The roots of the Blues & Jazz

Doncs ara li toca el torn a tot un altre instrument: la harmònica cromàtica. Es un instrument que, des del meu punt de vista, tot i les semblances tecnològiques, té molt poc a veure amb la Blues Harp pel que fa a tècnica instrumental i el resultat musical. L’harmònica cromàtica es comporta com qualsevol altre instrument melòdic, semblant a una trompeta, un saxo, un clarinet, un violi,… És un instrument solista equivalent a una veu tenor amb tres octaves completes.

Es l’instrument més apreciat per mi, i el projecte es, en la mesura que pugui, anar afegint materials per a compartir experiències amb aquest instrument que aprecio tant profundament i al qual li dec tantes estones de benestar i felicitat. De tota manera, a la espera dels materials inèdits promesos, vagi per endavant que tots els temes de jazz i de blues que pots trobar en els diversos apartats d’aquest blog dedicats per interpretar amb trompeta són perfectament utilitzables amb la Chromàtica.

A continuació afegeixo la tabulatura d’una harmònica cromàtica Hohner de 4 octaves (16 forats o 64 llenguetes). En el gràfic veuràs en la primera columna la tabulatura de la cromàtica amb els forats numerats des de el “o1″ fins el “12″. Com a norma de representació he mantingut la distancia entre notes sempre proporcional a la diferencia de mitjos tons. Això explica que l’amplada física dels forats es variable, cosa que realment no passa en l’instrument. A cada forat li corresponen les notes bufades (de color negre) i les notes aspirades (color blanc sobre fons negre) (aquesta representació és una herència del mètode Latorre que els vells harmonicistes com jo vàrem aprendre en els nostres inicis). Les notes alterades s’obtenen amb la palanca entrada (slide in), tant bufant com aspirant. Cal exceptuar els casos del F  i el C que després comentaré. Cada nota li correspon una posició a la partitura que trobes immediatament a la dreta, be en clau de F o en clau de G. En altres llocs trobaràs esquemes o tabulatures d’aquesta harmònica, en aquest cas m’ha semblat necessari aportar aquest concepte de distancies tonals entre les notes per aproximar-la a un teclat de piano que en tots els casos les distancies físiques entre tecles es corresponen a distancies tonals (aquesta idea la vaig treure de la web de les harmòniques Tombo -aquesta disposició particular “d’extendre els forats” ja l’he utilitzada en la tablatura de la Blues Harp).

Just a continuació hi trobaràs el pentagrama complet amb la clau de Sol (G) i la de Fa (F), complementat amb línies segons tot el registre de les harmòniques. Com veuràs t’indico a quin forat li correspon el to de concert A = 440Hz que prenc com a referència d’afinació i de referència de nota real per tal de comparar la Cromàtica amb altres instruments, arranjaments, partitures, etc.

Mes a la dreta de l’esquema hi trobaràs tres Harp Blues diatòniques de 10 forats sistema Richter. Les he inclòs per establir comparacions amb la cromàtica. La primera Blues Harp està afinada en C Major (es la que prenem sempre com a referent). La següent està afinada en Low D Major (penso que es la més greu de la família de Blues Harp). Finalment la tercera està afinada en High F# (una de les més agudes de la família). Amb aquestes tres Blues Harp penso que es pot comparar la tessitura de la cromàtica amb la família de Blues Harp.

Mes a la dreta de l’esquema es compara la cromàtica amb la tessitura d’una trompeta i encara més a la dreta amb la d’un trombó tenor. Tot plegat posa una mica en comú diversos instruments que poden compartir un tema o un arranjament. De la mateixa forma s’hi podria afegir el clarinet, el saxo soprano, el saxo alt, el saxo tenor, o el saxo baríton. O també la guitarra, el piano, etc. Espero que sigui útil per comprendre en termes d’un teclat (i per tant, per un compositor, arranjador, etc.) de què estem parlant.

En el gràfic de la tabulatura es pot apreciar, com a nivell cromàtic es sobreposen els forats “4″ i “1″ i les diverses formes d’obtenir el C i el C# (des d’un punt de vista cromàtic podríem dir que amb el “B” seria suficient per completar  l’escala i que per tant “li sobren” 3 llengüetes en aquest forat “4″, doncs de fet són notes que es repeteixen en el forat “5″ que inicia la següent octava). En el forat “2″ també passa el mateix respecte el “F”. Aquesta arquitectura es repeteix en totes les octaves (en les transicions “o4″ i “o1″; i “8″ i “9″). Cal parar atenció amb el forat “12″ que té una estructura particular i puja fins el “D” sense desaprofitar ni una llengüeta. Com es pot veure la cromàtica sobrepassa en més d’una octava la tessitura normal d’una partitura de trompeta, d’aquí lo dificultós que resulta tocar mantenint un so de qualitat en aquests registres tant aguts (que acostumen a resultar cridaners) i el mateix podríem dir pel que fa a les notes del G cap els greus que perden potència, expressió i precisió. Aquesta tablatura, pel que fa a la relació entre la Blues Harp i la clau de sol coincideix amb la que hi trobaràs en el post dedicat a la tablatura de les Blues Harp.

Tocant Blues amb la Chrom: algunes reflexions sobre les tonalitats

La cromàtica es un instrument que evidentment pot tocar en qualsevol de les tonalitats no ho tornaré a repetir. De tota manera es evident que hi ha tonalitats que són més senzilles que altres partint de la disposició de les llengüetes. Anem a estudiar algunes tonalitats.

Començarem per la tonalitat en que està afinada l’harmònica que com ja he repetit abastament no és altre que la cromàtica en C (pensa que pots trobar-les en diverses tonalitats). En la tonalitat pròpia, i utilitzant el slang dels que toquen la Harp Blues, es tractaria de tocar en “Primera posició” (o straight) que ens dona la IM (escala major jònica): C-D-E-F-G-A-B-C. Per obtenir les notes Blue hem d’apretar el botó de canvi de mig to (slide in) i obtenir: Eb i Bb (evidentment també es pot obtenir aplicant tècniques de bending aspirat sobre les llenguetes del E i del B).

En la “tercera posició” (o Double crossing) es pot tocar molt còmodament el Blues en tonalitat de D. De fet la Chrom ens dona de forma directe la IIm (o escala Dòrica): D-E-F-G-A-B-C. Com es pot veure ens dona la b3(F) i la b7(A) directament. En aquesta posició la cromàtica ens dona la menor pentatònica: D-F-G-A-C-D; i l’acord Im (D-F-A). Des del meu punt de vista, aquesta es una de les tonalitats més adequades de la cromàtica.

En la “cinquena posició” es pot tocar Blues en E, doncs de forma directe la Chrom ens dona la escala IIIm (modus Phrygi): E-F-G-A-B-C-D-E. Com es pot apreciar també ens facilita la b3(G), b7(D). En aquesta posició també tenim la menor pentatònica: E-G-A-B-D-E.

Evidentment també es molt còmode la “segona posició” (harp cross) que ens permet tocar el Blues en G, doncs de forma directe la cromàtica ens dona la escala V7 (o Mixolidi): G-A-B-C-D-E-F-G. Directament tenim la b7 (F) i apretant el botó obtenim el b3(Bb). Aquesta posició em fa l’efecte que és molt utilitzada pels grans harmonicistes com James Cotton o George Smith.

En “quarta posició” la cromàtica dona l’escala menor natural o modus eòlic i ens permet tocar Blues en tonalitat de A, doncs sense necessitat d’apretar el botó de canvi de mig to tenim: A-B-C-D-E-F-G-A; pertant amb la b3(C) i el b7(G). Aquesta posició també ens facilita la menor pentatònica: A-C-D-E-G-A.

La cromàtica es molt interessant també en la “sisena posició” que permet construir una escala VIIm (mode Locri): B-C-D-E-F-G-A-B. Aquesta escala té justament les Blue Notes b3(D) i b7 (A), però a més a més la #4(F) i la b2 (C). Per tant aquí tenim ni més ni menys que una escala semi-disminuïda totalment blues.

