L’etapa Jaume Sala (1988-94): els fargots-càtars troben a Sísif
El següent curs 1988 l’Oriol Bordas inicia un procés de fer créixer el grup a partir dels seus propis recursos i ens proposa que en Jaume Sala agafi la direcció dels assaigs, per que de fet ja ho feia de la banda en les “actuacions”. El destete no serà brusc i l’Oriol seguirà mantenint un assessorament individual al Jaume però des del punt de vista de direcció, la execució dels temes i fins i tot alguns arranjaments.
En aquest mateix curs iniciem els assaigs a la mítica “La Cova del Drac” del carrer Tusset. Es un lloc entranyable, situat en un subterrani, amb una decoració decadent però sòbria i coherent. Les parets de “La Cova del Drac” original tenien tant records de concerts de grans jazzmen que m’imagino que alguna cosa se’ns devia contagiar. La sala disposava d’un piano de quart de cua excel·lent, bateria i un bon equip de so, això sí amb uns micròfons de qualitat però que ja necessitaven un relleu. Un dels problemes que vàrem tenir en aquesta sala va ser la informalitat en que el Sr. Tordera ens va tractar, en el sentit de que molt sovint ens trobàvem que no podíem disposar de la sala, be per que es celebrava una exposició, o hi havia una lectura de poemes, o un grup, lògicament més important que el nostre, havia de preparar una actuació,… El desgavell i malestar que això provocava en el nostre incipient grup amateur era molt important i va arribar a ser una de les dificultats a l’hora de mantenir el treball continuat i sistemàtic que l’orquestra s’havia plantejat com objectiu.Cal tenir en compte que tots hi anàvem deixant de fer altres coses, però a més a més alguns venien expresament des de Manresa per assajar i si ens trovabem a la porta de La Cova sense poder fer l’assaig…. De tota manera era “casa nostre” i ens hi trobàvem molt a gust. Hi vàrem estar bastants cursos assajant a la sala fins que per denúncies dels veïns basades en el soroll que es transmetia per les estructures de l’edifici, especialment durant les actuacions del vespre, l’Ajuntament va obligar a tancar-lo al·legant la manca d’una sortida d’emergència. Amb aquest acte “higiènic” de l’Ajuntament penso que la ciutat va perdre un cau d’art molt arrelat a la cultura catalana.
Durant aquest curs s’incorporen a La Farga en Jordi Lleonart (cl, ts), Joan Angla (b), Joan Miquel Rius (dm).
La incorporació de nous membres del Bages (en Joan i en Joan Miquel), alguns com en Jaume i en Joan professors de l’Institut Politècnic de Formació Professional de Manresa, porta a un acord d’alternar setmanalment els assaigs entre La Cova del Drac de Barcelona i el Saló d’Actes d’aquest institut manresà. Periòdicament, i penso que amb una freqüència mensual fèiem uns assaigs de tota una jornada, que programaven en dissabte, a l’escola de música Esclat de Manresa que ens deixaven la Escola per nosaltres. L’Esclat era una escola especialitzada en la formació de músics de Jazz que estava en la línia de la Berklee College of Music i estava dirigida per jazzmen de reconegut prestigi com Manel Camp, Santi Arisa, Kitflus, Jaume Badrenas, etc., molt amics d’en Jaume Sala.
Durant aquesta època en Jaume Sala assumeix el paper de Sísif, refent pràcticament tots els arranjaments anteriors adaptant-los a la nova formació que constantment va canviant per les noves incorporacions o els canvis d’instruments dels que ja hi érem (per exemple en Pere es passa del alto al tenor, en Jordi del clarinet al tenor, jo mateix començo a transmutar de la harmònica chromàtica a la trompeta, etc.). Sovint també refent les partitures transposades de cada un de nosaltres amb les noves tonalitats dels temes que a la veu de l’Aracel·li li semblaven més adequades segons la lluna. I amb una frenètica hiperactivitat anàvem, a més a més, incorporant al repertori nous temes: “Limbo Jazz”, “Take The “A” Train” i “Tea for Two”. Tinc la impressió de que en aquella època el treball d’arranjament i direcció que li va tocar fer al Jaume Sala va ser descomunal i, per acabar-ho d’adobar, poc gratificant. M’explicaré. A nivell individual dedicàvem molt poc temps tant a estudiar les noves partitures, com a treballar-les a nivell tècnic. Les noves incorporacions generalment es trobaven a uns nivells similars de mediocritat interpretativa i per tant afegien més problemes de conducció del grup, de lideratge de les diverses seccions i d’execució, i com més gran era el grup més inseguretats sumava. En definitiva que donava la sensació de que per molt que treballéssim, no avançàvem. Aquest diagnòstic el compartíem tots plegats, però a l’hora de prendre mesures correctives érem poc coherents. Aquesta dinàmica col·lectiva va anar “cremant” al Jaume Sala especialment per tot el que ell aportava i el poc que rebia. Una vegada el savi d’en Tomás González, expert saxo tenor, amic amic personal i que vetllava per que el nostre projecte musical no defallís, em va comentar “una banda sona tant malament com el pitjor dels seus músics”. Primer em va semblar una boutade, desprès que poder era una indirecta càustica per dir-nos “però com us atreviu?”, però amb els anys he reconegut que és una sentència irrebatible que hauria de fer pensar molt a la gent que, com nosaltres, ens vàrem llençar inconcientment a una aventura tant divertida com complicada. No vull dir amb això, que no s’hagi de fer l’experiència, ans al contrari, si no que, justament tenint en compte aquesta sentència diagnòstica cal posar-hi esforços proporcionalment inversos a la incompetència individual per redreçar mínimament els perversos impactes en els resultats estètics musicals del grup.
