The roots of the Blues & Jazz

La meva admiració per en Jean-Jacques Milteau es immensa, ja ho he comentat en algun altre post d’aquest blog. De la seva ma he descobert molts dels secrets de la Harp Blues (tampoc es que en sàpiga massa!) i a ell li dec moltes estones de felicitat amb aquest petit i portentós instrument.
Des del 2003 que vaig aconseguir una de les seves grans aportacions, hem refereixo a la seva obra “Bastille Blues” editada el 2000 per Carisch-MUSICOM (Distribució Musicom; 25, rue d’Hauteville; 75010-Paris, France), Editions Kapagama / Mister Music. Aquesta obra consisteix en les transcripcions de 14 dels 15 temes que formen el seu àlbum del mateix nom. Es impressionant!. Cal remarcar que l’àlbum original te 15 temes interpretats per ell acompanyat a la guitarra per Manu Galvin, Laurent Vernerey (b), mes un piano i un bateria dels quals desconec el nom. Aquest àlbum  fou enregistrat el 1999 i guardonat amb el Premi Django d’Or 2000 en els Trophées Internationaux du Jazz Album Blues (desgraciadament aquest CD està esgotat i es introbable!). El llibre que comento compté 14 temes, transcrits nota per nota, amb la corresponent tabulatura i un annex amb els acords de guitarra detallats de  cada tema. Complementat el treball si afegeix un CD (del tipus “play-a-long” amb la rítmica original del disc) per poder practicar. És el millor material que conec per aprofundir en la tècnica de la tercera posició (Menor Dòrica), especialment per la diversitat de temes i estils que proposa practicar, les virtuts del material no es queden aquí doncs hi ha temes en Primera posició, en Segona, en harmòniques afinades en tonalitats menors, chromàtica, en fi, de tot i més.  La bondat d’aquest material presentava per mi algunes dificultats. La primera derivada del fet de que mai havia pogut escoltar la versió original d’en Jean Jaques Milteau doncs com he dit el CD es introbable. La segona es que les transcripcions de la línia melòdica no recullen els acords que estant els annexes i no sempre resulta evident l’assemblatge d’una amb l’altre. La tercera es que les transcripcions estan amb armadures que no semblen evidents. La quarta que algunes vegades les tabulatures si be es corresponen a la nota que està transcrita no correspon a la harmònica que es posa com a referència. Per tots aquests motius em vaig veure obligat a aparcar aquesta joia fins que l’amic Jordi Munné, fent d’Indiana Jones quan li ho demanes, et va aconseguir el que em semblava impossible: els enregistraments originals d’en Milteau!. Com li vaig prometre, un cop realitzada la gesta de la troballa, es mereix un monument a la preservació del blues de qualitat i ben fet, i el meu sincer i públic agraïment davant dels aficionats a la harmònica de blues. No sé com li pagarem aquest favor, però no oblidaré mai la seva gesta. Jordi, mil gràcies!

Doncs com deia, a partir d’escoltar atentament les versions originals dels temes que en fa Jean Jaques Milteau de forma magistral, he tingut la clau de volta per sumar a les transcripcions de la línia melòdica amb les graelles d’acords xifrats (probablement hi trobis alguna errada, si les identifiques t’agrairé que m’ho indiquis per corregir-ho), verificar la correspondència de l’harmònica amb la tabulatura, etc. Un cop amb aquest conjunt articulat de línia melòdica i estructura harmònica he pogut transcriure-ho tot plegat  en versions de Band in a Box per poder practicar amb calma i disposar d’exercicis tècnics preparatoris a la emulació del Gran Mestre.
Completar aquestes versions en BiaB és una feinada però penso que val la pena, en primer lloc per mi, però evidentment per compartir amb altres aficionats. Penso que el resultat pot ser molt útil i una oportunitat per disposar d’una excel•lent plataforma d’experimentació de la tècnica en diverses posicions de la Blues Harp però també  i sobretot per redescobrir les extraordinàries potencialitats de la Chrom que en Milteau utilitza de tant en quan magistralment, o que es pot utilitzar en substitució de la diatònica que ell utilitza.
Aquest material, mica en mica l’he anat elaborant fins que durant les vacances d’estiu del 2009 per fi l’he acabat i l’he revisat novament de dalt a baix tots els temes i aquestes versions són les que ara incorporo al blog.
L’àlbum “Bastille Blues” com podràs comprovar és d’un nivell tècnic avançat (en el fraseig, en les figures, en les posicions, en els tempos, en la utilització d’harmòniques poc usuals, etc.) i utilitza diverses posicions de la Harp (recomano la lectura de la crítica que en fa en Laurent Vigouroux). Dit això anem a veure els 14 temes de l’àlbum, i sobretot recorda que aquests materials tant sols són un ajut per estudiar les versions originals d’en Milteau i intentar tocar en cada tema com ell fa. Que els gaudeixis com es mereix i si tens algun suggeriment t’ho agrairem molt tots plegats!:
- “Le Wolf ”
Concert key G; (interludi en C)
Tempo 96;
Estructure:  8 Intro en G; Tema 12 Blues en G + Interludi 8 en C+ Chorus 12 Blues en D
Harp key: C (Mixolidian) per la Introducció i el tema; F (Mixolidian) pel “pont” o Interludi; C (Dorian) pel chorus; Transposition: No cal en el tema en G; -5 half tones en Interludi en C;
Author: Jean Jaques Milteau, M.Y. Kochmann;
Comments:
Tema en homenatge a l’estil de Howling Wolf. Utilitza l’harmònica de C en Mixolidian i Dorian i la de F en Mixolidian. És un excel•lent exercici de fraseig de riffs molt efectius.