Si ara agafem com a punt de partida la mateixa cromàtica en C però mantenim el botó de mig to tota l’estona enfonsat de fet es com si tinguéssim una cromàtica afinada en Db. Estudiem les prestacions pel blues.

En “primera posició” o escala major jònica: Db -Eb-F-Gb-Ab-Bb-C-Db. Per obtenir les notes “blues” cal alliberar el botó: b3 (E) i la b7(B).

En “tercera posició” o escala menor dòrica tenim: Eb-F-Gb-Ab-Bb-C-Db-Eb, amb les notes blues b3(Gb) i b7 (Db). Aquí tenim la menor pentatònica: Eb-Gb-Ab-Bb-Db-Eb.

En “cinquena posició” o escala menor frígia tenim: F-Gb-Ab-Bb-C-Db-Eb-F, amb les notes blues b3(Ab) i b7 (Eb). També obtenim la menor pentatònica: F-Ab-Bb-C-Eb-F.

En “segona posició”, la escala dominant mixolidia adequada pel Blues en Ab: Ab-Bb-C-Db-Eb-F-Gb-Ab; amb la b7(Gb). Per obtenir la nota blues b3(E) cal alliberar el botó.

La “quarta posició” dona la escala menor natural o modus eòlic: Bb-C-Db-Eb-F-Gb-Ab-Bb, amb les notes blues b3(Db) i b7(Ab). La menor pentatònica està a l’abast: Bb-Db-Eb-F-Ab-Bb.

Finalment en la “sisena posició” dona la escala menor semi disminuïda o modus locri: C-Db-Eb-F-Gb-Ab-Bb-C; que dona totes les notes blues b3(Eb), b7(Bb) i #4(Gb).

Finalment que ja hem redescobert que amb la cromàtica es pot tocar Blues en qualsevol tonalitat vull atreure l’atenció de en quines es mostra mes adequada segons el meu punt de vista, especialment per que permeten tocar Blues pentatònic amb un toc una mica mes “culte” o jazzero:
- partint de la posició natural (sense tocar el botó): D, E i A;
- partint de la posició de mantenir el botó enfonsat: Eb, F i Bb.

No sé si ho havies provat, però no et sembla increïble? Amb una sola harmònica en C pots tocar en sis tonalitats diverses amb total comoditat i sense tècniques especials. El que cal és practicar moltes escales, això sí que obre les possibilitats de la cromàtica! Personalment penso que justament aquesta és una de les grans diferències entre la cromàtica i les Blues Harp, doncs amb aquestes cal treballar molt la tècnica de bending i en canvi amb la cromàtica cal fer el mateix que es fa amb els instruments solistes practicar escales, arpegis, canvis d’octava, etc.  I en tots els casos estudiar figures, frasseig, canvis d’acords, etc. T’invito a practicar-ho i descobrir que la cromàtica pot fer el mateix que fa la Diatònica i mes, i es incomprensible el poc que la utilitzem habitualment. I també un altre, que la cromàtica és un extraordinàri banc d’experimentació per altres instruments solistes i com aquests evidentment la qualitat de só és fonamental i cal dedicar-hi molt de temps per obtenir un bon só acustic que representi la personalitat musical.

Et proposo que analitzis l’album “Fire Down Under The Hill” del gran James Cotton, que va ser enregistrat a Portland, el 1999 i editat per TELARC. Senzillament és una Masterclass de Chrom, amb temes instrumentals llargs i tots tocats amb la Chrom de 4 octaves (64 llengüetes). Tot el poder a la Chrom! Flipparàs!

Les “Posicions” en la Blues Harp

L’harmònica de Blues no està considerada com un instrument transpositor però realment ho és. M’explicaré, de fet tots els Mestres i manuals d’harmònica proposen que s’agafi sempre com a referència una harmònica afinada en C que es toca en les diverses posicions (que en termes musicals ja he aclarit que es corresponen a modes o escales), si l’harmònica es d’escala Major, es pot tocar per exemple en: “Firts position” en to Major (jònic o de primer grau); “Cross harp” o “Second position” en to dominant (Mixolidi o de cinquè grau); “Third position” en to menor (dòric o de segon grau); “Fourth position” en to menor natural (eòlic o de sisè grau). Per completar aquestes combinacions veure la taula adjunta amb totes les tonalitats majors de Harp Blues que es fabriquen (o sigui 18 tonalitats diferents, des de la D Low fins a la G High).
Els dos esquemes següents estan fets a partir de les completes instruccions tècniques d’una harmònica Lee Oscar de Tombo, però amb alguns additaments de collida pròpia. Penso que la taula és fàcil de comprendre, és el recurs que acostumen a utilitzar els harmonicistes per deduir en quina tonalitat i posició han de tocar l’harmònica per aconseguir un determinat resultat musical i afinar amb la resta de la banda.

Tornem al tema central d’aquest capítol: el de les “posicions”. De fet és tracta d’un terme “argot” propi dels harmonicistes de diatònica i que amb el temps he constatat que es basa en el “Cicle de Cinquenes”. Com he dit, es pren sempre com a punt de referència una harmònica diatònica afinada en C (i per suposat en escala Major de primer grau o Iònica). Identificarem les 7 notes de la escala major (C,D,E,F,G,A i B) en el lloc que li correspon en el Cicle de Cinquenes (aquestes notes les destaco amb un color per diferenciar-les de la resta de notes del Cicle (mes endavant comprendràs el per què d’aquesta argúcia didàctica). De moment he indicat al costat de cada nota de la escala de C quina “posició” li correspon, però aquest és el tema que parlarem.

Penso que en aquest raonament et pot ser d’interès tenir en compte la tabulatura de totes les afinacions majors de les harmòniques diatòniques que aporta en Mox Gowland en la seva publicació “Masterclass Harmonica blues. Volum 1. Initiation” que he publicat en el post dedicat a les tabulatures de les harmòniques diatòniques.

Per completar aquesta visió de les notes d’una escala major sobre el Cicle de Cinquenes, adjunto una taula guia que va be portar a sobre per anar per aquests mons en substitució de la que he presentat anteriorment basada en la que facilita Lee Oscar. En aquesta taula de collita pròpia que et proposo hi veuràs en la primera fila de la capçalera totes les posicions possibles d’una harmònica (des de la 1st fins a la 4th). En la segona fila de la capçalera la denominació alternativa amb la que usualment es coneix (“straight”, etc.). En la quarta fila el modus corresponent musical o escala (Major o Jònic, etc). En la quarta fila el codi d’aquest modus en termes musicals usuals en jazz (IM, IIm, etc). En la cinquena fila la “Key signature” o armadura de la partitura corresponent d’aquest modus (C, D, etc). Fins aquí tenim en la capçalera una informació, a vegades certament redundant, expressada en codis diferents segons l’ambient musical en que estem: o sigui que la “Primera posició”, també es denomina “Straight” harp, o Major, o Jònic, o IM, i li correspon una armadura en C. I així en cada un dels 7 modus.

La primera columna  de l’esquerre (de color verd) indica la tonalitat resultant de la música, o sigui la base de diàleg amb la resta de la banda: “en quin to hem de tocar?”. Com a punt de partida imaginem que volem tocar un tema en C (normalment en la tessitura 5 d’un teclat de piano). Per obtenir aquest resultat podem agafar una harmònica afinada en C sempre que toquem en primera posició, o una harp afinada en Bb si toquem en Dòric o tercera posició, o una harp afinada en Ab si toquem en cinquena posició o Frigi, o una harp afinada en F si toquem en Segona posició o Mixolidi. Aquesta estructura de la taula corresponent a un resultat de musica en C la repeteixo per totes les altres tonalitats cromàtiques de la escala (des del F#  fins el G). He completat la taula amb les posicions més modernes d’especialista com la Quarta (en Modus Eòlic, de fet es l’afinació Natural Minor de les Tombo), els Modus Locri i Lidi.

