The roots of the Blues & Jazz

Big Walter Shakey Horton (1917–1981) és sens dubte el referent més important de l’harmònica de blues. Està considerat com el Mestre de tots els grans harmonicistes més importants de l’estil Chicago. Els més grans d’ells i contemporanis com Little Walter, Carey Bell, James Cotton, Junior Wells, ho han reconegut i li han tingut sempre un gran respecte i admiració. Per tant, per aprendre els fonaments de l’harmònica diatònica cal escoltar, estudiar i emular al gran Shakey Horton, i en aquest sentit els seus enregistraments són un material fonamental. Entre aquests materials destaco especialment el que va fer en Shakey amb en Carey Bell el 1972 i que va estar publicat per Alligator Records (primer editat en format LP i després en CD).

La banda estava formada per:  Big Walter Horton (Harmonica & Vocals), Eddie Taylor (Guitar), Carey Bell (Harmonica & Bass), Joe Harper (Bass), Frank Swan (Drums). Són uns enregistraments prou recents com per disposar de condicions tècniques immillorables i per tant el producte és de gran qualitat sonora. Certament els dos harmonicistes ja eren granadets en aquestes dates però no havien perdut la grappa i capacitat de comunicació. El clima de l’enregistrament és el dels orígens de l’estil Chicago, sedimentat amb els anys transcorreguts, i per tant les interpretacions tenen un toc íntim, seriós, i m’atreveixo a dir, solemne. La gran diferència entre aquests enregistraments i d’altres tant o més bons musicalment, és que en aquest cas es disposa d’un material d’estudi complementari molt poc freqüent: la transcripció de tot el que toquen els dos harmonicistes en cada un dels temes, nota per nota. Aquestes transcripcions realitzades amb un rigor extraordinari són obra d’en David Barrett i van ser publicades per Mel Bay Publications el 1998 amb el mateix nom que el disc “Big Walter Shakey Horton  with Carey Bell“. Es imprescindible obtenir-lo, val la pena.
Desconeixia aquests materials fins que el meu amic Jordi Munné me las va facilitar. Aquests enregistraments que ja coneixia de memòria, que els havia escoltat un munt de vegades tractant d’imitar “d’orella” el que feia l’un o l’altre, que no és gens fàcil. Doncs be, de cop i volta, amb aquestes transcripcions vaig prendre consciència del gran ajut que podia representar per a qualsevol aficionat a l’harmònica. Aquests materials són transcripcions nota per nota de les interpretacions i en David Barret facilita la transcripció sobre partitura, indica el to de concert del tema, amb quina harmònica toquen i amb quina posició, afegeix la tabulatura amb el forat corresponent de cada nota, i finalment aporta els acords. És una aportació molt important. M’ha semblat que puc contribuir a l’estudi aprofundit d’aquestes onze interpretacions magistrals versionant les transcripcions en arxius Band in a Box (BiaB), que són més didàctics que les partitures, sobretot pels que no tenim una sólida formació musical, doncs permeten sentir el que està passant a nivell musical, es pot silenciar un dels dos harmonicistes per tal d’estudiar per separat el que cada un fa (el fet d’estudiar-los per separat es molt important), i, si convé reduir el tempo de les interpretacions per aprendre les tècniques i assegurar emular el fraseig que realment fan ajuntant-lo al nivell de competència de cadascú. En aquests arxius BiaB que adjunto a continuació hi trobaràs, en els temes que toquen en duet, en Shakey Horton en la partitura corresponent a “Melody” i en Carey Bell en la partitura de “Soloist”. Anem a veure cada un dels temes:

- “Have A Good Time”
Concert key G; Tempo: 155; Estructure: 12 Blues x 12 times;
Harp key C; position Mixolidian; Transposition: No necessaria;
Composer: Walter Horton,
Comments:
el tema recorda a “Juke”, alterna chorus amb vocals breaktime sobre els 4 primers compassos del chorus; especialment interessants els chorus 3 i 7.

- “Christine”
Concert key G; Tempo: 76; Estructure: 4 Intro, 12 Blues x 6 times;
Harp key C; position Mixolidian; Transposition: No necessaria;
Composer: Walter Horton,
Comments:
chorus vocals; destacaria els chorus instrumentals 1, 3 i 6 on treballa els bendings de la octava greu en tempo lent que exigeixen una afinació temperada.

- “Lovin my baby”
Concert key E; Tempo: 130; Estructure:  12 Blues x 7 times;
Harp key A; position Mixolidian; Transposition: +3 half tones;
Composer: Walter Horton,
Comments:
Instrumental tocat en duet. Shuffle típicament Chicago, és una obra mestre de cap a peus.

- “Little Boy Blue”
Concert key F; Tempo: 60; Estructure:  4 Intro, 12 Blues x 4 times;
Harp key Bb; position Mixolidian; Transposition: +2 half tones;
Composer: Robert Lockwood, Jr.,
Comments:
Chorus vocals de Shakey Horton amb fills de Carey Bell. Els solos instrumentals són de Shakey. És un bon estudi dels bendings de l’octava greu en tempo lent.

- “Can’t Hold Out Mouch Longer”
Concert key E; Tempo: 70; Estructure:  12 Blues x 4 times;
Harp key ; position Mixolidian; Transposition: +3 half tones;
Composer: “Little Walter” Marion Jacobs, 1970;
Comments:
Es un tema vocal i solos instrumentals de Shakey Horton i acompanyaments de Carey Bell que llastimosament no estan transcrits per en David Barret.

- “Under The Sun”
Concert key G; Tempo 56; Estructure:  4 Intro, 12 Blues x 4 times, Fade ending;
Harp key C Low; position Mixolidian; Transposition: NO necessaria;
Composer: Walter Horton,
Comments:
Instrumental de Shakey Horton. Crea un clima blues profund (Indigo?), dramàtic, molt adequat a les difícultats tècniques de les octaves greus de la C Low. Es una de les obres mestres.

- “Tell Me Baby”
Concert key E; Tempo 60; Estructure:  4 Intro, 12 Blues x 4 times;
Harp key A; position Mixolidian; Transposition: +3 half tones;
Composer: Walter Horton,
Comments:
Tema vocal amb acompanyament d’ell mateix. El solo instrumental del 3r chorus es magistral per exercitar els bendings de la octava greu.

- “Have Mercy”
Concert key D; Tempo 140; Estructure 10 Intro, 12 Blues x 9 times;
Crhomatic Harp ; position Dorian; Transposition: No necessaria
Composer: Walter Horton,
Comments:
Instrumental tocat en duet. Es una masterclass de chromatica en 3ra posició (Dorian) que facilita tècnicament l’ús de la D pentatònica menor molt més blues que la usual Mixolidia (Segona posició). Utilitzen totes les octaves de la chromàtica destacant els contrastos entre les dues harmòniques, en un diàleg permanent que van alternant la veu lead segons els chorus. També es pot tocar amb una diatònica en C en 3ra posició (Dorian) però no té el mateix encant.

- “That Ain’t It”
Concert key E; Tempo 120; Estructure 4 Intro, 12 Blues x 6 times;
Harp key A; position Mixolidian; Transposition +3 half tones;
Composer: James A. Lane,
Comments:
Tema vocal amb acompanyament d’ell mateix i solos instrumentals molt efectius basats en riffs rítmics potents.

- “Temptation Blues”
Concert key E; Tempo 74; Estructure:  4 Intro, 12 Blues x 5 times;
Harp key A; position Mixolidian; Transposition +3 half tones;
Composer: Walter Horton,
Comments:
Instrumental en duet. Masterclass de tocar en duet amb harmòniques diatòniques: riffs, liks, fills, atac, só, complementarietat, bendings. Es per aprendre de memòria.

