Es evident de que aquest blog l’he pensat per dedicar-lo integrament a la música de Jazz, però en aquest cas em permeto un petit homenatge a l’amic i “germà gran” Pere Roig i Plans per que, sense demanar-nos permís, ens ha deixat. Recordo perfectament que de forma molt elegant ens va deixar tot un llegat amb unes instruccions ben didàctiques per seguir construint un món més lliure i solidari. Recordo com si fos ara que molt pocs dies abans de morir, es va acomiadar de forma conscient de la Michèle i de mi. Al sortir de casa seva s’ens va fer evident. Per tant els records que venent a continuació són per compartir amb d’altres amics d’en Pere. Mentre va viure, no es que aquestes aventures pirinenques amb tàndem fossin un secret, però si que eren la “nostre gesta“, una més d’aquelles utopies que varem emprendre junts i que al final arribabem a aconseguir. En Pere era un lluitador capaç de tot. Per tant, vagi per endevant que res a veure amb el Jazz directament, però si amb una manera d’entendre la vida, entre elles el Jazz, doncs tant en Pere com jo, ens vàrem incorporar a la interpretació del Jazz des d’un somni utòpic, sense cap fonament tècnic, però amb molta ilussió. Penso que no varem arribar mai a interpretar com calia, però ens ho varem passar tant be…!. Va dedicat a la memòria d’en Pere.
El tema va d’una excursió amb tàndem pels mitics Cols dels Pyrennées, els que acaben investint amb “le maillot jeune” al lider del Tour de France. Anem al diari de la sortida:
15.07.1985: Barcelona-Sants Estació – Sabiñanigo. Després del viatge en tren, en uns vagons de la RENFE dels anys ’60, amb paisatges impressionants arribem a l’estació de ferrocarril de Sabiñánigo. Recollim el nostre tandem Peugeot facturat per Paquet-Express uns dies abans des de Barcelona. El “pelem”, doncs anava ben protegit i embolicat amb paper de diari. Muntem les alforges, ens disfressem de ciclistes i, muntats en el nostre flamant tàndem comencem l’excursió. En poca estona ens arribem a Escarrilla per dormir en una pensió. A lo tonto ja hem fet 31 km. En la foto estem contemplant el tàndem a l’andana de l’estació de Sabiñánigo.
16.07.1985: Escarrilla – Arrens, 82 km. Avui comença l’excursió de veritat. Ens llevem d’hora, sortim d’Escarrilla i cap el Nord. Passem per Puerto Portale, Aux Bonnes, Col d’Aubisque, Col de Soulor. Es una estrena de cols que ja fan respecte. Els superem amb escreix. La regió està a rebotir de forasters seguidors del Tour de France que en aquests dies coincideix que fan les etapes pirinenques. Es impossible trobar una habitació. Finalment, sortint dels circuïts turístics habituals (hotels, fondes i pensions), el fet de viatjar en tàndem ens obra la porta d’un privatiu “Gite d’etape“. Tot una descoberta de dispositiu d’acollida per senderistes, ciclistes i caballistes. Està regentat per una parella jova encantadora. Especialment ella. Sempre es bo que t’alegrin la vista i et tractin amb carinho. La foto ens mostra a l’entrada del Gite d’Etape d’Arrens. Per fi dormirem sota sostre!
17.07.1985: Arrens – Arreau, 93 km. Aquesta es la nostre etapa reina: el nostre sostre!.
L’ascens al Col du Tourmalet te uns paissatges esplendits, però no s’acaba mai, es esgotador i ens posa al limit… En Pere intenta recuperar la sang al cervell i descansar les cames en l’únic lloc que es pot fer. Els paisatges que ens envolten són impressionants. Suposo que al fons de la foto tenim el Cirque de Gavarní, en tot cas hi vàrem passar durant el trajecte d’aproximació. Vàrem veure anunciada la imminent representació de “Les Miserables” de Victor Hugo en el marc del Cirque en commemoració del Centenari de la seva mort. Pel que tinc entès en Victor Hugo havia quedat colpit per la seva majestuositat i el va influenciar en tota la seva obra, però especialment en “Els misserables”.
Finalment arribem a l’objectiu i passem per Col du Tourmalet. Uns ciclistes asturians aplaudeixen el nostre valor “patri” (això si que no, doncs jo vaig aconseguir ser declarat “inútil” per l’ejèrcito español, cosa que m’honora especialment, i en Pere tot lo militar que havia fet era “l’escoltisme”). La foto es memorable: quina fila que feiem! Recorda el quadre de’n “Ramon Casas i Pere Romeu en Tàndem” de “Els Quatre Gats”.
…i ara un altre, per que en quedi constància de la gesta que ja mai tornarem a fer junts. Com queda pales, no hi ha dubte de que ho hem aconseguit! Aquesta imatge de’n Pere em porta a la memòria aquells personatges de la revolució cubana del Granma capaços de tot.
Però la jornada encara no ha acabat. Ara segueix un descens infernal: esgotats, molt fred, l’asfalt mullat i ralliscós, neu per les voreres, les mans insensibles i sense força per mantenir la pressió sobre les manetes dels frens, dificultats per controlar el tàndem en unes corves molt tancades, llençats per la força de la gravetat per unes pendents esfereïdores, i amb l’amenaça constant del vuit just després de l’estreta pista. Quin patiment. era preferible l’interminable ascens! La constant frega de les pastilles de frens escalfava la llanta i dilatava les cobertes, però els radis de les rodes no podien suportar el parell de retenció durant tants kilòmetres. A l’arribar al final de l’etapa vàrem constatar la degradació de les rodes: radis fluixos, cobertes dilatades, llantes deformades, etc. Lògicament varem arribar a la conclusió de que anar en tàndem per aquests cols, amb aquests pendents del 14 i 19% té una part molt important d’esperit de superació, evidentment, però també, i no es broma, de que els materials han de ser els adequats per no defallir en l’intent o no tenir ensurts. Però no anticipem conclusions. Després d’aquest calvari ens queda encara l’ascens al Col d’Aspin, passant encara més fred i amb pluja d’aigua neu com queda prou palès amb l’expressió de’n Pere. Sembla que estigui dient: Que n’és de dura la vida!
Al final de la durisima jornada, i gràcies al “simpàtic” tàndem (especialment per que era l’atracció de per on passàvem i ens obria les portes de tot arreu, especialment a l’hora de trobar allotjament a hores intempestives, en poblacions petites amb serveis ben escassos i saturats de clients). Com dic, gràcies al tandem també tornem a poder dormir sota sostre tot i la competència que tenim dels seguidors del tour. Aquesta vegada passem la nit a l’habitació del servei de l’Hotel Anglaterre, per suposat nosaltres sols sense el servei, que ningú pensi malament que en Pere i jo érem molt seriosos i anàvem per feina!
18.07.1985: Arreau – Vielha, 92 km. Passem per Port de Peyresourde, Bagneres de Louchon, Pont du Roi. Aquí acabem l’excursió amb el tàndem. En Pere se’n torna a Barcelona amb l’Alsina Graells tal com estava previst, i jo solet fins a Barcelona en tres etapes: primer dia fins a Anglesola; segon dia fins a Els Hostalets de Pierola; i tercer dia fins a casa a Les Corts de Barcelona.
Aqui queda aquesta pàgina viscuda tant intensament i tant inoblidable.