Cert que amb la Marine Band no és habitual tocar en aquestes posicions i normalment ens repengem en la Segona posició, la Primera, els més innovadors en la Tercera i para de comptar. De tota manera per estudiar els temes penso que és bo saber quines altres alternatives hi ha i obligar-te a millorar la tècnica per poder-ho fer superant les dificultats. Aquesta exploració millora el coneixement de la harmònica i sempre dona recursos per altres situacions. Amb les noves XB40 és molt fàcil tocar en totes les posicions inclús sense tenir massa tècnica, doncs aquesta nova tecnologia de les XB ha trencat amb els antics esquemes i, suposo que en breu començarem a sentir solistes tocar amb les XB40 en posicions fins ara inusitades.

Ara que ja tenim els dos instruments fonamentals per la navegació amb les Blues Harp començarem a analitzar les particularitats de les posicions. Si et sembla, mira’t abans una Master-Class de’n Jasson Ricci amb una D Harp playing the Major scale in 1st, 2nd, and 3rd Position and applying that over a typical 3 chord blues tune.

Si toques amb aquesta harmònica Major de forma “directe” (Straight), que es el que es denomina “Primera Posició” (1ra), i ens donaria l’escala Major Iònica de primer grau “C – D – E – F – G – A – B – C” que si ho representem pels mitjos tons que separen una nota de l’altre seria la fórmula: “2 – 2 – 1 – 2 – 2 – 2 – 1”. A la pràctica vol dir que es toca amb una harmònica afinada en la tonalitat de piano del tema i la partitura hauria d’estar en l’armadura de C, o sigui sense alteracions. (Et recordo que el que dic aquí per la “C” val pel to de l’afinació de qualsevol altre harmònica. Aquesta qüestió ja no la tornaré a repetir, i en tots els casos, es tracta de traslladar els mateixos comentaris a la tonalitat que correspongui, però el comportament es el mateix).

Per exemplificar el tema proposo una metodologia simple però a la vegada mínimament rigorosa des del punt de vista musical. Partiré de la transcripció nota per nota de’n David McKelvy del solo del gran Mestre “Little Walter” Marion Jacobs sobre el tema “Back Track” en la versió original del 1959 que va interpretar en tonalitat de F en to de concert i li correspon la partitura que adjunto a continuació:

Si t’interessés interpretar aquest tema amb una Harp Blues amb la tècnica de “Straight Harp” hauries d’agafar una Harp afinada en F i tocar-la sobre una partitura escrita en armadura de C, i per tant transposant a F. Per exemplificar aquesta argúcia, molt típica dels instruments transpositors com la trompeta, els saxos, etc., transcriuríem la partitura anterior per tocar doncs en “Straigh Harp” o en “Primera Posició“, o el que musicalment es podria dir “modus Jònic“. Per que soni en la mateixa tonalitat que la versió original de’n Little Walter utilitzarem una Blues Harp afinada en F i tocarem sobre aquesta partitura amb armadura de C, per tant amb una transposició de +7 Half Tones (pujant 7 mitjos tons sobre la partitura que estas llegint) en aquest cas.
Com pots comprovar no es fàcil tocar Blues amb aquesta posició, doncs la Blues Harp no facilita la obtenció de les notes pròpies de l’escala de Blues de C (les famoses “Blue Notes“, i molt menys encara dels acords del Blues en aquesta tonalitat (de tota manera com he comentat amb una “Blues Harp XB-40” tot es fàcil i possible).
Per tant, per tocar “Straight” l’armadura de la partitura hauria d’estar en C i tocar amb la Blues Harp afinada en el to que ha de sonar el tema en to de concert. Fàcil, no? De fet es la posició més habitual de Jimmy Reed que no es pot dir que no toqués Blues. Et proposo unes Master-Class de’n Adam Gussov:

Modern Blues Harmonica – First Position 1 (Gussow.071)“; “Modern Blues Harmonica – First Position 2 (Gussow.072)“;”Modern Blues Harmonica – First Position 3 (Gussow.073)“;” Modern Blues Harmonica – First Position 4 (Gussow.074)

Si ara toquem aquest tema amb l’harmònica de forma “creuada” (Cross) es el que es coneix com a Segona Posició (2a) ens donaria l’escala Dominant Mixolidia de cinquè grau “G – A – B – C – D – E – F – G” corresponent a la fórmula: “2 – 2 – 1 – 2 – 2 – 1 –2”. A la pràctica vol dir que es toca amb una harmònica afinada en una cinquena per sobre la tonalitat del tema i la partitura hauria d’estar en l’armadura de G amb una alteració en la línia de F#.

Tornem a exemplificar el cas amb la interpretació de “Back Track”. Els enregistraments originals d’aquest tema sonen en F de concert i estant interpretats amb una Blues Harp afinada en Bb i per tant tocada amb la tècnica de “Cross Harp”, o “Segona Posició”, o en Mixolidian Mode si utilitzem una terminologia musical més precisa. Com pots comprovar la mateixa transcripció inicial del tema ara està escrita sobre armadura de G per tal de tocar amb una Harp Blues afinada una quarta per sobre la tonalitat del to de concert (l’alteració de F# no es farà servir donat que estem en G7). D’aquesta manera segueix sonant en el to de concert original, que en aquest cas es el F.

Aquesta es la forma més habitual de tocar el tema amb la Blues Harp. Es la posició més còmode i que l’harmònica dona més recursos pel Blues, tant per improvitzar sobre l’escala de Blues en G (amb una transposició de +5 Half Tones en aquest cas), com en tots els acords d’un Blues en G: bàsicament el C i el D. En aquesta posició, sempre tocarem amb l’harmònica transposada una cinquena respecte el to de concert. Molt fàcil, no?

Ara fem l’exercici de tocar aquest tema amb la tècnica de “Tercera Posició” (3a) que ens donaria l’escala Menor Dòrica de segon grau “D – E – F – G – A – B – C – D” corresponent a la fórmula: “2 – 1 – 2 – 2 – 2 – 1 –2”. A la pràctica vol dir que es toca amb una harmònica afinada en una segona menor per sobre la tonalitat del tema i la partitura hauria d’estar en l’armadura de D amb dues alteracions en F# i C# (que lògicament no es faran servir donat que es un Dm).

A continuació l’exemple corresponent, i per tant partim de la mateixa interpretació del tema però el tocarem amb la tècnica de “tercera posició” o modus Dòric. Per tant haurem de tenir la partitura escrita sobre armadura en D. En aquest cas, per que el tema segueixi sonant en F de tot de concert, hem de tocar amb una Harp Blues afinada dos mitjos tons per sota, o sigui en Eb. I per acabar-ho de complicar, amb l’armadura de D i una transposició de +9 Half Tones.
Amb aquesta tècnica de Menor Dòrica la Blues Harp sona molt Blues, encara més amb Blues pentatònic, es un só modern però extremadament respectuós amb les essències del Blues. La Harp Blues es comporta sorprenentment molt be a partir del quart forat (en la segona i tercera octaves) però no tant amb les notes greus (primera octava). Aquest aspecte et permet interpretar el mateix Blues amb dues harmòniques: uns chorus amb la tècnica de “Cross Harp”, lluint la primera octava greu; i uns altres chorus amb la tècnica de “Tercera Posició” lluint els teus recursos en els aguts. Dona molt de color als temes, els fa menys monòtons, et facilitarà que et surtin més idees, i sobretot la banda sempre està tocant el tema en el mateix to de concert. Fes la experiència i et quedaràs sorprès. Si ho fas amb una “Blues Harp XB-40” deixaràs als col·legues bocabadats dels teus recursos. Increïble!

