Jazz Clàssic segons Miquel Inglés

En Lluís Inglés, fill meu, amb una Suzuki GS500 i en Jurdan Berrio, un íntim amic seu amb una BMW GS1200, que fa dos anys ja havien fet també una ruta maratònica des de Donostia i Barcelona fins Irlanda passant per Lille, Paris, London, aquest any, després de mesos de preparació meticulosa, han realitzat un viatge d’aquells que deixen un record inoblidable sobretot per que ho han fet en moto que vol dir viure a la intempèrie suportant fred, calor, vent, pluja, pols, olors,…, submergint-se en el que els envoltava, obrint els porus, deixant-se impregnar, escoltant, sentint, comprenent més el món.

i especialment Alps. En Jurdan va fer primer Donostia-Barcelona i el 31/08 sortien els dos junts de Barcelona, van tornar ahir, 26/09, després d’haver fet una ruta pel centre-sud-est d’Europa d’uns 10 mil kilòmetres, des de l’Atlàntic fins el límits més orientals llindants amb Àsia, passant per diverses regions de 13 països europeus apart de Euskady i Catalunya: França, Monaco, Italia, Grecia, Turquia, Romania, Bulgària, Sèrbia, Montenegro, Croàcia, Eslovènia, Austria i Suïssa.Han fet tota mena de muntanya, Pirineus. I han dormit en ciutats tant diferents com Arles, Nice, Monaco, Modena, Roma, Napoli, Bari, Patras, Atenes, Vòlos, Tesalonica, Kavala, Istanbul, Sofia, Nis, Dubrovnik, Bolzano,  Trento, Valence.

Un viatge en aquestes condicions per regions tant semblants pel que fa als seus pobles,  però, oh Europa!, amb cultures, llengües i religions tant diverses i interessants, i desgraciadament, amb una llarga historia d’invasions i guerres mútues que encara no s’ha saldat, però això si, ara si més no amb un projecte Europeu compartit que té els seus fruits a tocar. Doncs una volta per aquestes contrades ha de donar referents per analitzar el què ens passa i preguntes del per què no agermanem definitivament tots els esforços de tots plegats per millorar plegats, en pau, solidàriament i en llibertat.
Una experiència d’aquesta envergadura ha de deixar molts impactes profunds en els racons de la memòria, de tantes coses viscudes,  de tot allò que has vist, del que finalment has superat, del que per fi no tant sols has entès, si no que inclús has comprés, del que has descobert i no et podies ni imaginar, de què vol dir multiculturalitat, de lo infinitament diversos que som i a la vegada també, i arribes a la conclusió de que no es un tòpic, de tot allò que tenim de semblant, poder no idèntic, però podríem dir d’accidentalment diferent, de visualitzar els grans contrastos econòmics i socials més enllà de l’estadística, de prendre consciència que la distribució entre opulència i pobresa segur que és del tot injusta i inacceptable, que no podem seguir perpetuant aquest desequilibri entre unes regions, les més avançades del món, i d’altres tant subdesenvolupades, amb tanta carència d’infraestructures i serveis bàsics. En fi, és un viatge per aprofundir durant molt de temps, per transformar tot el que s’ha captat (informacions, anècdotes, records, paisatges, cares, mirades, expressions,…) en coneixement per poder créixer a nivell personal i per compartir amb d’altres col·legues, amics, conciutadans, descendents,…
A nivell de maduració personal ha d’haver estat una experiència determinant per cada un d’ells. El fet de portar a terme el viatge, tot i lo utòpic que inicialment semblava, vencent totes les dificultats que dia a dia s’han anat trobant, negociant situacions adverses, arriscades i tant diferents de forma intel·ligent i solvent, entenent-se amb persones que tant sols parlen la seva llengua totalment desconeguda per nosaltres, convivint tants dies amb gent d’hàbits molt diferents i tantes altres coses que justament per que no ho he experimentat no puc ni imaginar-me.
Tot plegat suposo que és com rebre una classe magistral i pràctica de civisme, de democràcia, de tolerància, de cultura, de història, de geografia, d’economia,… Si tot això es fa amb pocs mitjans (els motards són com els cargols, tot el que tenen ho porten a sobre), sempre junts per donar-se suport mutu, per comunicar-se, per fer-se evident que estant tocant de que porten la màquina controlada, aguantant-se l’un a l’altre (dèries, estirabots, manies, gustos,…), també això, una convivència al límit, és com una classe magistral i pràctica d’amistat de les de veritat. I si tot plegat s’ha realitzat amb èxit, sense cap contratemps seriós, seguint la planificació en els terminis previstos, vaja això si que és una demostració fefaent de que qualsevol projecte que aquests dos es proposin el poden realitzar amb èxit, per tant, a nivell personal, ha de ser una dosi important d’autoestima i seguretat personal d’aquelles que marquen definitivament.

Ahir a les vuit del vespre els esperava la penya vasco-catalana, devien ser una vintena de joves d’aquests que fa orgull veure que a més a més de ser la generació que ens pren el relleu, es que tot el que fan, ho fan molt millor que nosaltres a la seva edat, prova evident de que el país avança i de que podem tenir la certesa de que el futur queda en tant bones mans que fins i tot possiblement millorin el món que els hi hem passat d’herència! La colla els esperava a la terrassa d’un bar de la cruïlla Equador-Sentmenat, i quan varen sentir els motors donant la senyal d’arribada els van ruixar amb cava per festejar la gesta. Happy end!
Quin parell de tios mes seriosos, prudents, tenaços, endurits,… Gràcies Lluís per donar-me aquesta alegria, eskerrik asko Jurdan per ser un paio tant collonut i tant amic d’en Lluís. Us felicito pel que heu fet i n’estic molt orgullós de vosaltres. Que sigueu molts anys molt feliços, que ho pugueu repetir si en teniu ganes i que ho pogue-ho compartir amb la penya.
Ara toca pair la gesta i construir una bona experiència d’aquest viatge. Serà molt interessant compartir-la amb vosaltres algunes estones.

(5/09/09: ja es pot visitar el blog Sentim la moto que han creat en Jurdan i en Lluís explicant etapa per etapa les vivències. Es molt interessant i a més a més divertit.)

8 Calaix de sastre Jurdan Berrio, Lluís Inglés