Trumpet, Cornet, Bugle, Trombon & Mutes
Col·lega,
aquí tens el meu joc de bronses: bugle, trompeta, corneta i trombó. Els tres primers toquen en la mateixa tessitura, les partitures estan en clau de G, la seva nota natural es el C5, evidentment són transpositors de Bb, i el seu rang normal va des d’un A4 fins a un G6. Però cada un amb el seu color i personalitat ben diferent, inconfusibles! El trombó de vares tenor toca una octava i mitja mes greu que les trompetes i es llegeix amb partitures de clau de F i la seva nota natural es el f4, el seu rang va des d’un E3 fins a un G5.
En la imatge, a l’esquerre el Bugle (o saxhorn alto, o flugelhorn, o fiscorn) Schenkelaars Prestige holandès, en Bb, envernissat, amb una embocadura Denis Wick 3BFL. Es un bugle molt senzill però amb un bon só, que segueix el concepte antic dels Cuesnon. El vaig comprar a la “Musikhaus Votruba“, especialistes en vent, simplement per que tenia ganes d’endurme un record de Wien per lo be que habia acollit el meu fill Aleix que es on va conèixer la Doris, la seva xicota, i per que feia temps que somiava amb poder experimentar amb un bugle. En els fòrums alguna vegada m’han comentat que els freakis consideren que aquest flugelhorn es un dels pitjors del món. Estic disposat a deixar-los bocabadats amb el seu so i afinació, i amb sordines es increïble! (Aquest bugle el vaig poder vendre i en el seu lloc tinc un Jupiter molt més agradable de tocar i amb una só de vellut).
Al centre la Trompeta Vincent Bach Stradivarius ModelLR180S37, amb canonada M-L de 11,25mm (.459″), en Bb, amb pavelló #37, tub per embocadura de #25, platejada, fabricada el 1998. Es una de les trompetes de la serie limitada dissenyada per Bob Malone amb el sistema “leadpipe reverse” que va revolucionar les trompetes de concert. Habitualment la toco amb una embocadura Schilke 8E2. Es una trompeta nord-americana, el millor instrument que he tingut a les meves mans, com totes les trompetes te un só “clear and ringing” que facilita el vibrato. Una delícia! La vaig comprar per recomanació del meu mestre Isidre Delgado.
A la dreta la Corneta, tipus Shepherd’s Crook, de Stomvi model Forte, amb canonada M-L, en Bb, platejada, amb una embocadura Romera Brass 22CD. Es una corneta de model antic com la que tocava en Joe “King” Oliver, amb un so meravellós “dark and mellow”, que, tocant acústic, omple de so qualsevol sala o plaça. La corneta considero que es l’instrument lead per excel·lència tot i que la trompeta l’ha anat desplaçant de les formacions, i evidentment hi ha influït el fet de tocar amb amplificació. Les fabriquen a Mislata (València). Me la va proporcionar el mateix Isidre.
Per variar, un altre Bach Stradivarius però del Model 25 amb canonada Large i un pavelló respectuós. Probablement fabricada al 1973. Es un instrument d’una qualitat de só immillorable que a més a més dona un so ample, voluminós que omple la sala i es impressionant en els registres greus i els pianissimos. Per mi es imprescindible per fer una tercera o quarta veu en els arranjaments d‘ensambles. Pel meu gust, es un instrument imprescindible per embolcallar amb so a la veu lead que, per contrast, la fa destacar. Me la va vendre en Jorge Urbano, trompetista líder del grup de Dixie-Swing “The Farataos Jazz Band”. (Aquesta trompeta ja me l’he venut)
I per completar la gamma de bronses un trombó de vares de la marca Jimbau. Es un trombó tenor molt senzill, com la gran majoria de coses actualment fabricat a Xina, o sigui marca “No t’hi fixis“, i per tant baratíssim. Em va animar a comprar-me’l en Dani Alonso, trompetista i trombonista expert, que hem va aconsellar que per començar qualsevol instrument serveix, i que actualment en trombons fins i tot els xinesos sonen de meravella. Efectivament, tot i que es un nyigui-nyogui que cal tractar amb cura que no permet masses llicències, però que te un bon so i una afinació acceptable. La seva estructura certament no permet fortes ni atacs potents, però per practicar el trombó, llegir amb clau de fa i treballar el llavi amb octaves mes greus i mes volum d’aire, considero que es un bon exercici per tocar millor la trompeta.
