Jazz Clàssic segons Miquel Inglés

Des de feia més d’un any que intentava emular al meu entranyable amic Frederic Sánchez que en un acte de ciutadania va apostatar de la religió catòlica apostòlica i romana.
En un país carpetobetònic com el nostre que, com aquell que diu, fins fa quatre dies encara teníem la por inquisitorial en el nostre subconscient col·lectiu, en un país democràtic sí, però en construcció com tots però en alguns aspectes més que d’altres, en que els governs, l’un darrera l’altre independentment de les majories parlamentaries i de l’ideari del partit governant, no han gosat fer un acte de sobirania democràtica, de tolerància, de civisme i d’exercici de la llibertat i trencar d’una vegada per totes amb aquesta nefasta herència del nostre passat, i denunciar el Concordat que uneix el nostre país amb l’Estat Vaticà. Sense cap mena de bromes, i no confondre amb demagògia, però penso que és un dels Estats més imperialistes i antidemocràtics del món, un Estat que sempre s’ha alineat amb els països i els governants més poderosos, que ha beneit les agressions a d’altres pobles i civilitzacions simplement per espoliar els seus recursos, que ha cultivat la submissió colonial d’aquests pobles en el nom de deu i de la civilització, que ha alienat amb les seves creences als pobles esclavitzats, que ha donat suport a l’explotació dels treballadors de tot el món, que ha fet creure als pobres que s’havien de resignar amb la desgràcia doncs tot era un designi de deu per posar-los a prova, que sempre ha beneit les armes i els exercits dels Estats agressors. Aquest Estat i la seva ideologia ha fonamentat la nostre visió i missió de Civilització occidental, la que en nom de deu vetllava per l’ordre del món. Així ens l’hem trobat.
En la historia de la Corona de Castella i, posteriorment i fins a l’actualitat, en la de España les ferides que ha fet l’organització de l’Estat Vaticà en els pobles espanyols són profundes, però que ningú s’enganyi, no parlem tant sols de passat, actualment segueixen persistin en la labor i si no fem una mica de memòria: el Alzamiento Nacional dels feixistes contra la República espanyola va ser beneïda com “la Cruçada española”; la dictadura franquista va ser elevada a la categoria de nacional-catolicismo mentre el Dictador entrava a les catedrals sota pal·li i en bany d’encens com els enviats de deu i Ell els construïa amb el treball forçat dels republicans vençuts la Basílica del Valle de los Caídos; la COPE és l’emissora de la Conferencia Episcopal Española i per tant està dirigida per la Cúria que es qui defineix els seus continguts ofensius per a qualsevol demòcrata ; el juny de 2006, justament per celebrar el 60 aniversari de l’aixecament contra la República española el Vaticà va beatificà als Màrtirs de la Guerra Civil (que no eren altres que els que van donar suport a la rebel·lió feixista), com es pot deduir el Vaticà no ha oblidat i fa els memorials a la seva manera.
Doncs l’Estat Vaticà a més a més de tot això pel que fa a l’Europa catòlica i especialment en països com el nostre en que la religió s’ha emparentat amb el poder establert, ha mantingut durant segles una atapeïda, tèrbola i asfixiant xarxa de control social i ideològic a partir de les esglésies instal·lades en els barris (les parròquies), amb el control jeràrquic dels bisbats, on tots estem registrats en els seus llibres, on es pot saber d’on venim, si tenim o no antecedents jueus, musulmans o d’altres religions, etc. Sembla mentida que avui en dia amb tot el que hem progressat i el que vetllem per preservar les llibertats democràtiques més bàsiques, encara no s’hagin denunciat aquests registres parroquials i episcopals, en part mantinguts amb recursos de tots nosaltres i dels pressupostos de l’Estat.
Doncs be, un cop feta la reflexió, si es que, creient o no, arribes a la conclusió de que no vols permetre que organitzacions com l’església catòlica segueixin disposant de les teves dades personals, que les tenen tant sols pel fet de que en aquells anys de terror franquista qualsevol família per evitar problemes i quedar senyalada com potencialment perillosa (comunista, maçònica, judaica, lliberal, etc.) batejava a corre cuita el fill o la filla a la parròquia més propera als pocs dies d’haver nascut, després, amb el temps i sobretot en els pobles, aquesta rutina imposada s’ha acabat acceptant com un fet social que s’aprofita per reunir a la família i fer una festa. Doncs si et revel·les contra això, contra aquest abús de poder, i ho fas simplement en nom de la llibertat i la democràcia, independentment de les creences (que quedi clar que una cosa és el que creuen les persones i l’altre la organització d’enquadrament social que practica l’església catòlica), resulta que encara avui en dia el procediment el segueix marcant l’església i s’ha de fer una declaració d’apostasia que ha de ser acceptada per la màxima autoritat del Bisbat. Té nassos la cosa, quin poder que té la Cúria romana en el nostre país! Lògicament la majoria de la gent no fa aquest procediment inhibidor per no ser impertinent per viure en pau i així poden seguir dient que encara estem en un país catòlic i per tant han de seguir fent adoctrinament religiós en les escoles. Com que sovint m’encaparro amb algunes coses, en aquest cas seguint l’exemple del meu amic Frederic, vaig considerar que tot i els inhibidors subliminals, encara que m’ho posessin difícil faria l’acte administratiu que exigeix el bisbat (els Ateus de Catalunya ofereixen en la seva web tot l’arsenal necessari). En un primer intent m’ho van denegar al·legant informalitats procedimentals que haurien d’haver resolt ells mateixos, però en un segon intent ja no han tingut més remei i ho he aconseguit: des del 21 de setembre ja soc apòstata! O sigui, que aquesta organització episcopal que té la seu a Barcelona em diu haver acceptat retirar el meu nom de tots els seus registres i per tant ja no consto com a catòlic, cosa que evidentment m’honora, per ser coherent amb la meva visió del món més aviat agnòstica, materialista o com es vulgui dir, però sobretot per que he estat víctima i captiu del poder de l’església catòlica, apostòlica i romana. Visca la llibertat!
Governants de torn, parlamentaris i representants de la voluntat popular, aviam quin dia us atrevireu a acabar d’una vegada amb el Concordat que ens lliga amb l’Estat del Vaticà. En un món multicultural i globalitzat com el que tenim no podem admetre cap mena d’ingerència religiosa, de cap d’elles especialment quan actuen com organitzacions jerarquitzades, en el govern democràtic de tots els pobles d’Espanya. Proposo que el Memorial Democràtic faci seva la senyera d’acabar amb el Concordat amb l’Estat Vaticà justament per rescabalar les ferides de la dictadura franquista. He dit.

