Wynton, nice to see You
Quin gran concert ahir vespre de Wynton Marsalis & the Jazz at Lincoln Center Orchestra al Teatre Grec de Barcelona.
Sobre l’escenari una orquestra de joves grans mestres formada per:
Wynton Marsalis (Direcció musical, tp). Ryan Kisor, Marcus Printup i Kenny Rampton (tp). Vincent R. Gardner, Elliot Mason i Chris Crenshaw (tb). Sherman Irby (Saxs), Ted Nash (ss, as, cl), Walter Blanding (ss,ts, cl), Victor Goines (ss, ts, cl, bass cl), Joe Temperley (ss, bs, bass cl). Dan Nimmer (p), Carlos Henriquez (b), Ali Jackson (dm).
Des de les 10 en punt fins dos quarts de 12 el concert va seguir escrupulosament el programa de la Big Band al complert. El Teatre Grec estava ple de gom a gom amb un públic entès, coneixedor de la proposta musical i entregat que valorava amb saviesa els bons solos que s’anaven succeint.
És sorprenent la forma de tocar d’aquesta colla de grans músics amb una formació jazzística tant rigorossa i profunda, respectuosa amb el llegat històric i un gran nivell d’exigència, capaços de tocar de forma insuperable, amb una tècnica desbordant, en més d’un moment exhibint el seu virtuosisme, però sempre relaxats, còmodes, distesos, tocant lazy i swingant, propers al públic amb intimitat i comunicació. Aquesta manera d’estar en l’escenari, com si estèsin en un assaig amb un públic convidat, els fa diferents a les altres bandes, i penso que contribueix a crear una atmosfera especial, de tal manera que quan fan els solos, no han de demostrar res a la galeria, ho fan de la forma que els resulta més còmode i personal, per suposat, sempre tocant amb un gust musical exquisit.
Tots els solistes són d’un nivell excepcional, però per les meves preferències ahir hi van haver moments màgics i extrordinariament esplèndids en els solos de Kenny Rampton, Marcus Printup, Joe Temperley i Ted Nash. Es de destacar la secció rítmica, sempre sòlida i solvent, que conduïa a la perfecció i amb força tant a la banda, aportant color als arranjaments i assegurant el tempo, com als solistes que els donaven el drive per que es trobesin on the groove. No cal ni dir que la personalitat i discreció de’n Wynton, que sempre toca com els àngels, el fan el gran lider d’aquesta formació.
Els temes, que probablement eren creacions de’n Wynton, trobo que van ser tècnicament prou complicats, molt moderns, fins i tot algun amb aires espanyols en alguns moments (de Falla a The Tree of Freedom o Portrait of Picasso?) i no sempre del meu gust musical, però amb uns arranjaments extraordinaris i una execució per suposat magistral. El so de l’orquestra i l’empast de les seccions o del conjunt és, per el meu gust, de lo millor de tota la història d’aquesta mùsica.
Al finalitzar el concert una ovació clamorosa que va ser corresposta per un bis de’n Wynton amb la secció rítmica durant uns 20mn. Quan ja el públic del Grec dempeus el despedia amb agraïment i emotivament satisfet, en Wynton va sentir la necessitat de regalar-nos uns 10 mn més de la seva música novament acompanyat de la secció rítmica.
Wynton, nice to see you again and until the next time.