Harp Performance
Perfeccionament tècnic
A continuació et comento uns materials d’autoaprenentatge que he utilitzat i m’han estat extremadament útils. Tot el que hi aprés els hi dec a ells i és una forma de rendir-los-hi tribut. En el Jazz, i per tant, en el Blues com un gènere jazzístic, l’aprenentatge d’emulació dels intèrprets més admirats es fonamental: és l’aprenentatge per emulació. També cal aclarir de que són materials d’autoaprenentatge i que per tant si un no s’autoavalúa de forma molt objectiva està predestinat a acumular probablement moltes deficiències. D’això no en tenen cap culpa els autors dels materials. Per tant, l’assessorament d’un Mestre o un amic expert i amb gust sempre es convenient.
Una referència al meu Mestre Jean-Jacques MILTEAU. Considero que la seva obra “Technique de l’Harmonica“, d’Editions Henry Lemoine, (17, rue de Pigalle; 75009- Paris, France, Edició de 1986) es senzillament insuperable tots i els anys que han passat (desconec si s’ha reeditat posteriorment). En Milteau considero que sap focalitzar els esforços d’un aprenent en els aspectes clau de la tècnica d’harmònica de blues en els estils de Blues més purament originals d’arrel negre afro-nortamericana i anant al cor del swing, el só, l’expressió i l’atac. I a mes a mes exemplifica magistralment i de forma molt didàctica cada un d’aquests aspectes fonamentals.
Considero imprescindible la referència al meu Mestre Steve Baker i la seva obra en tres volums: “Blues Harmonica Playalongs. Vol. 1“, edició 2000; “Blues Harmonica Playalongs. Vol. 2“, edició 2003;”Blues Harmonica Playalongs. Vol. 3. The Third Kind“, edició 2007;. Editats per Artist Ahead (Musikverlag Beethonenstrasse 2; 69118 Wiesloch; Germany). En una línia i nivell molt similars als del Mestre Milteau, i amb el valor afegit de tractar l’harmònica de Blues amb més rigor formal i base musical (partitures, referències tècniques de les escales pentatòniques, ús de la tercera i cinquena posicions, etc.). Actualment considero que es el millor i més rigorós material disponible. Es excel·lent per iniciar-se, però també per millorar i practicar fins a un alt nivell, sens cap mena de dubtes molt més que un nivell intermedi. Es un material fet amb una concepció oberta que permet molts nivells d’autoaprenentatge i molts itineraris. Properament posaré en aquest blog a la teva disposició una col·lecció de temes d’aquests àlbums en versió Band in a Box. Per tant, ja pots anar aconseguint els materials originals amb les interpretacions exemplars de’n Steve Baker i les versions “Minus One” per tocar en lloc d’ell mateix. Val molt la pena per anar al gra de forma segura.
Una obra de referència del gran Tommy MORGAN el “Tommy Morgan Blues Harmonica“, publicat el 1971 per Gwyn Publishing Company, USA. Obra rigorosa, sistemàtica, imprescindible.
Un altre referència obligada es la obra “Blues Harp. An Introduction Method for Playing The Blues Harmonica” del gran Tony “Little Sun” Glover I, publicada el1965 per Oak Publications, A Division of Embasy Music Corp. (33 West 60th St. New York 100239, USA. Una obra pionera i enciclopèdica. Fonamental.
Actualment a la Xarxa es poden trobar gran quantitat de materials didàctics oberts fets per grans especialistes que poden complementar-ne d’altres editats de forma convencional. Algunes d’aquestes joies les he trobades per casualitat cercant per la Xarxa i, sense pretensions de fer cap revelació del altre món, les relacionaré a continuació per si et poden ajudar a aclarir alguns conceptes i millorar en aspectes tècnics bàsics, o per si coneixes altres qüestions que ens poden ajudar a els altres.