1 All of me Apostasia, Concordat, Miquel Inglés, Vaticà

Col·lega,

aquí tens el meu joc de bronses: bugle, trompeta, corneta i trombó. Els tres primers toquen en la mateixa tessitura, les partitures estan en clau de G, la seva nota natural es el C5, evidentment són transpositors de Bb, i el seu rang normal va des d’un A4 fins a un G6. Però cada un amb el seu color i personalitat ben diferent, inconfusibles! El trombó de vares tenor toca una octava i mitja mes greu que les trompetes i es llegeix amb partitures de clau de F i la seva nota natural es el f4, el seu rang va des d’un E3 fins a un G5.

En la imatge, a l’esquerre el Bugle (o saxhorn alto, o flugelhorn, o fiscorn) Schenkelaars Prestige holandés, en Bb, envernissat, amb una embocadura Denis Wick 3BFL. Es un bugle molt senzill però amb un bon só, que segueix el concepte antic dels Cuesnon. El vaig comprar a la “Musikhaus Votruba“, especialistes en vent, simplement per que tenia ganes d’endurme un record de Wien per lo be que habia acollit el meu fill Aleix que es on va conèixer la Doris, la seva txicota, i per que feia temps que somiava amb poder experimentar amb un bugle. En els fòrums alguna vegada m’han comentat que els freakis consideren que aquest flugelhorn es un dels pitjors del mòn. Estic disposat a deixar-los bocabadats amb el seu so i afinació, i amb sordines es increïble!

Al centre la Trompeta Vincent Bach Stradivarius ModelLR180S37, amb canonada M-L de 11,25mm (.459″), en Bb, amb pavelló #37, tub per embocadura de #25, platejada, fabricada el 1998. Es una de les trompetes de la serie limitada dissenyada per Bob Malone amb el sistema “leadpipe reverse” que va revolucionar les trompetes de concert. Habitualment la toco amb una embocadura Schilke 8E2. Es una trompeta nord-americana, el millor instrument que he tingut a les meves mans, com totes les trompetes te un só “clear and ringing” que facilita el vibrato. Una delícia! La vaig comprar per recomanació del meu mestre Isidre Delgado.

A la dreta la Corneta, tipus Shepherd’s Crook, de Stomvi model Forte, amb canonada M-L, en Bb, platejada, amb una embocadura Romera Brass 22CD. Es una corneta de model antic com la que tocava en Joe “King” Oliver, amb un so meravellós “dark and mellow”, que, tocant acústic, omple de so qualsevol sala o plaça. La corneta considero que es l’instrument lead per excel·lència tot i que la trompeta l’ha anat desplaçant de les formacions, i evidentment hi ha influït el fet de tocar amb amplificació. Les fabriquen a Mislata (València). Me la va proporcionar el mateix Isidre.

Per variar, un altre Bach Stradivarius però del Model 25 amb canonada Large i un pavelló respectuós. Probablement fabricada al 1973. Es un instrument d’una qualitat de só immillorable que a més a més dona un so ample, voluminós que omple la sala i es impressionant en els registres greus i els pianissims. Per mi es imprescindible per fer una tercera o quarta veu en els arranjaments d‘ensambles. Pel meu gust, es un instrument imprescindible per embolcallar amb so a la veu lead que, per contrast, la fa destacar. Me la va vendre en Jorge Urbano, trompetista líder del grup de Dixie-Swing “The Farataos Jazz Band”.

I per completar la gamma de bronses un trombó de vares de la marca Jimbau. Es un trombó tenor molt senzill, com la gran majoria de coses actualment fabricat a Xina, o sigui marca “No t’hi fixis“, i per tant baratíssim. Em va animar a comprar-me’l en Dani Alonso, trompetista i trombonista expert, que hem va aconsellar que per començar qualsevol instrument serveix, i que actualment en trombons fins i tot els xinesos sonen de meravella. Efectivament, tot i que es un nyigui-nyogui que cal tractar amb cura que no permet masses llicències, però que te un bon so i una afinació acceptable. La seva estructura certament no permet fortes ni atacs potents, però per practicar el trombó, llegir amb clau de fa i treballar el llavi amb octaves mes greus i mes volum d’aire, considero que es un bon exercici per tocar millor la trompeta.

Personalment m’apassionen les sordines per que permeten obtenir molts color, matisos i crear ambients diversos. La trompeta i la corneta utilitzen les mateixes sordines. El Bugle i el trombó tenen una versió especial de cada una d’aquestes sordines.

En la següent imatge tres sordines de tipus nasal: la Harmon, la Cup i la Clear Tone.

A l’esquerre de la imatge hi ha la Harmon es una Tom Crown de coure. Sense la coulise, es tremendament nasal, de remor (”buzz factor“), com el so de Roy “Little Jazz” Eldridge o Harry “Sweet” Edison. Es el tipus de so modern, si be necessita amplificació en locals minimament grans o amb molta gent. És una sordina que cal tocar amb amplificació per destacar els dinàmics que donen molt de color. Sense amplificació no s’aprecien suficientment entre els precisos fff (fortíssims) i ppp (pianíssims). A nivell d’entonació es bastant fiable, tot i que amb els greus es crítica.