- “Trouble In Mind”
Concert key A; Tempo 64; Estructure 12 Verse, 8 Blues x 8 times;
Harp key A; position Primera;
Composer: Richard M. Jones.
En aquest cas la transcripció detallada dels acords és de Peter Simms.
Comments:
És un dels blues més emblemàtics del patrimoni cultural genuí de la cultura negre afro-nort-americana. Justament té una estructura de 8 compassos per chorus, bastant frequent en els orígens dels blues. És un tema vocal amb acompanyaments d’ell mateix i amb solos instrumentals. La introducció del Verse posa la pell de gallina i ja crea el clima pel primer chorus instrumental i la resta. Cal destacar que toca en Primera posició justament per utilitzar la potència de la tercera octava aguda que en fa una exhibició magistral d’expressió i contrast amb la octava greu quan li convé. El 6é chorus és una meravella de drive basat en riffs molt rítmics. Cal estudiar fins tocar de memòria emulant tant com es pugui la tècnica però sobretot la expressió. Es una de les obres mestres de diatònica en primera posició. Val la pena escoltar la línia harmònica d’acompanyament transcrita fins el detall per en Peter Simms.

En sembla interessant incloure a continuació la resenya de’n Big Walter “Shakey” Horton que en fa Michael Erlewine

BORN: April 6, 1917, Horn Lake, MS. DIED: December 8, 1981, Chicago, IL
Big Walter “Shakey” Horton is one of the all-time great blues harp (harmonica) players. Along with Little Walter, Horton defined modern amplified Chicago-style harmonica. There is no harp player (and that includes Little Walter) with Horton’s big tone and spacious sense of time. Horton (who is said to have been somewhat shy) was not a natural group leader and therefore has produced few solo albums. His best work is as a sideman; his backup harmonica and virtuoso harp solos have graced many great Chicago blues recordings — turning an otherwise good cut into a dynamite jam.
Walter was the master of the single note and his characteristic walking bass line (usually with a deep tone and selection of notes that is unsurpassed) is instantly recognizable. As an accompanist, he had few equals. His backup harp was always unobtrusive yet bright and fresh — enhancing whatever else is going on. Give Big Walter a chance to solo and you were in for some of the most tasteful lines Chicago-style harp has ever produced. He made a specialty of playing entire tunes (often in blues style) on the harmonica (“La Cucaracha,” “Careless Love,” “I Almost Lost My Mind,” etc). This might sound trite, but give them a listen. You’ll see.

As for harmonicas, he used Hohner’s Marine Band. He was just as comfortable playing first position (A harp in the key of A) as with the more standard cross harp (D harp in the key of A). He did not do much with chromatic harmonicas. Although Big Walter could play in the style of other harp players (and was often asked to do so), he has no credible imitators. He is one of a kind.
Walter Horton was born in Horn Lake, MS (April 6, 1917), but his mother soon moved to Memphis where Walter taught himself how to play the harmonica at five years of age. He later learned more about his instrument by working with harp players Will Shade and Hammie Nixon.
In the late ’20s, he performed and recorded with the Memphis Jug Band (1927) and generally worked the Southern dance and juke-joint circuit as well as Memphis street corners. Horton moved to Chicago in the late ’40s, but was often to be found back in Memphis for recording dates with Sun and Modern/RPM labels. He claimed to be blowing amplified harp as early as 1940, which would make him the first. Johnny Shines recalls that Sonny Boy Williamson (Rice Miller) used to come to Walter for lessons. He also says that he used the name “Little Walter” before the Little Walter Jacobs did, but gave it up to Jacobs. Jacobs acknowledges that he “ran” with Big Walter in Memphis during the 1940s. Horton later called himself “Big Walter” to distinguish himself. The term “Shakey” came from the way he moved his head while playing.
He recorded four sides in 1951 for the Modern/RPM label under the name “Mumbles,” but was not fond of that moniker. It was not until 1953 that he really left Memphis and relocated to Chicago to work as a sideman with his friend Eddie Taylor. He soon joined the Muddy Waters band (replacing Junior Wells, who had been drafted into the military) and played with Muddy for about a year.
Over the next few years, Horton worked with Chicago blues artists such as Johnny Shines, Jimmy Rogers, and Otis Rush — both in the Chicago blues clubs and at record studios. He recorded with Chess, Cobra, and States throughout the 1950s. During the 1960s, Horton continued to work with Jimmy Rogers, Shines, Tampa Red, Big Mama Thornton, Robert Nighthawk, Johnny Young, and Howlin’ Wolf. In the 1970s, Walter was active in the blues clubs, in recording studios, and also began to appear at blues and folk festivals — primarily with Willie Dixon’s Blues All-Stars. He died in Chicago on Dec. 8, 1981, and was inducted into the Blues Foundation’s Hall of Fame in 1982.
While his early acoustic recordings in Memphis (1951-1954) are excellent, it is the recordings from the late ’50s and mid-’60s that are unrivaled. When Horton’s music is discussed in print, often the reference is to his later albums on Blind Pig (Can’t Keep Lovin’ You and Fine Cuts) and Alligator (Big Walter Horton with Carey Bell). I don’t want to take anything away from these albums, but this is not what has made Walter a legend. Here is what has:
The recording of “Easy” with guitarist Jimmy DeBerry (recorded by Sam Phillips of Sun Records in the early ’50s) is a striking harp instrumental that remains unrivaled for sheer power. For a superb example of Big Walter playing behind Muddy Waters (and soloing), try the cut “Mad Love (I Want You to Love Me)” that was recorded in 1953. Walter also plays on the classic Jimmy Rogers tune “Walking by Myself”, on the Otis Rush tune “I Can’t Quit You Baby”, and many others. Also hear great Walter on the Flyright album, Johnny Shines & Robert Lockwood, Joe Hill Louis: The Be-bop Boy on Bear Family, Memphis Harmonica 1951- 1954 on Sun, and The Blues Came Down from Memphis on Charly. This last album contains the incredible instrumental, “Easy.”
Walter’s singing is seldom mentioned except in an apologetic way. This is something I have never understood. I love to hear Walter sing and his singing style has all the elements of his harp playing, in particular, sincerity and (above all) humor. Make a point to listen to some Big Walter songs like “Need My Baby,” “Everybody’s Fishin’, “and “Have a Good Time.” They are priceless. His original recording of “Hard Hearted Woman” on the album Chicago Blues — the Early Fifties (Blues Classics) never fails to raise the hair on the back of my neck. His hard-to-find first album for Chess, The Soul of Blues Harmonica, is also worth a listen, although not definitive.
But if you want to hear Walter at his best, pick up the Vanguard CD Chicago/The Blues/Today!, Volume 3 and listen to the music Walter lays down. Both as backup harp and in solos, this is not only classic Big Walter, but Chicago blues at its finest — not to be missed. The music on this album is incredible — Horton’s contrapuntal backup harp seems to float in the background, loping along, always stretching and opening up the time. And Horton’s taste in notes and depth of tone is unparalleled in the history of amplified Chicago-style harmonica. As Willie Dixon says, “Big Walter is the best harmonica player I ever heard.” I agree. He was the man.
(Biography courtesy of All Music Guide to the Blues – Paperback – 658 pages 2nd edition (1999) Miller Freeman Books; ISBN: 0879305487 – the most comprehensive guide to great blues recordings money can buy. The online version of the All Music Guides may be found at www.allmusic.com )