Vagi per endavant que, des del meu punt de vista musical, la tècnica instrumental és fonamental tant sols per que l’instrument no sigui una barrera per les nostres idees o un inhibidor de la nostre creativitat musical. Per aquest motiu li assigno un paper de comparsa a la tècnica (“tant sols”) doncs considero que lo important és la creació i la comunicació amb els altres (els col·legues amb els que estem tocant i el públic que ens escolta, balla, s’emociona, etc.) i el com es fa lo accessori. Aquest comentari no el faig gratuïtament doncs amb els anys de tocar per aquests mons de deu m’he trobat amb grans músics en molts instruments diversos que tot i que subscriurien el que acabo de dir, en la realitat tenen un enfocament tecnocèntric del seu instrument de tal forma que es dediquen obsessivament a millorar la tècnica instrumental i en canvi abandonen, o deixen en un segon pla, el contingut musical, l’estudi del patrimoni musical, dels estils, del que han fet d’altres grans musics, etc. Són com “màquines” perfectes de reproduir (só, fraseig, tessitures, precisió,…) però màquines molt avorrides, poc emotives, musicalment incultes, poc interessants que no ens deixen cap record i amb molt poca personalitat. Posats a triar, encara que tampoc cal arribar a aquests extrems, preferiria un discurs musical carregat d’emocions, creatiu, ben fonamentat i que impacten encara que tècnicament fos d’estar per casa. Faig aquest comentari crític general però amb especial atenció a la petita harmònica diatònica per que tot i la seva aparença d’instrument tant simple i limitat, en els darrers anys s’ha convertit en un banc d’experimentacions contagiós i de grans avenços tècnics justament per suplir amb virgueries el que l’instrument inicialment semble que no ens pot donar i que de ben segur no va estar pensat per fer, i al final el que semblava un instrument per iniciar-se i començar a tocar alguna cançoneta, s’ha convertit en un dels instruments amb més dificultats tècniques i que requereix moltes hores d’exercicis. Poder també cal valorar a on cal centrar l’esforç en funció dels resultats musicals. Avui en dia tocar l’harmònica diatònica és un exhibicionisme tecnocèntric enfarfegant on qualsevol ha de presumir ostentosament de bendings, overbendings, overdrawings, overblowings, tongue-blocking, etc. Sembla que l’objectiu és fer coses impossibles, com més exclusives, inversemblants i gratuïtes tant millor. Com en tot cal trobar un equilibri i saber què ens aporta el domini tècnic per tal d’expressar el que volem i no el contrari i pensar que en altres instruments musicals més evolucionats com l’harmònica cromàtica, la trompeta o el piano, amb el mateix temps de dedicació els resultats són molt més espectaculars.
Després de la reflexió sobre el lloc de la tècnica instrumental i els instruments en la interpretació i la creació musical, anem a les referències comentades.
Una de les tècniques bàsiques és la qüestió de la obtenció de notes forçades per completar algunes escales musicals. És el que es coneix amb el nom de “bending” et recomano Musician’s Web Store i Harmonica Club. En els dos casos es tracta d’exposicions magistrals, molt didàctiques amb exemples pràctics.
Per analitzar a fons l’estil dels grans Mestres de la Blues Harp es obligat l’estudi de David McKELVY titolat “Blues Harmonica”, publicat el 1992 per The Goodman Group Music Publishers, New York, distribuit per Hal Leonard Publishing Corporation (7777 West Bluesmound Road P.O. Box 13819 Milwaukee, WI 53213. En McKelvy transcriu solos magistrals dels grans solistes de l’harmònica de blues com Little Walter, Sonny Boy Williamson, Jimmy Reed, Howlin’ Wolf, i d’altres que musicalment desconec com James Dalton, John Brim, Lester Davenport i Jimmie Rogers. Es tracta d’unes transcripcions musicals altament fiables i rigoroses. Aporta les transcripcions sobre partitures i a la vegada inclou els recursos tècnics utilitzats en cada cas (forat, aspirat o bufat, bending, etc). El fet de poder analitzar les interpretacions reals enregistrades, diseccionar-les amb les transcripcions, poder-les estudiar i finalment interpretar a duo amb les versions originals, considero que es d’una gran ajuda per l’autoaprenentatge rigorós i sistemàtic amb la metodologia de l’emulació.
Un altre menció especial mereix “Big Walter Horton with Carey Bell“, transcripcions realitzades per en David Barrett de tots els temes del disc enregistrat per aquests dos grans mestres i editat per Alligator. El material ha estat publicat per Mel Bay Publication Inc. el 1998. En el capítol de transcripcions d’aquest blog hi trobaras alguns dels temes passats a versió BiaB que penso poden ajudar a aprofondir en la tècnica d’aquests dos mestres.
