Recentment he anat a dos dels concerts del Cicle de Blues & Boogie a L’Hospitalet que com cada any i no me’n puc estar de comentar-ho per que valen la pena.
El proppassat divendres 12/12/2008 al Centre Cultural de La Torrassa em vaig submergir en el concert de Blues que tancava el Festival d’enguany. El petit auditori estava a tope. Va començar el concert amb l’actuació d’en Félix Slim, el guanyador del concurs de la SBB2008. Un gadità simpatiquíssim, un virtuós de la guitarra acústica, de les Blues Harp, un bon cantant i un animador amb el kazoo. Es un paio que interpreta el Blues rural del Delta, dins l’estil més pur, imitant les formes més genuïnes dels llegendaris com Robert Johnson i ho fa extraordinàriament be. Per moments l’atmosfera musical que crea et transporta a l’época dels discs de 78 revolucions. En Fèlix Slim toca amb un tempo molt solid. que sovint el marca amb el peu de forma expressament audible. Toca la guitarra amb una força expressiva destacable. L’acompanyament harmònic perfectament blues, es el nucli dur de tot el que fa i aporta un suport swingant amb un impressionant. La puntuació melòdica i de contrapunt està dins la tradició més genuïna del blues, amb atac, fraseig, riffs, i ho fa amb gust, es creatiu, imaginatiu, variat, … Tant sols com a guitarrista es un fenomen: toca amb una gran força expressiva amb alguns tocs i liks que a vegades recorden la guitarra flamenca però que li dona una certa personalitat totalment dins la tradició cultural del blues, sens dubte. Tot i que te una bona veu, canta amb un falset que imita de forma sorprenent els enregistraments que ens arribaven de principi de segle passat dels cantants legendaris del Delta. Però també es impressionant com toca la Blues Harp mentre s’acompanya a la guitarra i canta, mentre puntua el tempo amb el peu. Es un veritable home-orchestra dels trobadors rurals dels Estats del Sud. Em va agradar molt el seu so i el fraseig a la Blues Harp, tant com acompanyant d’ell mateix com cantant com de solista. En el concert va tocar sense parar tota mena de temes, tristos, dramàtics, festius, divertits i intranscendents com blues, ragtime, i fins i tot imitacions efectistes típiques d’harmonicista (el tren, etc.). Total un gran interpret jove que ha empres un camí musical molt interessant de seguir amb atenció. La consagració com a guanyador del Festival de la SBB’08 es mes que merescuda i fa honor al seu esforç.
A la segona part del concert van actuar els grans Dave Riley, veu i guitarra i
Bob Corritore a la harmònica. En Dave Riley es un extraordinari guitarra elèctica amb una veu negre d’una gran força expressiva, càlida, profunda i greu, amb un registre ampli, un vibrat que et sacseja les entranyes, un atac potent, en fi un representant genuí i autèntic del Blues del Delta dins el més pur estil Downhome d’arrels Chicago, que ha compartit escenari amb els mes grans de la Windy City esplendorosa i que actualment te un gran reconeixement internacional. Una guitarra poderosa, es un dels grans, dins la tradició, de qualitat contrastada. No cal dir massa de musics tant grans com ell. Tot un privilegi poder escoltar-lo en un ambient tant acollidor, selecte i a tant poca distancia, saboreijant tot el que feia.