- “Boogie Mix”
Concert key E;
Tempo 220;
Estructure:  12 Blues x 11 times+ Ending;
Harp key A; position Mixolidian; Transposition: -3 half tones;
Composer: Jean Jaques Milteau;
Comments:
Es un blues de 12 compassos a ritme frenètic de boogie a l’estil de James Cotton, Dr. Ross o Magic Sam. Es molt interessant per treballar un fraseig swingant sobre riffs variats, l’atac és fonamental. Molt divertit. Et recomano, que si ets exigent amb tu mateix i respectuós amb els que t’escolten, estudiïs el tema a tempos molt mes lents que l’original, et permetrà analitzar i apropiar-te de les filigranes que fa en Milteau i evitar el que acostuma a passar sovint, i es que a tempos alts tot cola (todos los gatos son pardos). A més a més com treballa patrons rítmics molt típics de l’estil Chicago et servirà per improvisar sobre els boogies en general i fer-te el rei del mambo.

- “Réunion”
Concert key Em;
Tempo 90;
Estructure:  56[16AB, 16AB, 8C; 16AB] + 8A x 2, Tag;
Harp key G; position Quarta (VIm); Transposition: +5half tones;
Composer: Jean Jaques Milteau, J. Y. d’Angelo
Comments:
Es un tema per tocar a duet: la veu lead sobre diatònica en G que cal transposar la partitura +5half tones la trobaràs en la pista “Melody” d’aquesta versió Band in a Box; i la segona veu sobre una Chromàtica de 3 octaves amb partitura en to de concert (en la versió original toca Olivier Ker Ourio), la trobaràs en aquesta versió Band in a Box en la pista “Soloist”. A Youtube es pot trobar una interessant interpretació de Paul Lassey& Christelle Berthon (“Réunion”). Es un tema molt adequat per treballar tonalitats poc usuals tant en diatònica com en chromàtica.

- “Au Bellevue I”
Concert key Dm;
Tempo 140;
Estructure:  6 Intro, 12 Blues x 6 times & 8 B x 3 Out 12 blues x 2;
Harp key C; position Dorian; Transposition: NO cal transposar;
Composer: Jean Jaques Milteau, Manu Galvin;
Comments:
Es un tema swingant dins l’estil Little Walter dels Chicago 50’s. El fraseig que proposa el Mestre Milteau és una virgueria. Bon exercici de Pentatònica menor (sobre la escala Dòrica) en aquest cas sobre una diatònica en C.

- “Elegant Luther”
Concert key Bb;
Tempo 100;
Estructure:  10 Intro, Head [16A, 18A', 8B], Solo g [4 C x3], Head & Tag;
Harp key Eb; position Mixolidia, per el tema; F (Mixolidia) pel Pont; Ab (Mixolidia) pel Solo de guitarra; Transposition: -3 half tones (per el tema); -5 half tones (per el Pont “B”); +4 half tones en el Solo de guitarra);
Composer: Jean Jaques Milteau, M.Y. Kochmann;
Comments:
Homenatge a Luther Allison. Utilitza tres diatòniques: Eb (en el tema), F (en el pont) i Ab (en el solo de g). En tots els casos en Mixolidian. En la transcripció publicada les armadures estant en menor (Bbm, Cm i Abm), penso que no es correcte i, mantenint tant les notes com els acords, en aquesta versió BiaB he modificat les armadures a Bb, C i Ab (les transposicions indicades per tocar en Mixolidia d’aquesta forma funcionen correctament).

