The roots of the Blues & Jazz

He incorporat un nou instrument al meu entorn musical, concretament un saxofó alto “Buescher Aristocrat 200“(amb numero de sèrie 978XXX). Està en perfectes condicions dona un so vintage increíble. Me l’ha regalat la Cua pel meu 67 aniversari.
El saxo alt, a part de la trompeta, sempre m’ha agradat molt, probablement pels grans solistes que m’han robat l’ànima com els Johnny Hodges, Benny Carter, Earl Bostic, Louis Jordan o Eddie “Cleanhead” Vinson, però també en Charlie Parker o en Cannonball Adderley. Un cop instal·lat en la trompeta i els instruments d’embocadura fa un cert respecte anar cap els de canya, a més en la història del Jazz hi ha pocs exemples reixits, tret de’n Benny Carter, però recentment a Barcelona gent com en Dany Alonso o els alumnes de l’Escola de Música de Sant Andreu inviten a perdre la por i a seguir el seu exemple. En el meu cas particular aquest instrument evocaba el record de’n Jaume Sala que el tocava meravellosament be i de’n Pere Roig que es va iniciar al saxo amb un alto. Pertant aquesta història és la que en part m’impedia adoptar l’alto i en part m’estimulava a adoptar-lo emotivament amb el gran record als amics de l’ànima perduts, però també amb un repte personal: tocar com els mestres que he admirat formen part del nucli del que per a mi es el Jazz. L’empenta definitiva me la va donar l’amic Valentí Claret que em va animar a emprendre aquesta aventura deixant-me el seu alto sax i fent-me de mentor em va ensenyar els primers passos i em va recomanar mètodes d’autoaprenentatge. No hi ha res millor a la vida que els amics! Un cop el gel trencat el plaer va ser immens. Em va faltar temps per disposar del “meu as” i per Internet vaig trobar a un preu més que assequible un saxo legendari justament com el que tocava en Jonnhy Hodges. Tot plegat sembla massa casual per no deixar-se endur en aquesta nova experiència vital. Estic segur que em donarà molta felicitat en els propers anys.

Amb una gran il·lusió estic adoptant l’instrument de moment de forma autodidacta seguint l’excel·lent  “Méthode de saxophone pour débutants” de Claude Delangle i Christophe Bois, Editat per Henry Lemoine, Paris, 1997. M’han resolt alguns dubtes i completat els primers passos alguns mestres que es troben a Youtube.

Tot sembla que l’alto sax és molt més senzill que la trompeta o el trombó, o fins i tot que la aparentment senzilla harmònica. Un cop s’aconsegueix fer-lo sonar, la tablatura és molt lògica i fàcil d’aprendre.

A més dels aspectes musicals, que són el motor emocional del projecte d’aprendre a tocar el saxo, estic experimentant conscientment les noves oportunitats d’aprenentatge efectiu que facilita el fet d’estar enxarxat a nivell mundial amb les prestacions que ofereix la Web 2.0. Això fa uns anys era senzillament impossible de fer. De moment he construit el següent syllabus bàsic:

1. L’instrument
THE FIRST SAXOPHONE LESSON. Una presentació general de les diverses parts i elements del alto sax. Autors BECK AND ALLEN MUSIC PRODUCTIONS. Durada 10:29.

How to, showing proper assembly, disassembly and daily maintenance of a saxophone. Durada 9:34.

Sax Cleaning. Alto Sax Detailing. McClellan Productions. Andrew Biggie Shows the procedure for detailing an alto saxophone. Durada 5:15.

2. El so
Saxophonist Graeme Turner demonstrates to the complete beginner how to make your first sound sound on the saxophone. Durada 7:26.

Saxophonist Graeme Turner talks about breathing! Durada 6:58.

If you are Beginner saxophone this lesson from McGill Music Sax School shows you how to get started playing your first notes in easy steps. Presented by Nigel McGill. Durada 6:05.

Tutorial – Graves Aveludados? Impostação no SAXOFONE – Prof. Lander.

Harvey Pittel (Part 2) Tone Imagination – Presents the Sax Teachings of the Master, Joe Allard. Andreas Eatsman.

Harvey Pittel (Part 6) Tone Color – Presents the Saxophone Teachings of the Master, Joe Allard. Andreas Eatsman.

Harvey Pittel (Part 7) Subtone – Presents the Saxophone Teachings of the Master, Joe Allard. Andreas Eatsman.