Et recomano unes Master-Class de’n Adam Gussow sobre la Marine Band en Tercera Posició: “Modern Blues Harmonica – Third Position 1 (Gussow.075)“; “Modern Blues Harmonica – Third Position 2 (Gussow.076) “;”Modern Blues Harmonica – blue third 1 (Gussow.090)“; “Modern Blues Harmonica – blue third 2 (Gussow.091)”

Si fem l’exercici de tocar aquest tema amb l’harmònica en la forma que es coneix com a “Quarta Posició” (4a), ens donaria l’escala Menor Eòlica de sisè grau “A – B – C – D – E – F – G – A” corresponent a la fórmula: “2 – 1 – 2 – 2 – 1 – 2 –2”. A la pràctica vol dir que es toca amb una harmònica afinada en una sisena per sobre la tonalitat del tema i la partitura hauria d’estar en l’armadura de A amb tres alteracions en F#, C#i G# (donat que es tracta d’una escala Am, les alteracions de la armadura no s’utilitzaran). De fet les harmòniques Lee Oscar es basen en aquesta escala menor.
Partitura amb armadura de A, per poder tocar amb la tècnica de Natural Minor, o Lydien Mode. L’harmònica afinada en Ab i transposant +4 Half Tones.
Encara afegirem un altre posició molt poc utilitzada però considero que molt interessant des del punt de vista del Jazz, es la Cinquena Posició(5a),(o “Phrygien”) que li correspond una armadura en E amb quatre alteracions en F#, C#, G# i D#. En aquest cas, per sonar en F de piano, caldria tocar amb una Blues Harp afinada en Db, i transposant +11 Half Tones en aquest cas:

Les altres possibles posicions no les exposo però ja veus com s’enfoca el tema. Si fem un resum de les diverses posicions que hem utilitzat en l’exemple proposat veiem que li corresponen a el mateix nombre d’harmòniques que pots veure a la foto:

Com a conclusió aquest es el concepte de “posicions” de l’harmònica de blues que com a complement de teoria musical cal afegir-hi el concepte d’instrument transpositor que ens permet simplificar la comprensió tècnica tenint sempre present de que el to real de la banda el marca el piano. Per exemple, si la banda toca un tema en Bb, l’harmonicista pot tocar “straight” amb una Harp en Bb, o be “cross” amb una Harp en Eb, o be en “tercera posició” amb una Harp en Ab, o fins i tot en “quarta posició” amb una Harp en Db. Per tant cal desenvolupar l’habilitat de l’afinació relativa amb la resta de la banda. El problema de tocar sempre en harmòniques de Blues, per tant en transposició, es que acabes perdent l’instint, o la competència, de l’afinació absoluta, i això en quan es canvia d’instrument (a la harmònica cromàtica, la trompeta, etc.) es converteix en un problema que desorienta bastant. Cura amb el tema de l’afinació que no es cap collonada. T’ho dic per experiència: és molt important l’afinació relativa, però sense oblidar mai l’afinació absoluta.
Amb tot això et vull exemplificar que el “Back Track” en F de Little Walter el podríem estar tocant amb sis harmòniques diferents: una Cromàtica afinada en C i partitura en F; una Harp Blues en F i partitura en C; una Harp Blues en Bb i partitura en G; una Harp en Eb i partitura en D; una Harp Blues en Ab i partitura en A; i una Harp Blues en Db i partitura en E. inclús també podríem tocar en una Blues Harp afinada en C i un altre afinada en F# (veure la Taula Guia). Per suposat en tots els casos tocant el tema en F com la resta de la banda. Fins hi tot podrien estar tocant totes aquestes Blues Harp i Chrom a l’hora, totes en el mateix to però amb sonoritats i matitzos diferents.

En tots els temes podríem fer un estudi de quines harmòniques en quina afinació necessitaríem per tocar Straigh, Cross, Third, Forth i Phrygien. A que es divertit? Un altre bon exemple podria ser “Saint James Infirmary” que he comentat a l’apartat dedicat a New Orleans i també en el que tracto el Pentatonisme i l’escala Blues. Com veuràs el tema està en Dm, o sigui D doric, per tant es molt adequat de fer-lo amb una harmònica cromàtica afinada en C, doncs el segon mode es el Doric justament de D. El mateix es pot fer amb una Blues Harp afinada en C tocant en modus doric. En la mateixa linia es pot fer el tema amb una Harp Blues en Bb tocant en mode Frigi, i també amb una Blues en F tocant en mode Eolic (Natural Minor). Per mi es la forma més comode de tocar aquest Blues. Evidentment també es pot tocar en el modus Mixolidi amb una Harp Blues en G.
Com exemple sorprenent de l’us de les posicions i molt pràctic es  “Caldonia“, el conegut tema de’n Louis Jordan (1945) que es toca en moltes Jam Session de Blues. El tema original està en G (en to de concert o de piano) i en aquest cas el podríem tocar amb les harmòniques afinades en C, F, Eb, G i Bb, doncs curiosament es pot tocar amb totes les posicions còmodament: comprova-ho i es quedaràs gratament sorprès. En la taula adjunta pots veure en quina posició cal tocar cada harmònica segons l’afinació i, en correspondència en quin modus o grau, amb quina harmadura de la partitura (key signature) i quants mitjos tons cal transposar el que llegeixes en la partitura respecte del que sona en to de concert:

Key Harp	G	F	Eb	C	Bb
Position	1a	3a	5a	2a	4a
Modus (Escala)	IM	IIm	IIIm	V7	VIm
Key signature	C	D	E	G	A
Transposició (halfs tones)	0	+7	+9	0	+2

Gràcies a un altre descoberta de l’amic Jordi Munné, et remeto a la extraordinària versió de Caldonia que fa la banda de Willie Nelson amb en Wynton Marsalis (“Two Men with the Blues”, enregistrat al Lincoln Centre de NY el 2007). Penso que toquen el tema en Db i l’excelent solo d’harmònica de’n Mickey Raphael diria que el fa amb una harp afinada en F#(low) en Segona Posició, però també es pot tocar amb una harp afinada en A en Cinquena Posició.
Per aprofundir en el tema de les escales per tocar Blues en un capítol especific d’aquest Blog tracto del “Pentatonisme”. En aquest camp Blues Harp es un excel·lent banc de proves que ens permet construir el fraseig, practicar licks i un estil propi. El pentatonisme sembla pensat justament per la Blues Harp, aprofita-ho i experimenta-ho. Enriquiràs molt la força del teu discurs musical que podràs transferir a qualsevol altre instrument. Quin embolic, no? Qui et va dir que la diatònica era tant simple?