A continuació una divertida foto de grup feta durant un assaig en el saló d’Actes de l’IFP de Manresa l’any 1989 ens pot il·lustrar aquella època tant feliç. En la foto es veuen: Joan Angla (fb); Jordi Lleonart (cl); Pep Sales (g); Joan Miquel Rius (dm); Carles Olartecoechea (p); Araceli Aiguaviva (voc); Miquel Inglés (harp chrom); Pere Roig (ts); i Jaume Sala (as). En aquella època la Michèle Butzbach (p) no podia venir als assajos doncs acabava de parir la Laura Calvet Butzbach, la seva tercera filla.
Amb aquesta mateixa formació es pot veure la Banda en la inoblidable Festa dels Amics de La Farga Hot Jazz Band celebrada el 7 de juliol de 1990 al Centre Cívic L’Artesà de Gràcia. En aquells moments ja s’hi havia incorporat en Toni Santandreu (ts). En el meu cas ja havia incorporat la trompeta en algun dels temes del repertori, tot i que seguia tocant la Cromàtica i les Marine Band.
A continuació una tira d’imatges d’en Toni Santandreu ben disfressat de fargot amb el seu flamant saxo tenor Selmer Constelation. En Toni hi va passar uns dos anys en la Banda i aquestes fotos estant fetes molt poc abans de la seva mort el 1990. Va ser una pèrdua molt dura per tots plegats. En Toni era un personatge molt especial que va portar aires nous, molta humanitat i moltes il·lusions, es nota amb la seva força en la mirada:
La sobtada mort d’en Toni Santandreu ens va fer sentir més units que mai. El seu comiat, organitzat per la seva família, fills i amics més íntims va ser molt emotiu. Aquest nucli de persones llençaven les seves cendres al Mediterrani des d’un veler que es passejava davant de l’espigó d’Arenys de Mar, mentre el cor de joves de la Coral Sant Jordi que havia dirigit en Toni anteriroment li dedicava unes cançons alternant amb la nostre Banda que, reforçada pels germans Gili i en Tomàs González de La Locomotora Negra, va interpretar temes adients per aquell moment.
Just al cap de pocs dies del seu comiat teníem un bolo a Sant Pere de Ribas i, allí vàrem sentir com mai que el saxo tenor d’en Toni ja no sonava. Aquell concert va ser un calvari per tots plegats però ens va enfortir.
Penso que el grup ja estava en una mena de crisis interna crònica i persistent, però com a norma de conducta col·lectiva sempre fugint endavant, el 1992, acordem noves incorporacions al grup en la línia habitual: Jordi Closas (tp), Koldo de Gibert (tp), Joan Altimiras (ts) i Michael Parrusel (g).
En aquest període cal destacar la incorporació d’en Víctor González. En Víctor tenia experiència com a músic doncs havia format part de la “Huapachà Combo” de l’època més creativa i divetida. Era un baixista que es defensava molt be amb el trombó de vares, que tenia “orella” molt fina per sentir els ensembles, que tenia un gust musical exquisit, que tenia criteri musical, artístic i personal, que tenia coneixements tècnics de sonorització, que quan calia sabia organitzar una posada en escena de la Banda, i sobretot era que era i es una gran persona que es va bolcar amb cos i ànima per que La Farga arribés a ser el que tots somiàvem. Personalment penso que va ser la incorporació més decisiva del grup durant tota la seva història. La incorporació d’en Víctor va animar extraordinàriament al Jaume Sala i de retruc va esperonar a tot el grup.
