Modes de l’Escala Major
Sense cap mena de pretensió teòrica proposo una exploració obligada en l’embolic de les escales, les gammes, els modes, els acords, etc.
Després de donar molts tombs per la vida com aprenent de músic, i gràcies a l’entranyable amiga lletraferida Michèle Butzbach que em va regalar un treball extraordinari per comprendre aquestes qüestions tant fonamentals, tant complexes i sovint tant embolicades inclús pels que pretenen explicar-nos-ho. Així doncs seguint el consell de na Michèle Butzbach et recomano el llibre “Le son du Jazz. Éléments de maîtrise de l’harmonie et de l’improvisation. Tome Un“, par Derek Sébastian, Publication I.D. Music; 29, rue de Bitche (Paris La Défense), 92400 Courbevoie, France; 2001. Es un enfocament holístic molt innovador.
Seguint els materials tants didàctics de’n Sébastian, a continuació et proposo compartir algunes qüestions bàsiques de Teoria Musical molt útils per entendre i comprendre la música en general i més en particular la música de Jazz. Espero que sigui una primera aproximació al tema per tractar de divulgar-lo de forma científicament correcte i a la vegada comprensible per a no iniciats. S’agrairan tota mena de correccions i suggeriments en aquesta línia per tal de facilitar la comprensió d’aquests coneixements fonamentals per tots aquells que delim per una interpretació com cal de la música de Jazz sense tenir suficients recursos tècnics.
Per ser pràctics utilitzarem la nomenclatura saxona de les notes doncs es el habitualment utilitzat en la música de Jazz. En tot cas mencionar l’equivalència entre la nomenclatura saxona i la que acostumem a utilitzar a Catalunya: A = La ; B = Si ; C = Do ; D = Re ; E = Mi ; F= Fa ; G = Sol.
Recordem la escala major en Do: C – D – E – F -G – A – B – C. Aquesta escala major manté les següents “distancies” entre cada una de les vuit notes (expressades en mitjos tons): 2 + 2 + 1 + 2 + 2 +2+1. La escala té per tant 12 mitjos tons.
L’amic Jaume Sala, que té una sòlida formació musical des de la seva infància en que va aprendre a l’Escolania de Montserrat, i a més a més es un gran pedagog que s’ha dedicat a que les persones amb dificultats aprenguin, l’any 1988 (ep, ara ja fa vint anys!), em va facilitar un estri extraordinari que et poso a la teva disposició. Es tracta de construir-se una escala major mòbil que es basa, segons em va explicar en Jaume, en els harmòniums de les esglésies. Pel que sembla disposaven d’un mecanisme que es deia “Do mòbil” i servia per superar la incompetència musical del que tocava l’harmònium que en molts casos tant sols sabia tocar en escala de Do. Per tant el mecanisme de “Do mòbil” el que feia era transposar-ho tot a Do.
Be, anem a construir un “Do mòbil“. Agafem dues cartolines blanques de 210 x 150 mm. En una d’elles representem dues octaves cromàtiques com es veu en la figura. Cada nota es un rectangle de 21 x 6 mm. Dibuixem les 24 notes separades per mitjos tons. L’amplada de l’escala serà de 170 mm per 21 mm d’alt. D e fet hauria d’assemblar-se bastant a un teclat de piano. En l’altre cartolina dibuixem una escala major, les notes en aquest cas seran igual d’amples però una mica més baixes, o sigui de 9 x 6 mm. Com pots veure en la figura l’escala major es caracteritza per la distància entre les notes: 1ra nota; 2a nota a 2 mitjos tons; 3ra nota a dos mitjos tons; 4a nota seguida de l’anterior, doncs està a mig to; 5a nota a dos mitjos tons; 6a nota a dos mitjos tons; 7a nota a dos mitjos tons; 8a nota a continuació doncs està a mig to. Un cop dibuixada l’escala major, fem finestres amb unes estisores. Ja tenim acabats les dues cartolines tal com pots veure en la figura adjunta.
Si ara col·loquem la cartolina de la dreta (la de les finestres que representen una gama major) sobre la escala cromàtica podem veure a traves de les finestres una escala major en C. Com pots apreciar totes les notes son blanques com les tecles blanques del piano:
O be una gama més complicada, per exemple una gama major de F#. Quina diferencia podem apreciar amb la escala de C major? Doncs que aquí, excepte dues tecles, totes son negres (per ser rigorosos cal advertir que la nota “F” que es veu en el setè grau d’aquesta escala hauria de denominar-se lògicament “E#”; es un fallo de la escriptura de la meva escala cromàtica; s’hauria d’haver donat una dobla denominació en aquest cas a la nota):
Ara que tenim aquest pràctic instrument tot el que comentem ho haurem de veure i comprovar sobre aquestes cartolines desplaçables. Aquest concepte de “Escala major mòbil” tant didàctic també l’utilitza Derek Sébastian en la obra citada que introdueix un element nou encara més pràctic consistent en transformar aquesta disposició lineal de les notes en forma de teclat cromàtic, en un cercle, més proper a la realitat física del cicle musical en el que aquests seguit de mitjos tons es va repetint de forma circular. Per tant amb aquest concepte de “Escala major circular” en Sébastian explica les relacions entre les diferents notes d’una escala.