Com que això de les posicions és un tema que dona tant de si, per experiència et recomano que disposis de totes les afinacions de les harmòniques diatòniques de blues (be, em refereixo a les afinacions en to major) doncs amb aquest equipament podràs tocar amb qualsevol grup i tipus d’orquestració. Pel meu gust musical, penso que la millor gamma de Blues Harp va des de la Low F fins a la F (la normal o Haig), o sigui les Harp Blues en to Major: F; F#; G; Ab; A; Bb; B; C; Db; D; Eb; E; F. LEs cert que la gamma d’harmòniques pot baixar encara fins una Low D, i també pujar fins una High G. En això cadascú fa la tria que li sembla més adequada als seus gustos musicals, a mi personalment m’enerven les Blues Harp agudes, doncs són molt dures de tocar i amb un só metàl·lic cridaner que incomoda, especialment en la tercera octava aguda (a partir de la harp en D es fa difícil tocar amb gust). El mateix em passa amb les harp greus, i amb les meva limitada tècnica per sota de la harp en G s’hem fa molt complicat mantenir l’expressió en la primera octava greu, i no et dic fer els bendings. Preferiblement et recomano que utilitzis les Honner Marine Band de Luxe, que m’atreveixo a dir que no tenen comparació amb la resta (evidentment segons el meu gust musical i també amb criteris de qualitat i preu).
Per portar comodament en qualsevol lloc tot aquest equipament de 12, 14 o més harmòniques et proposo un sistema de petaca de collita pròpia.
La petaca guarda i protegés perfectament cada una de les harmòniques que poden quedar ordenades per mitjos tons, Aquesta disposició musicalment lògica facilita la selecció del to desitjat en el moment oportú. Fins i tot mentre toques. I sobretot al final per tenir un control visual de que les portes totes. Evitant el dubte de si n’has oblidat alguna… Fa molts anys que la petaca m’acompanya per tot arreu, es un dispositiu discret i molt pràctic. T’adjunto unes fotos per que captis la idea i tu mateix te la construeixis al teu gust i amb el nombre d’harmòniques que penses utilitzar normalment. En l’altre foto veus la petaca tancada amb un simple velcro. Com pots veure és un recurs molt útil i còmode que queda molt discret.
Aquesta petaca es per 12 harmòniques Marine Band i fa 275 x 110 x 40 mm. Si l’hagués de fer de nou hi afegiria lloc per 14 harps (completar amb les F i F# agudes). Si n’has de fer una has de tenir en compte el tipus d’harmònica, doncs les modernes de cos de plàstic (Special 20, Lee Oscar, etc.) són de dimensions més grans (concretament uns 7 mm més de llargada i 5 mm de profunditat).
Per cert, aquesta petaca porta des d’una Low F fins a una E i com a referència veuràs que la Harp en C està fora del seu lloc en l’estoig, amb això pots veure quantes en queden “per sota” i quantes “per dalt”. La foto del costat pots veure la petaca tancada i comparar les seves dimensions amb una Chromàtica de 64 llenguetes. Amb aquesta gama d’harmòniques diatòniques de 10 forats disposant-les una al costat de l’altre es pot formar una petaca amb les 12 harps que dona com a resultat una mena de teclat cromàtic amb les 12 tonalitats d’una octava com si fos el teclat d’un piano. Si rotules el lateral dret de les harp amb la seva tonalitat corresponent, només obrint la petaca, com pots veure en la foto, et queda a la vista tota la artilleria amb les tonalitats a la vista per decidir quina agafes segons el que es toqui, en el to que es toqui i en la possició que prefereixis tocar. Per marcar de forma destacada la tonalitat et recomano els rotuladors Edding 750 Paint Marker, amb una punta de fieltro de 2-4 mm i pintura blanca reflectant, trobo que es molt més pràctic que el tema de les pegatines.  L’únic problema d’aquesta pràctica petaca és que seràs l’enveja de la resta de la banda, especialment del bateria, el teclista, o les guitarres, que han d’anar sempre carregats de bultos…
Que ho disfrutis!

Perfeccionament tècnic

A continuació et comento uns materials d’autoaprenentatge que he utilitzat i m’han estat extremadament útils. Tot el que hi aprés els hi dec a ells i és una forma de rendir-los-hi tribut. En el Jazz, i per tant, en el Blues com un gènere jazzístic, l’aprenentatge d’emulació dels intèrprets més admirats es fonamental: és l’aprenentatge per emulació. També cal aclarir de que són materials d’autoaprenentatge i que per tant si un no s’autoavalúa de forma molt objectiva està predestinat a acumular probablement moltes deficiències. D’això no en tenen cap culpa els autors dels materials. Per tant, l’assessorament d’un Mestre o un amic expert i amb gust sempre es convenient.

Una referència al meu Mestre Jean-Jacques MILTEAU. Considero que la seva obra “Technique de l’Harmonica“, d’Editions Henry Lemoine, (17, rue de Pigalle; 75009- Paris, France, Edició de 1986) es senzillament insuperable tots i els anys que han passat (desconec si s’ha reeditat posteriorment). En Milteau considero que sap focalitzar els esforços d’un aprenent en els aspectes clau de la tècnica d’harmònica de blues en els estils de Blues més purament originals d’arrel negre afro-nortamericana i anant al cor del swing, el só, l’expressió i l’atac. I a mes a mes exemplifica magistralment i de forma molt didàctica cada un d’aquests aspectes fonamentals.

Considero imprescindible la referència al meu Mestre Steve Baker i la seva obra en tres volums: “Blues Harmonica Playalongs. Vol. 1“, edició 2000; “Blues Harmonica Playalongs. Vol. 2“, edició 2003;”Blues Harmonica Playalongs. Vol. 3. The Third Kind“, edició 2007;. Editats per Artist Ahead (Musikverlag Beethonenstrasse 2; 69118 Wiesloch; Germany). En una línia i nivell molt similars als del Mestre Milteau, i amb el valor afegit de tractar l’harmònica de Blues amb més rigor formal i base musical (partitures, referències tècniques de les escales pentatòniques, ús de la tercera i cinquena posicions, etc.). Actualment considero que es el millor i més rigorós material disponible. Es excel·lent per iniciar-se, però també per millorar i practicar fins a un alt nivell, sens cap mena de dubtes molt més que un nivell intermedi. Es un material fet amb una concepció oberta que permet molts nivells d’autoaprenentatge i molts itineraris. Properament posaré en aquest blog a la teva disposició una col·lecció de temes d’aquests àlbums en versió Band in a Box. Per tant, ja pots anar aconseguint els materials originals amb les interpretacions exemplars de’n Steve Baker i les versions “Minus One” per tocar en lloc d’ell mateix. Val molt la pena per anar al gra de forma segura.

Una obra de referència del gran Tommy MORGAN el “Tommy Morgan Blues Harmonica“, publicat el 1971 per Gwyn Publishing Company, USA. Obra rigorosa, sistemàtica, imprescindible.

Un altre referència obligada es la obra “Blues Harp. An Introduction Method for Playing The Blues Harmonica” del gran Tony “Little Sun” Glover I, publicada el1965 per Oak Publications, A Division of Embasy Music Corp. (33 West 60th St. New York 100239, USA. Una obra pionera i enciclopèdica. Fonamental.

Actualment a la Xarxa es poden trobar gran quantitat de materials didàctics oberts fets per grans especialistes que poden complementar-ne d’altres editats de forma convencional. Algunes d’aquestes joies les he trobades per casualitat cercant per la Xarxa i, sense pretensions de fer cap revelació del altre món, les relacionaré a continuació per si et poden ajudar a aclarir alguns conceptes i millorar en aspectes tècnics bàsics, o per si coneixes altres qüestions que ens poden ajudar a els altres.

Vagi per endavant que, des del meu punt de vista musical, la tècnica instrumental és fonamental tant sols per que l’instrument no sigui una barrera per les nostres idees o un inhibidor de la nostre creativitat musical. Per aquest motiu li assigno un paper de comparsa a la tècnica (“tant sols”) doncs considero que lo important és la creació i la comunicació amb els altres (els col·legues amb els que estem tocant i el públic que ens escolta, balla, s’emociona, etc.) i el com es fa lo accessori. Aquest comentari no el faig gratuïtament doncs amb els anys de tocar per aquests mons de deu m’he trobat amb grans músics en molts instruments diversos que tot i que subscriurien el que acabo de dir, en la realitat tenen un enfocament tecnocèntric del seu instrument de tal forma que es dediquen obsessivament a millorar la tècnica instrumental i en canvi abandonen, o deixen en un segon pla, el contingut musical, l’estudi del patrimoni musical, dels estils, del que han fet d’altres grans musics, etc. Són com “màquines” perfectes de reproduir (só, fraseig, tessitures, precisió,…) però màquines molt avorrides, poc emotives, musicalment incultes, poc interessants que no ens deixen cap record i amb molt poca personalitat. Posats a triar, encara que tampoc cal arribar a aquests extrems, preferiria un discurs musical carregat d’emocions, creatiu, ben fonamentat i que impacten encara que tècnicament fos d’estar per casa. Faig aquest comentari crític general però amb especial atenció a la petita harmònica diatònica per que tot i la seva aparença d’instrument tant simple i limitat, en els darrers anys s’ha convertit en un banc d’experimentacions contagiós i de grans avenços tècnics justament per suplir amb virgueries el que l’instrument inicialment semble que no ens pot donar i que de ben segur no va estar pensat per fer, i al final el que semblava un instrument per iniciar-se i començar a tocar alguna cançoneta, s’ha convertit en un dels instruments amb més dificultats tècniques i que requereix moltes hores d’exercicis. Poder també cal valorar a on cal centrar l’esforç en funció dels resultats musicals. Avui en dia tocar l’harmònica diatònica és un exhibicionisme tecnocèntric enfarfegant on qualsevol ha de presumir ostentosament de bendings, overbendings, overdrawings, overblowings, tongue-blocking, etc. Sembla que l’objectiu és fer coses impossibles, com més exclusives, inversemblants i gratuïtes tant millor. Com en tot cal trobar un equilibri i saber què ens aporta el domini tècnic per tal d’expressar el que volem i no el contrari i pensar que en altres instruments musicals més evolucionats com l’harmònica cromàtica, la trompeta o el piano, amb el mateix temps de dedicació els resultats són molt més espectaculars.

