The roots of the Blues & Jazz

Modes de la gamma Disminuïda

Construirem una gamma disminuïda a partir del C: C – D – Eb – F – F# – G# – A – B –C, què manté les següents “distancies” característiques (expressades en mitjos tons) entre les notes: 2 + 1 + 2 + 1 +2 + 1 + 2 + 1. En altres termes podríem expressar aquesta Gamma Disminuïda en: 1, 2, b3, 4, #4, #5, 6, 7.
Aquesta gamma ens permet construir quatre Mode I o Disminuïts a partir de la tercera nota (el Eb), o de la cinquena (F#), o de la setena (A).
Al mateix temps també ens permet construir un Mode Semidisminuït a partir de la segona nota: D – Eb – F – F# – G# – A – B – C – D; que expressat en distancies seria: 1 + 2 + 1 +2 + 1 + 2 + 1 + 2. Si aquest mode l’expressem: 1, b2, b3, 3, #4, 5, 6, b7; es posa en evidència que es un Mode que incorpora tres “blue notes”: b3 , #4 i b7, i per tant molt interessant per la música de Jazz.
Aquest Mode II o Semidisminuïts també es pot obtenir quatre vegades a partir de la segona nota (el D), o de la quarta nota (el F), o de la sisena nota (el G#), o a partir de la vuitena nota (B).
Per tant la gamma disminuïda tant sols té dos Modes: el Disminuït i el Semindisminuït.

Modes de la gamma Augmentada

Construirem una gamma augmentada a partir del C: C – D# – E – G – Ab – B –C, que manté les següents distancies entre les notes: 3 – 1 – 3 – 1 – 3 – 1. En termes convencionals podríem considerar que tenim una gamma: 1, #2, 3, 5, b6, 7. Aquesta disposició ens permet construir tres Modes Augmentats idèntics segons si comencem per C, o be per E, o be per Ab.

Chord Changes

En el llenguatge dels musics de Jazz ens referim sovint als “chord changes” per referir-nos als acords,  o la sequència harmònica d’un chorus d’un tema. O sigui són els “acords xifrats”. En el Jazz els temes es reconeixent i distingeixen entre sí per aquests “chords changes” en lloc de la melodia. Es molt lògic, doncs les melodies originals sovint són modificades pels arranjadors i els interprèts, tant en la seva exposició com expecialment en les improvitsacions. El que no canvien justament són els chord changes. Es cert que en les etapes més primitives i degut al escas nivell de formació musical de molts jazzmen, les melodies tenien molta importància, i les improvitzacions no eren gaire més que variacions al voltant de la línia melòdica original. Amb les noves corrents del que coneixem com “Mainstream Jazz” liderat per gent com Duke Ellington es centra tota la atenció en els chord changes. Per exemple un tema com “I got rhythm” ha conformat un munt inacabable de temes tots ells idèntics bassats en la seva sequència harmònica com “Cotton Tail” i tants d’altres. Per tant, dominar els “changes” es fonamental per interpretar Jazz. Anem’hi!

Un punt de referència obligat es el “Cicle de Cinquenes” que adjunto a continuació representat per un quadrant amb 12 notes diferents. En el sentit invers a l’horari es va seguint una seqüència de cinquenes, per exemple: C, G, D, A, etc. En el sentit horari et desplaçaràs per quartes, per exemple: C, F, Bb, etc.

Seguint en el sentit horari invers, cada dues cinquenes trobem una segona: C,D,E, etc. I si avancem saltant tres cinquenes ens trobem amb les sisenes: C, A, F#, Eb. Si ens movem en el sentit horari, cada dues quartes trobem una setena menor: C, Bb, Ab, etc.

Aquest cicle cal memoritzar-lo. Es fonamental! Es la clau de volta per moltes qüestions. Si tens curiositat matemàtica podràs comprovar que te un fonament pitagòric. Ves per on!

