Ragtime: Sincopa i Estructura
El Ragtime ha estat durant més de 150 anys una de les expressions musicals predominants en la societat negra afro-nord-americana que va acaparar la composició, la interpretació i la formació musicals.
Des de finals de la Civil War fins la World War, el Ragtime va representar la “música culta” diferenciada per una banda dels Negro Spirituals que ocupaven l’espai de la música religiosa i per l’altre del Blues que representava el paper de la música per l’esbarjo. Aquestes tres expressions musicals diferenciades, tot i les seves respectives influències, compartien elements fonamentals comuns, de fet compartien les mateixes arrels culturals i musicals.
El Ragtime va nèixer als estats del Sud i Mitjà Oest com Missouri on la pròspera i influent ciutat de Saint Louis (la “Gateway to the West”) va ser considera com la capital del Ragtime. Saint Louis per la seva ubicació, just en el centre dels USA, atreia emprenedors, banquers, comerciants i és comprensible el seu paper determinant en els canvis culturals posteriors, especialment en el mòn del espectacle musical. El neixament del Ragtime coincideix amb l’American Civil War, i en el 1865 ja havia acquirit prou notorietat social per induir un floreixent negoci de compositors, editores musicals i intèrprets cèlebres tots ells localitzats a Saint Louis. Un moment determinant per la difussió del Ragtime fou la Chicago World’s Fair del 1893 on va ser conegut per més de 27 milions de visitants. El saló i burdell Rosebud que va obrir el 1900 el pianista Tom Turpin i es va convertir en el local més célebre de ragtime de Saint Louis. Més tard la difussió de famoses interpretacions pianístiques per mitjà dels “piano rolls” per pianoles van causar furor a l’època i van ser l’escola de futurs grans pianistes com Duke Ellington, a la vegada que començava la incipient indústria dels “phonograph records”.
El Ragtime neix com un gènere pianistic i es caracteritza per ser interpretada a “compasillo” (en temps de 2/4), sincopada en les figures que fa la mà dreta sobre una base rítmica (poliritmia) que fa obstinadament la mà esquerre. Els ragtimes acostumen a tenir una forma de 16 o 32 compassos i una estructura de 3 o 4 seccions ben diferenciades. Aquesta estructura configura posteriorment molts temes de Jazz de la primera època.
Els primers ragtimes van ser composats per pianistes famosos com Scott Joplin, Charles Hunter, Thomas Turpin, Joseph Lamb, James Scott, Eubie Blake,… o el trombonista Arthur Pryor de la famosa banda de John Philip Sousa. Els ragtimes, a diferència d’altres mùsiques negres afro nordamericanes com els “coon songs” i els”cakewalks” que eren mùsiques de ball, van ser escrits fonamentament com a mùsica de concert.
L’orígen de la seva denominació probablement deriva d’una expressió típica a l’època i de fet es coneixien per “in ragged-time” (expressió coetania de les “March-time”, “Jig time” o els “in Waltz-time”) i que literalment volia dir “en temps irregular”. La denominació és descriptiva de la música i es refereix a un estil musical on la melodia es construïda a base de frases curtes sincopades (broken up) sobre una base rítmica obstinada.
El Ragtime, en el moment de la seva eclosió, era alhora excitant i amenaçador tan per a la joventut americana com per la societat benestant. L’ús de la sincopa (consistent en una certa anticipació o retard flexible de l’accentuació rítmica) que finalment es percep per l’oient com una propulsió (swing) va tenir un fort impacte visceral (emocional) sobre el públic. Aquest recurs a la sincopa sobre una base rítmica regular, desconegut fins aleshores, va ser determinant per el seu èxit. La sincopa ja era comú en la música que es tocava d’oïda en les comunitats d’esclaus negres d’origen africà ubicades en el Carib, als Estats del Sud o les illes de la costa de Geòrgia, però en canvi no es va començar conèixer i divulgar fins el 1880 que van començar a publicar-se partitures.
La portabilitat d’instruments com el banjo (d’origen africà), el violí (per la influència britànica) o la guitarra (per la influència espanyola), va ser determinant per que s’incorporessin al ragtime de la mà dels músics itinerants, mentre el piano seguia essent l’instrument per excel·lència però reservat als locals estables o les sales de concert. De tota manera la novetat i la grandesa de l’estil pianístic de ragtime és el que va donar peu al “piano stride” que va caracteritzar la nova música de Jazz original que tant havia d’influenciar. El “piano stride” va néixer a New York de la mà d’experts pianistes de ragtime com James P. Johnson, Thomas “Fats” Waller, “Lucky” Roberts, Willy “The Lion” Smith o Jelly Roll Morton.
Alguns ragtimes van tenir un gran impacte popular i van conformar la música posterior i es van convertir en standards que encara avui s’interpreten, com per exemple el “Maple Leaf Rag” (1899) de Scott Joplin que el 1914 ja s’havien venut més d’un milió de còpies de la partitura. Al voltant del Ragtime es va construir la pròspera industria del Tin Pan Alley establerta a New York anys més tard.
A l’inici de la Primera Guerra Mundial hom situa sorgiment del Jazz, i s’entent com a fusió del ragtime, el blues, les tonades de moda i alguna influència dels Negro Spirituals. A partir d’aquell moment el Ragtime va començar a perdre influència si bé encara fins avui en dia va tenint els seus revivals (com per exemple el film “The Sting”-1974- amb música de Scott Joplin o la representació de la seva òpera “Treemonisha” que va rebre el Pulitzer Prize del 1983). Es evident que la divulgació de la música negra afro-nord-mericana es comença a divulgar fora dels USA a partir de la Primera Guerra Mundial, just quan el Jazz ja havia començat a prendre el relleu al Ragtime i per tant a Europa sovint se l’ha considerat com una música anacrònica a la que no se li ha donat la importància que realment va tenir en la conformació d’una cultura musical pròpia i diferenciada que havia predominat durant més de 150 anys en els àmbits afro-nord-americans i lògicament denostada per la comunitat dominant blanca.