Després de la reflexió sobre el lloc de la tècnica instrumental i els instruments en la interpretació i la creació musical, anem a les referències comentades.
Una de les tècniques bàsiques és la qüestió de la obtenció de notes forçades per completar algunes escales musicals. És el que es coneix amb el nom de “bending” et recomano Musician’s Web Store i Harmonica Club. En els dos casos es tracta d’exposicions magistrals, molt didàctiques amb exemples pràctics.

Per analitzar a fons l’estil dels grans Mestres de la Blues Harp es obligat l’estudi de David McKELVY titolat “Blues Harmonica”, publicat el 1992 per The Goodman Group Music Publishers, New York, distribuit per Hal Leonard Publishing Corporation (7777 West Bluesmound Road P.O. Box 13819 Milwaukee, WI 53213. En McKelvy transcriu solos magistrals dels grans solistes de l’harmònica de blues com Little Walter, Sonny Boy Williamson, Jimmy Reed, Howlin’ Wolf, i d’altres que musicalment desconec com James Dalton, John Brim, Lester Davenport i Jimmie Rogers. Es tracta d’unes transcripcions musicals altament fiables i rigoroses. Aporta les transcripcions sobre partitures i a la vegada inclou els recursos tècnics utilitzats en cada cas (forat, aspirat o bufat, bending, etc). El fet de poder analitzar les interpretacions reals enregistrades, diseccionar-les amb les transcripcions, poder-les estudiar i finalment interpretar a duo amb les versions originals, considero que es d’una gran ajuda per l’autoaprenentatge rigorós i sistemàtic amb la metodologia de l’emulació.

Un altre menció especial mereix “Big Walter Horton with Carey Bell“, transcripcions realitzades per en David Barrett de tots els temes del disc enregistrat per aquests dos grans mestres i editat per Alligator. El material ha estat publicat per Mel Bay Publication Inc. el 1998. En el capítol de transcripcions d’aquest blog hi trobaras alguns dels temes passats a versió BiaB que penso poden ajudar a aprofondir en la tècnica d’aquests dos mestres.

Un material per aprofundir encara mes en la tècnica de la Blues Harp, especialment en tercera posició, ens l’aporta, com no, el Gran Mestre Jean-Jacques MILTEAU amb la seva obra “Bastille Blues” editada el 2000 per Carisch-MUSICOM (Distribució Musicom; 25, rue d’Hauteville; 75010-Paris, France), Editions Kapagama / Mister Music. Aquesta obra consisteix en les transcripcions de 14 dels 15 temes que formen el seu CD del mateix nom. Es impresionant!. Cal remarcar que el CD original te 15 temes interpretats per ell i  acompanyat a la guitarra per Manu Galvin, Laurent Vernerey (b), mes un piano i bateria que desconec el nom, fou enregistrat el 1999 i guardonat amb el Premi Django d’Or 2000 en els Trophées Internationaux du Jazz Album Blues (desgraciadament aquest CD està esgotat i es introbable!). Els 14 temes, estant transcrits nota per nota, amb els acords de guitarra detallats i amb un CD (play-a-long) per practicar. Aquest material, mica en mica, l’anirè incorporant al capítol de transcripcions per harp, en versió BiaB, d’aquest blog. Crec que es una obra mestre i una master class de Harp. L’album “Bastille Blues” es d’un nivell tècnic avançat, i utilitza diverses posicions de la Harp (recomano la lectura de la crítica que en fa en Laurent Vigouroux). A Youtube es poden trobar interpretacions didàctiques de Paul Lassey sobre aquests materials “Réunion” o “Rue de rendez-vous“. Vull precisar que tots els materials, no tant sols aquest, que ha fet el Gran Milteau mereixen ser estudiats, per tant la meva recomanació no es limita al que he referenciat pel fet de que personalment em va obrir les finestres dels baixos fonds de la Blues Harp. Consulteu Carisch, etc.

Com a complement per transcripcions de Masters de la Blues Harp i del Blues en general, es imprescindible acconseguir les publicacions monogràfiques de “The Best Of The Blues Series“, editades per Creative Concepts, 1967, E. Ojai Avenue, Ojai, Califòrnia 93023, USA. Tinc constància de la publicació de deu volums de transcripcions d’interpretacions de: Sonny Boy Williamson; Slim Harpo; Jimmy Reed; Howlin’ Wolf; Muddy Waters; John Lee Hooker; B.B. King; Elmore James; Bobby “Blue” Bland; Honkin’ Blues. Properament també posaré a la teva disposició la col·lecció de temes seleccionats del àlbum dedicat a Sonny Boy, com ja es habitual estaran en versió Band in a Box.

Dos CD que no conec que estiguin transcrits però que valen la pena analitzar, escoltar atentament, identificar qui toca en cada moment  i intentar emular amb les harmòniques el que fan els mestres:

- el primer indiscutiblement es “Harp Attack!” en el que hi toquen James Cotton, Junior Weels, Carey Bell i Billy Branch, i son acompanyats per Michael Coleman (g), George Baze (g), Lucky Peterson (p), Johnny B. Gayten(b), Ray Killer Allison (dm). Enregistrat a Chicago el 1991 i editat per Alligator.

- el segon, i probablement molt discutible per que es difícil triar entre tant de bo que hi ha, però que m’interessa especialment pel treball que fa justament amb la cromàtica de 4 octaves, un instrument poc utilitzat pel potencial que te. Em refereixo al CD  “Fire Down Under the Hill” de James Cotton, enregistrat a Portland el 1999. Està acompanyat per Rico McFarland (g), David Maxwell (p) i en alguns temes Darrell Nulisch(voc).

- el tercer són els materials de John Cephas (voc, g) i Phil Wiggins (harp, voc): “Dog days of august” i “Cool down” publicats per Flying Fish de Chicago (estan disponibles al Fons de Blues de la Biblioteca Tecla Sala). Són un parell de músics molt grans, joves, amb molta tècnica, gust, que toquen amb molt sentiment i coneixen el blues i el gospel com pocs. El resultat són dues meravelles de CD per estudiar i aprendre un munt. La forma de tocar l’harmònica en Phil Wigggins es extraordinària! Escolta-ho que et quedaràs bocabadat.