Un material per aprofundir encara mes en la tècnica de la Blues Harp, especialment en tercera posició, ens l’aporta, com no, el Gran Mestre Jean-Jacques MILTEAU amb la seva obra “Bastille Blues” editada el 2000 per Carisch-MUSICOM (Distribució Musicom; 25, rue d’Hauteville; 75010-Paris, France), Editions Kapagama / Mister Music. Aquesta obra consisteix en les transcripcions de 14 dels 15 temes que formen el seu CD del mateix nom. Es impresionant!. Cal remarcar que el CD original te 15 temes interpretats per ell i acompanyat a la guitarra per Manu Galvin, Laurent Vernerey (b), mes un piano i bateria que desconec el nom, fou enregistrat el 1999 i guardonat amb el Premi Django d’Or 2000 en els Trophées Internationaux du Jazz Album Blues (desgraciadament aquest CD està esgotat i es introbable!). Els 14 temes, estant transcrits nota per nota, amb els acords de guitarra detallats i amb un CD (play-a-long) per practicar. Aquest material, mica en mica, l’anirè incorporant al capítol de transcripcions per harp, en versió BiaB, d’aquest blog. Crec que es una obra mestre i una master class de Harp. L’album “Bastille Blues” es d’un nivell tècnic avançat, i utilitza diverses posicions de la Harp (recomano la lectura de la crítica que en fa en Laurent Vigouroux). A Youtube es poden trobar interpretacions didàctiques de Paul Lassey sobre aquests materials “Réunion” o “Rue de rendez-vous“. Vull precisar que tots els materials, no tant sols aquest, que ha fet el Gran Milteau mereixen ser estudiats, per tant la meva recomanació no es limita al que he referenciat pel fet de que personalment em va obrir les finestres dels baixos fonds de la Blues Harp. Consulteu Carisch, etc.
Com a complement per transcripcions de Masters de la Blues Harp i del Blues en general, es imprescindible acconseguir les publicacions monogràfiques de “The Best Of The Blues Series“, editades per Creative Concepts, 1967, E. Ojai Avenue, Ojai, Califòrnia 93023, USA. Tinc constància de la publicació de deu volums de transcripcions d’interpretacions de: Sonny Boy Williamson; Slim Harpo; Jimmy Reed; Howlin’ Wolf; Muddy Waters; John Lee Hooker; B.B. King; Elmore James; Bobby “Blue” Bland; Honkin’ Blues. Properament també posaré a la teva disposició la col·lecció de temes seleccionats del àlbum dedicat a Sonny Boy, com ja es habitual estaran en versió Band in a Box.
Dos CD que no conec que estiguin transcrits però que valen la pena analitzar, escoltar atentament, identificar qui toca en cada moment i intentar emular amb les harmòniques el que fan els mestres:
- el primer indiscutiblement es “Harp Attack!” en el que hi toquen James Cotton, Junior Weels, Carey Bell i Billy Branch, i son acompanyats per Michael Coleman (g), George Baze (g), Lucky Peterson (p), Johnny B. Gayten(b), Ray Killer Allison (dm). Enregistrat a Chicago el 1991 i editat per Alligator.
- el segon, i probablement molt discutible per que es difícil triar entre tant de bo que hi ha, però que m’interessa especialment pel treball que fa justament amb la cromàtica de 4 octaves, un instrument poc utilitzat pel potencial que te. Em refereixo al CD “Fire Down Under the Hill” de James Cotton, enregistrat a Portland el 1999. Està acompanyat per Rico McFarland (g), David Maxwell (p) i en alguns temes Darrell Nulisch(voc).
- el tercer són els materials de John Cephas (voc, g) i Phil Wiggins (harp, voc): “Dog days of august” i “Cool down” publicats per Flying Fish de Chicago (estan disponibles al Fons de Blues de la Biblioteca Tecla Sala). Són un parell de músics molt grans, joves, amb molta tècnica, gust, que toquen amb molt sentiment i coneixen el blues i el gospel com pocs. El resultat són dues meravelles de CD per estudiar i aprendre un munt. La forma de tocar l’harmònica en Phil Wigggins es extraordinària! Escolta-ho que et quedaràs bocabadat.