- “Rue du rendez-vous”
Concert key Em;
Tempo 90;
Estructure:  8 Intro +2times 32ABCB+Out;
Harp key Em, en Primera posició; transposition -4 half tones; Recomanded: Chromàtic Harp in C. Alternative Harp key D; position Dorian; Transposition: -2 half tones;
Composer: Jean Jaques Milteau, I.Vernerey;
Comments:
Com es veu per la estructura és un típic standard de Jazz. En Milteau diu toca amb una diatònica en Em que caldria transposar la partitura en -4 half tones. En la denominació adoptada per Lee Oscar aquesta harp Em en primera posició es coneix comercialment com Bm (que es la seva segona posició). Be en qualsevol cas com que no tinc aquesta harp, la he substituït per una Chromàtica en C (veure a Youtube la interessant interpretació que en fa Paul Lassey) doncs tant els Chord Changes típics d’un standard, com la tonalitat de Em la fan molt adequada. Una substitució natural i molt còmode amb diatònica és una D en Dorian (Tercera posició, transposant -2 half tones) que al cap i a la fi es “la mare” de la Em. També trobo interessant l’exercici de tocar el tema amb una G (en VIm posició, transposant -7half tones) que exigeix un bon domini dels bendings de la primera octava. És una meravella de tema!

- “Sweet 70′s”
Concert key Bbm;
Tempo 93;
Estructure: 32AABA+16CA+32AABA+16AA
Harp key Bbm (First position, transposition +2 half tones pel Head); el chorus de solo amb una harp en Ab (in Dorian, transposition +4 half tones);
Composer: Jean Jaques Milteau, J.Y. d’Angelo
Comments:
Una tonalitat i un fraseig molt adequat per Chromàtica, especialment per solventar el problema d’estalviar-se unes diatòniques en Bbm (o Fm) i Ab tant poc usuals.
En JJ Milteau comenta en la introducció al tema que fa servir una harp en Bbm, si be en la capçalera de la transcripció indica (suposo que erròniament) que és una harp en Ebm i en la tabulatura fa correspondre a un “+4″ (forat 4 bufat) un Bb indicatiu de que es tracta d’una harp en Bb (en el cas d’una Lee Oscar Minor seria una Bbm en Primera posició, que comercialment es coneix com Fm en Second Position). En la transcripció original l’armadura es de Bbm, en canvi en la meva versió en Band in a Box he modificat l’armadura a Bb tot mantenint les notes originals, d’aquesta manera al transposar en el primer chorus de tema tenim la partitura en C (per tocar en primera posició tal com hem vist amb l’harmònica) i en el chorus de solo la partitura la tenim en Dm (per tocar en Dorian).

- “Insouciance”
Concert key Bb (les seccions A del tema); en G (el pont);
Tempo 220;
Estructure: (8A,8A,12B,8A) 3times+8cx2+16AA+Tag;
Harp key Eb en Mixolidian position per les seccions A, transpose -3 half tones; amb Harp C Mixolidian per el pont, NO cal transposar;
Composer: Jean Jaques Milteau, I.Vernerey;
Comments:
A un tempo frenètic en el més pur estil Gipsy-swing (conegut també com “Manuche” o “Sinty”, depenent de quina tribu gitana s’agafi com a referent). El fraseig es pura pirotècnia musical que obliga a exercicis interessants per dominar aquesta tècnica efectista. Es un recurs més, de tota manera, i es una opinió personal, trobo que aquest tipus de fraseig està determinat per la pròpia tecnologia constructiva de l’harmònica diatònica i des d’un punt de vista jazzístic, i fins i tot musical, no aporta coses interessants al patrimoni jazzístic, i seria pràcticament impossible transferir a un altre instrument (trompeta, saxo, piano…). En aquest sentit el fraseig d’un Louis Armstrong o un Charlie Parker, per posar dos extrems, són molt més interessants, cromàticament més rics, i transferibles a altres canvis d’acords. Es tant sols constatar una diferència formal o el tema va més a fons? Em decantaria per la segona hipòtesi.

