Harmònica, harmòniques i vivències
L’harmònica és un instrument molt interessant per la interpretació del Jazz tot i que el seu ús ha quedat pràcticament restringit al Blues i, fins i tot, a un tipus determinat de Blues. En d’altres paraules és un instrument marginat.
D’alguna manera l’harmònica ha estat l’instrument solista de les bandes de blues, lògicament, amb pocs mitjans econòmics¨(”el saxo dels pobres“). Podríem dir que en aquestes formacions ha assumit la veu lead, o sigui el paper de la trompeta, el saxo o el violí. En aquest tipus de formacions que feien blues acústic la bateria a voltes era substituïda per un Wash-board (”la bateria dels pobres”). I el banjo, o la guitarra, era l’instrument que aportava la base harmònica, contestava les frases del cantant i aportava la pulsació rítmica. Posteriorment amb els sistemes d’amplificació, especialment els amplificadors sobre-saturats, amb l’harmònica s’emulava a una guitarra elèctrica, són les èpoques heroiques del South Side de Chicago. Per tots aquests motius els grans solistes de l’harmònica recorden a algun d’aquests instruments amb els quals s’han emmirallat.
En els darrers anys, l’harmònica està passant per una època de molta presència especialment en les bandes de blues. Alguns harmonicistes, com en Filisko, han innovat la forma de tocar la diatònica, les fàbriques d’harmòniques han incorporat moltes millores i l’instrument ha evolucionat. Aquest boom de la diatònica ha esquitxat una mica a la cromàtica que també si ha beneficiat, però la cromàtica aspira a ser un instrument pel Jazz i no acaba de consolidar-se al meu entendre. Aquesta marginació de l’harmònica, la cromàtica, com instrument de Jazz és deguda a les seves limitacions tècniques:
En primer lloc per que té una determinada afinació tècnicament complexe i delicada, que requereix eines especials i que ha de ser realitzada per un especialista expert (com per exemple en l’afinació de pianos). Per tant l’harmònica ha de ser el referent d’afinació de la resta d’instruments de la banda. Els instruments de corda com la guitarra, el baix i els vents són els instruments que amb més facilitat si adapta’n, en canvi els pianos és impossible, la seva afinació es inamovible, per exemple el A a 440 i per tant en aquest tipus de formacions, en l’afinació o mana el piano o l’harmònica. Per tant, si hi ha piano acústic l’harmònica ho te difícil. Els grans solistes fins hi tot porten harmòniques amb diferents afinacions per adaptar-se als pianos, o be abans del concert es soluciona el tema amb l’afinador de piano.
En segon lloc, la seva limitada potencia de so obliga a tocar de forma amplificada (excepte quan es toca blues acústic acompanyat de guitarra acústica). Aquest aspecte la fa inadequada per tocar amb instruments acústics, normalment amb més potència de só com poden ser trompetes, trombons, saxos, etc. Amb aquestes limitacions presenta dificultats insuperables per empastar el seu so amb la resta de la banda. Per tant ha d’actuar de solista.
En tercer lloc, la poca fiabilitat com instrument: doncs es pot desafinar o trencar alguna llengüeta en qualsevol moment (es infreqüent però possible i quan passa no té altre solució que reparar-la. Aquesta manca de fiabilitat obliga a l’instrumentista ha sortir a tocar amb una col·lecció de recanvi d’harmòniques a la butxaca per si un cas.
En quart lloc, la seva senzillesa és tant sols aparent, doncs precisament per obtenir una interpretació acceptable cal desenvolupar els recursos tècnics de l’interpret proporcionalment més que en d’altres instruments aparentment més complicats, com per exemple els saxos o les guitarres. Es tanta la complexitat tècnica per poder obtenir un resultat acceptable que requereix moltes hores de pràctica, domini de trucs, etc.