Per suposat que el Gran Mestre d’aquest concert era en Dave Riley, però lògicament vaig anar al Concert de forma molt particular per assistir a una Master-Class d’harmònica i, he de dir que els resultats van superar amb escreix les meves expectatives. En Bob Corritore es, indiscutiblement, un dels mes grans que mai he sentit en directe. Te un estil de Blues Harp típicament Chicago, amb arrels directes del mestre Big Walter Horton, però a la vegada amb molta personalitat que el fan diferent d’altres. Trobo que en Corritore te una tècnica instrumental exquisida, una afinació perfecte, un fraseig clar, directe i expressiu, un atac potent i precís, un control dels dinàmics captivador (per cert ben poc freqüent entre els musics de blues) per que te una gran musicalitat i un gust exquisit. En fi, no acabaria amb els elogis i això que la seva imatge d’estil rocker decadent i un tant freaky no l’acompanya en absolut. En Corritore es un especialista d’harmònica de blues pur, o sigui que es centre en el seu instrument i no fa concessions a la galeria, no utilitza altres recursos, com a mínim en el concert: no va ni cantar, ni tocar la guitarra.Tant sols va fer un tema amb la crhromàtica de 4 octaves i, pel meu gust no va destacar massa. Tota la resta del concert la va fer amb Marine Band i aqui es on trobo que destaca extraordinàriament. Va fer una feina d’acompanyant de’n Dave digne d’estudi. Em va sorprendre, francament no m’ho esperava, i em va agradar molt la seva feina d’acompanyant: sap trobar els moments per construir una resposta al cantant o a la guitarra, sap preparar un entrada a la veu, es un especialista en crear atmosferes i climes. En la seva faceta de solista també es un fora de serie. Sap prendre els solos quan toquen, amb la justa mesura, fa solos molt ben construïts, coherents i lògics que sempre t’expliquen una historia, utilitza tot el cromatisme, amplitud de registres i possibilitats de l’instrument, combina magistralment l’amplificació i l’acústic, domina els dinàmics mes extrems des de fortissimos fins a pianissimos. Sempre, tant quan acompanya com quan toca com solista, esta “in the groove, com una locomotora llençada i amb un sentiment profundament go down. Construeix uns riffs molt musicals i rítmics que sempre tenen a veure amb el que esta passant en aquell moment.
El concert va acabar amb una mena de happening encapçalat per en Bob Corritore que va convidar al Fèlix Slim i en Vicenç Zumel, els dos a la Blues Harp i Ronald Burke a la guitarra. Tots plegats turnant-se solos. Un Jubilee End com deu mana. Ras i curt, encantat d’haver conegut a aquest gran mestre, i això gràcies a la gent de la SBB.
Un dia abans, obligacions personals no em van permetre assistir a la Conferencia: “La Historia Social del Blues” que va impartir Manuel López Poy acompanyat al piano per David Giorcelli. O sigui un altre activitat d’alt nivell que m’interessava molt per la proposta cultural que fa en Poy. Llàstima haver-me-la perdut.
Tirant una mica enrere en el calendari, el 21/Nov, al Centre Cultural Barradas de L’H la gent de la SBB va organitzar el Concert Boogie-Woogie Jubilee que com cada any dirigeix en Lluís Coloma, amb el seu trio format per Manolo Germán (b) i Marc Ruiz (dm). Aquest any el va compartir amb Jean Pierre Bertrand i en Steve “Big Man” Clayton, dos pianistes boogie de lo millor que corre per Europa. Va ser un concert de piano boogie memorable, d’altisima qualitat, de comunicació, de magnetisme amb la sala plena de gom a gom, amb tota la gent vivrant i xalant amb cada un dels pianistes que van tocar sols, amb acompanyament de baix i bateria (extraordinaris!), a duos i tots tres alhora! Un concert dels que fan adeptes.
En fi, aquestes petites pinzellades a algunes de les activitats del Cicle de Blues & Boogie a L’Hospitalet que personalment m’han satisfet són bàsicament de reconeixement de la feina que un tant anònimament fa la gent de la SBB, especialment en Vicenç Zumel, la Roser Infiesta i en Joan Ventosa. Des del meu punt de vista, trobo que la SBB és un exemple perfecte de treball ben fet. Es més, penso que la SBB podria ser un referent perfecte d’un estudi de casos útil per la millora de la gestió d’entitats culturals sense afany de lucre. Aquesta gent tenen una visió molt clara del que entenen per música de Blues i ho saben exposar de forma entenedora, sense dogmatisme ni exclusions. En aquest sentit considero que són exemplars de com mantenir un distintiu propi sense aïllar-se sectariament.