Les dificultats de disposar de forma estable de la sala de “La Cova del Drac” ens va portar a establir un acord amb l’encantadora sala de Jazz “L’Eixample” del carrer Consell de Cent de Barcelona i que regentava la Sra. Lola. Era un local bastant particular, de poca capacitat, de planta rectangular estreta i allargada, amb un sostre molt baix, amb molt poca llum, bastant sòrdid i amb una planta superior per jugar a cuit amagar, fer timbes de pocker, sopars, etc. El local també disposava d’un piano de quart de cua excel·lent que havia tocat molt sovint el mateix Tete Montoliu, també disposava d’un equip de veu. L’únic que hi mancava era una bateria que havíem de portar en els assaigs. Era el tòpic de tuguri de Jazz: local sòrdid, amb poca llum, la sonoritat que donava la proximitat, acostumava a estar bastant brut, feia tuf de borrilles de cigarret i d’alcohol vessat per un terra ple de vidres de restes de gots trencats. De tota manera hi vàrem passar una bona temporada molt agradable fins que també per denúncies dels veïns basades amb el soroll el varen tenir de tancar. Un altre racó d’art de Barcelona que es tancava sense alternativa. Tot fos per una Barcelona més higiènica però molt sosa.
En la foto adjunta es pot veure una part dels membres de la Banda en un assaig a L’Eixample el 1993. La foto dona fe de les reduïdes dimensions del local i la seva charme. Aquell dia érem a l’assaig: Michèle Butzbach (cl); Koldo de Gibert (tp); Jordi Lleonart (ts, cl); Lluís Boix (dm); Joan Altimiras (ts); Carles Olartecoechea (p); Araceli Aiguaviva (voc); Miquel Ingles (tp); Joan Angla (fb); Jaume Sala (as); Víctor González (tb); i Pere Roig (ts).
Durant l’any 1994, es va incorporar encara més gent a la Banda: Josep Carrasco (tp) i Joan Ardite (ts) i es va reincorporar en Michael Parrusel(g) que per motius professionals ho va tenir que deixar.
La següent foto correspon a la Festa dels Amics de La Farga Hot Jazz Band celebrada el 16 de desembre de 1994 al Centre Cívic La Sedeta de Gràcia. En la formació repetim els mateixos que ja hem mencionat en relació a la foto anterior a L’Eixample però amb les incorporacions de Michael Parrusel (g) i Joan Ardite (ts).
Acabaré els records d’aquesta etapa amb unes reflexions personals a modus de conclusions o lliçons apreses sobre aquest interessant període.
Durant tota aquesta etapa hi ha un constant entrar i sortir de músics, incorporacions de nous instruments, amb un saldo positiu de creixement sostingut de tal manera que passem de ser una formació reduïda a una big band de 19 músics de quatre seccions: trompetes, trombó, saxos, secció rítmica i cantant. En qualsevol cas es en aquest període que La Farga es transforma d’orquestra en propiament una Big Band.
Aquest aspecte de creixement del nombre de músics i d’instruments junt amb rotació de persones es determinant per entendre lo complicada que va resultar ser la seva gestió: dificultat de direcció, de arranjaments, de disciplina de treball, de continuïtat, …
Aquest període de transformació es fa consolidant un govern assembleari que formalitza la constitució i consolidació del grup com a tal i que formalitza i comparteix una visió i un projecte. En aquest sentit hi juga un paper important el criteri de cooptació consensuada, en el sentit de que les noves incorporacions han de rebre el vist i plau unànim de tothom. Ens reproduim de forma una mica clònica si exceptuem la incorporació d’en Víctor.
En els bolos de l’època ja explicitàvem verbalment i de forma molt elaborada la nostre missió de treballadors mutants en el sentit de que entenem “La Farga Hot Jazz Band” com una factoria (exactament una farga) de swing que representa la transformació d’una societat industrial en una societat de serveis, i per tant la producció de “serveis culturals”. Més endavant ja em referiré a aquest tema i el nostre emmirallament amb “les fargues de la Vallfarrera” o el martinet de la farga de Ripoll. La pel·lícula “Brassed off” simbolitza el que llavors vivíem i sentíem. El seu director Mark Herman explica la tràgica extinció dels miners del carbó, de les seves formes de vida, de la seva organització social i de la seva cultura, a partir de la historia d’una banda d’un poble anglès durant la reconversió de la mineria gestionada per la “Dama de Ferro” Margaret Tatcher. En fi motius no ens en faltaven per sentir-nos una mica els “katharos” de les essències societals que estàvem començant a perdre i per tant penso que, evidentment amb diferents graus, tots plegats compartíem una filosofia i un compromís social, i penso que La Farga tenia una mena de codi étic-genètic. Aquest concepte de “pertenència” a La Farga té concrecions explícites com: la fidelitat al grup; el compromís de dedicació i progrès personal; el compromís d’assistència als assaigs i als bolos per damunt de tot, etc. Es considera que els arranjaments de La Farga són propietat col·lectiva de l’orquestra i no de les persones que les han fet. Es una sociabilització de la producció col·lectiva que es mantindrà fins al final de la disolució accidental i forçosa de la banda.