Aquesta secció del blog va dedicada a analitzar els Grans Mestres de l’harmònica de blues, i per tant el que han fet amb les diatòniques com amb la cromàtica. Els materials que hi trobaràs són transcripcions d’interpretacions enregistrades i per tant podem aplicar una estratègia d’emulació: escoltar la versió original, estudiar la transcripció i finalment intentar tocar a duo amb el Master.
Com ja es habitual en aquest blog les transcripcions estant realitzades amb l’aplicació Band in a Box.
Les següents transcripcions estant extretes de l’excel•lent treball d’en David McKELVY publicat amb el títol “Blues Harmonica”:
Transcripció d’un solo de Jimmy Reed : Off The Wall ( jr_off-the-wall.MGU ; tempo 160; key G, Harp: Cross C).
Transcripcions de Little Walter:
•    Back Track (lw_back-track.MGU; tempo 160; Key F; Harp: Cross Bb) ;
•    Blues with a Feeling (lw_blues-with-a-feeling.MGU; tempo 80; Key 80; Harp: Cross D) ;
•    Can’t Hold Out Much Longer (lw_cant-hold-out-much-longer.MGU; tempo 66; key: G; Cross C);
•    Juke (lw_juke.MGU; tempo 142; key E; Harp: Cross A);
•    Mean Old World ( lw_mean-old-world.MGU; tempo 70; key Dm; Harp: Cross Bb).
Transcripció d’un solo de Sonny Boy Williamson: I Don’t Know ( sb_i-dont-know.MGU; tempo 120; Key Dm; Harp C in Dorian or 3rd position).
En la mesura de que disposi de més materials de base que m’ho permetin, aniré afegint d’altres joies dels Grans Mestres, o sigui que qualsevol referència, suggeriment o aportació serà molt ben rebuda.

15/01/2011, recomanat per en Maurici Morera al Facebook no me’n put està d’incloure aquest extraordinari “Slow Blues” de James Cotton tocant blues en E sobre una harmònica diatònica en A. És una master class de tècnica d’harmònica acústica mostra molt clara de so, expressió, atac, swing, i sobretot de mestratge del Blues, des del primer compàs t’instal·la en un clima dramàtic, de dolor profund,… Quin gran mestre!

Un altre gran mestre: quin feeling!

Una Masterclass del minimalisme expressiu amb la primera octava que destaca el “Bob Corritore Blues Newsletter” del 18/04/2012 (Please enjoy this video of Rice Miller AKA Sonny Boy Williamson II singing and playing harmonica “Bye Bye Bird” with all sorts of wonderful rhythmic effects! This clip was filmed in the UK in 1964 as part of the American Folk Blues Festival):

Alguns llocs de la Xarxa de visita obligada

Per si t’és útil et facilito alguns llocs de la Xarxa que podràs ampliar el teu coneixement sobre les harmòniques en general i les de Blues en particular:
- Harp lessons by: Dave Gage’s.

- Excel·lent “Cours d’harmonica“, de’n Paul Lassey.

- Juke And Other Blues Harp Classics. Transcribed by Glenn Weiser.

- Jack’s Harmonica Page; Jim’s Giant Harmonica Songbook.

- Harp On! By G. Chromatic Harmonica Reference.

- Informació crítica sobre les prestacions de les harmòniques a “Harmonica Store“.

- La pàgina de’n Josep Farré, un entusiasta català de l’harmònica diatònica.

En relació a la tècnica de bending.

Actualment a la Xarxa es poden trobar gran quantitat de materials didàctics oberts fets per grans especialistes que poden complementar-ne d’altres editats de forma convencional. Algunes d’aquestes joies me les he trobat per casualitat cercant per la Xarxa i, sense pretensions de fer cap revelació les relacionaré a continuació per si et poden ajudar a aclarir alguns conceptes i millorar en aspectes tècnics bàsics.

Vagi per endavant que des del meu punt de vista musical, la tècnica instrumental és fonamental per que l’instrument no sigui una barrera o un inhibidor de les nostres idees musicals, doncs lo important considero que és la creació i la comunicació amb els altres (els col·legues amb els que estem tocant i el públic que ens escolta, balla, s’emociona, etc.). Aquest comentari no el faig gratuïtament doncs amb els anys de tocar per aquests mons de deu m’he trobat amb grans músics que tot i que subscriurien el que acabo de dir, en la realitat tenen un enfocament tecnocèntric de tal forma que es dediquen obsessivament a millorar la tècnica instrumental i en canvi abandonen, o deixen en un segon pla, el contingut musical, l’estudi del patrimoni musical, etc. Són màquines perfectes de reproduir (só, fraseig, tessitures, precisió,…) però màquines molt aburrides, poc emotives, musicalment incultes i poc interessants a nivell cultural, emocional i musicalment. Posats a triar, encara que tampoc cal arribar a aquests extrems, preferiria un discurs musical carregat d’emocions, creatiu i ben fonamentat encara que tècnicament fos d’estar per casa per la senzillesa (un bon exemple son els solos de grans harmonicistes com Sonny Boy Williamson II -Rice Miller). Faig aquest comentari crític general però amb especial atenció a la petita harmònica diatònica per que tot i la seva aparença d’instrument tant simple i limitat, en els darrers anys s’ha convertit en un banc d’experimentacions i grans avenços tècnics justament per suplir amb virgueries el que l’instrument inicialment no te, i el que semblava un instrument per començar a tocar alguna cançoneta i introduïr-se en el món de la música s’ha convertit en un dels instruments amb més dificultats tècniques. Avui en dia tocar l’harmònica diatònica és tot un exhibicionisme tecnocèntric enfarfagador on qualsevol ha de presumir ostentosament de bendings, overbendings, overdrawings, overblowings, tongue-blocking, etc. Sembla que l’objectiu és fer coses impossibles, com més exclusives, inverosimils i gratuites millor. Com en tot cal trobar un equilibri i saber què ens aporta el domini tècnic per tal d’expressar el que volem i no el contrari.

Després de la reflexió sobre el lloc de la tècnica instrumental en la interpretació i la creació musical, anem a les referències comentades. Una de les tècniques bàsiques és la qüestió de la obtenció de notes forçades per completar algunes escales musicals. És el que es coneix amb el nom de “bending” et recomano Musician’s Web Store i  Harmonica Club. En els dos casos es tracta d’exposicions magistrals, molt didàctiques amb exemples pràctics. Bending Tips . Note Bending for Harmonica. BENDING NOTES WITH A HARMONICA . Técnica de bending .

En relació als procediments i les tècniques per afinar harmòniques:

- Richard Sleigh “How to Tune a Harmonica”: Lesson 1 ; Lesson 1.2 ; Lesson 2

- Tuning a Harmonica. Simon Wallace from porterdavis shows how to tune a harmonica (durada 1 mn);

- Tuning a harmonica reed 101 (durada 3mn40sec);

- Reedbuster and www.bluestime.it present a short tutorial on how diatonic harmonica can be tuned. Gianni Massarutto is the technician involved. Gianandrea Pasquinelli is the project coordinator. (durada 1mn53sec);
- How To Lower Pitch in Draw Hole 3 (Harp Tuning)HARMONICA TUNING: How to adjust your harmonica to get a minor tuning in the lower register. Harmonica is in the key of A.(durada 8mn40 sec)
- ¿Cómo se afina una armónica?; Un repas del que hem vist i ens han explicat els videos anteriors, ara amb un text prou clar.
- Harmonica Tuning. Tuning by Mike Easton. Altres aspectes i eines per afinar.

Per l’afinació es imprescindible un afinador cromàtic. Et recomano especialment: Chromatic Tuner Digital Wind Instrument Yamaha TD1. A tuner specifically designed for wind instruments!No larger than a cassette tape, it offers supremely accurate automatic tuning, an easy-to-read display with bright indicator lights, and a transposition function for all of the common keys of wind instruments (C, Bb, Eb, and F), making tuning much easier, auto tuning selects the note closest to the tone for fast tuning, note Setting Range: A0 – C8. Standard Pitch Setting Range: A4=438 Hz

Els llocs de Institucions de referència en l’àmbit de l’harmònica:

- Una de les entitats de referència a nivell mundial es la National Harmonica League (NHL) que publica un Magazine i organitza anualment a la tardor un Harmonica Festival a Bristol, UK.
- Society for the Preservation and Advancement of the Harmonica (SPAH)

- Harmonica Spain

- Planet Harmonica

A continuació una col·lecció de solos de Paul Lassey penjats a Youtube sobre standards de Jazz:

“All of me“, by Paul Lassey (key Bb; harp Bb in First Position o en IM; perfecte per Chrom; també es pot tocar amb Eb in V7; difícil amb Ab in IIm). Fraseig molt imaginatiu.