- “Jurong Bird Park”
Concert key D;
Tempo 96;
Estructure:  4 Intro; Tema 40[AA'BAA'] x 2 times, 4 Coda x 9 times;
Harp key: G (Mixolidian); F Low per un parell de compassos del “pont”; G High per la Coda. Transposition: +5 half tones;
Composer: Jean Jaques Milteau, M.Y. Kochmann;
Comments:
Ritme caribeny imitant el cant dels ocells en un park tropical en la Coda construïda sobre una sèrie de 4 acords que es repeteix 9 vegades ad libitum que per fer-lo més cridaner el toca amb una G High. Es pot prescindir de la harp en FLow doncs tant sols intervé en un compàs per fer un acompanyament i es pot substituir per la G Low.

- “Bastille Blues”
Concert key G;
Tempo 180;
Estructure: 12 Blues x 5 times + 4 Interludi; 12Blues x 4 times & Tag;
Harp key C; position Mixolidia; Transposition: NO necessari;
Composer: Jean Jaques Milteau;
Comments:
Es un tema minimalista tocat amb diatònica i acompanyament de cajon, per tant obliga a una tècnica molt depurada, fraseig net, totalment acústic. Es un homenatge a l’harmonicista De Ford Bailey originari de Nashville amb alguns riffs en l’estil de Blind Lemon Jefferson. Un exercici molt exigent complicat pel tempo alt en que cal interpretar-lo.

- “Au Bellevue II”
Concert key Cm;
Tempo 105;
Estructure: 12 Blues x 5 times;
Harp key Bb; position Dorian; Transposition: +2 half tones;
Composer: Jean Jaques Milteau, M.Y. Kochmann;
Comments:
Segona versió del tema amb el mateix nom d’aquesta col•lecció. En aquest cas amb influències de Little Walter, Chicago ’50. Tema per explorar la Tercera posició. En la transcripció original l’armadura està en Cm, per la versió en Band in a Box l’he modificat a C tot conservant les notes originals, amb aquesta argúcia al transposar +2 half tones per tocar en Dorian sobre una harp Bb és més còmode i llegim la partitura en Dm que es el que correspon.

- “Taj Mahal”
Concert key G;
Tempo 130;
Estructure:  Chorus 8 bars x 3 times & Ending 3 times, Chorus 8 bars x 5 times & Ending 3 times;
Harp key: F Low & F (Dorian). Transposition: +7 half tones;
Composer: Jean Jaques Milteau, M.Y. Kochmann;
Comments:
Atmosfera harmònica india, un bon exercici d’escales Dòriques amb harmònica en F, jugant amb la normal i la Low per abastir més amplitud de registres. La transcripció original està amb l’armadura de Gm, en canvi en la versió en Band in a Box l’he modificat a G per que m’ha semblat que es més adequada respecte la estructura harmònica del tema, ara bé he mantingut el valor de les notes. Aquesta argúcia permet que al transposar l’armadura es queda en D fent molt lògica la lectura de la escala dòrica, la segona menor, corresponent a la “tercera posició”.

- “Chicken”
Concert key Bb;
Tempo 95;
Estructure:  4 Intro, 16A x 5times & More;
Harp key: Eb (Mixolidian); Transposition: -3 half tones;
Composer: Alfred James Ellis, 1969;
Comments:
Tema característic de l’atmosfera funky de Miles Davis amb una harmonia gairebé modal que requereix per tant un fraseig sofisticat sobre la primera i segona octava i tant sols una escapada efectista en la tercera octava durant un compàs. A un tempo mig que obliga a ser expressiu, atac, swingar quan convé, i saber tocar en el break que caracteritza el tema.

- “Ruine babine Blues”
Concert key Gm;
Tempo 137;
Estructure: 12 Blues x 4 times + Tag (4×2)
Harp key C; position Mixolidian; Transposition: NO necessaria;
Composer: Jean Jaques Milteau, M.Y. Kochmann;
Comments:
Inspirat en les sonoritats d’en Slim Harpo i aprofundir en el pinyol de la diatònica, en la seva simplicitat i força expressiva. Es pot tocar boogie a l’estil de John Lee Hooker o Canned Head. Proposa cercar una sonoritat ampla i una interpretació ben “groovy”.