Recordem la escala major de Do: C – D – E – F -G – A – B -C. Aquesta escala major manté les següents “distancies”(expressades en mitjos tons): 2 + 2 + 1 + 2 + 2 +2+1. La escala té per tant 12 mitjos tons. Ara construïm un quadrant i el dividim en 12 arcs de 30º, tots iguals i, respectant aquestes “distancies” situem les diferents notes de la escala sobre les marques que hem fet al quadrant: obtindrem la figura adjunta on al costat de cada nota li hem correspondre un Mode: es el que es coneix com “Graus de l’escala“. A continuació comentarem els Modes més significatius.
La escala major que hem agafat com a punt de partida es coneix com “escala de primer grau”, o “Mode I” (IM), o “Mode Iònic”. Es la escala major fonamental de referència en la música de Jazz.
A partir d’aquesta escala fonamental construirem altres escales, per suposat de 12 semitons, partint, això sí, de cada una de les diverses 7 notes que formen aquesta escala de Primer grau.
Si iniciem una escala en la segona nota de l’escala fonamental, en aquest cas el Re, tindrem: D – E – F -G – A – B -C – D. Aquesta escala manté les següents “distancies”, expressada en mitjos tons: 2 + 1 + 2 + 2 +2+1+2. Com es pot comprovar es tracta d’una escala menor. Aquesta escala es coneix com “escala de segon grau”, o “Mode II” (IIm), o “Mode Dòric”. Es la escala menor de referència en la música de Jazz i aporta dues “blue note”: la tercera i la setena.
Si iniciem una nova escala en la cinquena nota de l’escala fonamental, en aquest cas el Sol, tindrem: G – A – B -C – D – E – F -G. Aquesta escala manté les següents “distancies”, expressada en mitjos tons: 2+2+1+2+2+1+2. Com es pot comprovar es tracta d’una escala dominant. Aquesta escala es coneix com “escala de cinquè grau”, o “Mode V” (V7), o “Mode Mixolidi”. Es la escala dominant de referència en la música de Jazz i aporta una “blue note”: la setena.
Si iniciem una nova escala en la sisena nota de l’escala fonamental, en aquest cas el La, tindrem: A – B -C – D – E – F – G – A. Aquesta escala manté les següents “distancies”, expressada en mitjos tons: 2+1+2+2+1+2+2. Com es pot comprovar es tracta d’una escala menor. Aquesta escala es coneix com “escala de sisè grau”, o “Mode VI” (VIm), o “Mode Eòlic”. Es la escala menor natural de referència en la música occidental, normalment poc utilitzada com a tal en la música de jazz, si bé es la base de la Escala Pentatònica Menor i com la Dòrica també aporta dues “blue note”: la tercera i la setena.
Si iniciem una nova escala en la setena nota de l’escala fonamental, en aquest cas el Si, tindrem: B -C – D – E – F – G – A – B. Aquesta escala manté les següents “distancies”, expressada en mitjos tons: 1+2+2+1+2+2 +2. Com es pot comprovar es tracta d’una escala menor disminuïda. Aquesta escala es coneix com “escala de setè grau”, o “Mode VII” (VII0), o “Mode Locri”. Es la escala disminuïda de referència en la música de Jazz i aporta tres “blue note”: la tercera, la cinquena i la setena.
Fins aquí hem vist els cinc modes més habitualment utilitzats en la música de Jazz, doncs aquestes escales són la base dels acords més frequentment utilitzats. Per anar a lo pràctic he obviat el Modus Frigi que es forma a partir del IIIm i el Modus Lidi que es forma a partir del IVM. Per aprofondir en el tema et remeto a la obra ja citada de Derek Sébastian.

A continuació els veuràs xifrats i descrits en la taula que le construït de forma lògica a partir de la escala fonamental de C. Aquesta forma de presentar la família d’acords es poc habitual doncs normalment sempre es donen formats amb el C de base i personalment em confond, penso que el fet de construïr els diversos acords sobre els modes que li corresponen ajuda a la comprensió. En la taula adjunta hi trobaràs els acords construïts a partir dels modes de la escala fonamental en coloret blau (IM, IIm, V7 i V0) i a sota altres acords alterats molt freqüents (coloret groc). En cada escala he colorejat les notes de l’acord complet diferenciant les guide tones (blau) de la resta:

El recurs al “piano virtual“

Et recomano la consulta dels acords en pianos virtual que trobaràs a la Xarxa. Per les meves preferències te’n recomano alguns. El que he trobat més documentat es el que trobaràs a “A Passion For Jazz“. A un nivell pràcticament idèntic estan el “THE BIG BANDS DATABASE PLUS” i el “Piano World “.

La consulta obligada a SongTrellis (“Music and Musical Know-how For You”).

Song Trellis es de visita obligada, te la secció “Chord Grid” dedicada als acords. Molt útil per consultar dubtes, i verificar quines són les notes d’un acord per més estrany que sembli. En la mateixa web hi podràs trobar la secció “The Changes – Chord Progressions” amb la estructura d’acords de pràcticament tots els temes de Jazz de totes les èpoques. Es poden imprimir. En alguns casos també hi ha la lletra. Espero que et siguin suficients.