3. La tablatura
Las 32 NOTAS MUSICALES del SAX ALTO MIb (Bb – F). Pepe Levi González.

Full range Alto Sax positions (42 posiciones). Roberto Hinojosa. Tito Saxofonista. Tips professional.

Saxophone Fingering Chart. Neal Battaglia, Sax Station.com.

Altissimo Fingering Chart. Cannonball.

Una gran iniciativa de la SBB en un marc incomparable. Val la pena anar-hi.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/hospitalet/concierto-manu-chao-abre-este-jueves-las-festes-primavera-lhospitalet-2365292

Decididament poso en marxa un nou canal de TV dedicat exclusivament al Jazz. L’anomeno “Jaç del Rebost” on de moment s’hi trobaran interpretacions meves a la trompeta amb acompanyaments enregistrats (backgrounds).
Des de que vàrem disoldre “La Farga Hot Jazz Band” m’he dedicat a estudiar de forma sistemàtica la trompeta i la mùsica negre afro-nord-americana, concretament el Jazz, el Blues i el Gospel. Aquesta música cal compartir-la, tocar en grup és esencial per crèixer musicalment però per una raó o altre no he trobat una formació que m’aculli. Suposo que soc complicat. Durant aquests anys he participat ocasionalment en alguna interpretació col·lectiva i sempre he tingut la sensació de que amb molt poc d’èxit per part meva degut a un conjunt d’aspectes com la manca de pràctica de tocar en grup, la inseguretat en els moments de tocar, el respecte a les persones que escolten i en general un sentit crític accentuat en relació als resultats. Sovint la resta de persones d’aquests grups aquests aspectes no els amoinen i, si he tingut la oportunitat de veure els enregistraments no comprenc com es pot tenir tant poca capacitat d’anàlisi autocrític. Com a conseqüència dee tot plegat podríem dir que “m’he quedat més sol que la una”. Donada la situació m’ha semblat que ara era el moment de reprendre un projecte iniciat que no va tenir continuïtat: el de tocar acompanyat de backgrounds. La diferència és que ara en lloc de fer-ho en persona i en directe en determinats locals de nit, ho faré mitjantçant “un canal de TV”, o sigui d’interpretacions visionables mitjantçant Youtube. Les enregistraré quan em sembli oportú i les podrà escoltar qualsevol persona des de qualsevol lloc del mòn. De moment en el canal “Jaç del Rebost” ja s’hi poden trobar els temes que adjunto en aquest post: “Saint James Infirmary”, “Bag’s Groove” i “C Jam Blues”. Penso donar-li continuïtat setmanal afegint-hi com a mìnim un nou tema a la colecció.
Espero fer-te passar una bona estona i sobretot pensa que m’agradaria tenir feed-back de la gent que visioni els videos.

Enhorabona a Bad Music per la publicació del documental “BARNA BLUES: La història del Blues a Barcelona“.
És un projecte crowdfunding gestionat des de Verkami que recull la història del Blues a Barcelona amb els esdeveniments més importants des del 1953 fins el 2009, explicat a partir de les vivències personals, els records i les reflexions dels mateixos protagonistes de l’escena Alfredo Papo, Quico Pi de la Serra, Amadeu Casas, Jordi Vidal, Ricky Gil, Vicente Zúmel, Big Mama Montse, August Tharrats, Dani Nel.lo, Joan Mas, Jordi Turtós, Valentí Grau, Alfonso Cito, Hernán Senra “Chino”, Blas Picón, Ricardo Chaure, Lluís Coloma, Flavio Rigatozo “Tota”, Tomás López Villora “Willy”.
És una aportació d’un valor documental extraòrdinari fet amb un rigor escrupulòs i que globalment explica una història de forma objectiva (a partir dels fets). És un material fonamental per comprendre l’estat actual del Blues a Catalunya, poder-ne extreure conclusions i fer-ne prospectiva. Penso que és una aportació a les entitats que promouen el Blues a la resta d’Europa.
Bad Music ha realitzat aquest documental sota la direcció de Jose Luís Martín, sobre la base de Manuel López Poy com a guinista i en Joan Ventosa com a productor.
És un regal indispensable pels aficionats al Blues i al Jazz.
Espero que aquesta experiència tingui continuïtat amb noves produccions.