“St Louis Blues”, Tribute to JJ Milteau, by Paul Lassey (key G; Harp C in V7)

“La Cucaracha“, by Paul Lassey (Key G; Harp in C / in V7; molt còmode amb G in IM; perfecte amb Chrom; difícil amb F in IIm; complicat amb Eb in IIIm-phrygien). Tema molt divertit.

“St James Infirmary”, by Paul Lassey (key Bm; Harp A / Doric IIm). Un clàssic en to menor originalment.

“Blue Monk“, by Paul Lassey, (Harp Bb). Un blues modern de Thelonius Monk molt interessant pel frasseig.

“Worksong”, by Paul Lassey. Un altre blues modern del cornetista Nat Adderley.

“Softly and Tenderly”, by Paul Lassey, (Harp B)

“Bluegrass” (New Orleans), by Paul Lassey,  Key C, Harp in F)

Llos de “Mestres” de les harmòniques:

- Steve Baker
- Jean-Jaques Milteau
- Jean Jacques Milteau en concert au Divan du Monde (Paris)
- Concert de Jean-Jacques Milteau à l’église de Biot (06)
- “Jack The Man” by J.J. Milteau, Demi Evans & Manu Galvin (from the album “Fragile”)
- Jean Jacques Milteau – Video 1 extraido del documental sobre Jean Jacques Milteau, titulado: “Joeur de Blues,souffleur de reve”
- Jean Jaques Milteau – Video 3
- Jean Jacques Milteau – Video 4
- Jean Jacques Milteau: con 2 harps
- Antonio Serrano
- Jean Toots Thielemans
- Joe Filisko
- PT Gazell
- Brendan Power
- Jelly Roll Johnson
- David Barret’s Harmonica Masterclass Company

Gràcies a l’amic Jordi Munné he descobert un filò impressionant que passo a proposar-te per compartir. Es lo millor de lo millor:
- Big Walter “Shakey” Horton – Shakey’s Blues (1965)

Walter Horton Jamming with Johnny Shines and Honeyboy Edwards

- Big Walter Horton & Ronnie Earl

- “That Aint It & Down Yonder”(1980)

- Big Walter Horton & Ronnie Earl – Walter’s Shuffle

- American Folk Blues Festival with Big Mama Thornton, John Lee Hooker, Big Walter Horton & Dr Ross:

- George “Harmonica” Smith – “Juke”

- American Folk Blues Festival 1983 feat. Carey Bell

- CAREY BELL: Blues great Carey Bell featuring the King Bees live at Chans in R.I.

- Carey Bell blues harmonica at the zoo bar lincoln, ne

- Billy BANCH: amb els “The Sons of Blues (SOB)” una extraordinària interpretació de “Juke Jam” en el American Folk Blues Festival, Berlin 1982 (Lurrie Bell & Elisha Murray (g), J. W. Williams (b), Mose Rutues (dm):

un interpretació de “Kansas City” al Festival Jazz & Blues de San Remo, 2002:

Blues Jam al The Frequency amb el “Chicago Blues Tuesdays” (A.J. Love & Don Rembert (g), Bruce Alford (b), Joey B. Banks (dm)) amb diversos temes d’interès (3/02/2009):

- Master-Class by Adam Gussov: Modern Blues Harmonica – 10 principles (Gussow.092)

-Lee Oskar – Another Time & Place

- Lee Oskar and the original members of the group called “WAR

- Lee Oskar played a wicked set at the Harmonica Blowout August 21, 2006 in Toronto

Les “Posicions” en la Blues Harp

L’harmònica de Blues no està considerada com un instrument transpositor però realment ho és. M’explicaré, de fet tots els Mestres i manuals d’harmònica proposen que s’agafi sempre com a referència una harmònica afinada en C que es toca en les diverses posicions (que en termes musicals ja he aclarit que es corresponen a modes o escales), si l’harmònica es d’escala Major, es pot tocar per exemple en: “Firts position” en to Major (jònic o de primer grau); “Cross harp” o “Second position” en to dominant (Mixolidi o de cinquè grau); “Third position” en to menor (dòric o de segon grau); “Fourth position” en to menor natural (eòlic o de sisè grau). Per completar aquestes combinacions veure la taula adjunta amb totes les tonalitats majors de Harp Blues que es fabriquen (o sigui 18 tonalitats diferents, des de la D Low fins a la G High).
Els dos esquemes següents estan fets a partir de les completes instruccions tècniques d’una harmònica Lee Oscar de Tombo, però amb alguns additaments de collida pròpia. Penso que la taula és fàcil de comprendre, és el recurs que acostumen a utilitzar els harmonicistes per deduir en quina tonalitat i posició han de tocar l’harmònica per aconseguir un determinat resultat musical i afinar amb la resta de la banda.

Tornem al tema central d’aquest capítol: el de les “posicions”. De fet és tracta d’un terme “argot” propi dels harmonicistes de diatònica i que amb el temps he constatat que es basa en el “Cicle de Cinquenes”. Com he dit, es pren sempre com a punt de referència una harmònica diatònica afinada en C (i per suposat en escala Major de primer grau o Iònica). Identificarem les 7 notes de la escala major (C,D,E,F,G,A i B) en el lloc que li correspon en el Cicle de Cinquenes (aquestes notes les destaco amb un color per diferenciar-les de la resta de notes del Cicle (mes endavant comprendràs el per què d’aquesta argúcia didàctica). De moment he indicat al costat de cada nota de la escala de C quina “posició” li correspon, però aquest és el tema que parlarem.

Penso que en aquest raonament et pot ser d’interès tenir en compte la tabulatura de totes les afinacions majors de les harmòniques diatòniques que aporta en Mox Gowland en la seva publicació “Masterclass Harmonica blues. Volum 1. Initiation” que he publicat en el post dedicat a les tabulatures de les harmòniques diatòniques.

Per completar aquesta visió de les notes d’una escala major sobre el Cicle de Cinquenes, adjunto una taula guia que va be portar a sobre per anar per aquests mons en substitució de la que he presentat anteriorment basada en la que facilita Lee Oscar. En aquesta taula de collita pròpia que et proposo hi veuràs en la primera fila de la capçalera totes les posicions possibles d’una harmònica (des de la 1st fins a la 4th). En la segona fila de la capçalera la denominació alternativa amb la que usualment es coneix (“straight”, etc.). En la quarta fila el modus corresponent musical o escala (Major o Jònic, etc). En la quarta fila el codi d’aquest modus en termes musicals usuals en jazz (IM, IIm, etc). En la cinquena fila la “Key signature” o armadura de la partitura corresponent d’aquest modus (C, D, etc). Fins aquí tenim en la capçalera una informació, a vegades certament redundant, expressada en codis diferents segons l’ambient musical en que estem: o sigui que la “Primera posició”, també es denomina “Straight” harp, o Major, o Jònic, o IM, i li correspon una armadura en C. I així en cada un dels 7 modus.

La primera columna  de l’esquerre (de color verd) indica la tonalitat resultant de la música, o sigui la base de diàleg amb la resta de la banda: “en quin to hem de tocar?”. Com a punt de partida imaginem que volem tocar un tema en C (normalment en la tessitura 5 d’un teclat de piano). Per obtenir aquest resultat podem agafar una harmònica afinada en C sempre que toquem en primera posició, o una harp afinada en Bb si toquem en Dòric o tercera posició, o una harp afinada en Ab si toquem en cinquena posició o Frigi, o una harp afinada en F si toquem en Segona posició o Mixolidi. Aquesta estructura de la taula corresponent a un resultat de musica en C la repeteixo per totes les altres tonalitats cromàtiques de la escala (des del F#  fins el G). He completat la taula amb les posicions més modernes d’especialista com la Quarta (en Modus Eòlic, de fet es l’afinació Natural Minor de les Tombo), els Modus Locri i Lidi.