Quan li adaptes el tub extensible amb la campana es converteix en la Wah-Wah, tal com ho feia en Cootie Williams tapant amb els dits de la ma el petit pavelló. Es l’art de fer parlar la trompeta, com en Bubber Miley. Permet molts dinàmics i té potencia, i destaca perfectament en els col·lectius d’estil Dixie. Com a Wah-Wah pot tocar sense amplificació i destaca en els dinàmics. El comportament crític en els greus es manté.

En Buck Clayton també la tocava amb aquest tub extensible fins al limit, llavors te un so antic, però nasal, però amb caràcter, amb un so intermedi entre la Harmon i la Wah-wah, i evidentment en aquest cas necessita amplificació.

Al centre de la imatge es pot distingir la Cup. Es el so paradigmàtic de l’època swing, tot i que ja venia d’antic. Penso que es la sordina que s’ha utilitzat més en Jazz en totes les èpoques. A nivell de dinàmics i d’entonació es gairebé perfecte en tots els registres, comparable a la Straigh clàssica. Es molt còmode per treballar amb secció doncs a pesar de la reducció de potencia de só, sempre et dona un retorn que ajuda molt a sentir-se dins els ensambles o en relació a la resta de la banda. Es molt adequada per empastar amb canyes, vocals, etc. Es una sordina extraordinària, cada fabricant li ha aconseguit algun toc diferencial, la meva es la emblemàtica “Humes & Berg” que equipava big bands com la de Count Basie.

A la dreta de la imatge hi ha una Clear Tone. Personalment m’agrada molt el so d’aquesta sordina, molt delicada, gairebé única per acompanyar vocals. Es cert que te un so un tant decadent, però per segons quines interpretacions es el més adequat i sorprèn a l’auditori per que ha estat abandonada en la pràctica habitual, penso que injustament. Te un so semblant a la Harmon però menys nasal. Es una sordina treballa be els dinàmics, però de les més crítiques en la entonació en els registres greus.

Per fer parlar la trompeta ja ho hem comentat abans, evidentment amb la Wah-Wah. També hi ha molts trompetistes que ho fan amb la mà davant el pavelló i queda motl be. Normalment tots utilitzem les plunger (els desemboscadors!). A l’esquerre de la imatge hi ha la Plunger de cautxú, la famosa Trixie que es pot tocar tal qual o ajudant-se amb la petita “Pixie Straight Mute” for plunger work, les dues de la “Humes & Berg“. Recentment la Jo-Ral en fa una d’alumini que es una passada!

Per tocar a la Jonah Jones no hi ha com la Velvetone, també conogueda com “Bucket”, a l’esquerra de la imatge. Que dona un so ampla de trompeta però sense punch (es de les que absorbeix més decibelis), o sigui que no molesta i es sent. A la dreta de la imatge hi ha la “Sattelite” que es una half of Bucket. Pràcticament igual que l’anterior però no tant esmorteïda. En el meu cas, reomplerta de venes per absorbir més decibelis. La trobo excel·lent per tocar en sala i no molestar, per acompanyar vocals, fer fondos, etc.

Les sordines seques o straight. A l’esquerra de la imatge la sordina Straigh que utilitzava sovint en Doc Cheatham. Es la sordina més fiable des del punt de vista de l’entonació en tots els registres i dinàmics. Sovint es coneix com a “pera” o “clàssica”. Es la sordina que conserva més el só original de la trompeta però disminuït en decibelis. També es pot utilitzar per treballar amb la Tixie.

Al centre de la imatge hi ha la típica Straight que tocava en Louis Pops Armstrong de jove. Era bastant típica en les orquestres de ball, dona una certa brillantor a la veu lead, es molt salsera i també molt melancòlica quan es vol. També manté el só original de trompeta i permet un ampli rang de dinàmics.

Finalment a la dreta de la imatge un altre cop la Pixie que ja he comentat abans. Es molt crítica en la entonació en els greus.

El imprescindible Derby per tocar tant en secció de metalls, com per tocar pianos embocant la trompeta o el trombó. Es excel·lent per acompanyar vocals.

Et recomano tenir el Derby en el suport que es veu desmuntat davant la sordina. Es un cèrcol de la mida del barret fort, soldat a una tija que pot entrar en un peu de faristol. Es molt còmode per tocar embocant quan convé i a la vegada tenir-la a ma. En molts locals americans s’acostuma a tenir aquest artefacte davant la banda per recollir els tips. En la època esplendorosa de les Big Band, quan es tocava en so acústic en els Ball-room, i més especialment en l’estil Kansas City, quan les diverses seccions de la banda treballaven els dinàmics a la perfecció i havien de canviar constantment de fortes a pianos, a fortíssimos i a pianíssimos, etc. era imprescindible anar equipat de sordines, off course, i hi havia un recurs bastant compartit, que consistia en que tots els bronses tinguessin al costat del faristol un Derby sobre un suport, exactament com aquest. Això els permetia embocar el pavelló de la trompeta o el trombó al Derby i obtenir immediatament l’efecte dinàmic que exigia el director. La disposició de una o dues files de bronses amb aquest artilugi donava una plàstica molt especial que a més a més aportava un toc de color. Nostàlgia d’aquells temps! Ara com que el so va per taula i es combinen instrument de vent i electrònics el tema es complica i pocs tècnics de so saben portar una banda, especialment amb bronses, que utilitzi les sordines. Fins i tot, els joves instrumentistes han abandonat aquesta pràctica. Una vegada més cal agrair a Winton Marsalis que hagi recuperat la tradició dels sons i els matisos de les sordines. Poder per seguir el Mestre es converteixi en moda. De moment trobar sordines es un calvari, de tota manera els germans Vergés tenen totes les que calgui i més a la seva botiga BarnaBrass del carrer Aragó, 12 de Barcelona.

