Homenatge a Nina Simone
El proppassat diumenge 12 de juliol a les 10 del vespre vaig tenir el plaer de compartir amb algunes col·legues de la feina i la dona el concert “Sing the truth. The music of Nina Simone” en el mateix teatre Grec de Barcelona dins el marc del Festival del 2009. El concert era un homenatge pòstum a figura de la Nina Simone (1933-2003), reconeguda com “The High Priestess of Soul” per les seves aportacions de referència en tots els estils tant diversos que al llarg de la seva vida va practicar dins de la música afro-americana, o sigui jazz, soul, rhythm & blues, gospel, però també amb incursions al pop. Nina Simone ha estat una extraordinària pianista, amb una gran tècnica que la situa dins les influències d’Art Tatum. Com a cantant, en la més autèntica tradició negre del gospel, una veu poderosa i expressiva en l’estil de Sara Vaughan. I com a compositora ha fet aportacions molt destacables. La Nina es mereix un homenatge a tota la seva obra musical. Un altre faceta de la Nina va ser la seva involucració i destacable paper com activista radical en la lluita pels drets civils de la comunitat negre afro-americana. Aquesta politització de la seva figura li va portar molts de problemes amb la Administració nort-americana.
Tornem al concert. El format del concert destacava les memorables interpretacions vocals de la Nina, tant de composicions pròpies com d’altres autors, i des d’aquesta perspectiva, i no la pianística, el concert es fonamentava en quatre vocalistes molt diverses acompanyades d’una secció rítmica. Les vocalistes eren Lizz Wright, Lisa Celeste Simone, Angélique Kidjo i Dianne Reeves. La secció rítmica estava formada per Alvin Schackman (director musical, guitarra, vibràfon i harmònica), Bob Dorough (piano), Paul Robinson (bateria), Leopoldo Flemming (percussió) i un baix elèctric que no vaig identificar pel nom però amb una llarga experiència.
El repertori, entre altres temes, va consistir en: “I loves you Porgy” i “Images” -composició de la Nina sobre la manca d’orgull de la dona afro-americana- interpretats per Lizz; “My baby just cares for me” i “Ne me quitte pas” -una chanson de Jacques Brel que va impactar a la Nina-, interpretats per Kidjo; “Mississippi Goddam” -tema composat amb motiu de l’assassinat de Medgar Evers i les bombes a l’església de Birmingham d’Alabama que van matar a quatre nens negres-, interpretat per Dianne; “Feeling good”, interpretat per Simone; “To Be Young, Gifted and Black” -un crit a l’orgull del poble negre afro-americà amb motiu de l’assassinat de Martin Luther King, Jr.-; i finalment “Four Woman”-tema dedicat a quatre estereotips de la dona afro-americana-, interpretat per les quatre.
Pel meu gust la direcció musical i la secció rítmica no va destacar especialment tret d’alguns moments interessants en la percussió del llegendari Leopoldo Flemming, i un acompanyament excel·lent per part del fender-baix, i també molt bon gust en tots els temes per part de Bob Dorough al piano. En canvi Alvin Schackman em va decebre en les seves intervencions i no cal dir que amb la harmònica cromàtica em va semblar patètic. Suposo que alguna virtut deu tenir el sexagenari guitarrista que va acompanyar tants d’anys a la mateixa Nina, però no els hi vaig saber descobrir.
El format del concert, com ja he dit, era de solistes amb secció rítmica. Per tant cada vocalista feia dos temes en cada una de les tres passades que els hi tocava. Tant sols van compartir escenari en el bis “Four women”. Les vocalistes per destacar les seves virtuts van cantar o bé a cappella o bé amb un acompanyament minimalista de baix o piano la qual cosa s’agraia a especialment i penso que van ser els moments més brillants del concert que van comunicar amb un públic bastant coneixedor de l’obra i totalment entregat.
Aquesta empresa pel que sembla la lidera Lisa Celeste Simone, filla de la Nina, nascuda el 1962. És una actriu i cantant del show bussiness de Broadway que per tant té planta i traça per moure’s en un escenari i tot el que calgui, té dots comunicatives però poques virtuts jazzistiques destacables des del meu limitat punt de vista.
En el grup hi juga un paper de lideratge important Angélique Kidjo, nascuda a Bennin el 1960, que aporta la seva versió afro-beat del jazz i el to reivindicatiu dels drets dels pobles negres africans que tant van impactar a la mateixa Nina.
La gran estrella del concert és sens cap mena de dubte Dianne Reeves, nascuda a Detroit el 1956, i descoberta com a cantant als 16 anys pel gran Clark Terry que va ser el seu mentor i després va crèixer en la banda de Harry Belafonte. Dianne va estar majestuosa en totes les intervencions. És tot un regal poder-la escoltar la seva poderosa veu en directe en un marc tant apropiat com el Teatre Grec i a la fresca. Llàstima que no tenia una actuació més substanciosa i li tocava la part alíquota de quatre. Realment vaig anar per escoltar-la però per amí la gran revelació inesperada i agradable del concert va ser la jovenívola Lizz Wright, nascuda el 1980 en la petita població de Hahira (Geòrgia). És una veu d’una gran bellesa, ben timbrada, amb recursos tècnics, una gran força expressiva, amb gust musical i educada en el gospel més genuí. Pronostico que serà la gran veu de referència de la música afro-americana de les properes dècades. Les seves interpretacions van deixar estupefactes a l’audiència del Grec que estava ple de gom a gom. No oblidarè mai el gran plaer d’escoltar a Lizz Wrigth i a Dianne Reeves al Grec’09.
“Un vez más” la premsa catalana escrita i audiovisual ha donat senyals d’ignorància i manca de sensibilitat cultural al gairebé passar per alt en les seves crítiques aquest memorable concert. Ni abans, ni després. Es difícil promocionar cultura, especialment musica de jazz, amb un entorn tant anodí. Penso que en aquest aspecte mai havíem estat tant malament servits. Algun dia canviarà?