L’imprescindible ajut del Band in a Box.

“Band-in-a-Box” es un programa inteligent d’acompanyament automàtic per a computadora multimedia. Funciona com una formació musical d’acompanyament. Es un sistema totalment flexible i ajustable a mida del gust de cada un en quant a selecció d’estils, ritmes, tempos, tonalitats, transposició d’instruments. Permet tot tipus d’entrada: a partir de xifrats dels acords, de les notes, etc. Permet importar temes des de formats MIDI, etc.
En tot el món músics, estudiants, escoles i afeccionats l’utilitzen. A la Xarxa trobaràs amplies col·leccions de temes com Fake Book, Real Book, transcripcions, cursos, etc.

Els exemples musicals que trobaràs en aquest Blog estan fets amb Band in a Box: blues, standards, Armstrong, Ellington, etc.

Et recomano que si no el coneixes t’hi capbucis: es una passada!

Per entendre i interpretar música de Jazz, i especialment de Blues, és imprescindible capbussar-se en el pentatonisme. Les evolucions del Jazz a partir dels anys ’50 especialment amb el Hard Bop donen molt protagonisme a aquesta escala tant primitiva de cinc tons.
L’escala pentatònica està formada per 5 notes, és una escala de 12 semitons, i tant sols té el mode major i el mode menor relatiu.
El Mode Pentatònic Major o Mode I, com que té 12 semitons es pot superposar a una escala major Iònica i les notes coincidents serien 1-2-3-5-6. De fet, com pots veure és una escala completa en la qual ens saltem les notes 4 i 7. Si agafem com a referència una escala Major Pentatònica en Do estaria formada per: C – D – E – G – A – C, o sigui que expressada en semitons tindrem: 2 + 2 + 3 + 2 + 3. Aquesta estructura queda representada en el quadrant adjunt.
El Mode Pentatònic Menor Relatiu o Mode V, es construeix a partir de la cinquena nota de l’escala pentatònica, o sigui: 6-1-2-3-5-6. En l’exemple que hem posat correspondria una escala pentatònica menor relativa en A que estaria formada per: A – C – D – E – G – A, o sigui que expressada en semitons tindrem: 3 + 2 + 2 + 3 + 2. Aquesta estructura queda representada en el quadrant adjunt. Aquesta escala ens presenta una característica molt especial per la música de Jazz, doncs com es pot veure aporta dues “blue note”: la segona (C) i la quarta (G), que corresponen a una tercera i una setena menor d’una escala (com si es tractés de 1- b3 – 4 – 5 – b7- 8). Quan en Jazz o Blues es parla d’escala pentatònica sempre es sobreentén que ens referim a l’escala pentatònica menor relativa.

La gamma Blues no és altre cosa que una extensió del Mode Pentatònic Menor Relatiu i per tant seria un 6-1-2-#2-3-5-6, i que per seguir amb l’exemple anterior: A – C – D –D# – E – G – A, o sigui que expressada en semitons tindrem: 3 + 2 + 1 +1 + 3 + 2. Si expressem aquesta gamma blues en termes d’una escala de vuit tons seria: 1-b3- 4 -#4-5 -b7-8, o sigui amb la tercera menor, la quarta augmentada i la setena menor

.

Un bon exemple d’aplicació creativa de la pentatònica menor trobo que es el tema “Saint James Infirmary” que comento a l’apartat dedicat a la musica d’estil New Orleans on també hi trobaràs una versió en Band in a Box del tema. Com pots comprovar és un Blues de 8 compassos que normalment es fa en Dm.  Si analitzes el tema veuràs que és un bon exemple de pentatonisme: la línia melòdica del tema no és altre cosa que l’escala menor pentatònica, per tant un modus dòric. Veuràs que és molt fàcil instal·lar-se en la tonalitat, sentir Blues, i tot el que facis en aquesta escala D dòric empasta perfectament: és el gran recurs de la pentatònica menor especialment en el blues. És una escala limitada però molt expressiva, per crear clima blues, emotiu, tristot…

Per ampliar coneixements sobre el Pentatonisme i l’escala Blues  et recomano la consulta dels següents llocs web:

http://www2.una.edu/library/handy/ ;

Jazz Roots: http://www.jass.com ;

http://www.jass.com/jaztable.html

A gaudir de la pentatònica sense miraments, col·lega!