Els quatre tipus d’harmòniques diatòniques per tocar Blues i les seves tablatures

Per començar partirem de la tablatura de l’harmonica diatònica de Blues de 10 forats, sistema Richter:

L’esquema representa la tablatura d’una harmònica diatònica de 10 forats d’escala major (Jònic de I grau). Es coneix per Sistema Richter i fou creat el 1896 per aquest senyor. Es el sistema de les harmòniques de Blues “Marine Band” de Hohner i per extensió de totes les harmòniques diatòniques de blues. En l’esquema, en comptes de reproduir una harmònica amb els forats homogenis tal com es pot apreciar a simple vista, he modificat l’arquitectura: cada forat està numerat de l’1 al 10 (tal com van les harmòniques reals), però he modificat l’amplada dels forats a conveniència. Com pots veure cada forat te una amplada equivalent a la quantitat de mitjos tons que inclou des de la nota més greu fins a la més alta que es poden obtenir en el mateix forat bufant o aspirant. En la fila superior es representen en negreta les notes que s’obtenen bufant, mentre que en la fila inferior les notes que es poden obtenir aspirant. He seguit la disposició constructiva de la harmònica. En cursiva s’indiquen les notes “forçades” (“bending notes”). El to de referència de l’harmònica es el de l’escala Major, tocant l’harmònica “straight” o en primera posició. Aquesta “extensió” dels forats de l’harmònica (per mitjos tons) ens fa evident les distancies entre notes i permet comparar la tablatura a un teclat de piano. Aquest recurs didàctic m’ha semblat oportú per visualitzar les distancies de mitjos tons entre les notes, les octaves, etc. Com desprès veuràs en la tablatura sobre la clau de sol encara es fa més evident.

En totes les tablatures que trobaràs en el blog agafo com a referència el to de concert A5 = 440Hz, i com es pot apreciar una Marine Band Major de 10 forats estandard va des d’un C5 (una ratlla per sota el pentagrama de G-Sol) fins a un C8 (sis espais per sobre del pentagrama de G), per tant inclou tres octaves completes: C5, C6 i C7 (fins el C8).
Normalment s’utilitza la següent tablatura construïda segons cada un dels 10 forats de la diatònica sistema Richter. Fent pis amunt o avall s’indiquen les notes “bending” aspirades o bufades que habitualment es poden obtenir:

Per completar el tema de les tablatures proposo a continuació un altre tablatura de transferència entre els xifrats del número del forat i la nota realment obtinguda escrita sobre un pentagrama. Si cal aspirar, veuràs un signe “-” abans del número del forat; si cal bufar, precedeix el número del forat un “+”. Si a més a més es tracta de forçar la nota (els famosos “bendings”), afegeixo després del número tants apòstrofs com mitjos tons modificats: un apostrof per un mig to, dos apòstrofs per dos mitjos tons, i tres apòstrofs per tres mitjos tons (o sigui: ‘; ”; i ”’).

Com pots veure la tablatura està seccionada per octaves per facilitar l’anàlisi i fer més evident les diferències entre una octava i l’altre. En el cas de la tercera octava està traslladada a una octava inferior (per tant, de fet sona una octava més aguda del que es veu escrit), aquest és un recurs habitual en l’escriptura de notes tant agudes que es fa per simplificar la lectura. Pots comparar aquesta tablatura amb la que hi trobaràs en el post dedicat a la Cromàtica (tot i que la disposició és diferent, la relació entre partitura en clau de Sol i forats i llengüetes de l’harmònica són coincidents).

Aquesta tabulatura de transferència entre un xifrat de forats i bendings i un pentagrama pot ser molt útil per estudiar materials moderns com els de Steve Baker, J.J. Milteau, David Barrett i altres que trobaràs en diversos apartats d’aquest blog que habitualment ja incorporen les transcripcions amb partitures. Els avantatges de llegir sofeig i poder estudiar exercicis i temes a partir de partitures és molt més precís que en els diversos sistemes de xifrats. El temps que pot suposar estudiar un mìnim de solfeig indiscutiblement es rendibilitzarà amb escreix en poc temps i et permetrà acostar-te al gran patrimoni musical del jazz, del blues i de les músiques del món i compartir música amb músics d’altres instruments (trompeta, clarinet, saxos, violí, flauta, etc.) . T’ho asseguro val la pena un petit esforç i abandonar l’analfabetisme musical.

A continuació adjunto una taula amb la tabulatura de totes les afinacions majors de les harmòniques diatòniques que aporta en Mox Gowland en la seva publicació “Masterclass Harmonica blues. Volum 1. Initiation”. Les afinacions van de A fins a E seguint el cicle de quartes tal com indica la primera columna de l’esquerre. La capçalera correspon al número dels forats i en l’interior s’indiquen els bendings corresponents,

A continuació t’adjunto la tablatura d’una harmònica en to menor (exactament el Dòric, o sigui la IIm, la escala menor de segon grau). És una harmònica moderna, més evolucionada que es comercialitza com Lee Oscar “Natural Minor“ fabricada per  TOMBO i molt adequada pel Blues que es fa actualment, fins i tot també per alguns temes de Jazz, sobretot els pentatònics del Hard Bop. L’argúcia tècnica consisteix en construir l’harmònica en el Sistema Richter però sobre una escala menor Dòrica. Aquesta harmònica està pensada, segons diuen els fabricants, per tocar sempre en “Cross Harp” o Segona posició que dona com a resultat la pentatònica menor (que es el cinquè grau del mode Dòric), amb les dues alteracions fonamentals: la b3 i la b7. Aquesta escala dòrica de base lògicament permet obtenir amb més facilitat les notes alterades (bending) de les escales blues, disminuïdes i augmentades molt adients amb el Blues.

Cal tenir en compte que el to de referència de l’harmònica es el de l’escala Menor  obtinguda en Cross Harp, o sigui una Harp Natural Minor en Gm si es toca en Straigh es una Cm. Vol dir que la nota bufada del primer forat es un C. Es la que he agafat com a referència en la tablatura. Per tocar en Segona Posició es una harmònica còmode i interessant. Com totes les Lee Oscar són d’excel·lent qualitat i tenen una sonoritat potent i brillant que exigeix menys aire que les Marine Band clàssiques i els bendings surten amb facilitat.

Una harmònica de Blues molt especial és la “XB-40“ dissenyada per Rick Epping per Hohner. Com es pot comprovar es una harmònica diatònica de 10 forats amb una arquitectura basada en el sistema Richter. La gran diferència està justament en la tecnologia de doble vàlvula (dues per nota) el que la fa extraordinàriament dotada per “flectar” (bending): obtenir totes les notes per fi està a l’abast de qualsevol i no es requereix massa tècnica! Es una harmònica amb una embocadura semblant a les cromàtiques i amb un so extraordinari com diuen en , en Winslow Yerxa, o en Pat Missin a Planet Harmònica es pot dir que hi ha un abans i un desprès d’aquesta harmònica. Té unes dimensions més grans, semblant a la Chrom. Si la proves quedaràs embadalit!

Finalment un altre Harp Blues, diatònica per suposat: la “Marine Band 364″. És una Harp poc vista en els concerts, que la tocaven alguns vells bluesmen. La particularitat d’aquesta Harp es que és una harmònica diatònica de 12 forats afinada una octava més greu que les Marine Band estandard (com pots veure comença amb un C4 en lloc d’un C5), per tant es difícil de treure una bona sonoritat en els greus, i fer bendings en la primera octava és una odisea. La tablatura dels forats 1 fins al 10 estan afinats segons el sistema Richter i són exactament igual que en una Marine Diatònica Major de 10 forats (repeteixo, una octava més greu). La diferència està en els dos forats 11 i 12 addicionals que segueixen una seqüència particular tal com es pot apreciar en la tablatura, doncs s’entrellacen a nivell diatònic. O sigui el B6 i el D7 són notes aspirades dels forats 11 i 12, mentre les bufades d’aquests forats donen el E7 i G7:

Des del meu punt de vista es una harmònica molt interessant i que immerescudament se la utilitza poc. El model 364 tant sols es fa en les tonalitats majors de C, G i D. Crec que en Sonny Boy la utilitzaba sovint, el que sí em consta es que en Steve Baker es un dels seus grans valedors actuals fins el punt de que Hohner en fa el model especial de la Marine Band 365 de 14 forats anomenat “SBS (Steve Baker Special)”. Sigui un model o altre et recomano experimentar-la, és interessant.

