Una gran iniciativa de la SBB en un marc incomparable. Val la pena anar-hi.
http://www.elperiodico.com/es/noticias/hospitalet/concierto-manu-chao-abre-este-jueves-las-festes-primavera-lhospitalet-2365292
Decididament poso en marxa un nou canal de TV dedicat exclusivament al Jazz. L’anomeno “Jaç del Rebost” on de moment s’hi trobaran interpretacions meves a la trompeta amb acompanyaments enregistrats (backgrounds).
Des de que vàrem disoldre “La Farga Hot Jazz Band” m’he dedicat a estudiar de forma sistemàtica la trompeta i la mùsica negre afro-nord-americana, concretament el Jazz, el Blues i el Gospel. Aquesta música cal compartir-la, tocar en grup és esencial per crèixer musicalment però per una raó o altre no he trobat una formació que m’aculli. Suposo que soc complicat. Durant aquests anys he participat ocasionalment en alguna interpretació col·lectiva i sempre he tingut la sensació de que amb molt poc d’èxit per part meva degut a un conjunt d’aspectes com la manca de pràctica de tocar en grup, la inseguretat en els moments de tocar, el respecte a les persones que escolten i en general un sentit crític accentuat en relació als resultats. Sovint la resta de persones d’aquests grups aquests aspectes no els amoinen i, si he tingut la oportunitat de veure els enregistraments no comprenc com es pot tenir tant poca capacitat d’anàlisi autocrític. Com a conseqüència dee tot plegat podríem dir que “m’he quedat més sol que la una”. Donada la situació m’ha semblat que ara era el moment de reprendre un projecte iniciat que no va tenir continuïtat: el de tocar acompanyat de backgrounds. La diferència és que ara en lloc de fer-ho en persona i en directe en determinats locals de nit, ho faré mitjantçant “un canal de TV”, o sigui d’interpretacions visionables mitjantçant Youtube. Les enregistraré quan em sembli oportú i les podrà escoltar qualsevol persona des de qualsevol lloc del mòn. De moment en el canal “Jaç del Rebost” ja s’hi poden trobar els temes que adjunto en aquest post: “Saint James Infirmary”, “Bag’s Groove” i “C Jam Blues”. Penso donar-li continuïtat setmanal afegint-hi com a mìnim un nou tema a la colecció.
Espero fer-te passar una bona estona i sobretot pensa que m’agradaria tenir feed-back de la gent que visioni els videos.
El dissabte 17/11/2012 la cantant China Moses acompanyada de Raphaël Lemonnier (p), Fabien Marcoz (b), i Jean-Pierre Derouard (dm) han fet un gran concert de blues al Arteria Paral·lel de Barcelona dins el 44 VOLL-DAMM FESTIVAL INTERNACIONAL DE JAZZ DE BARCELONA.
Després d’una llarga experiència és la seva primera actuació a Catalunya i ho ha fet per presentar el seu darrer treball “Crazy Blues“, que pretent ser un homenatge a les grans dames del jazz i el blues com Mamy Smith, Basie Smith, Nina Simone i especialment Dinah Washington.
En el concert l’acompanyava un excel·lent trio. En Lemonnier és un excel·lent music de blues, que coneix les arrels de la música negre, fa gala d’una formació tècnica destacable i de bon gust. En Marcoz al baix està al nivell. Per sobre de tots destaca en Jean-Pierre Derouard: quin troç de bateria! Ha heretat el millor dels grans drummers, especialment d’Art Blakey.
China Moses, tot un descobriment. Té un gran domini de l’escena, presenta exquisitament els temes i els interpreta amb una tècnica vocal extraordinaria, emotiva, càlida, profunda, amb gust i elegància. Mostra una formació musical sólida, moderna i plantada en les arrels. Les interpretacions sempre estant in the groove. Una gran cantant. Val la pena escoltar el CD “This One’s for Dinah“, una joia!