Durant aquest període comencem a encarregar arranjaments com “After You’ve Gone” fets a mida de La Farga i en exclusiva.
Recordo com una experiència molt interessant els clínics que vàrem organitzar amb tres liders de la música de Jazz per que fessin una proposta al grup. El primer clínic el vàrem fer amb en Ricard Gili que a partir del blues “County Atmosphere” enregistrat per La Locomotora va conduir tres assaigs per traspassar al grup el que ell perseguia amb aquest arranjament que intenta reproduir la forma d’interpretar el Jazz que tenia l’orquestra de Count Basie. Aquest tema, va passar al repertori de La Farga i el vàrem disfrutar durant molts anys.
El segon clínic el vàrem organitzar amb en Tomás González que ja ens va preparar un “Moten Swing” i ara per aquest clínic ens va aportar un exel·lent “I Got Rhythm” molt swingant i divertit. Va ser incorporat a la banda, però el creixement posterior del grup, va anar obligant a modificar l’arranjament original del tema.
El tercer clínic el vàrem organitzar amb en Pep Gol trompeta i líder de La Vella Dixieland. Ens va arranjar a mida, i amb exclusiva, el Jive-Blues “Choo Choo Ch’ Boogie” de Louis Jordan. També va conduïr tres sessions de treball i finalment el tema va quedar inclos per sempre més en el repertori de la Banda i va ser un dels nostres èxits que feia furor.
Aquests tres clínics vàren ser una experiència d’aprenentatge col·lectiu molt significativa i va contribuir a que aquest període fos tant determinant en el creixement personal i grupal. En aquest sentit penso que el grup va ser capdal per donar-nos suport mutu especialment en moments difícils que tots passem un dia o altre per crisis personals, per conflictes de parella, per preocupacions amb els fills, per problemes en la feina, etc. La Banda va ser com una teràpia balsàmica insubstituible. Aquesta vessant personal es solia tractar col·lectivament en els sopars que es feien desprès dels assaigs i que servien per arreglar el món, els nostres problemes personals i fins i tot per tractar temes de La Farga. Era semblant al “tercer temps” d’un partit de Rugby. Sense els sopars no es podia entendre aquest fenòmen de convivència positiva que va caracteritzar la historia d’aquests anys.
Sísif com un heroi del absurd: sensació de que tot el que s’avança en un assaig (treball duríssim i esgotador) ja s’ha oblidat al següent dia de trobada. Ens mancava metodologia de treball. Fèiem gala de poca disciplina de treball i escassa concentració en els assajos. Calia un esforç extraordinari del director per mantenir l’ordre en el grup i el compliment del pla d’assaig. La quantitat d’esforç que havia de fer el Director era finalment molt poc eficient en quant a resultats per tots aquests aspectes i lògicament tenia un efecte negatiu en l’estat emocional del Director i evidentment també del grup: insatisfacció?
Aquesta situació penso que esgota al Jaume Sala, especialment per que va fer patent que el seu perfeccionisme era inviable amb aquest grup. El que en Jaume hi dedicava no era compensat pels resultats, ni per l’esforç individual: no s’estudiaven els papers, no es treballava individualment a nivell de resoldre problemes tècnics,…
Aquesta etapa es caracteritza per entronitzar de fet el concepte de gestió col·lectiva personalitzada en que el Director de la Banda ha de ser un de nosaltres, lògicament el més dotat i amb més competències. Avenço conclusions però penso que aquest model de gestió es va convertir perversament en un procés crònic de “cremar” els millors companys del grup en el sentit musical i de lideratge.
Aquest període de creixement ens va conduir a la decisió de tenir un caché del grup per negociar els bolos. Es va fer amb tota la lògica del món doncs havíem de compensar les despeses: el cost de l’equip de so que ens vàrem comprar, els nous arranjaments encarregats, el cost dels locals d’assaig, pagar als directors dels clínics de formació, les despeses de desplaçaments al lloc d’actuació, etc. Per un altre banda consideràvem que si no hi posàvem alguna mena de cost, ens podríem trobar amb problemes de saturació de bolos i que com “a cavallo regalado no le mires el dentado”, ens respectarien poc. En qualsevol cas vàrem fixar un cachè i d’alguna manera vàrem començar a fer la competència deslleial als grups professionals, però sobretot penso que a nivell de conviccions va ser com una mena de traïció al vot de pobresa del grup. Es un tema que mereix reflexió.
