The roots of the Blues & Jazz

Els Spiritual Songs s’originen a finals del segle XVIII a les Colònies Britàniques de Nort-Amèrica de la mà de l’església metodista amb una funció evangelitzadora de les comunitats d’esclaus negres a les colònies. Inicialment s’interpretaven els responsos escocesos d’Isaac Watts (1674-1748) però progressivament els mateixos esclaus van començar a crear un repertori propi molt interrelacionat amb els Work Songs i utilitzant la tècnica africana del “call and response” molt adequada a l’alternança entre les paraules del predicador i les respostes de la comunitat, fins que el 1867 es publicava “Slave songs of the United States”.
Els Negro Spirituals han cohesionat les comunitats negres al llarg de segles. Primer com a esclaus en els treballs agrícoles i desprès els han agrupat en els barris perifèrics de les ciutats industrials on van emigrar. Aquestes comunitats religioses han estat una referència en els valors, l’ètica, la cultura, un sentiment de poble i un control social important. En els anys ‘60 són el caldo de cultiu del moviment pels drets civils. El sorgiment de corrents més radicals com els black-muslims i les corrents marxistes acaba amb el monopoli de les esglésies evangelistes.

Les característiques musicals dels Negro Spirituals podrien ser les següents:
- Frases breus i repetides (conegudes com riff).
- Una forma melòdica (estrofa) que es va repetint (és el leit-motiv).
- La pulsació rítmica i el ritme es fonamental i exageradament marcat (back beat) que obliga a exterioritzar-lo i representar-lo corporalment.
- És una música adreçada a la víscera i al llarg de la interpretació es cerca arribar al climax d’extasi final.
- Inicialment s’interpreta a partir de grans formacions corals amb veus solistes i acompanyament orquestral: polifonia.
- Tradicionalment es tracta de cançons en to Major amb les característiques blue notes la qual cosa dona l’aparença de to menor. L’estructura és molt variada, si be ha predominat la forma de 16 compassos AB.

El concepte musical dels Negro Spirituals és més complex que el del Blues, amb el qual comparteix les blue notes. Alguns aspectes com el riff, el background, el call and response, una instrumentació de tipus coral (polifònica) i la pulsació (back beat repicat amb les mans) són el nucli fort de la música de Jazz.
Molts músics i cantants de Jazz i Blues, especialment de les primeres èpoques, és formen en la única escola musical que, per manca de mitjans econòmics poden aspirar: la de les esglésies evangelistes.
A partir dels anys 30 molts temes i orquestracions de les orquestres de Jazz, com per exemple les de Sy Oliver per l’orquestra de Jimmy Lunceford, tenen com a referència aquestes característiques dels cants espirituals. Més endavant Ray Charles, contravenint irrespectuosament la tradició de reservar aquestes cançons a l’àmbit de les cerimònies religioses, els incorpora amb èxit a la música lasciva que s’interpreta en els locals nocturns. L’impacte d’aquestes formes musicals marca les evolucions posteriors de la música popular americana.
Cal destacar el paper que juguen les grans ex-colònies africanes d’influència britànica en la adopció de formes musicals del Jazz reintroduïdes a la seva cultura, i en aquests senti les característiques que hem assenyalat dels Negro Spirituals.

LA XARXA GOSPEL DE CATALUNYA, és, en essència, una entitat vinculada a la Xarxa de les Cases de Música Popular que pretén dinamitzar la música gospel a Catalunya, impulsant i gestionant cors de gospel, així com realitzar activitats vinculades amb aquest estil musical.
Actualment pertanyen a la Xarxa els cors: Gospel Sons de Mataró, Gospel Hearts de L’Hospitalet, Esclat Gospel Singers de Manresa, Barcelona Gospel Messengers, Argentona Cor de Gospel, Cor de Gospel de Montmeló i Ubuntu de Barcelona.
Eixos de treball:
* assessorament dels cors;
* pedagogia;
* accions;
* produccions.
La Xarxa està liderada per l’expert pianista Ramon Escalè.
És d’agrair un apartat a la Web per difondre partitures corals, la majoria arranjades per en Ramon Escalè.
Celebro aquesta iniciativa, llarga vida.

“Sometimes I feel like a Motherless child” és un d’aquells temes commovedors que quan el sents atreu fortament l’atenció, quedes emotivament impressionat i acabes escoltant-lo. És llavors, quan realment l’escoltes atentament, que el seu colpidor i fàcilment comprensible missatge et fa descobrir la profunditat de la història que explica la cançó i et permet comprendre el gran patiment del poble negre afronortamericà.
Tot i que el tema està considerat com un negro espiritual tradicional, hi ha estudis que demostren que ja es cantava als inicis del segle XVIII. Com moltes d’altres cançons populars “paganes” fou recollida en el repertori de les esglésies evangelistes que a partir de l’abolició de l’esclavatge van anar proliferant, de tal manera que la cançó cap a mitjans del segle XIX ja era àmpliament coneguda i cantada habitualment en les esglésies, d’aquí que finalment hagi passat a ser considerada un gospel. La lletra original de la cançó explica el sentiment d’orfe d’un nen o nena negre que ha estat arrencat de la seva mare i venut a algú altre. Aquest drama tant generalitzat en l’època feia que la cançó fos sentida com una història personal o molt propera entre la comunitat negre.