Per a la resta de la Pell de Brau ja ha donat un munt de concerts aquests darrers anys. Qué ignorants som! Com és possible que fins ara no l’haguem conegut en viu a Catalunya? Imperdonable!
Mereix molta més atenció i seria interessant sentir-la amb una formació com la Barcelona Jazz Orchestra.
En el Festival Jazz Class Non Stop 2009, celebrat el 24 d’octubre a Barcelona, promogut per la Fundació Jazz Clàssic vàrem tenir la feliç idea de muntar la sessió matinal al voltant del ja llavors controvertit Óscar Alberdi, director del seu bussiness autodenominat oportunístament “Institut del Gospel de Barcelona” que va presentar el seu grup “Missisinger in the Heaven” format bàsicament per “esclaves” i per acabar-ho d’adobar animàven la sessió matinal destinada a les famílies per introduir els nens al mòn de la música d’arrel negre-nord-americana. Renoi quin encert! Per aquella època aquest tèrbol personatge fins i tot era capaç de vendre la moto als mitjans amb entrevistes sensacionalistes i un tant sospitoses com “El gospel te llega al alma cuando te sientes esclavo”.
Finalment avui La Vanguardia publica una noticia prou reveladora i preocupant que titula “Imputado el director del Institut del Gospel de Barcelona por vejar a menores” on diu “Óscar Alberdi presuntamente humillaba, manipulaba e incluso mantenía relaciones sexuales con alumnos. El Juzgado de Instrucción 14 de Barcelona ha imputado al director del Instituto del Gospel por presuntamente humillar, vejar, manipular, coaccionar e incluso mantener relaciones sexuales durante los últimos cuatro años con alumnos a los que daba clase, de los cuales algunos eran menores.
Según han informado fuentes judiciales a Europa Press, Óscar Alberdi convirtió su escuela en una especie de secta en la que manipulaba a los adolescentes a los que convencía de que las vejaciones a las que les obligaba eran buenas para ellos, inculcándoles un fuerte sentimiento de pertenencia al grupo, y provocando que se aislasen poco a poco de su entorno social y familiar.
El acusado organizaba su negocio con una estructura piramidal, de manera que él solamente daba clase de canto a un reducido grupo de adolescentes -las presuntas víctimas-, mientras que otros profesores de su confianza enseñaban a su vez a otros alumnos, sobre los que, en principio, no se produjeron estos abusos.
Precisamente, fueron una veintena de estos alumnos más directos quienes denunciaron a Óscar Alberdi, a partir de lo cual la policía y la magistrada del Juzgado de Instrucción 14 emprendieron sus investigaciones.
La policía investiga el estatus jurídico de la escuela que, aunque en principio es de titularidad privada, realizaba sus actividades en centros y locales cedidos por parroquias de Barcelona, llegando incluso a dar clases de canto como actividades extraescolares en algún instituto público.
La juez, que ya ha escuchado la versión de algunas víctimas, tomará declaración al resto a lo largo de la semana, y después citará también al acusado para que dé explicaciones”.
Per el be de les músiques d’arrel negre millor que tot plegat s’aclareixi el més aviat possible, que es faci justícia i es reparin els danys a les víctimes.
Quin gran concert ahir vespre de Wynton Marsalis & the Jazz at Lincoln Center Orchestra al Teatre Grec de Barcelona.
Sobre l’escenari una orquestra de joves grans mestres formada per:
Wynton Marsalis (Direcció musical, tp). Ryan Kisor, Marcus Printup i Kenny Rampton (tp). Vincent R. Gardner, Elliot Mason i Chris Crenshaw (tb). Sherman Irby (Saxs), Ted Nash (ss, as, cl), Walter Blanding (ss,ts, cl), Victor Goines (ss, ts, cl, bass cl), Joe Temperley (ss, bs, bass cl). Dan Nimmer (p), Carlos Henriquez (b), Ali Jackson (dm).
