The roots of the Blues & Jazz

El pianista i compositor de Jazz canadenc Oscar Emmanuel Peterson, nescut el 15 d’agost de 1925 a Mont-Real, ha mort el passat 23 de desembre a l’edat de 82 anys degut a una insuficiència renal a la seva residencia de Mississauga (Ontario). Des del 1993 patia una paràlisi cerebral que li afectava la ma esquerre però no l’impedia tocar el piano, especialment amb la seva àgil ma dreta.
En Peterson, des del meu punt de vista, considero que ha estat un dels grans pianistes Mainstream amb un estil influenciat en Art Tatum, que pel que ell mateix havia dit, el va enlluernar des de molt petit, però també per Teddy Wilson, Nat King Cole i Bud Powell. Al llarg de la seva dilatada carrera ha prodigat el seu virtuosisme apabullant, sobretot amb la ma dreta, i no precisament a causa de la seva enfermetat, sino com una forma d’entendre la interpretació. Ha tocat com a solista i en petites formacions, i ha participat en enregistraments memorables al costat dels legendaris Ben Webster, Benny Carter, Coleman Hawkins, Roy Eldridge, Clark Terry, Louis Armstrong, Dizzy Gillespie, Ella Fitzgerald, i tantes i tants d’altres. Dotat d’una gran sensibilitat musical, amb una extraordinaria formació tècnica, les seves interpretacions són fàcilment reconeixibles pel seu toc personal, sobrecarregat de notes però sempre cuidat i curós.
Gràcies per les excel·lents interpretacions que ens has deixat. Resti en pau.

Alguns records inoblidables del dia del meu casament, evidentment relacionats amb el JazzClass

Un any abans a Buzigues, tot anant al Festival de Jazz d’Orleans, descobreixo les dots de la Cua, que com es pot veure s’atreveix amb la trompeta d’en Ricard Gili i deixa estorada a la mateixa Maria. Evidentment davant aquesta exhibició portentosa de facultats i sobretot d’inconsciència vaig quedar totalment embadalit i sotmès als seus capricis.

Després d’aquella grata sorpresa tant impactant, tots els passos conduïen al final ja anunciat i finalment, de mutu acord, ens emboliquem la manta al cap i el divendres 28 de juliol de 1978 ens casem pel civil en un sòrdid jutjat de Barcelona. Per oblidar la impàvida i apocalíptica lectura d’articles que ens va fer el Jutje ens anem a celebrar-ho amb família i sobretot amb molts amics al “merendero” de La Sisa de Premià de Dalt. En Pep Vadell i la Maria ens porten per sorpresa en Oliver Jackson i la seva dona, i ho celebrem tots junts en una foto memorable on també s’hi sumen l’amic entranyable d’en Ricard Gili i en Joan Ravés.

El reportatge fotogràfic, com era habitual en les meves gestes, és del pare i amic Jaume Inglés Català que en aquella època, com es pot constatar, arrasava quant a affaires femenins i era del tot evident que no em deixava “menjar ni un rosco”. Possiblement d’aquí vingui part de la meva admiració i record que guardo per ell.

Segons aquest reporter hi va haver un intent de segrest de la Cua per part de l’Oliver que finalment tot va quedar en foc d’encenalls doncs seguim més junts que mai. Ens en va deixar una prova concloent:

En Oliver Jackson, tan admirat per mi com a drummer i tan poc agraït dels serveis prestats com a “propietari” de l’objecte del desig. Sempre que el veig en concerts li faig esment, evidentment de forma incomprensible per ell, amb el meu catenglish d’aquesta divertida estona que ens va donar tot gràcies al nostre amic comú Pep Vadell.

La Fundació Jazz Class acaba de publicar el CD “The Spirit Of New Orleans. Live in Barcelona 2006″ Featuring Mark Braud (tp, voc; conductor), Lucien Barbarin (tb, voc), Evan Christopher (cl), Steve Pastorius (p), Walter Payton (b), Rob Espino (sousaphone), Gerald French (dm)”.