Després de tant de temps de no escriure ni una nota al blog, reprenc l’activitat amb una referència al Sotano Bar Monasterio (Passeig de Isabel II, 4; Barcelona- tocant a “Les 7 portes”). Es un local que es mereix tot un homenatge per la forma senzilla de fer les coses, com sempre! Nostalgia de vells temps, dels locals sordits com el Jamboree, La Cova del Drac, L’Eixample, etc. Temps era temps! Ambient “funky” i aficionats al jazz. La darrera primavera va està a punt de ser tancat pel la estultícia municipal en aplicar normes tant restrictives.
Es fa tota mena de música en directe i entre d’altres activitats els dijous a partir de les 22h15 si fan blues jams dinamitzades per la Societat de Blues de Barcelona (SBB). Els millors músics de blues que hi ha per la ciutat hi passen, el local està ple arrebossar, hi ha un ambient molt agradable, la consumició es baratíssima. De tant en quant si ha d’anar. Carregaras energia.
Llarga vida al Sotano Bar Monasterio i a la música que si fa!
Alguna vegada fins hi tot he pogut participar-hi, com en deixa prova la foto adjunta que li dec a l’entranyable amic Enric Marimon.

L’harmònica és un instrument molt interessant per la interpretació del Jazz tot i que el seu ús ha quedat pràcticament restringit al Blues i, fins i tot, a un tipus determinat de Blues. En d’altres paraules és un instrument marginat.

D’alguna manera l’harmònica ha estat l’instrument solista de les bandes de blues, lògicament, amb pocs mitjans econòmics¨(”el saxo dels pobres“). Podríem dir que en aquestes formacions ha assumit la veu lead, o sigui el paper de la trompeta, el saxo o el violí. En aquest tipus de formacions que feien blues acústic la bateria a voltes era substituïda per un Wash-board (”la bateria dels pobres”). I el banjo, o la guitarra, era l’instrument que aportava la base harmònica, contestava les frases del cantant i aportava la pulsació rítmica. Posteriorment amb els sistemes d’amplificació, especialment els amplificadors sobre-saturats, amb l’harmònica s’emulava a una guitarra elèctrica, són les èpoques heroiques del South Side de Chicago. Per tots aquests motius els grans solistes de l’harmònica recorden a algun d’aquests instruments amb els quals s’han emmirallat.

En els darrers anys, l’harmònica està passant per una època de molta presència especialment en les bandes de blues. Alguns harmonicistes, com en Filisko, han innovat la forma de tocar la diatònica, les fàbriques d’harmòniques han incorporat moltes millores i l’instrument ha evolucionat. Aquest boom de la diatònica ha esquitxat una mica a la cromàtica que també si ha beneficiat, però  la cromàtica aspira a ser un instrument pel Jazz i no acaba de consolidar-se al meu entendre. Aquesta marginació de l’harmònica, la cromàtica, com instrument de Jazz és deguda a les seves limitacions tècniques:

En primer lloc per que té una determinada afinació tècnicament complexe i delicada, que requereix eines especials i que ha de ser realitzada per un especialista expert (com per exemple en l’afinació de pianos). Per tant l’harmònica ha de ser el referent d’afinació de la resta d’instruments de la banda. Els instruments de corda com la guitarra, el baix i els vents són els instruments que amb més facilitat si adapta’n, en canvi els pianos és impossible, la seva afinació es inamovible, per exemple el A a 440 i per tant en aquest tipus de formacions, en l’afinació o mana el piano o l’harmònica. Per tant, si hi ha piano acústic l’harmònica ho te difícil. Els grans solistes fins hi tot porten harmòniques amb diferents afinacions per adaptar-se als pianos, o be abans del concert es soluciona el tema amb l’afinador de piano.

En segon lloc, la seva limitada potencia de so obliga a tocar de forma amplificada (excepte quan es toca blues acústic acompanyat de guitarra acústica). Aquest aspecte la fa inadequada per tocar amb instruments acústics, normalment amb més potència de só com poden ser trompetes, trombons, saxos, etc. Amb aquestes limitacions presenta dificultats insuperables per empastar el seu so amb la resta de la banda. Per tant ha d’actuar de solista.

En tercer lloc, la poca fiabilitat com instrument: doncs es pot desafinar o trencar alguna llengüeta en qualsevol moment (es infreqüent però possible i quan passa no té altre solució que reparar-la. Aquesta manca de fiabilitat obliga a l’instrumentista ha sortir a tocar amb una col·lecció de recanvi d’harmòniques a la butxaca per si un cas.