El dissabte 17/11/2012 la cantant China Moses acompanyada de Raphaël Lemonnier (p), Fabien Marcoz (b), i Jean-Pierre Derouard (dm) han fet un gran concert de blues al Arteria Paral·lel de Barcelona dins el 44 VOLL-DAMM FESTIVAL INTERNACIONAL DE JAZZ DE BARCELONA.
Després d’una llarga experiència és la seva primera actuació a Catalunya i ho ha fet per presentar el seu darrer treball “Crazy Blues“, que pretent ser un homenatge a les grans dames del jazz i el blues com Mamy Smith, Basie Smith, Nina Simone i especialment Dinah Washington.
En el concert l’acompanyava un excel·lent trio. En Lemonnier és un excel·lent music de blues, que coneix les arrels de la música negre, fa gala d’una formació tècnica destacable i de bon gust. En Marcoz al baix està al nivell. Per sobre de tots destaca en Jean-Pierre Derouard: quin troç de bateria! Ha heretat el millor dels grans drummers, especialment d’Art Blakey.
China Moses, tot un descobriment. Té un gran domini de l’escena, presenta exquisitament els temes i els interpreta amb una tècnica vocal extraordinaria, emotiva, càlida, profunda, amb gust i elegància. Mostra una formació musical sólida, moderna i plantada en les arrels. Les interpretacions sempre estant in the groove. Una gran cantant. Val la pena escoltar el CD “This One’s for Dinah“, una joia!
Per a la resta de la Pell de Brau ja ha donat un munt de concerts aquests darrers anys. Qué ignorants som! Com és possible que fins ara no l’haguem conegut en viu a Catalunya? Imperdonable!
Mereix molta més atenció i seria interessant sentir-la amb una formació com la Barcelona Jazz Orchestra.