Des de les 10 en punt fins dos quarts de 12 el concert va seguir escrupulosament el programa de la Big Band al complert. El Teatre Grec estava ple de gom a gom amb un públic entès, coneixedor de la proposta musical i entregat que valorava amb saviesa els bons solos que s’anaven succeint.
És sorprenent la forma de tocar d’aquesta colla de grans músics amb una formació jazzística tant rigorossa i profunda, respectuosa amb el llegat històric i un gran nivell d’exigència, capaços de tocar de forma insuperable, amb una tècnica desbordant, en més d’un moment exhibint el seu virtuosisme, però sempre relaxats, còmodes, distesos, tocant lazy i swingant, propers al públic amb intimitat i comunicació. Aquesta manera d’estar en l’escenari, com si estèsin en un assaig amb un públic convidat, els fa diferents a les altres bandes, i penso que contribueix a crear una atmosfera especial, de tal manera que quan fan els solos, no han de demostrar res a la galeria, ho fan de la forma que els resulta més còmode i personal, per suposat, sempre tocant amb un gust musical exquisit.
Tots els solistes són d’un nivell excepcional, però per les meves preferències ahir hi van haver moments màgics i extrordinariament esplèndids en els solos de Kenny Rampton, Marcus Printup, Joe Temperley i Ted Nash. Es de destacar la secció rítmica, sempre sòlida i solvent, que conduïa a la perfecció i amb força tant a la banda, aportant color als arranjaments i assegurant el tempo, com als solistes que els donaven el drive per que es trobesin on the groove. No cal ni dir que la personalitat i discreció de’n Wynton, que sempre toca com els àngels, el fan el gran lider d’aquesta formació.
Els temes, que probablement eren creacions de’n Wynton, trobo que van ser tècnicament prou complicats, molt moderns, fins i tot algun amb aires espanyols en alguns moments (de Falla a The Tree of Freedom o Portrait of Picasso?) i no sempre del meu gust musical, però amb uns arranjaments extraordinaris i una execució per suposat magistral. El so de l’orquestra i l’empast de les seccions o del conjunt és, per el meu gust, de lo millor de tota la història d’aquesta mùsica.
Al finalitzar el concert una ovació clamorosa que va ser corresposta per un bis de’n Wynton amb la secció rítmica durant uns 20mn. Quan ja el públic del Grec dempeus el despedia amb agraïment i emotivament satisfet, en Wynton va sentir la necessitat de regalar-nos uns 10 mn més de la seva música novament acompanyat de la secció rítmica.
Wynton, nice to see you again and until the next time.
Mississippí “la carretera del Blues” és un documental en format de road movie, que es desenvolupa al llarg d’un viatge iniciat a New Orleans, seguint per diferents indrets del Mississippí i acabant a Memphis.
Quan parlem del Mississippí ens ve al cap el riu, els camps de cotó i el blues.
La carretera del blues és un pelegrinatge cap als seus orígens, remuntant el riu Mississippí, aturant-nos en una infinitat de pobles, riberes, plantacions, esglésies, museus i jook joints, on tot és d’una gran importància en la història del blues.
Al llarg del documental, passarem per indrets que reten homenatge a músics com Muddy Waters, Robert Johnson, Bessie Smith o B.B. King. Veurem on van néixer, treballar, tocar i morir.
Tot això no tindria importància sense una banda sonora excel•lent, de la mà de músics de casa nostre, com Txell Sust i August Tharrats Blues Trio, SandyRiver Dixieland Band, Oh! Well i Riverside Jazz Trio
La presentació d’aquest documental serà el proper dijous 19 de novembre a les 22:00 a la Sala Monasterio de Barcelona.
Just després de la projecció del documental hi haurà una jam session de blues a càrreg de la Societat de Blues de Barcelona.