Sense cap mena de pretensió teòrica proposo una exploració obligada en l’embolic de les escales, les gammes, els modes, els acords, etc.

Després de donar molts tombs per la vida com aprenent de músic, i gràcies a l’entranyable amiga lletraferida Michèle Butzbach que em va regalar un treball extraordinari per comprendre aquestes qüestions tant fonamentals, tant complexes i sovint tant embolicades inclús pels que pretenen explicar-nos-ho. Així doncs seguint el consell de na Michèle Butzbach et recomano el llibre “Le son du Jazz. Éléments de maîtrise de l’harmonie et de l’improvisation. Tome Un“, par Derek Sébastian, Publication I.D. Music; 29, rue de Bitche (Paris La Défense), 92400 Courbevoie, France; 2001. Es un enfocament holístic molt innovador.

Seguint els materials tants didàctics de’n Sébastian, a continuació et proposo compartir algunes qüestions bàsiques de Teoria Musical molt útils per entendre i comprendre la música en general i més en particular la música de Jazz. Espero que sigui una primera aproximació al tema per tractar de divulgar-lo de forma científicament correcte i a la vegada comprensible per a no iniciats. S’agrairan tota mena de correccions i suggeriments en aquesta línia per tal de facilitar la comprensió d’aquests coneixements fonamentals per tots aquells que delim per una interpretació com cal de la música de Jazz sense tenir suficients recursos tècnics.

Per ser pràctics utilitzarem la nomenclatura saxona de les notes doncs es el habitualment utilitzat en la música de Jazz. En tot cas mencionar l’equivalència entre la nomenclatura saxona i la que acostumem a utilitzar a Catalunya: A = La ; B = Si ; C = Do ; D = Re ; E = Mi ; F= Fa ; G = Sol.

Recordem la escala major en Do: C – D – E – F -G – A – B – C. Aquesta escala major manté les següents “distancies” entre cada una de les vuit notes (expressades en mitjos tons): 2 + 2 + 1 + 2 + 2 +2+1. La escala té per tant 12 mitjos tons.

L’amic Jaume Sala, que té una sòlida formació musical des de la seva infància en que va aprendre a l’Escolania de Montserrat, i a més a més es un gran pedagog que s’ha dedicat a que les persones amb dificultats aprenguin, l’any 1988 (ep, ara ja fa vint anys!), em va facilitar un estri extraordinari que et poso a la teva disposició. Es tracta de construir-se una escala major mòbil que es basa, segons em va explicar en Jaume, en els harmòniums de les esglésies. Pel que sembla disposaven d’un mecanisme que es deia “Do mòbil” i servia per superar la incompetència musical del que tocava l’harmònium que en molts casos tant sols sabia tocar en escala de Do. Per tant el mecanisme de “Do mòbil” el que feia era transposar-ho tot a Do.

Be, anem a construir un “Do mòbil“. Agafem dues cartolines blanques de 210 x 150 mm. En una d’elles representem dues octaves cromàtiques com es veu en la figura. Cada nota es un rectangle de 21 x 6 mm. Dibuixem les 24 notes separades per mitjos tons. L’amplada de l’escala serà de 170 mm per 21 mm d’alt. D e fet hauria d’assemblar-se bastant a un teclat de piano. En l’altre cartolina dibuixem una escala major, les notes en aquest cas seran igual d’amples però una mica més baixes, o sigui de 9 x 6 mm. Com pots veure en la figura l’escala major es caracteritza per la distància entre les notes: 1ra nota; 2a nota a 2 mitjos tons; 3ra nota a dos mitjos tons; 4a nota seguida de l’anterior, doncs està a mig to; 5a nota a dos mitjos tons; 6a nota a dos mitjos tons; 7a nota a dos mitjos tons; 8a nota a continuació doncs està a mig to. Un cop dibuixada l’escala major, fem finestres amb unes estisores. Ja tenim acabats les dues cartolines tal com pots veure en la figura adjunta.

