Hores d’ara a ningú li sorprèn els comportaments de José María Aznar. Des de que és home públic ha donat repetides mostres de dèspota, autoritari, prepotent i xulo d’opereta de tres rals.
El que motiva la meva reflexió són els fets del dijous 17 d’abril a la Universidad de Oviedo en què aquest personatge va adreçar-se als estudiants que hi eren aplegats amb el gest que mostra la foto adjunta.
És vergonyós que tinguem en portada de tots els mitjans de comunicació aquesta foto. Segons la ideologia del mitjà la presenten com un exemple a seguir, com un gest heroic, com una mostra del que es mereix el Govern,…? No ens hauria d’indignar a tots plegats que algú entengui la dialèctica d’aquesta manera? Aquesta dialèctica té els mateixos genomes que la “dialéctica de los puños y las pistolas”!
Des del meu punt de vista considero que és un gest masclista, un atropello, una humiliació, una vexació, amb clares connotacions de violació sexual a tothom (homes, dones, joves i grans) que d’entrada desqualifica a qui el fa, amb l’agreujant de què si el gest el fa un ex-president d’Estat considero que el delicte és molt greu, si més no pel seu impacte.
Aquest personatge no ha entès que més enllà de les ideologies, les creences, les afinitats o les discrepàncies, hi ha una democràcia que tots respectem i tractem d’aprofundir, i això vol dir que respectem a tothom, evidentment també els nostres contrincants. La democràcia sobretot és una cultura fonamentada en valors profunds, entre ells la tolerància, però justament pel profund respecte que mereix la nostra cultura democràtica no podem tolerar que ningú, sigui qui sigui, la posi en qüestió, l’atropelli i se’n en burli.
És vergonyós que haguem tingut com a President aquest impresentable! Doncs que l’empurin caram, que per molt menys a d’altres els ha tocat pagar molt més!
I que l’expatriïn ben lluny, no es mereix viure entre nosaltres! I entre les penes que proposo imposar-li és la de recitar durant la resta dels seus dies la “Vaca suïssa” del nostre poeta Pere Quart que diu així:
Quan jo m’esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s’ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l’ànima d’esclau.
A mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l’he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me’n desencamini
la llepolia d’un manat d’alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet.
=================================================
També per purgar el seu crim del 2002 quan va recitar les darreres estrofes del poema “Exili“, del llibre de recopilacions “El vendaval” (1988) de Pere Gimferrer (Barcelona, 1945)
Clavats a la paret, el signe Rossinyol,
el signe Cadarnera, noms d’un batec, d’un crit,
o l’Estornell, el passatger dels boscos,
una claror d’imatges en un moment verbal:
la llum en simulacre, el so del mot fet mot. Hem dit la tarda groga
o la caputxa de l’hivern, la conca
de plom del riu que esmola el glaç del cel,
la desafecció del mot i el món visible:
diem mots, però no diem el món. Impur, el vespre ens crida
amb un penell de llum al cel estrangulat de vermelleses,
la cacera dels signes i dels mots falconers.
I ni tan sols de signes vivim:
del so dels signes,
no la vida del mot,
sinó la pell del so.
L’entelament del món
a l’obaga dels mots…
8 Calaix de sastre
José María Aznar, Miquel Inglés Pedrero, Universidad de Oviedo
