Negro Spirituals: Polifonia i Back Beat
Els Spiritual Songs s’originen a finals del segle XVIII a les Colònies Britàniques de Nort-Amèrica de la mà de l’església metodista amb una funció evangelitzadora de les comunitats d’esclaus negres a les colònies. Inicialment s’interpretaven els responsos escocesos d’Isaac Watts (1674-1748) però progressivament els mateixos esclaus van començar a crear un repertori propi molt interrelacionat amb els Work Songs i utilitzant la tècnica africana del “call and response” molt adequada a l’alternança entre les paraules del predicador i les respostes de la comunitat, fins que el 1867 es publicava “Slave songs of the United States”.
Els Negro Spirituals han cohesionat les comunitats negres al llarg de segles. Primer com a esclaus en els treballs agrícoles i desprès els han agrupat en els barris perifèrics de les ciutats industrials on van emigrar. Aquestes comunitats religioses han estat una referència en els valors, l’ètica, la cultura, un sentiment de poble i un control social important. En els anys ‘60 són el caldo de cultiu del moviment pels drets civils. El sorgiment de corrents més radicals com els black-muslims i les corrents marxistes acaba amb el monopoli de les esglésies evangelistes.
Les característiques musicals dels Negro Spirituals podrien ser les següents:
- Frases breus i repetides (conegudes com riff).
- Una forma melòdica (estrofa) que es va repetint (és el leit-motiv).
- La pulsació rítmica i el ritme es fonamental i exageradament marcat (back beat) que obliga a exterioritzar-lo i representar-lo corporalment.
- És una música adreçada a la víscera i al llarg de la interpretació es cerca arribar al climax d’extasi final.
- Inicialment s’interpreta a partir de grans formacions corals amb veus solistes i acompanyament orquestral: polifonia.
- Tradicionalment es tracta de cançons en to Major amb les característiques blue notes la qual cosa dona l’aparença de to menor. L’estructura és molt variada, si be ha predominat la forma de 16 compassos AB.
El concepte musical dels Negro Spirituals és més complex que el del Blues, amb el qual comparteix les blue notes. Alguns aspectes com el riff, el background, el call and response, una instrumentació de tipus coral (polifònica) i la pulsació (back beat repicat amb les mans) són el nucli fort de la música de Jazz.
Molts músics i cantants de Jazz i Blues, especialment de les primeres èpoques, és formen en la única escola musical que, per manca de mitjans econòmics poden aspirar: la de les esglésies evangelistes.
A partir dels anys 30 molts temes i orquestracions de les orquestres de Jazz, com per exemple les de Sy Oliver per l’orquestra de Jimmy Lunceford, tenen com a referència aquestes característiques dels cants espirituals. Més endavant Ray Charles, contravenint irrespectuosament la tradició de reservar aquestes cançons a l’àmbit de les cerimònies religioses, els incorpora amb èxit a la música lasciva que s’interpreta en els locals nocturns. L’impacte d’aquestes formes musicals marca les evolucions posteriors de la música popular americana.
Cal destacar el paper que juguen les grans ex-colònies africanes d’influència britànica en la adopció de formes musicals del Jazz reintroduïdes a la seva cultura, i en aquests senti les característiques que hem assenyalat dels Negro Spirituals.