En la mateixa imatge la col·lecció de sordines per una actuació, d’esquerra a dreta: Velveton, Pixie, Clear Tone, Plunger, Seca (pera), Seca (Straight), Cup, i Harmon & Wah-wah.

Finalment la sordina per estudiar tant per trompeta (la negre petita) com la de trombó, més gran que també faig servir pel Bugle. Aquestes sordines per assaig, son exactament igual que les Seques (tipus pera) perrò que s’ajusten interiorment al tub cònic del pavelló i tant sols tenen dos forades, un per banda, per deixar sortir un fillet de vent, i per tant de so. Són molt fiables, molt més barates que la Silent de Yamaha, no necessiten amplificació amb auriculars i no molesten als veïns.

1 All of me "leadpipe reverse", "Vincent Bach Stradivarius", BarnaBrass, Bop Malone, Bucket, bugle, Classic Jazz, cornet, Cup, fliscorn, flugelhorn, Harmon, JAÇ, Jazz Clàssic, JazzClass, Miquel Inglés, Plunger, saxhorn, Shepherd Crook, trombon, trumpet, Velvetone

Amb en Ricard Gili no puc ser gents objectiu donat que li professo una veritable adoració personal des de fa una pila d’anys, per tant vagi per endavant la meva conscient subjectivitat d’aquest reconeixement que vull fer públic de forma ben oportunista just desprès de ser guardonat com a sisè “Jazzterrassman”. Aquest guardó se li ha concedit en el marc del 27è Festival de Jazz de Terrassa 2008 i fins ara l’havien rebut Peer Wyboris (dm), Jorge Pardo (saxos), Josep M. Farràs (tp), Johnny Grifin (saxo) i Tete Montoliu (p).

Segons diuen per que “en Gili és un símbol del jazz clàssic. Membre fundador de La Locomotora Negra, la big band amb més trajectòria del panorama català, i darrerament de la Fundació Jazz Clàssic de Barcelona en pro de la divulgació d’aquest estil. Deixeble de Louis Armstrong i amant del so Basie i Ellington, Ricard Gili és un dels promotors del jazz més actius i un home que des de la seva formació autodidacta ha sabut transmetre amb entusiasme l’esperit d’aquest gènere a molts músics i espectadors”.

Que cal afegir-hi? Doncs ben poca cosa. En Ricard, va néixer el 26 de març de 1948, fill de l’arquitecte Joaquim Gili Moros i de la Antònia Vidal, mestre de la Generalitat republicana i pianista. Per tant el guardó de “Jazzterrassman” li ha arribat casualment com a regal d’homenatge i reconeixement als seus 60 anys. Felicitats i que no decaigui!

En Ricard Gili és un eminent arquitecte en actiu però per ell el Jazz ha estat sempre la seva vocació vital. Des de ben jove va descobrir el Jazz més autèntic de la mà del seu pare i del matrimoni Jimmy Rena i Manó que el van marcar profundament.

René Larroque, “Jimmy Rena” havia nascut a Montauban el 1918 i va morir a Palamós el 1995. Va deixar els seus estudis de dret per convertir-se en un extraordinari pianista stride i cantant que interpretava dins el més pur estil de Fats Waller. Casat des de l’any 1942 amb Marguerite (Mano), nescuda el 1919 també a Montauban, sembla que era estudiant de matemàtiques quan es va enamorar de’n Jimmy. Des de llavors van fer una parella admirable i inseparable. Mano es va dedicar de ple a aprendre la guitarra seguint les passes de Big Bill Broonzy i Django Reinhardt, va excel·lí en l’estil T-Bone Walker, estava dotada d’un drive potent i imperturbable, tenia un fraseig vehement i càlid, i una gran sensibilitat per acompanyar i fer swingar. Els dos es complementaven a la meravella. Quan al començament de la Segona Guerra Mundial el gran crític de Jazz, fundador i president del Hot Club de France, Hugues Panassié s’instal·la a Montauban manté una estreta relació amb la parella i, segons tinc entès, la Mano va ser la padrina de l’Olivier, el fill de la Madeleine Gautier, companya d’en Hugues. La maitrise de la Mano va arribar a atreure l’atenció del gran Django que li va dedicar la seva composició “Mano”. En aquesta època la parella Jimmy i Mano actuaven en els grans hotels de la Côte d’Azur i tenien l’oportunitat d’acompanyar a grans musics americans de pas per França com Louis Armstrong, Memphis Slim, Lionel Hampton, Coleman Hawkins, Don Byas, Albert Nicholas, Benny Waters, Mezz Mezzrow, Bill Coleman, Hal Singer, Guy Laffite i un llarg etcétera.

Des del 1962 van instal·lar-se a Calella de Palafrugell i van obrir el local de “La Guitarra“ situat en una de les platgetes més entranyables de llevant del Canadell. En el local “La guitarra” durant les temporades d’estiu sempre si feia Jazz en directe de molta qualitat. En Jimmy i la Manò contractaven un “solide batteur” i amb el trio amenitzaven les vetllades que atreien afeccionats del Jazz d’arreu de Catalunya i de França. Era molt freqüent trobar-se jam-sessions espontànies en les que hi participaven grans jazzmen que estaven de pas. Molt aviat varen fer amistat amb el matrimoni Gili que estiuejava a Calella. En aquest ambient, en Ricard es va llençar com un posés a estudiar la trompeta i els seus germans també el van seguir en l’aventura: en Carles a la bateria (“el cor de la banda”) i en Toni al saxo tenor. En Jimmy i la Manò a “La Guitarra” van crear un veritable viver de futurs músics de Jazz catalans, amés dels Gili, els Trepat, els Romani, Gol, Bordas, Font, etc.