Personalment m’apassionen les sordines per que permeten obtenir molts color, matisos i crear ambients diversos. La trompeta i la corneta utilitzen les mateixes sordines. El Bugle i el trombó tenen una versió especial de cada una d’aquestes sordines.
En la següent imatge tres sordines de tipus nasal: la Harmon, la Cup i la Clear Tone.
A l’esquerre de la imatge hi ha la Harmon es una Tom Crown de coure. Sense la coulise, es tremendament nasal, de remor (“buzz factor“), com el so de Roy “Little Jazz” Eldridge o Harry “Sweet” Edison. Es el tipus de so modern, si be necessita amplificació en locals mínimament grans o amb molta gent. És una sordina que cal tocar amb amplificació per destacar els dinàmics que donen molt de color. Sense amplificació no s’aprecien suficientment entre els precisos fff (fortissimos) i ppp (pianissimos). A nivell d’entonació es bastant fiable, tot i que amb els greus es crítica.
Quan li adaptes el tub extensible amb la campana es converteix en la Wah-Wah, tal com ho feia en Cootie Williams tapant amb els dits de la ma el petit pavelló. Es l’art de fer parlar la trompeta, com en Bubber Miley. Permet molts dinàmics i té potencia, i destaca perfectament en els col·lectius d’estil Dixie. Com a Wah-Wah pot tocar sense amplificació i destaca en els dinàmics. El comportament crític en els greus es manté.
En Buck Clayton també la tocava amb aquest tub extensible fins al limit, llavors te un so antic, però nasal, però amb caràcter, amb un so intermedi entre la Harmon i la Wah-wah, i evidentment en aquest cas necessita amplificació.
Al centre de la imatge es pot distingir la Cup. Es el so paradigmàtic de l’època swing, tot i que ja venia d’antic. Penso que es la sordina que s’ha utilitzat més en Jazz en totes les èpoques. A nivell de dinàmics i d’entonació es gairebé perfecte en tots els registres, comparable a la Straigh clàssica. Es molt còmode per treballar amb secció doncs a pesar de la reducció de potencia de só, sempre et dona un retorn que ajuda molt a sentir-se dins els ensambles o en relació a la resta de la banda. Es molt adequada per empastar amb canyes, vocals, etc. Es una sordina extraordinària, cada fabricant li ha aconseguit algun toc diferencial, la meva es la emblemàtica “Humes & Berg” que equipava big bands com la de Count Basie.
A la dreta de la imatge hi ha una Clear Tone. Personalment m’agrada molt el so d’aquesta sordina, molt delicada, gairebé única per acompanyar vocals. Es cert que te un so un tant decadent, però per segons quines interpretacions es el més adequat i sorprèn a l’auditori per que ha estat abandonada en la pràctica habitual, penso que injustament. Te un so semblant a la Harmon però menys nasal. Es una sordina treballa be els dinàmics, però de les més crítiques en la entonació en els registres greus.
Per fer parlar la trompeta ja ho hem comentat abans, evidentment amb la Wah-Wah. També hi ha molts trompetistes que ho fan amb la mà davant el pavelló i queda molt be. Normalment tots utilitzem les plunger (els desemboscadors!). A l’esquerre de la imatge hi ha la Plunger de cautxú, la famosa Trixie que es pot tocar tal qual o ajudant-se amb la petita “Pixie Straight Mute” for plunger work, les dues de la “Humes & Berg“. Recentment la Jo-Ral en fa una d’alumini que es una passada!