Si ara col·loquem la cartolina de la dreta (la de les finestres que representen una gama major) sobre la escala cromàtica podem veure a traves de les finestres una escala major en C. Com pots apreciar totes les notes son blanques com les tecles blanques del piano:

O be una gama més complicada, per exemple una gama major de F#. Quina diferencia podem apreciar amb la escala de C major? Doncs que aquí, excepte dues tecles, totes son negres (per ser rigorosos cal advertir que la nota “F” que es veu en el setè grau d’aquesta escala hauria de denominar-se lògicament “E#”; es un fallo de la escriptura de la meva escala cromàtica; s’hauria d’haver donat una dobla denominació en aquest cas a la nota):

Ara que tenim aquest pràctic instrument tot el que comentem ho haurem de veure i comprovar sobre aquestes cartolines desplaçables. Aquest concepte de “Escala major mòbil” tant didàctic també l’utilitza Derek Sébastian en la obra citada que introdueix un element nou encara més pràctic consistent en transformar aquesta disposició lineal de les notes en forma de teclat cromàtic, en un cercle, més proper a la realitat física del cicle musical en el que aquests seguit de mitjos tons es va repetint de forma circular. Per tant amb aquest concepte de “Escala major circular” en Sébastian explica les relacions entre les diferents notes d’una escala.

Aquesta proposta de Sébastian ens permet construir el que anomenaré “escala cromàtica circular” que reprodueixo tot seguit. Com pots veure està dissenyada en base circular seguint una separació de arcs de 30º, i com en la cartolina de’n Jaume Sala, totes escrites en el seu lloc corresponent: C — C#(o Db) — D — D#(o Eb) — E (oFb)— F(oE#) — F#(o Gb) — G — G#(o Ab) — A — A#(oBb) — B (o Cb). Per destacar les notes “naturals”, o tecles blanques del piano, les he distingit amb color groc. Si et sembla pots imprimir aquesta escala cromàtica circular sobre una cartolina i retallar-la seguint el contorn del cercle.

Tot seguit construïm un altre cercle exactament igual de diàmetre quel’anterior i en el lloc corresponent a les notes de l’escala major C – D – E – F -G – A – B (les de color groc d’abans) hi retallem una finestreta, tindrem el mateix efecte que en la escala mòbil de’n Jaume Sala però circular. A continuació la pots veure. Si la imprimeixes i retalles el contorn del cercle i les finestres marcades en fons blanc i la muntes sobre la escala circular anterior podràs veure les notes d’una escala major o modus Iònic en qualsevol de les tonalitats. Es extraordinari!

Amb aquest procediment hem transferit una concepció lineal de l’escala a un altre de circular, que des del punt de vista del Jazz ens serà molt útil com a recurs per entendre els acords, les inversions, etc. Aquest concepte es el que a partir d’ara utilitzarem.

En la figura següent veiem representada sobre una escala circular cromàtica una escala de C major. A partir d’ara ni direm “Gamma Major” la qual cosa ens permet fer-li correspondre un Modus per a cada una de les notes d’aaquesta escala major. Intentaré aclarir aquest nou concepte fonamental.

La escala major que hem agafat com a punt de partida es coneix com “escala de primer grau”, o “Mode I” (IM), o “Mode Iònic”. Es la escala major fonamental de referència en la música de Jazz.

A partir d’aquesta escala fonamental construirem altres escales, per suposat de 8 notes i 12 semitons, partint, això sí, de cada una de les diverses 7 notes que forment aquesta escala de Primer grau.
Si iniciem una escala en la segona nota de l’escala fonamental, en aquest cas el Re, tindrem: D – E – F -G – A – B -C – D. Aquesta escala manté les següents “distancies”, expressada en mitjos tons: 2 + 1 + 2 + 2 +2+1+2. Com es pot comprovar es tracta d’una escala menor. Aquesta escala es coneix com “escala de segon grau”, o “Mode II” (IIm), o “Mode Dòric”. Es la escala menor de referència en la música de Jazz i aporta dues “blue note”: la tercera i la setena. Et proposo descobrir el modus Dòric de forma molt senzilla: en el segon cercle amb les finestretes de l’escala major, digues que LA PRIMERA nota de la escala serà el D (Re) i comprova que efectivament et surt l’escala menor dòrica que hem comentat. Girant el cercle sobre el fons cromàtic pots obtenir escales dòriques en totes les tonalitats. Ho veus?

Si iniciem una nova escala en la cinquena nota de l’escala fonamental, en aquest cas el Sol, tindrem: G – A – B -C – D – E – F -G. Aquesta escala manté les següents “distancies”, expressada en mitjos tons: 2+2+1+2+2+1+2. Com es pot comprovar es tracta d’una escala dominant. Aquesta escala es coneix com “escala de cinquè grau”, o “Mode V” (V7), o “Mode Mixolidi”. Es la escala dominant de referència en la música de Jazz i aporta una “blue note”: la setena. També et recomano fer el mateix d’abans però ara començant l’escala a on quedava inicialment el G(Sol).