Entrada gratuïta
El dijous 19 de novembre a les 22 hores al Sotano Bar Monasterio on la SBB coordina Blues Jam obertes a tots els músics i aficionats (dijous a partir de les 22:30 del vespre
Sala Monasterio; Passeig Isabel II, 4; 08003-Barcelona
Al PT Gazell el vaig descobrir per la master class que ha organitzat el gran mestre Joan Pau Cumellas aprofitant de que està per aquí. Lògicament davant d’un desconegut preguntes a Google qui és i què fa. Evidentment el trobo, escolto els temes del CD “Back to Back” que promociona des del seu lloc web i em quedo de pasta de boniato. No m’ho puc ni creure. Es de somni, en la meva vida havia sentit una cosa igual des de les èpoques de Larry Adler! Seguint amb els enllaços em porta a les harmòniques Seydel que ja feia un any que les rondava i tant en Cumellas com en Puertas m’havien confirmat que són d’una qualitat extraordinària i que valia la pena estalviar per comprar-les. Però obcecat amb els objectes no vaig percebre que en PT Gazell precisament és un dels pocs grans harmonicistes que les utilitza i el destaquen en el web. El Google també em va fer descobrir, llàstima que fos massa tard, que acabava de tocar en el Festival de Blues de Cerdanyola en el TEART i, oh!, que properament actuaria a La Catedral del Kfé Olé: podria escoltar-lo en directe! Pel que tinc entès al PT Gazell ha arribat al nostre país de la ma del Chino Senra al qual se li ha d’agrair immensament.
El concert, organitzat per en Joan Ventosa en el marc del Cicle de Blues & Boogie de l’Hospitalet de Llobregat, el va donar ahir dijous 22/10/2009 al vespre acompanyat per un trio excel·lent format pel mateix Chino Senra(g) i altres dos sòlids acompanyants: Ivan Kovacevic (b) i Martí Elias (dm). Un concert inoblidable!
Com es possible tocar així l’harmònica! A partir d’ara m’he convertit en un admirador d’aquest gran music que tractaré d’emular tant com pugui fins on em permeti la meva incompetència.
En PT Gazell no és un harmonicista qualsevol, és un innovador de referència mundial de l’instrument que ha desenvolupat i ha enriquit com ningú tot el seu potencial musical. Vull dir que ha fugit del tecnocentrisme predominant darrerament amb les harmòniques diatòniques i s’ha orientat a recuperar per l’harmònica un paper musical com qualsevol altre instrument solista dins la música de Jazz.
Al meu entendre reprèn el concepte d’harmònica d’en Larry Adler de fa ja més de 50 anys. O sigui que torna a tocar sobre un sol forat (sobre una nota: sense octavar, ni fer acords, ni tongue-blocking,…), net amb precisió al llarg i ample de les seves tres octaves llargues, sempre temperat i sense ruptures tímbriques, exhibint la grandesa i riquesa del só acústic d’aquest instrument en totes les tonalitats (des de les més greus com l’afinada en G fins les més agudes com la F). Xoca percebre un cromatisme tant complet i tant temperat, però a la vegada diferent del que pot donar una harmònica cromàtica. Pel que sembla aquesta característica del seu só prové de la tècnica que utilitza que tal com ja he dit sempre ataca sobre una sola llengüeta i el cromatisme l’obté utilitzant els bendings (bufats o aspirats), però en cap cas utilitza altres tècniques més sofisticades com els over-blows. Per tant, aquest cromatisme tant lògic i natural aporta molta expressivitat i resulta captivador i emotiu.
No fa res gratuïtament: ni quan toca “dirty” utilitza recursos efectistes i xavacants; ni quan fraseja com un posés els temes ràpids cau en la pirotècnia. Una de les seves grans aportacions personals és que el que fa tant sols es pot fer amb harmònica, i a més a més demostra que l’harmònica tocada així pot ser tant o més expressiva que una trompeta, un saxo o un clarinet. És absolutament únic i inimitable. Però tanmateix, el seu fraseig, les figures, les escales, els referents harmònics és el que fa normalment qualsevol altre instrument alto o tenor en una banda de jazz. En aquest sentit no es limita ni molt menys al pentatonisme maxacon, previsible i sovint empobridor de les diatòniques si no que incorpora el llenguatge musical més modern que podríem agrupar entorn del “Mainstream jazz”.