Cert que amb la Marine Band no és habitual tocar en aquestes posicions i normalment ens repengem en la Segona posició, la Primera, els més innovadors en la Tercera i para de comptar. De tota manera per estudiar els temes penso que és bo saber quines altres alternatives hi ha i obligar-te a millorar la tècnica per poder-ho fer superant les dificultats. Aquesta exploració millora el coneixement de la harmònica i sempre dona recursos per altres situacions. Amb les noves XB40 és molt fàcil tocar en totes les posicions inclús sense tenir massa tècnica, doncs aquesta nova tecnologia de les XB ha trencat amb els antics esquemes i, suposo que en breu començarem a sentir solistes tocar amb les XB40 en posicions fins ara inusitades.

Ara que ja tenim els dos instruments fonamentals per la navegació amb les Blues Harp començarem a analitzar les particularitats de les posicions. Si et sembla, mira’t abans una Master-Class de’n Jasson Ricci amb una D Harp playing the Major scale in 1st, 2nd, and 3rd Position and applying that over a typical 3 chord blues tune.

Si toques amb aquesta harmònica Major de forma “directe” (Straight), que es el que es denomina “Primera Posició” (1ra), i ens donaria l’escala Major Iònica de primer grau “C – D – E – F – G – A – B – C” que si ho representem pels mitjos tons que separen una nota de l’altre seria la fórmula: “2 – 2 – 1 – 2 – 2 – 2 – 1”. A la pràctica vol dir que es toca amb una harmònica afinada en la tonalitat de piano del tema i la partitura hauria d’estar en l’armadura de C, o sigui sense alteracions. (Et recordo que el que dic aquí per la “C” val pel to de l’afinació de qualsevol altre harmònica. Aquesta qüestió ja no la tornaré a repetir, i en tots els casos, es tracta de traslladar els mateixos comentaris a la tonalitat que correspongui, però el comportament es el mateix).

Per exemplificar el tema proposo una metodologia simple però a la vegada mínimament rigorosa des del punt de vista musical. Partiré de la transcripció nota per nota de’n David McKelvy del solo del gran Mestre “Little Walter” Marion Jacobs sobre el tema “Back Track” en la versió original del 1959 que va interpretar en tonalitat de F en to de concert i li correspon la partitura que adjunto a continuació:

Si t’interessés interpretar aquest tema amb una Harp Blues amb la tècnica de “Straight Harp” hauries d’agafar una Harp afinada en F i tocar-la sobre una partitura escrita en armadura de C, i per tant transposant a F. Per exemplificar aquesta argúcia, molt típica dels instruments transpositors com la trompeta, els saxos, etc., transcriuríem la partitura anterior per tocar doncs en “Straigh Harp” o en “Primera Posició“, o el que musicalment es podria dir “modus Jònic“. Per que soni en la mateixa tonalitat que la versió original de’n Little Walter utilitzarem una Blues Harp afinada en F i tocarem sobre aquesta partitura amb armadura de C, per tant amb una transposició de +7 Half Tones (pujant 7 mitjos tons sobre la partitura que estas llegint) en aquest cas.
Com pots comprovar no es fàcil tocar Blues amb aquesta posició, doncs la Blues Harp no facilita la obtenció de les notes pròpies de l’escala de Blues de C (les famoses “Blue Notes“, i molt menys encara dels acords del Blues en aquesta tonalitat (de tota manera com he comentat amb una “Blues Harp XB-40” tot es fàcil i possible).
Per tant, per tocar “Straight” l’armadura de la partitura hauria d’estar en C i tocar amb la Blues Harp afinada en el to que ha de sonar el tema en to de concert. Fàcil, no? De fet es la posició més habitual de Jimmy Reed que no es pot dir que no toqués Blues. Et proposo unes Master-Class de’n Adam Gussov:

Modern Blues Harmonica – First Position 1 (Gussow.071)“; “Modern Blues Harmonica – First Position 2 (Gussow.072)“;”Modern Blues Harmonica – First Position 3 (Gussow.073)“;” Modern Blues Harmonica – First Position 4 (Gussow.074)

Si ara toquem aquest tema amb l’harmònica de forma “creuada” (Cross) es el que es coneix com a Segona Posició (2a) ens donaria l’escala Dominant Mixolidia de cinquè grau “G – A – B – C – D – E – F – G” corresponent a la fórmula: “2 – 2 – 1 – 2 – 2 – 1 –2”. A la pràctica vol dir que es toca amb una harmònica afinada en una cinquena per sobre la tonalitat del tema i la partitura hauria d’estar en l’armadura de G amb una alteració en la línia de F#.

Tornem a exemplificar el cas amb la interpretació de “Back Track”. Els enregistraments originals d’aquest tema sonen en F de concert i estant interpretats amb una Blues Harp afinada en Bb i per tant tocada amb la tècnica de “Cross Harp”, o “Segona Posició”, o en Mixolidian Mode si utilitzem una terminologia musical més precisa. Com pots comprovar la mateixa transcripció inicial del tema ara està escrita sobre armadura de G per tal de tocar amb una Harp Blues afinada una quarta per sobre la tonalitat del to de concert (l’alteració de F# no es farà servir donat que estem en G7). D’aquesta manera segueix sonant en el to de concert original, que en aquest cas es el F.

Aquesta es la forma més habitual de tocar el tema amb la Blues Harp. Es la posició més còmode i que l’harmònica dona més recursos pel Blues, tant per improvitzar sobre l’escala de Blues en G (amb una transposició de +5 Half Tones en aquest cas), com en tots els acords d’un Blues en G: bàsicament el C i el D. En aquesta posició, sempre tocarem amb l’harmònica transposada una cinquena respecte el to de concert. Molt fàcil, no?

Ara fem l’exercici de tocar aquest tema amb la tècnica de “Tercera Posició” (3a) que ens donaria l’escala Menor Dòrica de segon grau “D – E – F – G – A – B – C – D” corresponent a la fórmula: “2 – 1 – 2 – 2 – 2 – 1 –2”. A la pràctica vol dir que es toca amb una harmònica afinada en una segona menor per sobre la tonalitat del tema i la partitura hauria d’estar en l’armadura de D amb dues alteracions en F# i C# (que lògicament no es faran servir donat que es un Dm).

A continuació l’exemple corresponent, i per tant partim de la mateixa interpretació del tema però el tocarem amb la tècnica de “tercera posició” o modus Dòric. Per tant haurem de tenir la partitura escrita sobre armadura en D. En aquest cas, per que el tema segueixi sonant en F de tot de concert, hem de tocar amb una Harp Blues afinada dos mitjos tons per sota, o sigui en Eb. I per acabar-ho de complicar, amb l’armadura de D i una transposició de +9 Half Tones.
Amb aquesta tècnica de Menor Dòrica la Blues Harp sona molt Blues, encara més amb Blues pentatònic, es un só modern però extremadament respectuós amb les essències del Blues. La Harp Blues es comporta sorprenentment molt be a partir del quart forat (en la segona i tercera octaves) però no tant amb les notes greus (primera octava). Aquest aspecte et permet interpretar el mateix Blues amb dues harmòniques: uns chorus amb la tècnica de “Cross Harp”, lluint la primera octava greu; i uns altres chorus amb la tècnica de “Tercera Posició” lluint els teus recursos en els aguts. Dona molt de color als temes, els fa menys monòtons, et facilitarà que et surtin més idees, i sobretot la banda sempre està tocant el tema en el mateix to de concert. Fes la experiència i et quedaràs sorprès. Si ho fas amb una “Blues Harp XB-40” deixaràs als col·legues bocabadats dels teus recursos. Increïble!