Si iniciem una nova escala en la sisena nota de l’escala fonamental, en aquest cas el La, tindrem: A – B -C – D – E – F – G – A. Aquesta escala manté les següents “distancies”, expressada en mitjos tons: 2+1+2+2+1+2+2. Com es pot comprovar es tracta d’una escala menor. Aquesta escala es coneix com “escala de sisè grau”, o “Mode VI” (VIm), o “Mode Eòlic”. Es la escala menor natural de referència en la música de Jazz i aporta dues “blue note”: la tercera i la setena.
Si iniciem una nova escala en la setena nota de l’escala fonamental, en aquest cas el Si, tindrem: B -C – D – E – F – G – A – B. Aquesta escala manté les següents “distancies”, expressada en mitjos tons: 1+2+2+1+2+2 +2. Com es pot comprovar es tracta d’una escala menor disminuïda. Aquesta escala es coneix com “escala de setè grau”, o “Mode VII” (VII0), o “Mode Locri”. Es la escala disminuïda de referència en la música de Jazz i aporta tres “blue note”: la tercera, la cinquena i la setena.
Fins aquí hem vist els cinc modes més habitualment utilitzats en la música de Jazz.

Per recollir el fil d’abans fixat que efectivament el cercle mòbil que hem construït no es tant sols una escala, sino la “Gamma Major” (circular) que ens permet obtenir tots els Modes i per tant escales, arpegis i acords.

Si no et vull el coco, seguim endevant ara que ja comences a veure que aquest embolic es més fàcil del que et semblava…

Li dec una menció especial al gran Hugues Panassié. De la seva ma, en els moments turbulents de l’adolescència en que es cerca explicació per tot i la Veritat, única i amb majúscules, em vaig topar amb una traducció al castellà de “L’Histoire du vrai Jazz” a l’aparador de la Llibreria Francesa de les Rambles de Barcelona. De forma compulsiva vaig entrar a la botiga i sense més vaig comprar el llibre. Era una excel·lent traducció al castellà de l’Oriol Martorell. En aquells moments tenia 17 anys, em vaig llegir el llibre amb fervor religiós i d’una tirada. Em van apassionar aquelles històries, aquells personatges, aquelles magistrals descripcions d’estils musicals. Seguint les recomanacions de l’autor vaig comprar un dels discs recomanats, com no, del gran Louis Pops Armstrong de l’època dels enregistraments amb els Hot Five i els Hot Seven amb uns additaments de temes enregistrats amb l’orquestra de Louis Russell. Era l’únic disc de Jazz autèntic que tenia. Me’l sabia “per coeur”, nota per nota. Entusiasmat amb el gran descobriment vaig escriure a l’Editorial Seix Barral per que em facilités contacte amb l’autor. Atentament me’l van facilitar i el vaig escriure. Increïblement em va contestar personalment (de fet després vaig saber que contestava la Madeleine) i em va posar en contacte amb Monsieur Quimet Gili. Ple d’il·lusió vaig anar a conèixer aquest senyor entranyable que per l’edat podia ser el meu pare. Em va rebre a casa seva (més ben dit en un pis dedicat als trens en miniatura i a on hi tenia una extraordinària col·lecció de discs de jazz), em invitar a escoltar, encara ho recordo ara, alguns discs i em preguntava si reconeixia el jazzmen. Recordo com si fos ara que vaig identificar alguns dels jazzmen per la descripció del seu estil que havia retingut de la lectura que en feia en Panassié. Per mi va ser sorprenent però pel Sr. Gili encara més. Des de llavors es va iniciar una amistat amb el Senyor Joaquim Gili i la seva família, la Senyora Antònia, i els seus fills Ricard, Carles i Toni que ha estat fonamental en la meva vida i en la meva forma d’escoltar, entendre i gaudir del Jazz.

Per suposat vaig aprofundir la meva relació amb en Panassié. Vaig participar en els seminaris que els estius feia a casa seva, al Faubourg du Moustier, a Montauban. La seva companya Madeleine m’acollia com si fos el seu fill. En fi, els meus agraïments al Hugues, per la seva saviesa, pel seu coneixement tant profund dels sentiments de les persones que interpreten Jazz i per la seva forma tant especial de divulgar el seu saber.