Es més, diria que una de les característiques de la manera de tocar de’n PT és la forma d’interpretar. En primer lloc, sempre fa una exposició del motiu del tema, molt fidel a l’original, però expressiva i swingant. Els seus solos són una manera de passejar-se entorn de la línia melòdica, a vegades molt dins i segons en quins moments molt lluny, però aquesta referència fa que tens la sensació de reconèixer l’entorn del viatge sapiguent on ets, tot i que també procura sorprendre, ser creatiu i mantenir sempre el feeling. Per tant el seu estil d’improvisació no té res a veure amb la concepció més radicalment bopper de jugar amb la combinatòria de la seqüència d’acords del tema o les seves possibles substitucions, oblidant voluntàriament la línia melòdica.
Cal afegir que té un exquisit gust musical tant en l’elecció dels temes del seu repertori de standards, en els tempos d’interpretació, el ritmes, en la forma de tractar el material amb arranjaments elegants, en les atmosferes que crea, de com gestiona i enriqueix el patrimoni musical, l’us dels referents interpretatius més grans de la història i una manera d’estar en la banda, realment de liderar tant determinant que no ha de fer-ne mai ni ostentació, ni divisme, ni manar. És el lider.
La seva harmònica té un só majestuós, càlid i molt personal des de la nota més greu fins el pinyol més agut. A la vegada té la virtut que per moments et porta a la memòria, però en cap cas com imitació, la veu d’Ella Fitzgerald, o la trompeta d’un Jonah Jones o un Clifford Brown, o l’alto sax d’un Charlie Parker, o el tenor sax d’en Chu Berry i molt sovint el violí d’Stephan Grappelli,…
Sempre està “in the groove” i no deixa de swingar en cap moment, ni en la exposició del tema, ni en les improvisacions més creatives i agosarades, tant en tempos mitjos com en ràpids, sempre mentè la pulsació, domina magistralment l’atac, controla tant els pianissimos com els fortes, utilitza equilibradament els dinàmics, juga amb els silencis, té un vibrato d’una gran bellesa que utilitza elegantment i amb mesura. És un gran solista però també acompanya delicadament a la veu lead quan la historia ho demana. Ras i curt: és tot un jazzman i molt complet.
Es admirable la seva tècnica musical que li permet una creativitat sense límits basada justament en un extraordinari domini dels chord changes, tournarounds i tota mena d’escales. Però la seva virtut justament no és fer ostentació de tot el que sap, si no d’expressar el seu missatge de forma coherent i sense limitacions tècniques amb tot el que sap.
Per fi un altre cosa que destaco es que es limita a tocar amb l’harmònica i ni se li acut cantar, desconec per quin motiu, però ho trobo molt coherent per part seva i d’alguna manera enllaça també amb les sagues de grans solistes com Coleman Hawkins, Johnny Hodges i tants d’altres que feien allò que sabien fer.
Probablement el més xocant de tot plegat és que tot això ho fa no a partir d’una harmònica cromàtica si no d’una Seydel 1847 Silver Half-valved, una diatònica de 10 holes sistema Richter. Si no estic equivocat, penso que ningú ho havia fet abans d’ell. Amb aquestes diatòniques demostra abastament que pot fer qualsevol fraseig cromàtic per més complex que sigui. Es més, quan sents el seu fraseig costa de creure com ho aconsegueix de forma aparentment tant natural i senzilla sense veure’s limitat pel propi instrument que tradicionalment ha configurat un tipus de fraseig molt característic i bastant pobre a nivell cromàtic.
Si per aquelles circumstàncies tingués una segona oportunitat a la meva vida i, posats a somiar, em deixeixin triar, sens dubte que presentaria la sol·licitud de ser el clònic del PT.