En Ricard en aquella època era com un predicador del Jazz, seguint la tradició més fonamentalista d’en Hugues Panassié. Es dedicava en cos i ànima a estudiar el “Jazz Verdader“, preservar-lo, divulgar-lo i mantenir vehements debats i controvèrsies amb els més reconeguts crítics de Jazz del nostre país situats en els llocs clau per formar “opinió pública”. Va organitzar a casa seva i amb la col·lecció del seu pare uns seminaris d’aprofondiment inoblidables realment insuperables. Eren com un master sobre el Jazz. Molt ben preparats, conduits amb art, i construits de forma molt sòlida. Durant els primers anys, abans de que la meva dedicació gairebé en exclusiva a lluitar contra la Dictadura franquista, inclús el vaig acompanyar a predicar i el vaig emular tant com vaig poder. Aquesta tasca evangelista l’ha feta, i la segueix fent, en tota mena d’institucions culturals catalanes, ha publicat articles en diverses revistes, ha estat entrevistat en diversos programes de radio i televisió, i va arribar a publicar el 1978 “El Jazz”, primer editat per Nova Terra i el 1986 reeditat per Hogar del Libro. Es una obra rigorosa sobre la història i les característiques de la música de Jazz, que inclou un glossari i una discografia de referència de cada estil. Val la pena!

A més de predicar l’evangeli també somiava en practicar-lo i, seguint les master-class d’en Jimmy i la Mano quan ja havia aprés mínimament a tocar la trompeta es va proposar un nou repte: formar un grup de jazz clàssic. Entre els cercles de l’escoltisme, amics dels trens i relacions familiars va trobar l’ambient més receptiu a aquesta dèria musical i ben aviat els dos germans Gili, Ricard a la trompeta i Carles a la bateria, el Tòfol Trepat al piano, en Tomas González al saxo tenor i en Miquel Soler al contrabaix van formar un quintet que l’any 1971 ja es presentava en públic a La Cova del Drac del carrer Tusset amb el nom de “La Locomotora Negra”, el mateix que el de les audicions de Jazz que ja organitzava en Quimet Gili des de feia uns anys, primer a casa seva i desprès també a La Cova del Drac.

Des dels seus inicis per tant La Locomotora Negra fou una orquestra d’afeccionats al Jazz, que per sobre de tot donaven un gran valor a les persones que en formaven part d’ella i, a la vegada cuidava primmiradament les relacions personals entre tots elles i el seu entorn. Penso que, tot i la seva il·lusió de somiar en transformar-se en músics de jazz negres afro-nordamericans (la rauxa catalana), van tenir l’encert de saber entendre que com que el Jazz, i sobretot el que ells fruïen, no donava per viure, calia buscar-se les seques amb les seves activitats professionals personals (el seny català). Com a resultat en va quedar un projecte col·lectiu musical lúdic i, des del meu punt de vista, diria que aquesta visió equilibrada entre seny i rauxa va ser justament la seva clau de l’èxit, del reconeixement i admiració popular que de forma creixent han tingut des de la seva fundació, de la seva evident autenticitat en la interpretació tot i les seves limitacions tècniques musicals, de la pedagogia jazzística que han practicat obstinadament al llarg d’aquests anys, de la fidelització d’un públic cada cop més entès, més estès i més divers, de la seva capacitat de créixer com a banda tant a nivell interpretatiu, com a nivell tècnic i, per suposat en nombre de músics (des de fa uns anys ja son una veritable big band de quatre seccions amb quatre trompetes, tres trombons, cinc saxòfons i una secció rítmica de quatre instruments) i la impertorbable estabilitat del grup durant prop de quatre dècades, quan en aquest sol fet hi ha comptades formacions a nivell mundial, al llarg de tota la història del Jazz, que si puguin comparar. Evidentment el mèrit es de tots i cadascun d’ells, però cal reconèixer el lideratge indiscutit d’en Ricard Gili i la seva quota fàcil d’identificar en aquest viatge a Ítaca.

Durant tots aquests 37 anys La Locomotora Negra de la ma d’en Ricard Gili ha estat una institució clau en l’escenari jazzístic català. Després de les primeres tímides presentacions en ambients reduïts i coneguts, van participar en el Festival de Jazz de Terrassa i després al Festival de Jazz de Barcelona (1974) al Palau de la Música.

El 1977 munten l’espectacle musical “Home amb Blues” en col·laboració amb el Grup d’Estudis Teatrals d’Horta de la ma de Pep Montanyès. Participen al Festival de Donostia a on reben com a reconeixement el primer premi del concurs de conjunts amateurs en la modalitat de Jazz tradicional. Segueixen en el Festival de Gasteiz (1979) i finalment la consagració en el Festival de Montauban (1983).

Des de 1982 han enregistrat deu discs/CD que han presentat religiosament a L’Aliança del Poble Nou davant l’ampli cercle d’amics i admiradors més proper però cada cop més ampli: La Locomotora Negra nº1(1982); Hey, Mr. Landlord! (1983); Ellington Train (1985); Jazzin’ and Dancin’ (1988); ‘Round Cristmas (1992); 25 Anys (1996); Memorial Duke Enllington (2001); Swing als 30 (2001); Originals (2005); A Day At The Movies (2007).