En el text de la cançó s’utilitza repetidament la noció “sometimes” quan en realitat es tracta d’un destí definitiu i irreversible, els analistes consideren que el recurs a aquesta figura és representativa de la psicologia de l’esperança de l’esclau negre, de la resignació en que havia de viure per la impotència de poder transformar-la. El nen diu: em sento orfe però no sempre, tant sols “de vegades”.

Però a la vegada el text té un sentit figuratiu i assimila aquest drama personal al col·lectiu pel fet d’haver estat arrencats de la seva mare Àfrica, deportats al Continent Americà, venuts com esclaus i ser tractats com animals. Lògicament de nou l’esperança de poder retornar algun dia a la seva terra (“A long way from home, true believer”).

(Font: a) pel que fa a la partitura ; b) pel que fa als continguts ).

Segons l’”Anthologie des grilles de jazz” l’estructura de la cançó en les versions jazzístiques varia entre 10 o 15 compassos, depenent de si es toca tant sols el tema principal que és de 10 compassos o be si afegeix un compas i a continuació es repeteixen els quatre darrers compassos del tema. La tonalitat de referència és Fm.
A continuació el text segons la versió de INGEB :

|: Sometimes I feel
Like a motherless child :|
Sometimes I feel
Like a motherless child
|: A Long Way From Home :|
True Believer
|: A Long Way From Home :|

|: Sometimes I feel
Like a motherless child
Sometimes I feel
Like a motherless child :|

|: Sometimes I wish I could fly,
Like a bird up in the sky :|
Sometimes I wish I could fly,
Like a bird in the sky
Little closer to home

|: Motherless children
Have a real hard time :|
Motherless children
Have a such a real hard time
So long so long so long

|: Sometimes I feel
Like a motherless child :|
Sometimes I feel
Like a motherless child
So far away

|: Sometimes I feel
Like freedom is near :|
Sometimes I feel
Like freedom is near
But we’re so far away

|: Sometimes I feel
Like it’s close at hand :|
Sometimes I feel
Like the freedom is near
But we’re so far from home

|: Sometimes, sometimes, |
Sometimes
|: So far, so far, so far, :|
So far Mama from you, so far

A continuació la magistral interpretació de Louis Pops Armstrong sobre un arranjament impecable de Sy Oliver que es va publicar en el “Louis and the Good Book”:
Aquesta cançò popular negra afroamericana, cap l’any 1933 o 1935, la va utilitzar George Gershwin per escriure “Summertime” el tema principal de l’opera “Porgy and Bess” en la que pretenia descriure idíl·licament una història d’amor entre una dòcil parella de negres, el contrafet Porgy i la exuberant i bella Bess (a la qual li anava al darrera el propietari de l’adrogueria on hi treballava, o sigui racisme amanit d’assetjament sexual en el treball). Evidentment era una bonica història adreçada al públic benestant blanc. La lletra és de DuBose Heyward que té la virtut de transformar la trista cançó original d’un nen o nena orfa com a figura per denunciar el racisme, en una bucòlica cançó de bressol que canta la mare (la Bess) al seu nadó. La lletra no pot ser més banal i cursi:

“Summertime,
And the livin’ is easy
Fish are jumpin’
And the cotton is high

Your daddy’s rich
And your mamma’s good lookin’
So hush little baby
Don’t you cry

One of these mornings
You’re going to rise up singing
Then you’ll spread your wings
And you’ll take to the sky

But till that morning
There’s a’nothing can harm you
With daddy and mamma standing by

Summertime,
And the livin’ is easy
Fish are jumpin’
And the cotton is high

Your daddy’s rich
And your mamma’s good lookin’
So hush little baby
Don’t you cry”

“Summertime” ja té una estructura estandaritzada de 16ABAC (sovint considerada 16AB segons com es miri) més còmode que la original de “Motherless child”.

Trobo que aquesta última història de l’apropiació d’elements de la cultura popular negre per part de la cultura benestant i poderosa nortamericana, blanca off course, ha estat una constant en la història de la música negre afronortamericana, i ens retorna a la versió original “Motherless child” (orfes de la mare Àfrica) si be en aquest cas, els orfes són els fills culturals.
Una vegada més la resignació, aquest plagio humiliant en lloc d’haver provocat la indignació va ser admés o si més no els músics negres van interpretar “Summertime” com si rés haguera passat (bussiness is bussiness), un exemple pot ser la versió de Mahalia Jackson que enllaço a continuació en que ella, que havia cantat des de ben petita la versió original de “Motherless child” i sabia el que representava, en aquesta interpretació l’enllaça magistralment amb “Summertime” certament de forma commovedora: