University of New Orleans (UNO). The lighthouse is now on the grounds of the Research and Technology Park at their Lakefront Campus. The management of the park envisions a hotel on the grounds in the near future and hopes to incorporate the lighthouse as part of the hotel’s public space. As Bob Walker rightly points out, the Port Pontchartrain Lighthouse “has survived over a century of all kinds of weather and human encroachment. If that little lighthouse could talk, it could tell us some stories about the last hundred plus years.”
Per completar el tema històric crec que es molt interesant la discusió entorn justament de la denominació del tema Milneburg o Milenberg, precisament ara que ja sabem a quin lloc es refereix. Segons Albert Haim (From the doctorjazz website, 1925): “There’s the composer, the publisher, the printer, and people involved in the communication of information who stand between the composer’s intent and the published page. Any of them can make a mistake, or even “correct” what appears to be a misspelling.
The tune was written about a little resort community (Milneburg) on Lake Pontchartrain near New Orleans. [It is now part of New Orleans]. The place was named for Alexander Milne, a Scotsman who came here and got into the hardware business, expanded into real estate, and bought up most of the land on the edge of the lake.
In German, the suffix ‘burg’ denotes a place, whereas a ‘berg’ is a mountain. In New Orleans, (the capital of mispronunciation) the place is pronounced “Millenburg”. I have come to the conclusion that there was a verbal communication that the publisher heard as Milenberg, and that’s how the incorrect title got on to the original publication”.
És una de tantes històries sobre els temes del repertori d’aquest estil i la història de la Ciutat i la seva gent, però també de com aquestes històries eren “traduïdes” des de la cultura del Jazz-Bussiness que se les va fer seves i d’aquesta forma, i amb aquestes modificacions, és com ens van arribar als europeus. Actualment disposem de molts mitjans per reconstruir la història sobre bases més sòlides i crec que val la pena deixar la banal superficialitat per aprofondir en la realitat.
Col·lega, inoculat el codi genètic del Jaç i a disfrutar tant com puguis!