De tota manera a on destaca aquesta gent de la SBB es en la missió que s’han marcat. Considero que es molt precisa, pragmàtica i de gran impacte. A aquesta fortalesa de tenir una sòlida i coherent visió i una ambiciosa missió li han sumat un pla de treball (o de negoci) perfectament coherent que els permet organitzar activitats accessibles per amplis sectors, d’alta qualitat, sempre sostenibles amb els recursos que disposen en cada moment per cada i aconseguir uns resultats extraordinaris.
La SBB actua en un ventall divers d’àmbits que sense pretendre ser exhaustiu, per que entre altres coses tampoc conec més del que fan, se m’acut destacar els següents aspectes:
Dinamitzen una associació amb una massa social d’uns 400 socis que cotitzen. Es un patrimoni fonamental.
Les Jam session de Blues al Sótano Bar Monasterio. Són una activitat setmanal de molta qualitat. Les Jam Session són conduïdes per un trio amb grapa, en un local amb sabor i sempre animades, concorregudes per tota mena de gent, amb molt bon ambient i barat, assequible per tothom. En les Jam Session hi participa qui vol, hi ha dies que son d’un nivell extraordinari. Val la pena anari per que sempre surts carregat d’energia positiva.
Mantenen una web corporativa ben estructurada, documentada i actualitzada. Es tota una referència obligada.
Tenen una llista de distribució de socis i amics que per correuel personalitzat envien setmanalment un servei de noticies i activitats tant útil i pràctic com senzill. De cost però molt efectiu que es fa de rebre i sempre hi trobes alguna cosa d’interès.
Han creat el Fons de Blues a la Biblioteca Tecla Sala que es una tasca institucional important. Suposo que algun estudiós o persona que es vol documentar la deu gaudir. En qualsevol cas es important que Catalunya disposi d’un fons d’aquest tipus.
“L’hora del blues”, un programa radiofònic setmanal que condueix en Vicente Zumel des de Radio Pica de Gràcia, que fa temps no el sintonitzo, però quan l’he pogut escoltar sempre he sentit coses ben seleccionades, interessants i poc conegudes.
“Bad Music Blues”, un altre emissió aquesta a Radio L’Hospitalet (FM 96.3) els dissabtes a les 21h dirigit i presentat per en Manolo López Poy i en Joan Ventosa.
Editen el “SBB Magazine”, una revista trimestral de molta qualitat que la reben els socis.
Organitzen un prestigiós concurs de bandes de blues, concorregut i disputat, i amb guardonats que després triomfen.
Organitzen el Cicle de Blues & Boogie a L’Hospitalet que com he comentat, es un festival de baix cost però d’altíssima qualitat que compta amb patrocinadors i entitats col·laboradores.
A part d’aquestes activitats imagino que la SBB deu tenir incidència en altres àmbits com el Festival de Blues de Cerdanyola, l’Escola de Blues de Barcelona, la Taberna del Blues, i molts d’altres.
El que es evident es que la gent que dirigeix la SBB a més a més de tenir un encertat criteri musical, compta amb una xarxa internacional de contactes molt important en l’àmbit del Blues, amb gran prestigi i reconeixement entre els músics, una excel·lent relació amb locals, un ampli col·lectiu de socis i seguidors, una adequada i profitosa relació amb les institucions i els festivals. Gràcies a ells tenim un Blues a Barcelona i a Catalunya de lo millor que hi ha. Aviam si som capaços d’emular aquesta forma de treballar intel·ligent, eficient, eficaç, sostenible i amb impacte en altres àmbits com el Jazz Clàssic. El camí ja l’han fet, imitar es mes senzill. Serem capaços?
7 Jazz en directe
Bob Corritore, Dave Riley, Joan Ventosa, Miquel Inglés, Roser Infiesta, SBB, Societat de Blues Barcelona, Vicente Zumel