Aquesta proposta de Sébastian ens permet construir el que anomenaré “escala cromàtica circular” que reprodueixo tot seguit. Com pots veure està dissenyada en base circular seguint una separació de arcs de 30º, i com en la cartolina de’n Jaume Sala, totes escrites en el seu lloc corresponent: C — C#(o Db) — D — D#(o Eb) — E (oFb)— F(oE#) — F#(o Gb) — G — G#(o Ab) — A — A#(oBb) — B (o Cb). Per destacar les notes “naturals”, o tecles blanques del piano, les he distingit amb color groc. Si et sembla pots imprimir aquesta escala cromàtica circular sobre una cartolina i retallar-la seguint el contorn del cercle.
Tot seguit construïm un altre cercle exactament igual de diàmetre quel’anterior i en el lloc corresponent a les notes de l’escala major C – D – E – F -G – A – B (les de color groc d’abans) hi retallem una finestreta, tindrem el mateix efecte que en la escala mòbil de’n Jaume Sala però circular. A continuació la pots veure. Si la imprimeixes i retalles el contorn del cercle i les finestres marcades en fons blanc i la muntes sobre la escala circular anterior podràs veure les notes d’una escala major o modus Iònic en qualsevol de les tonalitats. Es extraordinari!
Amb aquest procediment hem transferit una concepció lineal de l’escala a un altre de circular, que des del punt de vista del Jazz ens serà molt útil com a recurs per entendre els acords, les inversions, etc. Aquest concepte es el que a partir d’ara utilitzarem.
En la figura següent veiem representada sobre una escala circular cromàtica una escala de C major. A partir d’ara ni direm “Gamma Major” la qual cosa ens permet fer-li correspondre un Modus per a cada una de les notes d’aaquesta escala major. Intentaré aclarir aquest nou concepte fonamental.
La escala major que hem agafat com a punt de partida es coneix com “escala de primer grau”, o “Mode I” (IM), o “Mode Iònic”. Es la escala major fonamental de referència en la música de Jazz.
A partir d’aquesta escala fonamental construirem altres escales, per suposat de 8 notes i 12 semitons, partint, això sí, de cada una de les diverses 7 notes que forment aquesta escala de Primer grau.
Si iniciem una escala en la segona nota de l’escala fonamental, en aquest cas el Re, tindrem: D – E – F -G – A – B -C – D. Aquesta escala manté les següents “distancies”, expressada en mitjos tons: 2 + 1 + 2 + 2 +2+1+2. Com es pot comprovar es tracta d’una escala menor. Aquesta escala es coneix com “escala de segon grau”, o “Mode II” (IIm), o “Mode Dòric”. Es la escala menor de referència en la música de Jazz i aporta dues “blue note”: la tercera i la setena. Et proposo descobrir el modus Dòric de forma molt senzilla: en el segon cercle amb les finestretes de l’escala major, digues que LA PRIMERA nota de la escala serà el D (Re) i comprova que efectivament et surt l’escala menor dòrica que hem comentat. Girant el cercle sobre el fons cromàtic pots obtenir escales dòriques en totes les tonalitats. Ho veus?
Si iniciem una nova escala en la cinquena nota de l’escala fonamental, en aquest cas el Sol, tindrem: G – A – B -C – D – E – F -G. Aquesta escala manté les següents “distancies”, expressada en mitjos tons: 2+2+1+2+2+1+2. Com es pot comprovar es tracta d’una escala dominant. Aquesta escala es coneix com “escala de cinquè grau”, o “Mode V” (V7), o “Mode Mixolidi”. Es la escala dominant de referència en la música de Jazz i aporta una “blue note”: la setena. També et recomano fer el mateix d’abans però ara començant l’escala a on quedava inicialment el G(Sol).
Si iniciem una nova escala en la sisena nota de l’escala fonamental, en aquest cas el La, tindrem: A – B -C – D – E – F – G – A. Aquesta escala manté les següents “distancies”, expressada en mitjos tons: 2+1+2+2+1+2+2. Com es pot comprovar es tracta d’una escala menor. Aquesta escala es coneix com “escala de sisè grau”, o “Mode VI” (VIm), o “Mode Eòlic”. Es la escala menor natural de referència en la música de Jazz i aporta dues “blue note”: la tercera i la setena.
Si iniciem una nova escala en la setena nota de l’escala fonamental, en aquest cas el Si, tindrem: B -C – D – E – F – G – A – B. Aquesta escala manté les següents “distancies”, expressada en mitjos tons: 1+2+2+1+2+2 +2. Com es pot comprovar es tracta d’una escala menor disminuïda. Aquesta escala es coneix com “escala de setè grau”, o “Mode VII” (VII0), o “Mode Locri”. Es la escala disminuïda de referència en la música de Jazz i aporta tres “blue note”: la tercera, la cinquena i la setena.
Fins aquí hem vist els cinc modes més habitualment utilitzats en la música de Jazz.
Per recollir el fil d’abans fixat que efectivament el cercle mòbil que hem construït no es tant sols una escala, sino la “Gamma Major” (circular) que ens permet obtenir tots els Modes i per tant escales, arpegis i acords.
Si no et vull el coco, seguim endevant ara que ja comences a veure que aquest embolic es més fàcil del que et semblava…