Tot i aquestes limitacions, l’harmònica tant en la seva versió de diatònica (el tipus conegut com “Marine Band“) com cromàtica es molt interessant per imitar la veu humana, la trompeta, el clarinet, el saxo alt, la guitarra o el violí. Aquest exercici de saber reproduir determinats trets característics d’instruments de vent paradigmàtics en la música de Jazz converteix l’harmònica en un bon banc de recerca per a qualsevol músic de Jazz. Això per una banda, per l’altre, que la seva limitació tècnic- musical la fa excel·lent per “agafar” un parell dels aspectes fonamentals de la música de Jazz: les “Blue Notes” i les “Guide Tones“. Ja en parlarem d’aquest tema per que és un dels que més m’atreu.
En les seccions d’aquest bloc temàtic dedicat a les harmòniques tractaré alguns aspectes de forma sistemàtica seguint el següent esquema:
- tipus d’ harmòniques diatòniques per tocar blues;
- la tècnica basada en les “posicions” en l’harmònica de blues, especialment en la diatònica, però tambè amb la cromàtica;
- el perfeccionament tècnic;
- transcripcions per tocar amb la Harp Blues;
- llocs d’interès en la Xarxa amb materials sobre la Harp Blues;
- la harmònica cromàtica.
Per acabar, una vivència personal que sempre farda una mica. Ara fa sis anys, exactament el 3 de novembre de 2000, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar en directe en Carey Bell (1936-2007) en el “Chicago Blues” al 73 Eighth Ave. de Nova York. La Cua, la meva dona, ens va fer una foto a la sortida mentre amb el meu incomprensible catenglish li devia haver demanat un autograf i probablement li preguntava en relació a alguna argúcia tècnica que em va semblar sentir durant el concert d’aquell vespre.Total, que he parlat amb en Carey Bell i pocs ho poden dir. Clar que ell no s’en devia ni enterar. Desgraciadament en Carey Bell va morir aquest darrer mes de maig de 2007 a Nova York als 70 anys. Fou un gran especialista de la diatònica i, com els seus Mestres Little Walter i “Shakey” Horton, també de la Chromatica de 4 octaves. Està considerat com un dels grans interprets de l’escola Chicago moderna. Son memorables els seus duets amb en Big Walter Horton.
Precisament l’harmònica chromàtica és un instrument que, des del meu punt de vista, té molt poc a veure amb la diatònica o Blues Harp, especialment en quan a tècnica instrumental i musical. L’harmònica chromàtica es comporta com qualsevol altre instrument melòdic amb escala cromàtica completa, i per tant bastant semblant a una trompeta, un saxo, un clarinet, un violi,… Ja en parlaré algun dia en un nou post per compartir experiències al voltant d’aquest instrument que aprecio tant profundament i li dec tantes estones de benestar. De fet va ser el meu primer “instrument seriós”, que vaig començar a estudiar-lo amb professor en les sales que tenia l’”Harmónica Club Barcelona” al barri de Gràcia de Barcelona, al llavors “carrer Salmeron”, i que liderava el Senyor Latorre amb el seu mètode personal tant peculiar, consistent en un codi de cercles i quadrats blancs i negres i sempre associats a un número. Era un sistema de tabulatura molt primitiu per indicar el forat de l’harmònica, si era bufat o aspirat, i si el botó havia d’estar entrat o no.Encara que sembli mentida, es venien “partitures” de temes amb aquest sistema (recordo “El sitio de Zaragoza” per exemple). Molta caspa, quins temps! Tot això passava bastant abans del “Plan de Estabilización” dels tecnòcrates de l’Opus, dels brasers, dels panallons a les orelles, dels campionats d’harmònica (solistes, trios,…), l’època de Larry Adler, “el vuelo del moscardón”,… Deu ni do el que ha plogut des de llavors! Doncs, lo promès és deute: queda pendent una seriosa digressió al voltant de la cromàtica que tants bons mestres ha donat el nostre petit país i passat l’Ebre en tenim un dels grans: en Antonio Serrano.
Llarga vida a l’harmònica!