Cal destacar que el grup format per moltes persones i cada una d’elles amb un bon entorn de relacions personal donava com a resultat una capacitat de convocatòria important: les festes dels amics eren concorregudes per unes 200 persones, mentre hi havia un entorn d’unes 500 persones que rebien la informació. Les Festes del Amics eren molt agraïdes pels amics: ambient; sensacions, alimentava el narcisisme però també la motivació i trabava relacions internes.
P.E.:
Victor (TH) wrote:
Hola Amigos,
He estado fuera en varios viajes y no encontraba el momento porque quería revisar la época para añadir algo (siempre que valiese la pena).
Lo primero es agradecer a Miquel el trabajo que ha hecho y recordar aquél período y personalmente (aunque creo que es un poco pelota) el haber podido colaborar haciéndoos sufrir con arreglos algunas veces complicados pero que me ayudó muchísimo para coger experiencia y disfrutar como un loco. Fue una experiencia increíble que me vino muy bien en un momento de mi vida profesional complicada y que me devolvió al redil musical ya que llevaba unos 6 años con los instrumentos colgados (… hey! no todos), lo cual no se lo perdonaré nunca!
Lo segundo es ayudar a añadir algo que le adelanté el lunes pasado, cuando le pude ver después de bastantes meses: NUESTRA FASTUOSA ACTUACIÓN EN EL RESTAURANTE CHINO!!!.
Esto tiene que pasar a los anales del Jazz (amateur y profesional). No hay grupo, banda, etc. que pueda presumir de haber llenado un restarurante chino (de los grandes) del Eixample de Barcelona como la hizo La Farga Hot Jazz Band. Aún están alucinando los chinos. No llegan e entender que pasó. Pero ahí estábamos nosotros con amigos, familias, etc., llenándolo/atiborrándolo y con un cacho escenario del copón, que ya hubieran querido los famosos clubes de jazz de BCN actuales.
No sé si los chinos llegaron a entender algo sobre el jazz o no pero como mínimo habría que proponerlo a los Guineseses ya que un concierto con casi 300 personas en un restaurante chino es todo un evento difícil de superar.
Así que lanzo la idea para que se documentalice. Yo creo que tengo alguna foto pero de momento no la he encontrado. Es probable que entre todos algo consigamos.
Ah! Y que no decaiga!.
Me dijo Miquel que parece que Jordi está a punto de aparecer por aquí. Propongo una cena o comida o lo que sea para reunirnos y mantener el contacto mas cercano. Ya diréis que opináis.
Varios abrazos
Victor
=================
M’afegeixo al 100% de les paraules d’en Jordi Lleonard. És més, m’he emocionat llegint el bloc perquè m’ha transportat a una època del primers anys de La Farga, realment fantàstica. Ho viviem amb una intensitat extraordinària, malgrat les nostres serioses mancances musicals, però amb uns sentiments i un espirit de grup, com perfectament ho narres Miquel, que poques vegades es dona.
Endevant Miquel, que això ens animarà als demés a participar-hi.
Una abraçada a tothom
Carles
=================
Ostres Miquel, no sabia que havies fet això. Et felicito absolutament, és un lloc fantàstic, i no pas només per la Farga sinó també per la resta. L’enhorabona! Ep! Amenaço amb tornar aviat.
Jordi
===========
Aixó si que es collonut!
En Carles també em va comentar els records inoblidables del seu casament amb la Adriana a La Cova del Drac. Entre altres moltes coses, recordo que vaig ser capaç de tocar tot el tema de “On the Sunny Side” sense donar ni una, però es que ni una nota del tema. Te el seu mèrit fer32 compassos estant fora de to i ni enterar-se, i ni saber com arreglar-ho. Això tambè hauria d’estar entre les gestes èpiques de les postrimeries del segle XX.
Arrel d’això amb en Carles també varem recordar el concert al Bar Terminal, i després en recorda d’altres com el del Carnestoltes en una torra de Valldoreix, plena de travestis glamurosos, i un altre grup de Cornellà (el Pep, la Antonia, en Toni…). Quina jeta que teniem!
Continuarà.
Seria molt més divertit si cadascú anés afegint records, apostilles, comentaris…. Vinga!