Et recomano unes Master-Class de’n Adam Gussow sobre la Marine Band en Tercera Posició: “Modern Blues Harmonica – Third Position 1 (Gussow.075)“; “Modern Blues Harmonica – Third Position 2 (Gussow.076) “;”Modern Blues Harmonica – blue third 1 (Gussow.090)“; “Modern Blues Harmonica – blue third 2 (Gussow.091)”

Si fem l’exercici de tocar aquest tema amb l’harmònica en la forma que es coneix com a “Quarta Posició” (4a), ens donaria l’escala Menor Eòlica de sisè grau “A – B – C – D – E – F – G – A” corresponent a la fórmula: “2 – 1 – 2 – 2 – 1 – 2 –2”. A la pràctica vol dir que es toca amb una harmònica afinada en una sisena per sobre la tonalitat del tema i la partitura hauria d’estar en l’armadura de A amb tres alteracions en F#, C#i G# (donat que es tracta d’una escala Am, les alteracions de la armadura no s’utilitzaran). De fet les harmòniques Lee Oscar es basen en aquesta escala menor.
Partitura amb armadura de A, per poder tocar amb la tècnica de Natural Minor, o Lydien Mode. L’harmònica afinada en Ab i transposant +4 Half Tones.
Encara afegirem un altre posició molt poc utilitzada però considero que molt interessant des del punt de vista del Jazz, es la Cinquena Posició(5a),(o “Phrygien”) que li correspond una armadura en E amb quatre alteracions en F#, C#, G# i D#. En aquest cas, per sonar en F de piano, caldria tocar amb una Blues Harp afinada en Db, i transposant +11 Half Tones en aquest cas:

Les altres possibles posicions no les exposo però ja veus com s’enfoca el tema. Si fem un resum de les diverses posicions que hem utilitzat en l’exemple proposat veiem que li corresponen a el mateix nombre d’harmòniques que pots veure a la foto:

Com a conclusió aquest es el concepte de “posicions” de l’harmònica de blues que com a complement de teoria musical cal afegir-hi el concepte d’instrument transpositor que ens permet simplificar la comprensió tècnica tenint sempre present de que el to real de la banda el marca el piano. Per exemple, si la banda toca un tema en Bb, l’harmonicista pot tocar “straight” amb una Harp en Bb, o be “cross” amb una Harp en Eb, o be en “tercera posició” amb una Harp en Ab, o fins i tot en “quarta posició” amb una Harp en Db. Per tant cal desenvolupar l’habilitat de l’afinació relativa amb la resta de la banda. El problema de tocar sempre en harmòniques de Blues, per tant en transposició, es que acabes perdent l’instint, o la competència, de l’afinació absoluta, i això en quan es canvia d’instrument (a la harmònica cromàtica, la trompeta, etc.) es converteix en un problema que desorienta bastant. Cura amb el tema de l’afinació que no es cap collonada. T’ho dic per experiència: és molt important l’afinació relativa, però sense oblidar mai l’afinació absoluta.
Amb tot això et vull exemplificar que el “Back Track” en F de Little Walter el podríem estar tocant amb sis harmòniques diferents: una Cromàtica afinada en C i partitura en F; una Harp Blues en F i partitura en C; una Harp Blues en Bb i partitura en G; una Harp en Eb i partitura en D; una Harp Blues en Ab i partitura en A; i una Harp Blues en Db i partitura en E. inclús també podríem tocar en una Blues Harp afinada en C i un altre afinada en F# (veure la Taula Guia). Per suposat en tots els casos tocant el tema en F com la resta de la banda. Fins hi tot podrien estar tocant totes aquestes Blues Harp i Chrom a l’hora, totes en el mateix to però amb sonoritats i matitzos diferents.

En tots els temes podríem fer un estudi de quines harmòniques en quina afinació necessitaríem per tocar Straigh, Cross, Third, Forth i Phrygien. A que es divertit? Un altre bon exemple podria ser “Saint James Infirmary” que he comentat a l’apartat dedicat a New Orleans i també en el que tracto el Pentatonisme i l’escala Blues. Com veuràs el tema està en Dm, o sigui D doric, per tant es molt adequat de fer-lo amb una harmònica cromàtica afinada en C, doncs el segon mode es el Doric justament de D. El mateix es pot fer amb una Blues Harp afinada en C tocant en modus doric. En la mateixa linia es pot fer el tema amb una Harp Blues en Bb tocant en mode Frigi, i també amb una Blues en F tocant en mode Eolic (Natural Minor). Per mi es la forma més comode de tocar aquest Blues. Evidentment també es pot tocar en el modus Mixolidi amb una Harp Blues en G.
Com exemple sorprenent de l’us de les posicions i molt pràctic es  “Caldonia“, el conegut tema de’n Louis Jordan (1945) que es toca en moltes Jam Session de Blues. El tema original està en G (en to de concert o de piano) i en aquest cas el podríem tocar amb les harmòniques afinades en C, F, Eb, G i Bb, doncs curiosament es pot tocar amb totes les posicions còmodament: comprova-ho i es quedaràs gratament sorprès. En la taula adjunta pots veure en quina posició cal tocar cada harmònica segons l’afinació i, en correspondència en quin modus o grau, amb quina harmadura de la partitura (key signature) i quants mitjos tons cal transposar el que llegeixes en la partitura respecte del que sona en to de concert:

Key Harp	G	F	Eb	C	Bb
Position	1a	3a	5a	2a	4a
Modus (Escala)	IM	IIm	IIIm	V7	VIm
Key signature	C	D	E	G	A
Transposició (halfs tones)	0	+7	+9	0	+2

Gràcies a un altre descoberta de l’amic Jordi Munné, et remeto a la extraordinària versió de Caldonia que fa la banda de Willie Nelson amb en Wynton Marsalis (“Two Men with the Blues”, enregistrat al Lincoln Centre de NY el 2007). Penso que toquen el tema en Db i l’excelent solo d’harmònica de’n Mickey Raphael diria que el fa amb una harp afinada en F#(low) en Segona Posició, però també es pot tocar amb una harp afinada en A en Cinquena Posició.
Per aprofundir en el tema de les escales per tocar Blues en un capítol especific d’aquest Blog tracto del “Pentatonisme”. En aquest camp Blues Harp es un excel·lent banc de proves que ens permet construir el fraseig, practicar licks i un estil propi. El pentatonisme sembla pensat justament per la Blues Harp, aprofita-ho i experimenta-ho. Enriquiràs molt la força del teu discurs musical que podràs transferir a qualsevol altre instrument. Quin embolic, no? Qui et va dir que la diatònica era tant simple?