En definitiva un gran solista de jazz que cal escoltar atentament. De moment té dos CD editats amb temes de Jazz que et recomano de tot cor.
“Swingin’ Easy…Hittin’ Hard”, editat el 2005 i que interpreta amb acompanyament de Kirby Shelstad (vibs), Andy Reiss (g), Roger Spencer (b) i Chris Brown (dm) que inclou els següents temes: Just You, Just Me; The Thumb; Panhandle Rag; What Is There To Say; If I Were A Bell; How High The Moon; No, Not Much; Midnight In Amarillo; September Song; Robbin’s Nest.
“Back to Back” que fa a duo amb Brendan Power a la cromàtica, editat el 2008 i que interpreta acompanyat de Andy Reiss (g), Jeff Steinberg (p), Danny O’Lannerghty(b) i Chris Brown (dm). És un recull de temes amb bastants influències de gypsy swing: Till Tom Special; Better Go; Windy & Warm; What A Wonderful World; Fat Boy Rag; Dill Pickle Rag; Back To Back; Broadway; Swing 42; When I Fall In Love; Honeysuckle Rose; The Boys Hang Ten.
==========================================================
(Original Catalan version translated to English by Gerty Nelhomme; e-mail: gerty_nelhomme@hotmail.com; 11/17/09)
I discovered PT Gazell through the master class that the great master Joan Pau Cumellas organized using the opportunity of his presence in Barcelona. Logically, as it was someone unknown to me, I did a Google search to find out who he is and what he does. I obviously found him and I listened to the tracks on his “Back to Back” CD advertised on his website and I was floored. I could not even believe it. It was like a dream, never in my life had I experienced anything like this since the Larry Adler era!
I followed the links and they led me to the Seydel hamonicas which I had had my eye on for a year and both Cumellas and Puertas had confirmed that they were top quality and that it was worth saving up to purchase them. But I was so obsessed by the devices that I didn’t notice that PT Gazell was precisely one of the few harmonica players to use them and they were featured on his website. Google also enabled me to find out, shame that it ocurred too late, that he had just performed in the Cerdanyola Blues Festival at the TEART and hey! He would soon perform at the Kfé Olé Cathedral: I would be able to see him live in concert! As far as I understand, PT Gazell was brought to our country by Chino Senra whom we have to thank immensely.
The concert was organized by Joan Ventosa as part of the L’Hospitalet de Llobregat Blues and Boogie Cycle. It was held yesterday Thursday 22/10/2009 in the evening with the accompaniment of the excellent trio of Chino Senra(g) himself and other two strong members: Ivan Kovacevic (b) and Martí Elias (dm). What an unforgettable concert!
How could someone possibly play the harmonica like this! From now on I have become an admirer of this great musician whom I will try to emulate to the extent to which my incompetence allows me.
PT Gazell is not any harmonica player, he is a world renowed innovator for the instrument that he has developped and for enhancing its full musical potential like no one else.
I mean that he distanced himself from the technocentrism prevailing lately with diatonic harmonicas and he applied himself to give its musical role back to the harmonica like any other solo instrument in Jazz music.
It is my understanding that he has retaken Larry Adler’s harmonica concept of over 50 years ago. Meaning that he blows into one hole (on one note: no octave, nor chords, nor tong-blocking…), neatly and accurately across his extended three octave range, on an always tempered harmonica and without loosing his distinctive sound, exhibiting the greatness and richness of the accoustic sound of this instrument in all tones (from the lowest pitched one such as the one tuned in G through to the highest pitched like the F). It is striking to perceive such a complete and tempered chromaticity, but at the same time one different from the sound produced by a chromatic harmonica. Apparently he gets this characteristic sound from the technique he uses and, as I have already said, he always begins on one reed plate in a decisive manner and he produces the chromatic sound using the bends (blow or draw), but he never uses other more sophisticated techniques like the over-blows. Therefore, this chromaticity so logical and natural brings much expressiveness and it is captivating and emotional.