L’any 1984 triomfen al Teatre Romea del carrer Hospital de Barcelona amb l’espectacle “El Duke a Barcelona”, un altre de les col·laboracions creatives sota la direcció de Josep Montanyès (1937-2002) i amb la participació destacada de músics de la talla de “Wild” Bill Davis (org), James Bolden (tp), Harold Ashby (ts), Charlie Williams (as) i Buster Brown (Tap Dancer) i un conjunt de veus que ja havien participat en el concert sacra d’en Duke Ellington a Santa Maria del Mar. Des del meu punt de vista es probablement el moment més emblemàtic de la banda, van trencar el sostre i van reclamar el seu dret a volar per on volguessin.

Durant tots aquests anys no paren de fer bolos per totes les viles de Catalunya que si presten i els hi poden pagar el caché respectable que demanen.

En Ricard Gili també va ser el director artístic del Festival de Jazz de la Costa Brava des de la seva primera edició del 1990 fins l’any 2001.

El 1996 Barcanova publica la autobiografia musical col·lectiva de La Locomotora Negra “Cartes des del tren” signada per en Toni Gili.

El 1998 l’Espai de Música i Dansa de la Generalitat els convida al festival commemoratiu de George Gershwin i l’any següent al de Duke Ellington. Aquest mateix any 1999 marca l’inici de la seva saga de concerts memorables al Palau de la Música com el “Memorial Duke Ellington” del 1999, revivint el concert d’en Duke a Santa Maria del Mar, i també amb la Coral Sant Jordi però aquesta vegada amb els cantants solistes de Kathy Autrey, Núria Rial i Randy Greer, i la ballarina tap dancer Mireia Font. “Louis Armstrong 100 anys” del 2001 amb la de Oriol Romaní, Pepe Robles, Oscar Font, Josep Maria Farràs, Ignasi Terraza i “Big Mama” Montse Pratdesava. “Dames del Jazz” del 2002 amb “Big Mama”, Kathy Autrey i Leslie Bee. “Swingin’ for Hamp” del 2003 en homenatge a Lionel Hampton amb Dany Doritz (vibes) i Marc Foset (g). “Count Basie 100 anys” del 2004 amb en Josep “Brother” Vadell (p).

L’any 2002 la Generalitat de Catalunya va atorgar la Creu de Sant Jordi en forma de placa a La Locomotora Negra com entitat: “Veterana formació jazzística catalana que l’any 2001 va commemorar el seu trentè aniversari. Dedicada, preferentment, a la interpretació de temes del jazz negre en els seus vessants més populars, pren com a model les orquestres més famoses de l’època swing i, mitjançant les seves sovintejades actuacions —també en l’àmbit internacional—, ha contribuït a acostar la música de jazz a un públic ampli“. (DOGC núm. 3755 - 06/11/2002. DECRET 250/2002, de 8 d’octubre, de concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya).

Sense defallir va impulsar la creació de la Fundació Jazz Clàssic fins que finalment l’any 2006 es va fer realitat una altre dels seus somnis. Li agraeixo al Ricard d’haver-me invitat a participar en aquesta aventura col·lectiva al costat de vells amics i coneguts com Bruno Figueras, Oscar Font, Carles Gili, Toni Gili, Marcel Marata, Miquel Palou, Tòfol Trepat i Lluís Trepat. En Ricard n’és el President, faltaria més, i me’n sento especialment satisfet de les fites que en tant poc de temps ja hem assolit:

El concert de solidaritat amb els músics de New Orleans afectats per l’huracà Katrina amb el concert de “The Spirit of New Orleans” (21 de març de 2006) a l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona.
El I Jazz Class Non Stop (21 d’octubre de 2006) durant 12 hores a l’Hotel Icaria de Barcelona amb un concert familiar al matí i una nòmina de 14 formacions al llarg del dia: Sant Andreu Junior Jazz Band; Ivanov Jazz Grup; Krokodillos; Tòfol Trepat Trio; Big Mama; Biel Ballester Trio; Lluís Coloma Trio; Barcelona Swing Serenaders; Swing 7; Matthew Simon Quartet; Ignasi Terraza Trio amb Josep Mª Farràs; La Vella Dixieland amb Laia Porta; La Locomotora Negra; i la Barcelona Jazz Orchestra.
El concert del gran pianista Eric Reed (2007) a l’IEN.
El II Jazz Class Non Stop a l’Auditori en el marc del Festival de Jazz de Barcelona (2007) amb la Big Band de Terrassa i Laura Simò, els Fumanchú Servants, la Barcelona Jazz Orchestra amb Susana Sheiman, Els Hot Angels i la Sant Andreu Junior Jazz Band.
I una sèrie de “Jam sessions“, de conferències “Jazz book” i de sopars temàtics amenitzats amb formacions musicals ad hoc.

I encara a títol personal li dec el haver-me passat a tocar la trompeta. Be, per fer justícia el primer impuls li dec a l’amic i mestre Ferran Cailà que em va animar en aquesta aventura quan ja tenia esperons i em va acompanyar a comprar-me una embocadura Schilke 8E2 que encara utilitzo. Però cal dir que en Ricard va beneir la idea d’en Ferran i em va confiar una trompeta Cuesnon “fins que n’aprengués“. Esperonat amb el préstec condicionat al cap d’un any li tornava demostrant-li que ja podia tocar el “On the Sunny side…“, no sé si m’ho va perdonar mai.

En fi que, com ja deia a l’inici, he estat un privilegiat al poder compartint aquests anys d’amistat amb en Ricard Gili i ara em toca dir amb veu alta que per la grandesa del Jazz a Catalunya, Ricard segueix sense defallir com fins ara. Llarga vida!