Per tocar a la Jonah Jones no hi ha com la Velvetone, també coneguda com “Bucket”, a l’esquerra de la imatge. Que dona un so ampla de trompeta però sense punch (es de les que absorbeix més decibelis), o sigui que no molesta i es sent. A la dreta de la imatge hi ha la “Sattelite” que es una half of Bucket. Pràcticament igual que l’anterior però no tant esmorteïda. En el meu cas, reomplerta de venes per absorbir més decibelis. La trobo excel·lent per tocar en sala i no molestar, per acompanyar vocals, fer fondos, etc.
Les sordines seques o straight. A l’esquerra de la imatge la sordina Straigh que utilitzava sovint en Doc Cheatham. Es la sordina més fiable des del punt de vista de l’entonació en tots els registres i dinàmics. Sovint es coneix com a “pera” o “clàssica”. Es la sordina que conserva més el só original de la trompeta però disminuït en decibelis. També es pot utilitzar per treballar amb la Tixie.
Al centre de la imatge hi ha la típica Straight que tocava en Louis Pops Armstrong de jove. Era bastant típica en les orquestres de ball, dona una certa brillantor a la veu lead, es molt salsera i també molt melancòlica quan es vol. També manté el só original de trompeta i permet un ampli rang de dinàmics.
Finalment a la dreta de la imatge un altre cop la Pixie que ja he comentat abans. Es molt crítica en la entonació en els greus.
El imprescindible Derby per tocar tant en secció de metalls, com per tocar pianos embocant la trompeta o el trombó. Es excel·lent per acompanyar vocals.
Et recomano tenir el Derby en el suport que es veu desmuntat davant la sordina. Es un cèrcol de la mida del barret fort, soldat a una tija que pot entrar en un peu de faristol. Es molt còmode per tocar embocant quan convé i a la vegada tenir-la a ma. En molts locals americans s’acostuma a tenir aquest artefacte davant la banda per recollir els tips. En la època esplendorosa de les Big Band, quan es tocava en so acústic en els Ball-room, i més especialment en l’estil Kansas City, quan les diverses seccions de la banda treballaven els dinàmics a la perfecció i havien de canviar constantment de fortes a pianos, a fortissimos i a pianissimos, etc. era imprescindible anar equipat de sordines, off course, i hi havia un recurs bastant compartit, que consistia en que tots els bronses tinguessin al costat del faristol un Derby sobre un suport, exactament com aquest. Això els permetia embocar el pavelló de la trompeta o el trombó al Derby i obtenir immediatament l’efecte dinàmic que exigia el director. La disposició de una o dues files de bronses amb aquest artefacte donava una plàstica molt especial que a més a més aportava un toc de color. Nostàlgia d’aquells temps! Ara com que el so va per taula i es combinen instrument de vent i electrònics el tema es complica i pocs tècnics de so saben portar una banda, especialment amb bronses, que utilitzi les sordines. Fins i tot, els joves instrumentistes han abandonat aquesta pràctica. Una vegada més cal agrair a Winton Marsalis que hagi recuperat la tradició dels sons i els matisos de les sordines. Poder per seguir el Mestre es converteixi en moda. De moment trobar sordines es un calvari, de tota manera els germans Vergés tenen totes les que calgui i més a la seva botiga BarnaBrass del carrer Aragó, 12 de Barcelona.
En la mateixa imatge la col·lecció de sordines per una actuació, d’esquerra a dreta: Velveton, Pixie, Clear Tone, Plunger, Seca (pera), Seca (Straight), Cup, i Harmon & Wah-wah.
Finalment la sordina per estudiar tant per trompeta (la negre petita) com la de trombó, més gran que també faig servir pel Bugle. Aquestes sordines per assaig, son exactament igual que les Seques (tipus pera) però que s’ajusten interiorment al tub cònic del pavelló i tant sols tenen dos forades, un per banda, per deixar sortir un fillet de vent, i per tant de so. Són molt fiables, molt més barates que la Silent de Yamaha, no necessiten amplificació amb auriculars i no molesten als veïns.