He does not do anything unintentionally: he does not use tasteless effects resources when he plays “dirty” nor does he ever fall into pyrotechnics when he performs fast pieces like a man possessed. One of his great personal contributions is that what he produces may only be obtained with a harmonica, plus he shows that played this way the harmonica may be as much expressive or even more than a trumpet, a saxophon or a clarinet. He is absolutely unique and inimitable. But even so, his phrasing, the figures, the scales, the harmony references sound normally like any other alto or tenor instruments in a jazz band would.
In this sense he does not limit himself to the tiresome, previsible and often impoverishing pentatonism of the diatonics but he incorporates the most modern musical lenguage that can be gathered round Mainstream Jazz.
I would rather say that one of the characteristics of the way PT plays is the way he performs.
First of all, he always presents the motive, very faithful to the original version, but expressive and swinging. His solos stroll you around the melodic line, sometimes much inside and depending on the moments very far, but this gives you the sensation of recalling the scene of the journey knowing where you are although he also manages to surprise you, be creative while always keeping a good feeling going. Therefore his improvisation style has nothing to do with the the most radically bopper conception of playing with the combination of the song sequence of chords or their possible substitutions voluntarily ignoring the melodic line.
In addition, I have to say that he possesses an exquisit musical taste be it in the way he selects musical pieces from his standard repertoire, or the tempos, the rhythms or the way he uses the material with elegant arrangements, the atmospheres he creates, how he manages and enhances the musical legacy, how he uses the greatest interpretation references in music history and how he relates to the band, really how he leads the band in such a determining manner that he never needs to act ostentiously, nor does he need to show off, or exercise authority. He is the leader.
His harmonica produces a majestuous sound, warm and very particular to him from the lowest to the highest pitched note. At the same time he possesses the virtue of bringing back to your memory, but never imitating, the voice of Ella Fitzgerald, the trumpets of Jonah Jones or Clifford Brown, Charlie Parker’s alto saxophone, or Chu Berry’s tenor saxophone and very often Stephan Grappelli’s violin.
He is always in the groove and he never stops swinging during the song presentation, nor while he is doing the most creative and technically complex improvisations, whether in semi or in fast tempos he always keeps the beat, magistrally dominates the attack, controls both the pianissimos and the fortes, possesses a vibrato of a great beauty that he uses elegantly and with measure. He is a great harmonica soloist but he also delicately perfoms as lead singer when the need arises. In short: he is a real and complete jazzman.
His musical technique is admirable. It enables him limitless creative possibilities based precisely on his extraordinary domination of chord changes, turnarounds and all sorts of scales. However his virtue does not precisely consist of showing ostentatiously what he is able to do but it is about how he expresses his message coherently, without technical limitations and with all he knows.
Finally, another aspect that stood out is that all he does is play the harmonica and, for some unknown reason, he does not even sing but I find this very coherent of him and in some way he also connects with the saga of great soloists like Coleman Hawkins, Johnny Hodges and many more who stuck to what they knew.
Probably the most striking part of it all is that he does not do all this with a chromatic harmonica but he uses a half-valved Seydel 1847 Silver, ten-holed diatonic Richter tuned harmonica. If I am right no one ever did so before him. With these diatonics he shows thoroughly that he is able to produce any chromatic phrase no matter how complex. Even more, when you listen to his phrasing you find it hard to believe how he manages to blow in an apparently so natural and simple way without being limited by an instrument which traditionally produces a very characteristic and rather poor melody chromatically speaking.
If under these circumstances, I was given a second life opportunity, let us dream, and I was given the choice, I would without a doubt ask to be a clone of PT.