1 All of me Eric Reed, Fundació Jazz Clàssic, Hugues Panassié, Jimmy Rena, Locomotora Negra, Mano, Miquel Inglés Pedrero, Ricard Gili

Els anys ‘60, amb 17 anys, quan cercava la veritat com un possés vaig tenir la gran sort de conèixer en Quimet Gili per recomanació d’en Hugues Panassié que hem va facilitar les coordenades. Vaig tardar molt poc amb prendre contacte amb ell i em va convidar a casa seva. Recordo com si fos ara el dia que vaig anar per primera vegada a casa seva. Em va rebre molt afablement, penso que acompanyat del seu fill Ricard que més o menys tenia la meva edat. En Quimet era un senyor d’uns 50 anys que fumava amb pipa i vivia en un pis amb lleixes per totes les parets plenes de discs. Vaig quedar impressionat. Em va ver una mena d’interrogatori de com havia arribat a contactar amb ell i que en sabia del Jazz. L’encontre devia ser prou surrealista, doncs el meu coneixement es reduïa a haver llegit amb fruïció “La historia del verdadero Jazz“(traduit per l’Oriol Martorell i editat per Seix Barral el 1961, tan sols dos anys després de la seva publicació original a Paris) i a escoltar, fins a saber-me de memòria l’ùnic disc LP que tenia: “Louis Armstrong y su orquesta con Earl Hines al piano” amb notes de George Avakian i editat per Philips. En una cara hi havia una selecció de 6 temes del Hot Five i en l’altre 6 enregistraments de l’època de la orquestra d’en Louis Roussell. Recordo que em va convidar a escolar alguns jazzmen molt característics pel seu estil i que havien format escola com Big Bill Broonzy, Fats Waller, Al Casey, Chick Web. Increíblement per mi i pel Sr. Gili vaig anar endevinant un jazzman rera l’altre, sense haver-los escoltat mai abans, tant sols per les descripcions que en feia en Panassié en el seu llibre. Des d’aquell mateix moment la meva valoració davant el Sr. Gili no va tenir equivalent. De fet el gran mèrit no era meu, si no del gran Panassié que en aquell moment vaig confirmar que era un coneixedor sense equivalent d’aquesta música. A partir d’aquí em vaig incorporar en el cercle de relacions de la família Gili, i el que són les coses, amb els anys i sense tenir-hi res a veure, vaig arribar a casar-me amb una veïna de la escala. Predestinació?

Però qui era aquest personatge? Era un apassionat pels trens i el seu món. Aquesta passió el va portar a construir un món ferroviari en miniatura d’una gran bellesa. Va crear una maqueta de 30 m2 amb línies fèrries, pobles, edificis, estacions, enllaços,… Tot un món a escala 1:87, perfecta, amb gust, increïble! També era un gran afeccionat i entès del “cante hondo“, del xerès i de la “chanson francaise“. Fins molts anys després no vaig saber que en Quimet Gili era el Sr. Joaquim Gili i Moros (1916-1984), un arquitecte d’avantguarda format durant la República, entusiasta seguidor del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per el Progrés de l’Arquitectura Contemporània), sancionat pel franquisme per “rojo separatista” que li va costar estar dos anys sense poder estudiar, que va destacar als anys ‘50 i fou representatiu d’una arquitectura de contracorrent i fundador i destacat animador del Grup R . Una de les seves obres més representatives de la innovació, sostenibilitat i especialment del racionalisme eclèctic es l’edifici Editorial Gustau Gili (1954).

Quan el vaig conèixer acabava d’iniciar uns “jazz-forum” a casa seva que aplegava un grup nombrós d’afeccionats al Jazz i va denominar “La Locomotora Negra“, un títol prou amfibi que tant funcionava en català com en castellà i sintetitzava el seu amor pels trens. El nom destacava el paper que van jugar els ferrocarrils en la difusió del Jazz al costat de l’emigració des del Sud agrícola al Nord industrial, amb els ritmes ferroviaris com el boogie woogie o el shuffle, “All Aboard!“, en temes com “Hold That Train“, “Night Train“, “Choo choo ch’ boogie“, “Take the A train“, “Blue Train” i tants d’altres. Finalment, i poder lo més important, una patent de marca: la focalització en el Jazz que feien els “negres” nord-americans, considerat per ell i en Hugues Panassié com a “Jazz autèntic“. Eren audicions preparades al voltant d’algun tema clau (el swing, el blues,…) il·lustrades amb interpretacions molt representatives dels conceptes que volia transmetre’ns. Les sessions tenien un programa de ma amb argument i objectius, era el que en dèiem “fer didàctica“, ensinistrar i donar claus per aprendre sol i tenir criteri. En Quimet Gili era a més a més un gran mestre. Combinava les presentacions i descripcions verbals dels elements que volia destacar amb les audicions. Eren sessions magistrals des de tots els punts de vista que personalment em van aportar molts elements formatius més enllà inclús del Jazz i que després he utilitzat abastament. Les sessions es van anar massificant i, un cop convençut el Sr. Tordera, les va traslladar a “La Cova del Drac” que la omplia mensualment les matinals dels diumenges amb un auditori fervent i entregat. Aquesta iniciativa de divulgació va ser clau per recuperar l’afició pel Jazz a Barcelona juntament amb els esforços del Hot Club de Barcelona que liderava el Sr. Alfredo Papo. Aquestes audicions van arribar a influir decisivament per que “La Cova del Drac”, que inicialment s’havia creat com a cau de la nova cançó catalana, fou finalment inclús més coneguda com el local de Jazz que va presentar les millors programacions amb solistes internacionals de la talla de Harry “Sweets” Edison, Joe Newman, Bill Coleman, “Wild” Bill Davis, Oliver Jackson, Billy Michel, Carrie Smith, Cliff Smalls, Michel Silva, Benny Waters, Gene “Mighty Flea” Conners, Red Richards, Ed Thigpen,… i també el lloc per donar-se a conèixer els jazzmen i grups del país que començaven seriosament a fer Jazz com Arnau Boix, Oriol Bordas i tants d’altres.