Com que això de les posicions és un tema que dona tant de si, per experiència et recomano que disposis de totes les afinacions de les harmòniques diatòniques de blues (be, em refereixo a les afinacions en to major) doncs amb aquest equipament podràs tocar amb qualsevol grup i tipus d’orquestració. Pel meu gust musical, penso que la millor gamma de Blues Harp va des de la Low F fins a la F (la normal o Haig), o sigui les Harp Blues en to Major: F; F#; G; Ab; A; Bb; B; C; Db; D; Eb; E; F. LEs cert que la gamma d’harmòniques pot baixar encara fins una Low D, i també pujar fins una High G. En això cadascú fa la tria que li sembla més adequada als seus gustos musicals, a mi personalment m’enerven les Blues Harp agudes, doncs són molt dures de tocar i amb un só metàl·lic cridaner que incomoda, especialment en la tercera octava aguda (a partir de la harp en D es fa difícil tocar amb gust). El mateix em passa amb les harp greus, i amb les meva limitada tècnica per sota de la harp en G s’hem fa molt complicat mantenir l’expressió en la primera octava greu, i no et dic fer els bendings. Preferiblement et recomano que utilitzis les Honner Marine Band de Luxe, que m’atreveixo a dir que no tenen comparació amb la resta (evidentment segons el meu gust musical i també amb criteris de qualitat i preu).
Per portar comodament en qualsevol lloc tot aquest equipament de 12, 14 o més harmòniques et proposo un sistema de petaca de collita pròpia.
La petaca guarda i protegés perfectament cada una de les harmòniques que poden quedar ordenades per mitjos tons, Aquesta disposició musicalment lògica facilita la selecció del to desitjat en el moment oportú. Fins i tot mentre toques. I sobretot al final per tenir un control visual de que les portes totes. Evitant el dubte de si n’has oblidat alguna… Fa molts anys que la petaca m’acompanya per tot arreu, es un dispositiu discret i molt pràctic. T’adjunto unes fotos per que captis la idea i tu mateix te la construeixis al teu gust i amb el nombre d’harmòniques que penses utilitzar normalment. En l’altre foto veus la petaca tancada amb un simple velcro. Com pots veure és un recurs molt útil i còmode que queda molt discret.
Aquesta petaca es per 12 harmòniques Marine Band i fa 275 x 110 x 40 mm. Si l’hagués de fer de nou hi afegiria lloc per 14 harps (completar amb les F i F# agudes). Si n’has de fer una has de tenir en compte el tipus d’harmònica, doncs les modernes de cos de plàstic (Special 20, Lee Oscar, etc.) són de dimensions més grans (concretament uns 7 mm més de llargada i 5 mm de profunditat).
Per cert, aquesta petaca porta des d’una Low F fins a una E i com a referència veuràs que la Harp en C està fora del seu lloc en l’estoig, amb això pots veure quantes en queden “per sota” i quantes “per dalt”. La foto del costat pots veure la petaca tancada i comparar les seves dimensions amb una Chromàtica de 64 llenguetes. Amb aquesta gama d’harmòniques diatòniques de 10 forats disposant-les una al costat de l’altre es pot formar una petaca amb les 12 harps que dona com a resultat una mena de teclat cromàtic amb les 12 tonalitats d’una octava com si fos el teclat d’un piano. Si rotules el lateral dret de les harp amb la seva tonalitat corresponent, només obrint la petaca, com pots veure en la foto, et queda a la vista tota la artilleria amb les tonalitats a la vista per decidir quina agafes segons el que es toqui, en el to que es toqui i en la possició que prefereixis tocar. Per marcar de forma destacada la tonalitat et recomano els rotuladors Edding 750 Paint Marker, amb una punta de fieltro de 2-4 mm i pintura blanca reflectant, trobo que es molt més pràctic que el tema de les pegatines.  L’únic problema d’aquesta pràctica petaca és que seràs l’enveja de la resta de la banda, especialment del bateria, el teclista, o les guitarres, que han d’anar sempre carregats de bultos…
Que ho disfrutis!

Perfeccionament tècnic

A continuació et comento uns materials d’autoaprenentatge que he utilitzat i m’han estat extremadament útils. Tot el que hi aprés els hi dec a ells i és una forma de rendir-los-hi tribut. En el Jazz, i per tant, en el Blues com un gènere jazzístic, l’aprenentatge d’emulació dels intèrprets més admirats es fonamental: és l’aprenentatge per emulació. També cal aclarir de que són materials d’autoaprenentatge i que per tant si un no s’autoavalúa de forma molt objectiva està predestinat a acumular probablement moltes deficiències. D’això no en tenen cap culpa els autors dels materials. Per tant, l’assessorament d’un Mestre o un amic expert i amb gust sempre es convenient.

Una referència al meu Mestre Jean-Jacques MILTEAU. Considero que la seva obra “Technique de l’Harmonica“, d’Editions Henry Lemoine, (17, rue de Pigalle; 75009- Paris, France, Edició de 1986) es senzillament insuperable tots i els anys que han passat (desconec si s’ha reeditat posteriorment). En Milteau considero que sap focalitzar els esforços d’un aprenent en els aspectes clau de la tècnica d’harmònica de blues en els estils de Blues més purament originals d’arrel negre afro-nortamericana i anant al cor del swing, el só, l’expressió i l’atac. I a mes a mes exemplifica magistralment i de forma molt didàctica cada un d’aquests aspectes fonamentals.

Considero imprescindible la referència al meu Mestre Steve Baker i la seva obra en tres volums: “Blues Harmonica Playalongs. Vol. 1“, edició 2000; “Blues Harmonica Playalongs. Vol. 2“, edició 2003;”Blues Harmonica Playalongs. Vol. 3. The Third Kind“, edició 2007;. Editats per Artist Ahead (Musikverlag Beethonenstrasse 2; 69118 Wiesloch; Germany). En una línia i nivell molt similars als del Mestre Milteau, i amb el valor afegit de tractar l’harmònica de Blues amb més rigor formal i base musical (partitures, referències tècniques de les escales pentatòniques, ús de la tercera i cinquena posicions, etc.). Actualment considero que es el millor i més rigorós material disponible. Es excel·lent per iniciar-se, però també per millorar i practicar fins a un alt nivell, sens cap mena de dubtes molt més que un nivell intermedi. Es un material fet amb una concepció oberta que permet molts nivells d’autoaprenentatge i molts itineraris. Properament posaré en aquest blog a la teva disposició una col·lecció de temes d’aquests àlbums en versió Band in a Box. Per tant, ja pots anar aconseguint els materials originals amb les interpretacions exemplars de’n Steve Baker i les versions “Minus One” per tocar en lloc d’ell mateix. Val molt la pena per anar al gra de forma segura.

Una obra de referència del gran Tommy MORGAN el “Tommy Morgan Blues Harmonica“, publicat el 1971 per Gwyn Publishing Company, USA. Obra rigorosa, sistemàtica, imprescindible.

Un altre referència obligada es la obra “Blues Harp. An Introduction Method for Playing The Blues Harmonica” del gran Tony “Little Sun” Glover I, publicada el1965 per Oak Publications, A Division of Embasy Music Corp. (33 West 60th St. New York 100239, USA. Una obra pionera i enciclopèdica. Fonamental.

Actualment a la Xarxa es poden trobar gran quantitat de materials didàctics oberts fets per grans especialistes que poden complementar-ne d’altres editats de forma convencional. Algunes d’aquestes joies les he trobades per casualitat cercant per la Xarxa i, sense pretensions de fer cap revelació del altre món, les relacionaré a continuació per si et poden ajudar a aclarir alguns conceptes i millorar en aspectes tècnics bàsics, o per si coneixes altres qüestions que ens poden ajudar a els altres.