He is unquestionably a great jazz soloist who deserves an attentive listen. So far he has recorded two CDs with Jazz tracks I heartily recommend: “Swingin’ Easy…Hittin’ Hard” (2005) with Kirby Shelstad (vibes), Andy Reiss (g), Roger Spencer (b) and Chris Brown (dm). It includes the following tracks: Just You, Just Me; The Thumb; Panhandle Rag; What Is There To Say; If I Were A Bell; How High The Moon; No, Not Much; Midnight In Amarillo; September Song; Robbin’s Nest.
“Back to Back” a harmonica duet CD featuring Brendan Power on the chromatic harmonica (2008) with Andy Reiss (g), Jeff Steinberg (p), Danny O’Lannerghty(b) and Chris Brown (dm). It is a compilation with enough gypsy swing influences: Till Tom Special; Better Go; Windy & Warm; What A Wonderful World; Fat Boy Rag; Dill Pickle Rag; Back To Back; Broadway; Swing 42; When I Fall In Love; Honeysuckle Rose; The Boys Hang Ten.
P.S.
On 11/18/09 PT Gazell wrote:
Greetings Miquel,
Many many thanks for this translation. I am very glad to have met you and that my music made such an impression on you.
I hope to see you next October!
PT Gazell
===============
Per tornar al gran mestre PT Gazell, unes mostres del seu gust musical tant exquisit:
Harmonica performance by PT Gazell of A Wes Montgomery Tune at the 2006″The Thumb”: http://www.youtube.com/watch?v=2KsYa5gOdT0
PT plays Bye Bye Blues at SPAH 2010, Minneapolis: http://www.youtube.com/watch?v=-GkqFFcD8Ck
“Did You Call Her Today” from PT’s set at SPAH 2010.http://www.youtube.com/watch?v=7tn3HMQKr30
An alternate version of this song which appears on “Swingin’ Easy…Hittin’ Hard”: http://www.youtube.com/watch?v=qZqHwKoiLrQ
Chino & PT Gazell (2 d’octubre 2009) Jazz-Club 66 Moll-Oest “Shine”: http://www.youtube.com/watch?v=Cv73WCEh5IQ
SHINE (Albert Bello, Chino Senra, Ivan Kovacevic) & P.T.GAZELL. Jam Session en “Pipa Club”, Barcelona, octubre de 2009: http://www.youtube.com/watch?v=ne29yU_AbY4
El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha presentat entre el 21 de juliol i el 18 d’octubre la exposició “El Segle del Jazz“, una idea de Daniel Soutif que ha estat el Comissari de la mostra i va tenir el suport en la Coordinació de Miquel Nogués.
Increïblement em va passar per alt fins pocs dies abans de tancar en que en Xavier García-Tornel em va posar sobre avís i gairebé obligar a anar-la a visitar, cosa que donada la confiança que li tinc vaig fer amb una immersió de cinc hores al llarg de la tarda del darrer divendres. Llàstima que avui ja es el darrer dia!
Es la exposició que he vist sobre Jazz que més m’ha impactat que més idees m’han aportat i m’ha ajudat a aprofondir en les reflexions sobre aquesta música, la seva evolució i les relacions amb lo social i cultural en sentit molt ampli i divers. En primer lloc per l’enfocament holístic del fenomen del Jazz, però també per la col·lecció de materials exposats tots ells de gran vàlua, per la organització dels continguts, el catàleg, etc.
Penso que tots els que estimem el Jazz hem de fer un esforç per que aquesta Exposició marqui una fita a Barcelona i siguem capaços de fer propostes al mateix CCCB de sostenibilitat de la idea. Penso que la contribució que podem fer a posteriori entitats com la Fundació Jazz Clàssic, Jubilee Jazz Cluvb (IEN), la Societat de Blues de Barcelona (SBB), BCN-Swing, Associació de Jazz Manouche, etc. pot ser molt important. Aquesta exposició no es concloent si no que més aviat és una proposta oberta que es podria enriquir. Felicitacions al Josep Ramoneda, Director General del CCCB per l’encert oferir a la ciutat aquesta proposta cultural.