Un record i un deute al Quimet Gili per tot el que em va ensenyar i tot el que vaig aprendre d’ell. Tot el poc o molt que sé de Jazz, però sobretot la forma de sentir-lo, li dec al meu Mentor Quimet Gili, i en part també a la seva companya Big Mama Antònia Vidal que sempre li va donar suport i als seus fills Ricard, Carles i Toni que han mantingut la flama i han constituït una nissaga que ja es un referent per la cultura a Catalunya. El 2002 la orquestra “La Locomotora Negra” va rebre la “Creu de Sant Jordi” per la destacada tasca de difusió del Jazz.

1 All of me Alfredo Papo, Hot Club de Barcelona, Hugues Panassié, Joaquim Gili Moros, L'Histoire du vrai Jazz, La Locomotora Negra, Oriol Martorell, Ricard Gili

Alguns records inoblidables del dia del meu casament, evidentment relacionats amb el JazzClass

Un any abans a Buzigues, tot anant al Festival de Jazz d’Orleans, descobreixo les dots de la Cua, que com es pot veure s’atraveix amb la trompeta d’en Ricard Gili i deixa estorada a la mateixa Maria. Evidentment davant aquesta exhibició portentosa de facultats i sobretot d’inconsciència vaig quedar totalment embadalit i sotmès als seus capricis.

Després d’aquella grata sorpresa tant impactant, tots els passos conduien al final ja anunciat i finalment, de mutu acord, ens emboliquem la manta al cap i el divendres 28 de juliol de 1978 ens casem pel civil en un sòrdid jutjat de Barcelona. Per oblidar la impàvida i apocalíptica lectura d’articles que ens va fer el Jutje ens anem a celebrar-ho amb família i sobretot amb molts amics al “merendero” de La Sisa de Premià de Dalt. En Pep Vadell i la Maria ens porten per sorpresa en Oliver Jackson i la seva dona, i ho celebrem tots junts en una foto memorable on també s’hi sumen l’amic entranyable d’en Ricard Gili i en Joan Ravés.

El reportatge fotogràfic, com era habitual en les meves gestes, és del pare i amic Jaume Inglès Català que en aquella època, com es pot constatar, arrassava quant a affaires femenins i era del tot evident que no em deixava “menjar ni un rosco”. Possiblement d’aqui vingui part de la meva admiració i record que guardo per ell.

Segons aquest reporter hi va haver un intent de segrest de la Cua per part de l’Oliver que finalment tot va quedar en foc d’encenalls doncs seguim més junts que mai. Ens en va deixar una prova concloent:

En Oliver Jackson, tan admirat per mi com a drummer i tan poc agraït dels serveis prestats com a “propietari” de l’objecte del desig. Sempre que el veig en concerts li faig esment, evidentment de forma incomprensible per ell, amb el meu catenglish d’aquesta divertida estona que ens va donar tot gràcies al nostre amic comú Pep Vadell.

1 All of me Cua, Immaculada ELIAS CASTELLS, Jaume Inglés Català, Josep "Pep" Vadell, Oliver Jackson, Ricard Gili

Li dec una menció especial al gran Hugues Panassié. De la seva ma, en els moments turbulents de l’adolescència en que es cerca explicació per tot i la Veritat, única i amb majúscules, em vaig topar amb una traducció al castellà de “L’Histoire du vrai Jazz” a l’aparador de la Llibreria Francesa de les Rambles de Barcelona. De forma compulsiva vaig entrar a la botiga i sense més vaig comprar el llibre. Era una excel·lent traducció al castellà de l’Oriol Martorell. En aquells moments tenia 17 anys, em vaig llegir el llibre amb fervor religiós i d’una tirada. Em van apassionar aquelles històries, aquells personatges, aquelles magistrals descripcions d’estils musicals. Seguint les recomanacions de l’autor vaig comprar un dels discs recomanats, com no, del gran Louis Pops Armstrong de l’època dels enregistraments amb els Hot Five i els Hot Seven amb uns additaments de temes enregistrats amb l’orquestra de Louis Russell. Era l’únic disc de Jazz autèntic que tenia. Me’l sabia “per coeur”, nota per nota. Entusiasmat amb el gran descobriment vaig escriure a l’Editorial Seix Barral per que em facilités contacte amb l’autor. Atentament me’l van facilitar i el vaig escriure. Increïblement em va contestar personalment (de fet després vaig saber que contestava la Madeleine) i em va posar en contacte amb Monsieur Quimet Gili. Ple d’il·lusió vaig anar a conèixer aquest senyor entranyable que per l’edat podia ser el meu pare. Em va rebre a casa seva (més ben dit en un pis dedicat als trens en miniatura i a on hi tenia una extraordinària col·lecció de discs de jazz), em invitar a escoltar, encara ho recordo ara, alguns discs i em preguntava si reconeixia el jazzmen. Recordo com si fos ara que vaig identificar alguns dels jazzmen per la descripció del seu estil que havia retingut de la lectura que en feia en Panassié. Per mi va ser sorprenent però pel Sr. Gili encara més. Des de llavors es va iniciar una amistat amb el Senyor Joaquim Gili i la seva família, la Senyora Antònia, i els seus fills Ricard, Carles i Toni que ha estat fonamental en la meva vida i en la meva forma d’escoltar, entendre i gaudir del Jazz.

Per suposat vaig aprofundir la meva relació amb en Panassié. Vaig participar en els seminaris que els estius feia a casa seva, al Faubourg du Moustier, a Montauban. La seva companya Madeleine m’acollia com si fos el seu fill. En fi, els meus agraïments al Hugues, per la seva saviesa, pel seu coneixement tant profund dels sentiments de les persones que interpreten Jazz i per la seva forma tant especial de divulgar el seu saber.

1 All of me Hugues Panassié, Joaquim Gili, L'Histoire du vrai Jazz