El Ragtime ha estat durant més de 150 anys una de les expressions musicals predominants en la societat negra afro-nord-americana que va acaparar la composició, la interpretació i la formació musicals.
Des de finals de la Civil War fins la World War, el Ragtime va representar la “música culta” diferenciada per una banda dels Negro Spirituals que ocupaven l’espai de la música religiosa i per l’altre del Blues que representava el paper de la música per l’esbarjo. Aquestes tres expressions musicals diferenciades, tot i les seves respectives influències, compartien elements fonamentals comuns, de fet compartien les mateixes arrels culturals i musicals.
El Ragtime va nèixer als estats del Sud i Mitjà Oest com Missouri on la pròspera i influent ciutat de Saint Louis (la “Gateway to the West”) va ser considera com la capital del Ragtime. Saint Louis per la seva ubicació, just en el centre dels USA, atreia emprenedors, banquers, comerciants i és comprensible el seu paper determinant en els canvis culturals posteriors, especialment en el mòn del espectacle musical. El neixament del Ragtime coincideix amb l’American Civil War, i en el 1865 ja havia acquirit prou notorietat social per induir un floreixent negoci de compositors, editores musicals i intèrprets cèlebres tots ells localitzats a Saint Louis. Un moment determinant per la difussió del Ragtime fou la Chicago World’s Fair del 1893 on va ser conegut per més de 27 milions de visitants. El saló i burdell Rosebud que va obrir el 1900 el pianista Tom Turpin i es va convertir en el local més célebre de ragtime de Saint Louis. Més tard la difussió de famoses interpretacions pianístiques per mitjà dels “piano rolls” per pianoles van causar furor a l’època i van ser l’escola de futurs grans pianistes com Duke Ellington, a la vegada que començava la incipient indústria dels “phonograph records”.
El Ragtime neix com un gènere pianistic i es caracteritza per ser interpretada a “compasillo” (en temps de 2/4), sincopada en les figures que fa la mà dreta sobre una base rítmica (poliritmia) que fa obstinadament la mà esquerre. Els ragtimes acostumen a tenir una forma de 16 o 32 compassos i una estructura de 3 o 4 seccions ben diferenciades. Aquesta estructura configura posteriorment molts temes de Jazz de la primera època.
Els primers ragtimes van ser composats per pianistes famosos com Scott Joplin, Charles Hunter, Thomas Turpin, Joseph Lamb, James Scott, Eubie Blake,… o el trombonista Arthur Pryor de la famosa banda de John Philip Sousa. Els ragtimes, a diferència d’altres mùsiques negres afro nordamericanes com els “coon songs” i els”cakewalks” que eren mùsiques de ball, van ser escrits fonamentament com a mùsica de concert.
L’orígen de la seva denominació probablement deriva d’una expressió típica a l’època i de fet es coneixien per “in ragged-time” (expressió coetania de les “March-time”, “Jig time” o els “in Waltz-time”) i que literalment volia dir “en temps irregular”. La denominació és descriptiva de la música i es refereix a un estil musical on la melodia es construïda a base de frases curtes sincopades (broken up) sobre una base rítmica obstinada.
El Ragtime, en el moment de la seva eclosió, era alhora excitant i amenaçador tan per a la joventut americana com per la societat benestant. L’ús de la sincopa (consistent en una certa anticipació o retard flexible de l’accentuació rítmica) que finalment es percep per l’oient com una propulsió (swing) va tenir un fort impacte visceral (emocional) sobre el públic. Aquest recurs a la sincopa sobre una base rítmica regular, desconegut fins aleshores, va ser determinant per el seu èxit. La sincopa ja era comú en la música que es tocava d’oïda en les comunitats d’esclaus negres d’origen africà ubicades en el Carib, als Estats del Sud o les illes de la costa de Geòrgia, però en canvi no es va començar conèixer i divulgar fins el 1880 que van començar a publicar-se partitures.
La portabilitat d’instruments com el banjo (d’origen africà), el violí (per la influència britànica) o la guitarra (per la influència espanyola), va ser determinant per que s’incorporessin al ragtime de la mà dels músics itinerants, mentre el piano seguia essent l’instrument per excel·lència però reservat als locals estables o les sales de concert. De tota manera la novetat i la grandesa de l’estil pianístic de ragtime és el que va donar peu al “piano stride” que va caracteritzar la nova música de Jazz original que tant havia d’influenciar. El “piano stride” va néixer a New York de la mà d’experts pianistes de ragtime com James P. Johnson, Thomas “Fats” Waller, “Lucky” Roberts, Willy “The Lion” Smith o Jelly Roll Morton.
Alguns ragtimes van tenir un gran impacte popular i van conformar la música posterior i es van convertir en standards que encara avui s’interpreten, com per exemple el “Maple Leaf Rag” (1899) de Scott Joplin que el 1914 ja s’havien venut més d’un milió de còpies de la partitura. Al voltant del Ragtime es va construir la pròspera industria del Tin Pan Alley establerta a New York anys més tard.
A l’inici de la Primera Guerra Mundial hom situa sorgiment del Jazz, i s’entent com a fusió del ragtime, el blues, les tonades de moda i alguna influència dels Negro Spirituals. A partir d’aquell moment el Ragtime va començar a perdre influència si bé encara fins avui en dia va tenint els seus revivals (com per exemple el film “The Sting”-1974- amb música de Scott Joplin o la representació de la seva òpera “Treemonisha” que va rebre el Pulitzer Prize del 1983). Es evident que la divulgació de la música negra afro-nord-mericana es comença a divulgar fora dels USA a partir de la Primera Guerra Mundial, just quan el Jazz ja havia començat a prendre el relleu al Ragtime i per tant a Europa sovint se l’ha considerat com una música anacrònica a la que no se li ha donat la importància que realment va tenir en la conformació d’una cultura musical pròpia i diferenciada que havia predominat durant més de 150 anys en els àmbits afro-nord-americans i lògicament denostada per la comunitat dominant blanca.

Els Spiritual Songs s’originen a finals del segle XVIII a les Colònies Britàniques de Nort-Amèrica de la mà de l’església metodista amb una funció evangelitzadora de les comunitats d’esclaus negres a les colònies. Inicialment s’interpretaven els responsos escocesos d’Isaac Watts (1674-1748) però progressivament els mateixos esclaus van començar a crear un repertori propi molt interrelacionat amb els Work Songs i utilitzant la tècnica africana del “call and response” molt adequada a l’alternança entre les paraules del predicador i les respostes de la comunitat, fins que el 1867 es publicava “Slave songs of the United States”.
Els Negro Spirituals han cohesionat les comunitats negres al llarg de segles. Primer com a esclaus en els treballs agrícoles i desprès els han agrupat en els barris perifèrics de les ciutats industrials on van emigrar. Aquestes comunitats religioses han estat una referència en els valors, l’ètica, la cultura, un sentiment de poble i un control social important. En els anys ‘60 són el caldo de cultiu del moviment pels drets civils. El sorgiment de corrents més radicals com els black-muslims i les corrents marxistes acaba amb el monopoli de les esglésies evangelistes.