L’harmònica és un instrument molt interessant per la interpretació del Jazz tot i que el seu ús ha quedat pràcticament restringit al Blues i, fins i tot, a un tipus determinat de Blues. En d’altres paraules és un instrument marginat.

D’alguna manera l’harmònica ha estat l’instrument solista de les bandes de blues, lògicament, amb pocs mitjans econòmics¨(”el saxo dels pobres“). Podríem dir que en aquestes formacions ha assumit la veu lead, o sigui el paper de la trompeta, el saxo o el violí. En aquest tipus de formacions que feien blues acústic la bateria a voltes era substituïda per un Wash-board (”la bateria dels pobres”). I el banjo, o la guitarra, era l’instrument que aportava la base harmònica, contestava les frases del cantant i aportava la pulsació rítmica. Posteriorment amb els sistemes d’amplificació, especialment els amplificadors sobre-saturats, amb l’harmònica s’emulava a una guitarra elèctrica, són les èpoques heroiques del South Side de Chicago. Per tots aquests motius els grans solistes de l’harmònica recorden a algun d’aquests instruments amb els quals s’han emmirallat.

En els darrers anys, l’harmònica està passant per una època de molta presència especialment en les bandes de blues. Alguns harmonicistes, com en Filisko, han innovat la forma de tocar la diatònica, les fàbriques d’harmòniques han incorporat moltes millores i l’instrument ha evolucionat. Aquest boom de la diatònica ha esquitxat una mica a la cromàtica que també si ha beneficiat, però  la cromàtica aspira a ser un instrument pel Jazz i no acaba de consolidar-se al meu entendre. Aquesta marginació de l’harmònica, la cromàtica, com instrument de Jazz és deguda a les seves limitacions tècniques:

En primer lloc per que té una determinada afinació tècnicament complexe i delicada, que requereix eines especials i que ha de ser realitzada per un especialista expert (com per exemple en l’afinació de pianos). Per tant l’harmònica ha de ser el referent d’afinació de la resta d’instruments de la banda. Els instruments de corda com la guitarra, el baix i els vents són els instruments que amb més facilitat si adapta’n, en canvi els pianos és impossible, la seva afinació es inamovible, per exemple el A a 440 i per tant en aquest tipus de formacions, en l’afinació o mana el piano o l’harmònica. Per tant, si hi ha piano acústic l’harmònica ho te difícil. Els grans solistes fins hi tot porten harmòniques amb diferents afinacions per adaptar-se als pianos, o be abans del concert es soluciona el tema amb l’afinador de piano.

En segon lloc, la seva limitada potencia de so obliga a tocar de forma amplificada (excepte quan es toca blues acústic acompanyat de guitarra acústica). Aquest aspecte la fa inadequada per tocar amb instruments acústics, normalment amb més potència de só com poden ser trompetes, trombons, saxos, etc. Amb aquestes limitacions presenta dificultats insuperables per empastar el seu so amb la resta de la banda. Per tant ha d’actuar de solista.

En tercer lloc, la poca fiabilitat com instrument: doncs es pot desafinar o trencar alguna llengüeta en qualsevol moment (es infreqüent però possible i quan passa no té altre solució que reparar-la. Aquesta manca de fiabilitat obliga a l’instrumentista ha sortir a tocar amb una col·lecció de recanvi d’harmòniques a la butxaca per si un cas.

En quart lloc, la seva senzillesa és tant sols aparent, doncs precisament per obtenir una interpretació acceptable cal desenvolupar els recursos tècnics de l’interpret proporcionalment més que en d’altres instruments aparentment més complicats, com per exemple els saxos o les guitarres. Es tanta la complexitat tècnica per poder obtenir un resultat acceptable que requereix moltes hores de pràctica, domini de trucs, etc.

Tot i aquestes limitacions, l’harmònica tant en la seva versió de diatònica (el tipus conegut com “Marine Band“) com cromàtica es molt interessant per imitar la veu humana, la trompeta, el clarinet, el saxo alt, la guitarra o el violí. Aquest exercici de saber reproduir determinats trets característics d’instruments de vent paradigmàtics en la música de Jazz converteix l’harmònica en un bon banc de recerca per a qualsevol músic de Jazz. Això per una banda, per l’altre, que la seva limitació tècnic- musical la fa excel·lent per “agafar” un parell dels aspectes fonamentals de la música de Jazz: les “Blue Notes” i les “Guide Tones“. Ja en parlarem d’aquest tema per que és un dels que més m’atreu.

En les seccions d’aquest bloc temàtic dedicat a les harmòniques tractaré alguns aspectes de forma sistemàtica seguint el següent esquema:

• tipus d’ harmòniques diatòniques per tocar blues;
• la tècnica basada en les “posicions” en l’harmònica de blues, especialment en la diatònica, però tambè amb la cromàtica;
• el perfeccionament tècnic;
• transcripcions per tocar amb la Harp Blues;
• llocs d’interès en la Xarxa amb materials sobre la Harp Blues;
• la harmònica cromàtica.

Per acabar, una vivència personal que sempre farda una mica. Ara fa sis anys, exactament el 3 de novembre de 2000, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar en directe en Carey Bell (1936-2007) en el “Chicago Blues” al 73 Eighth Ave. de Nova York. La Cua, la meva dona, ens va fer una foto a la sortida mentre amb el meu incomprensible catenglish li devia haver demanat un autograf i probablement li preguntava en relació a alguna argúcia tècnica que em va semblar sentir durant el concert d’aquell vespre.Total, que he parlat amb en Carey Bell i pocs ho poden dir. Clar que ell no s’en devia ni enterar. Desgraciadament en Carey Bell va morir aquest darrer mes de maig de 2007 a Nova York als 70 anys. Fou un gran especialista de la diatònica  i, com els seus Mestres Little Walter i “Shakey” Horton, també de la Chromatica de 4 octaves. Està considerat com un dels grans interprets de l’escola Chicago moderna. Son memorables els seus duets amb en Big Walter Horton.

Precisament l’harmònica chromàtica és un instrument que, des del meu punt de vista, té molt poc a veure amb la diatònica o Blues Harp, especialment en quan a tècnica instrumental i musical. L’harmònica chromàtica es comporta com qualsevol altre instrument melòdic amb escala cromàtica completa, i per tant bastant semblant a una trompeta, un saxo, un clarinet, un violi,… Ja en parlaré algun dia en un nou post per compartir experiències al voltant d’aquest instrument que aprecio tant profundament i li dec tantes estones de benestar. De fet va ser el meu primer “instrument seriós”, que vaig començar a estudiar-lo amb professor en les sales que tenia l’”Harmónica Club Barcelona” al barri de Gràcia de Barcelona, al llavors “carrer Salmeron”, i que liderava el Senyor Latorre amb el seu mètode personal tant peculiar, consistent en un codi de cercles i quadrats blancs i negres i sempre associats a un número. Era un sistema de tabulatura molt primitiu per indicar el forat de l’harmònica, si era bufat o aspirat, i si el botó havia d’estar entrat o no.Encara que sembli mentida, es venien “partitures” de temes amb aquest sistema (recordo “El sitio de Zaragoza” per exemple). Molta caspa, quins temps! Tot això passava bastant abans del “Plan de Estabilización” dels tecnòcrates de l’Opus, dels brasers, dels panallons a les orelles, dels campionats d’harmònica (solistes, trios,…), l’època de Larry Adler, “el vuelo del moscardón”,… Deu ni do el que ha plogut des de llavors! Doncs, lo promès és deute: queda pendent una seriosa digressió al voltant de la cromàtica que tants bons mestres ha donat el nostre petit país i passat l’Ebre en tenim un dels grans: en Antonio Serrano.

Llarga vida a l’harmònica!