Et recomano visitar les Web dels musics i, si em permets, et donaré tres ascendents de pedigrí que et picaran la curiositat: Wellman Braud (1891-1966), tubista i baixista de l’orquestra de Duke Ellington, l’avi de’n Mark; Paul Barbarin (1899-1969) bateria de King Oliver, Armstrong, etc., l’avi de’n Lucien; Nicholas Payton (1973) trompeta fill de’n Walter.
Es tracta de l’enregistrament de l’actuació en directe organitzada per la Fundació JazzClass amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Nortamericans de Barcelona. El concert es va celebrar el dia 21 de març de 2006.
Es tracta d’un concert d’una altísima qualitat musical des del punt de vista de la música del mes pur estil New Orleans. Recomanada vivament.
El CD recull les següents interpretacions:
1. Just a little while to stay here (8’47”)
2. Bogalusa Strut (8’27”)
3. Hot Sausage Rag (7’30”)
4. Petite Fleur (7’18′)
5. Hindustan (7’16”)
6. Girl of my dreams (6’52′)
7. Just a closer walk with thee (10’35”)
8. Bourbon Street Parade (11’35”)

Reproduint la documentació del CD:
“El dia 21 de març de 2006 la Fundació Privada Catalana Jazz Clàssic va presentar el seu primer acte públic. Es tractava d’un concert a càrrec de l’orquestra The Spirit of New Orleans, integrada per músics d’aquella ciutat, organitzat conjuntament amb l’Institut d’Estudis Nord-americans i comptant amb la col·laboració del Consolat General dels EUA a Barcelona i del Jubilee Jazz Club. Un dels objectius de l’acte era ajudar uns músics que, després de la devastació provocada a New Orleans per l’huracà Kathrina, es trobaven en serioses dificultats de tot tipus. L’altre objectiu era acostar als nostres afeccionats el Jazz més genuí que avui es fa a la ciutat on va néixer aquesta música.
Podem dir que ambdues finalitats van quedar plenament assolides.
En aquest CD, enregisrat durant el concert, es pot comprovar l’elevada qualitat de l’orquestra i la puresa d’estil que la caracteritzen. Liderada pel jove trompetista Mark Braud, brillant en els solos i bon conductor dels col·lectius, trobem al seu costat completant la secció melòdica el clarinetista Evan Crhistopher, de gran temperament i imaginació, i Lucien Barbarin que aporta tot el sabor tailgate propi dels trombonistes de la ciutat del Delta. A la secció rítmica hi trobem el pianista Steve Pastorius, honorable seguidor de Jelly Roll Morton, el músic d’origen mexicà Rob Espino, que amb la seva tuba dóna un toc de color pintoresc, el sólid i swingant contrabaix de Walter Payton i, finalment, un dels pilars de l’orquestra, el bateria Gerald French que aporta al grup la pulsació rítmica típica del jazz New Orleans.
Però el més destacable d’aquesta formació és que es tracta d’una veritable orquestra, amb músics que s’expressen en el mateix estil, que desenvolupen interpretacions ben estructurades en les quals, a banda dels improvisats, no hi manquen els ensembles improvitsats, no hi manquen els riffs de suport als solos i que, per damunt de tot, demostren aquest esperit de creació col·lectiva i espontània que és una de les característiques que donen el seu toc inconfusible i els seu atractiu a l’estil original de la música de Jazz. Certament, podem dir que, amb la música d’aquest grup, la flama musical de New Orleans es manté encesa. “The Spirit of New Orleans”, (l’esperit de la Nova Orleans) continua ben viu…”

Pots aconseguir aquesta obra mestre del Jazz New Orleans en algunes cases de discs, en les actuacions de La Locomotora Negre i directament trucant al telefon: 933213594 que t’atendrà personalment en Ricard Gili i per tant sols 12,00€ en podràs obtenir tants com vulguis. També te’l puc enviar jo mateix a on em diguis si m’ho encarregues per correu electrònic ( miquel@inglesm.com ) indicant-me les coordenades. En el cas de que no el pugessis passar a recollir o te l’hagues d’enviar per correu, prèviament et diria quin sobrecost pressuposaria. Tot sigui per que ningú se’l perdi.
Aprofita aquests dies per regalar-lo a les persones que t’estimes. T’ho agrairan tota la vida!