Les característiques musicals dels Negro Spirituals podrien ser les següents:
- Frases breus i repetides (conegudes com riff).
- Una forma melòdica (estrofa) que es va repetint (és el leit-motiv).
- La pulsació rítmica i el ritme es fonamental i exageradament marcat (back beat) que obliga a exterioritzar-lo i representar-lo corporalment.
- És una música adreçada a la víscera i al llarg de la interpretació es cerca arribar al climax d’extasi final.
- Inicialment s’interpreta a partir de grans formacions corals amb veus solistes i acompanyament orquestral: polifonia.
- Tradicionalment es tracta de cançons en to Major amb les característiques blue notes la qual cosa dona l’aparença de to menor. L’estructura és molt variada, si be ha predominat la forma de 16 compassos AB.

El concepte musical dels Negro Spirituals és més complex que el del Blues, amb el qual comparteix les blue notes. Alguns aspectes com el riff, el background, el call and response, una instrumentació de tipus coral (polifònica) i la pulsació (back beat repicat amb les mans) són el nucli fort de la música de Jazz.
Molts músics i cantants de Jazz i Blues, especialment de les primeres èpoques, és formen en la única escola musical que, per manca de mitjans econòmics poden aspirar: la de les esglésies evangelistes.
A partir dels anys 30 molts temes i orquestracions de les orquestres de Jazz, com per exemple les de Sy Oliver per l’orquestra de Jimmy Lunceford, tenen com a referència aquestes característiques dels cants espirituals. Més endavant Ray Charles, contravenint irrespectuosament la tradició de reservar aquestes cançons a l’àmbit de les cerimònies religioses, els incorpora amb èxit a la música lasciva que s’interpreta en els locals nocturns. L’impacte d’aquestes formes musicals marca les evolucions posteriors de la música popular americana.
Cal destacar el paper que juguen les grans ex-colònies africanes d’influència britànica en la adopció de formes musicals del Jazz reintroduïdes a la seva cultura, i en aquests senti les característiques que hem assenyalat dels Negro Spirituals.

Una interessantíssima reflexió per part d’en Nicholas Payton, més ben dit, d’autoestima per el fet de ser Negre, de reivindicació identitària, i de distanciament dels subterfugis encara imperants. L’argumentari és per a sucar-hi pa i és el nou llegat del que en un anterior post vaig considerar com la primera generació de negres nord-americans realment lliures.

“I am not an African-American, I am a Black-American. Black, like White, is not a skin color, it’s a term of cultural identification. It has to do with how you are perceived in this world and where you fit in. Being African-American is a label, being Black has to do with acceptance. Acceptance that we dark-skinned New World descendants of Africans are beautiful in all of our shades of hue.
We did not possess a natural disdain for our skin color in Africa, we were trained to be ashamed of our Black skin right here in America. There was a time where being called Black was more of an insult than that of being called a Nigger or Colored.”

En el Festival Jazz Class Non Stop 2009, celebrat el 24 d’octubre a Barcelona, promogut per la Fundació Jazz Clàssic vàrem tenir la feliç idea de muntar la sessió matinal al voltant del ja llavors controvertit Óscar Alberdi, director del seu bussiness autodenominat oportunístament “Institut del Gospel de Barcelona” que va presentar el seu grup “Missisinger in the Heaven” format bàsicament per “esclaves” i per acabar-ho d’adobar animàven la sessió matinal destinada a les famílies per introduir els nens al mòn de la música d’arrel negre-nord-americana. Renoi quin encert! Per aquella època aquest tèrbol personatge fins i tot era capaç de vendre la moto als mitjans amb entrevistes sensacionalistes i un tant sospitoses com “El gospel te llega al alma cuando te sientes esclavo”.
Finalment avui La Vanguardia publica una noticia prou reveladora i preocupant que titula “Imputado el director del Institut del Gospel de Barcelona por vejar a menores” on diu “Óscar Alberdi presuntamente humillaba, manipulaba e incluso mantenía relaciones sexuales con alumnos. El Juzgado de Instrucción 14 de Barcelona ha imputado al director del Instituto del Gospel por presuntamente humillar, vejar, manipular, coaccionar e incluso mantener relaciones sexuales durante los últimos cuatro años con alumnos a los que daba clase, de los cuales algunos eran menores.
Según han informado fuentes judiciales a Europa Press, Óscar Alberdi convirtió su escuela en una especie de secta en la que manipulaba a los adolescentes a los que convencía de que las vejaciones a las que les obligaba eran buenas para ellos, inculcándoles un fuerte sentimiento de pertenencia al grupo, y provocando que se aislasen poco a poco de su entorno social y familiar.
El acusado organizaba su negocio con una estructura piramidal, de manera que él solamente daba clase de canto a un reducido grupo de adolescentes -las presuntas víctimas-, mientras que otros profesores de su confianza enseñaban a su vez a otros alumnos, sobre los que, en principio, no se produjeron estos abusos.
Precisamente, fueron una veintena de estos alumnos más directos quienes denunciaron a Óscar Alberdi, a partir de lo cual la policía y la magistrada del Juzgado de Instrucción 14 emprendieron sus investigaciones.
La policía investiga el estatus jurídico de la escuela que, aunque en principio es de titularidad privada, realizaba sus actividades en centros y locales cedidos por parroquias de Barcelona, llegando incluso a dar clases de canto como actividades extraescolares en algún instituto público.
La juez, que ya ha escuchado la versión de algunas víctimas, tomará declaración al resto a lo largo de la semana, y después citará también al acusado para que dé explicaciones”.
Per el be de les músiques d’arrel negre millor que tot plegat s’aclareixi el més aviat possible, que es faci justícia i es reparin els danys a les víctimes.