Vagi per endavant que, des del meu punt de vista musical, la tècnica instrumental és fonamental tant sols per que l’instrument no sigui una barrera per les nostres idees o un inhibidor de la nostre creativitat musical. Per aquest motiu li assigno un paper de comparsa a la tècnica (“tant sols”) doncs considero que lo important és la creació i la comunicació amb els altres (els col·legues amb els que estem tocant i el públic que ens escolta, balla, s’emociona, etc.) i el com es fa lo accessori. Aquest comentari no el faig gratuïtament doncs amb els anys de tocar per aquests mons de deu m’he trobat amb grans músics en molts instruments diversos que tot i que subscriurien el que acabo de dir, en la realitat tenen un enfocament tecnocèntric del seu instrument de tal forma que es dediquen obsessivament a millorar la tècnica instrumental i en canvi abandonen, o deixen en un segon pla, el contingut musical, l’estudi del patrimoni musical, dels estils, del que han fet d’altres grans musics, etc. Són com “màquines” perfectes de reproduir (só, fraseig, tessitures, precisió,…) però màquines molt avorrides, poc emotives, musicalment incultes, poc interessants que no ens deixen cap record i amb molt poca personalitat. Posats a triar, encara que tampoc cal arribar a aquests extrems, preferiria un discurs musical carregat d’emocions, creatiu, ben fonamentat i que impacten encara que tècnicament fos d’estar per casa. Faig aquest comentari crític general però amb especial atenció a la petita harmònica diatònica per que tot i la seva aparença d’instrument tant simple i limitat, en els darrers anys s’ha convertit en un banc d’experimentacions contagiós i de grans avenços tècnics justament per suplir amb virgueries el que l’instrument inicialment semble que no ens pot donar i que de ben segur no va estar pensat per fer, i al final el que semblava un instrument per iniciar-se i començar a tocar alguna cançoneta, s’ha convertit en un dels instruments amb més dificultats tècniques i que requereix moltes hores d’exercicis. Poder també cal valorar a on cal centrar l’esforç en funció dels resultats musicals. Avui en dia tocar l’harmònica diatònica és un exhibicionisme tecnocèntric enfarfegant on qualsevol ha de presumir ostentosament de bendings, overbendings, overdrawings, overblowings, tongue-blocking, etc. Sembla que l’objectiu és fer coses impossibles, com més exclusives, inversemblants i gratuïtes tant millor. Com en tot cal trobar un equilibri i saber què ens aporta el domini tècnic per tal d’expressar el que volem i no el contrari i pensar que en altres instruments musicals més evolucionats com l’harmònica cromàtica, la trompeta o el piano, amb el mateix temps de dedicació els resultats són molt més espectaculars.

Després de la reflexió sobre el lloc de la tècnica instrumental i els instruments en la interpretació i la creació musical, anem a les referències comentades.
Una de les tècniques bàsiques és la qüestió de la obtenció de notes forçades per completar algunes escales musicals. És el que es coneix amb el nom de “bending” et recomano Musician’s Web Store i Harmonica Club. En els dos casos es tracta d’exposicions magistrals, molt didàctiques amb exemples pràctics.

Per analitzar a fons l’estil dels grans Mestres de la Blues Harp es obligat l’estudi de David McKELVY titolat “Blues Harmonica”, publicat el 1992 per The Goodman Group Music Publishers, New York, distribuit per Hal Leonard Publishing Corporation (7777 West Bluesmound Road P.O. Box 13819 Milwaukee, WI 53213. En McKelvy transcriu solos magistrals dels grans solistes de l’harmònica de blues com Little Walter, Sonny Boy Williamson, Jimmy Reed, Howlin’ Wolf, i d’altres que musicalment desconec com James Dalton, John Brim, Lester Davenport i Jimmie Rogers. Es tracta d’unes transcripcions musicals altament fiables i rigoroses. Aporta les transcripcions sobre partitures i a la vegada inclou els recursos tècnics utilitzats en cada cas (forat, aspirat o bufat, bending, etc). El fet de poder analitzar les interpretacions reals enregistrades, diseccionar-les amb les transcripcions, poder-les estudiar i finalment interpretar a duo amb les versions originals, considero que es d’una gran ajuda per l’autoaprenentatge rigorós i sistemàtic amb la metodologia de l’emulació.

Un altre menció especial mereix “Big Walter Horton with Carey Bell“, transcripcions realitzades per en David Barrett de tots els temes del disc enregistrat per aquests dos grans mestres i editat per Alligator. El material ha estat publicat per Mel Bay Publication Inc. el 1998. En el capítol de transcripcions d’aquest blog hi trobaras alguns dels temes passats a versió BiaB que penso poden ajudar a aprofondir en la tècnica d’aquests dos mestres.

Un material per aprofundir encara mes en la tècnica de la Blues Harp, especialment en tercera posició, ens l’aporta, com no, el Gran Mestre Jean-Jacques MILTEAU amb la seva obra “Bastille Blues” editada el 2000 per Carisch-MUSICOM (Distribució Musicom; 25, rue d’Hauteville; 75010-Paris, France), Editions Kapagama / Mister Music. Aquesta obra consisteix en les transcripcions de 14 dels 15 temes que formen el seu CD del mateix nom. Es impresionant!. Cal remarcar que el CD original te 15 temes interpretats per ell i  acompanyat a la guitarra per Manu Galvin, Laurent Vernerey (b), mes un piano i bateria que desconec el nom, fou enregistrat el 1999 i guardonat amb el Premi Django d’Or 2000 en els Trophées Internationaux du Jazz Album Blues (desgraciadament aquest CD està esgotat i es introbable!). Els 14 temes, estant transcrits nota per nota, amb els acords de guitarra detallats i amb un CD (play-a-long) per practicar. Aquest material, mica en mica, l’anirè incorporant al capítol de transcripcions per harp, en versió BiaB, d’aquest blog. Crec que es una obra mestre i una master class de Harp. L’album “Bastille Blues” es d’un nivell tècnic avançat, i utilitza diverses posicions de la Harp (recomano la lectura de la crítica que en fa en Laurent Vigouroux). A Youtube es poden trobar interpretacions didàctiques de Paul Lassey sobre aquests materials “Réunion” o “Rue de rendez-vous“. Vull precisar que tots els materials, no tant sols aquest, que ha fet el Gran Milteau mereixen ser estudiats, per tant la meva recomanació no es limita al que he referenciat pel fet de que personalment em va obrir les finestres dels baixos fonds de la Blues Harp. Consulteu Carisch, etc.

Com a complement per transcripcions de Masters de la Blues Harp i del Blues en general, es imprescindible acconseguir les publicacions monogràfiques de “The Best Of The Blues Series“, editades per Creative Concepts, 1967, E. Ojai Avenue, Ojai, Califòrnia 93023, USA. Tinc constància de la publicació de deu volums de transcripcions d’interpretacions de: Sonny Boy Williamson; Slim Harpo; Jimmy Reed; Howlin’ Wolf; Muddy Waters; John Lee Hooker; B.B. King; Elmore James; Bobby “Blue” Bland; Honkin’ Blues. Properament també posaré a la teva disposició la col·lecció de temes seleccionats del àlbum dedicat a Sonny Boy, com ja es habitual estaran en versió Band in a Box.

Dos CD que no conec que estiguin transcrits però que valen la pena analitzar, escoltar atentament, identificar qui toca en cada moment  i intentar emular amb les harmòniques el que fan els mestres:

- el primer indiscutiblement es “Harp Attack!” en el que hi toquen James Cotton, Junior Weels, Carey Bell i Billy Branch, i son acompanyats per Michael Coleman (g), George Baze (g), Lucky Peterson (p), Johnny B. Gayten(b), Ray Killer Allison (dm). Enregistrat a Chicago el 1991 i editat per Alligator.

- el segon, i probablement molt discutible per que es difícil triar entre tant de bo que hi ha, però que m’interessa especialment pel treball que fa justament amb la cromàtica de 4 octaves, un instrument poc utilitzat pel potencial que te. Em refereixo al CD  “Fire Down Under the Hill” de James Cotton, enregistrat a Portland el 1999. Està acompanyat per Rico McFarland (g), David Maxwell (p) i en alguns temes Darrell Nulisch(voc).

- el tercer són els materials de John Cephas (voc, g) i Phil Wiggins (harp, voc): “Dog days of august” i “Cool down” publicats per Flying Fish de Chicago (estan disponibles al Fons de Blues de la Biblioteca Tecla Sala). Són un parell de músics molt grans, joves, amb molta tècnica, gust, que toquen amb molt sentiment i coneixen el blues i el gospel com pocs. El resultat són dues meravelles de CD per estudiar i aprendre un munt. La forma de tocar l’harmònica en Phil Wigggins es extraordinària! Escolta-ho que et quedaràs bocabadat.