En quart lloc, la seva senzillesa és tant sols aparent, doncs precisament per obtenir una interpretació acceptable cal desenvolupar els recursos tècnics de l’interpret proporcionalment més que en d’altres instruments aparentment més complicats, com per exemple els saxos o les guitarres. Es tanta la complexitat tècnica per poder obtenir un resultat acceptable que requereix moltes hores de pràctica, domini de trucs, etc.

Tot i aquestes limitacions, l’harmònica tant en la seva versió de diatònica (el tipus conegut com “Marine Band“) com cromàtica es molt interessant per imitar la veu humana, la trompeta, el clarinet, el saxo alt, la guitarra o el violí. Aquest exercici de saber reproduir determinats trets característics d’instruments de vent paradigmàtics en la música de Jazz converteix l’harmònica en un bon banc de recerca per a qualsevol músic de Jazz. Això per una banda, per l’altre, que la seva limitació tècnic- musical la fa excel·lent per “agafar” un parell dels aspectes fonamentals de la música de Jazz: les “Blue Notes” i les “Guide Tones“. Ja en parlarem d’aquest tema per que és un dels que més m’atreu.

En les seccions d’aquest bloc temàtic dedicat a les harmòniques tractaré alguns aspectes de forma sistemàtica seguint el següent esquema:

• tipus d’ harmòniques diatòniques per tocar blues;
• la tècnica basada en les “posicions” en l’harmònica de blues, especialment en la diatònica, però tambè amb la cromàtica;
• el perfeccionament tècnic;
• transcripcions per tocar amb la Harp Blues;
• llocs d’interès en la Xarxa amb materials sobre la Harp Blues;
• la harmònica cromàtica.

Per acabar, una vivència personal que sempre farda una mica. Ara fa sis anys, exactament el 3 de novembre de 2000, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar en directe en Carey Bell (1936-2007) en el “Chicago Blues” al 73 Eighth Ave. de Nova York. La Cua, la meva dona, ens va fer una foto a la sortida mentre amb el meu incomprensible catenglish li devia haver demanat un autograf i probablement li preguntava en relació a alguna argúcia tècnica que em va semblar sentir durant el concert d’aquell vespre.Total, que he parlat amb en Carey Bell i pocs ho poden dir. Clar que ell no s’en devia ni enterar. Desgraciadament en Carey Bell va morir aquest darrer mes de maig de 2007 a Nova York als 70 anys. Fou un gran especialista de la diatònica  i, com els seus Mestres Little Walter i “Shakey” Horton, també de la Chromatica de 4 octaves. Està considerat com un dels grans interprets de l’escola Chicago moderna. Son memorables els seus duets amb en Big Walter Horton.

Precisament l’harmònica chromàtica és un instrument que, des del meu punt de vista, té molt poc a veure amb la diatònica o Blues Harp, especialment en quan a tècnica instrumental i musical. L’harmònica chromàtica es comporta com qualsevol altre instrument melòdic amb escala cromàtica completa, i per tant bastant semblant a una trompeta, un saxo, un clarinet, un violi,… Ja en parlaré algun dia en un nou post per compartir experiències al voltant d’aquest instrument que aprecio tant profundament i li dec tantes estones de benestar. De fet va ser el meu primer “instrument seriós”, que vaig començar a estudiar-lo amb professor en les sales que tenia l’”Harmónica Club Barcelona” al barri de Gràcia de Barcelona, al llavors “carrer Salmeron”, i que liderava el Senyor Latorre amb el seu mètode personal tant peculiar, consistent en un codi de cercles i quadrats blancs i negres i sempre associats a un número. Era un sistema de tabulatura molt primitiu per indicar el forat de l’harmònica, si era bufat o aspirat, i si el botó havia d’estar entrat o no.Encara que sembli mentida, es venien “partitures” de temes amb aquest sistema (recordo “El sitio de Zaragoza” per exemple). Molta caspa, quins temps! Tot això passava bastant abans del “Plan de Estabilización” dels tecnòcrates de l’Opus, dels brasers, dels panallons a les orelles, dels campionats d’harmònica (solistes, trios,…), l’època de Larry Adler, “el vuelo del moscardón”,… Deu ni do el que ha plogut des de llavors! Doncs, lo promès és deute: queda pendent una seriosa digressió al voltant de la cromàtica que tants bons mestres ha donat el nostre petit país i passat l’Ebre en tenim un dels grans: en Antonio Serrano.

Llarga vida a l’harmònica!