Quin gran concert ahir vespre de Wynton Marsalis & the Jazz at Lincoln Center Orchestra al Teatre Grec de Barcelona.
Sobre l’escenari una orquestra de joves grans mestres formada per:
Wynton Marsalis (Direcció musical, tp). Ryan Kisor, Marcus Printup i Kenny Rampton (tp). Vincent R. Gardner, Elliot Mason i Chris Crenshaw (tb). Sherman Irby (Saxs), Ted Nash (ss, as, cl), Walter Blanding (ss,ts, cl), Victor Goines (ss, ts, cl, bass cl), Joe Temperley (ss, bs, bass cl). Dan Nimmer (p), Carlos Henriquez (b), Ali Jackson (dm).

Des de les 10 en punt fins dos quarts de 12 el concert va seguir escrupulosament el programa de la Big Band al complert. El Teatre Grec estava ple de gom a gom amb un públic entès, coneixedor de la proposta musical i entregat que valorava amb saviesa els bons solos que s’anaven succeint.
És sorprenent la forma de tocar d’aquesta colla de grans músics amb una formació jazzística tant rigorossa i profunda, respectuosa amb el llegat històric i un gran nivell d’exigència, capaços de tocar de forma insuperable, amb una tècnica desbordant, en més d’un moment exhibint el seu virtuosisme, però sempre relaxats, còmodes, distesos, tocant lazy i swingant, propers al públic amb intimitat i comunicació. Aquesta manera d’estar en l’escenari, com si estèsin en un assaig amb un públic convidat, els fa diferents a les altres bandes, i penso que contribueix a crear una atmosfera especial, de tal manera que quan fan els solos, no han de demostrar res a la galeria, ho fan de la forma que els resulta més còmode i personal, per suposat, sempre tocant amb un gust musical exquisit.
Tots els solistes són d’un nivell excepcional, però per les meves preferències ahir hi van haver moments màgics i extrordinariament esplèndids en els solos de Kenny Rampton, Marcus Printup, Joe Temperley i Ted Nash. Es de destacar la secció rítmica, sempre sòlida i solvent, que conduïa a la perfecció i amb força tant a la banda, aportant color als arranjaments i assegurant el tempo, com als solistes que els donaven el drive per que es trobesin on the groove. No cal ni dir que la personalitat i discreció de’n Wynton, que sempre toca com els àngels, el fan el gran lider d’aquesta formació.
Els temes, que probablement eren creacions de’n Wynton, trobo que van ser tècnicament prou complicats, molt moderns, fins i tot algun amb aires espanyols en alguns moments (de Falla a The Tree of Freedom o Portrait of Picasso?) i no sempre del meu gust musical, però amb uns arranjaments extraordinaris i una execució per suposat magistral. El so de l’orquestra i l’empast de les seccions o del conjunt és, per el meu gust, de lo millor de tota la història d’aquesta mùsica.
Al finalitzar el concert una ovació clamorosa que va ser corresposta per un bis de’n Wynton amb la secció rítmica durant uns 20mn. Quan ja el públic del Grec dempeus el despedia amb agraïment i emotivament satisfet, en Wynton va sentir la necessitat de regalar-nos uns 10 mn més de la seva música novament acompanyat de la secció rítmica.
Wynton, nice to see you again and until the next time.