Proposo als diputats en el Parlament de Catalunya de totes les formacions polítiques acordin urgentment la proclamació solemne de “persona non grata” als deu magistrats María Emilia Casas Baamonde, Guillermo Jiménez Sánchez, Vicente Conde Martín de Hijas, Javier Delgado Barrio, Elisa Pérez Vera, Eugeni Gay Montalvo, Jorge Rodríguez-Zapata Pérez, Ramón Rodríguez Arribas, Pascual Sala Sánchez i Manuel Aragón Reyes, tots ells i elles membres del Tribunal Constitucional que extralimitant-se en les seves funcions van acceptar el recurs d’inconstitucionalitat 8045/2006 interposat per 99 diputats del “Grupo Parlamentario del Partido Popular del Congreso” i han dictat sentencia contra l’Estatut de Catalunya (Llei Orgànica 6/2006) causant danys irreparables al poble català.
Al mateix temps que exigeixin al Rei d’Espanya que desautoritzi immediatament aquesta sentència que han dictat en el seu nom i restableixi plenament l’Estatut i el Pacte Constitucional que ens ha permès viure durant el període més llarg, estable i beneficiós de la nostre història contemporània en convivència pacífica, respectuosa i solidària amb la resta de nacions i comunitats espanyoles i de la resta del món.
De forma solemne proclamem l’adhesió a l’Estatut de Catalunya aprovat en el Parlament de Catalunya i les Corts Espanyoles i referendat pel poble de Catalunya.
Com a ciutadans compromesos amb els valors democràtics, els drets col·lectius com a poble i amb la identitat nacional de Catalunya, manifestem la profunda indignació per la sentència del Tribunal Constitucional amb la convicció democràtica de què cap tribunal pot prevaldre, en cap cas, per damunt de la voluntat popular expressada pels seus representants polítics i pels ciutadans en votació.
Conscients de la rellevància històrica del fet i del moment, fem una crida als nostres amics i coneguts i a totes les persones que visiten aquest blog, a expressar democràticament i de forma pública el seu sentiment, participant a la manifestació convocada al Passeig de Gràcia de Barcelona el dissabte, 10 de juliol, a les 18 hores de la tarda.
En un país com el nostre que tant ens ha costat d’aconseguir les llibertats democràtiques, que tant que ens costa consolidar-les, aprofundir-les o fer-les avançar, rebre ara aquest homenatge institucional reconec que m’omple de satisfacció i n’estic tant cofoi que el vull compartir amb persones com tu que tafanegeu aquest Blog, aprofitant l’avinantesa per compartir algunes reflexions al respecte.
Aquest reconeixement del “Memorial Democràtic”, més enllà de lo personal, és un homenatge a tots els que varem lluitar per les llibertats democràtiques contra la dictadura franquista. Aquest reconeixement s’ha fet als 32 anys d’haver aprobat la Constitució, amb un govern d’esquerres a Catalunya, quan moltes persones que l’haurien d’haver rebut ja ens han deixat, i amb sordina no fos cas de que la dreta ibèrica es molestés per l’homenatge mentre beatifiquen els seus màrtirs que justament van lluitar contra la Generalitat de Catalunya i la Segona República espanyola.
En un moment com ara de retorn a les essències més reaccionàries de la història de la Pell de brau en què som escarniats amb l’erosió de les llibertats de les classes treballadores, de l’abandonament de valors estructurants com la solidaritat, el pacifisme, el respecte a les diferències, l’alarmant augment de la violència, les agressions sobre les dones i l’augment de la pobresa, les agressions al medi ambient,… Davant aquesta ofensiva dels grups dominants i sense escrúpols que han manat pràcticament sempre convé seguir essent valents i plantar-os-li cara. Per part dels sectors socials progresistes certament passem des de ja fa temps per una època de vaques flaques en quan a lideratge, intel·ligència i honestedat dels governants polítics, certament en el seu lloc si han instal·lat molts aprofitats i oportunistes amb ben poques llumns, però ara les coses no van per filar tant prim, en els propers dos anys probablement ens estem jugant moltes conquestes que hem fet des de l’enderrocament de la Dictadura franquista, i qualsevol patinada ens costarà un ronyó.
Col·lega, tornem a lluitar que hem de tornar a vèncer: Democràcia, Pau i Solidaritat!
Estic convençut de que tenim altres necessitats molt més importants i prioritàries que aquest projecte elitista. A què ve ara fer una despesa tant desproporcionada, inoportuna, innecessària, improductiva i ofensiva de la sensibilitat social?
Ara més que mai, el poc que tenim (a nivel de recursos econòmics evidentment) l’hem d’administrar en allò que més necessitem els ciutadans, tots nosaltres, i encara més els que tenen més necessitats bàsiques sense cobrir. Per tant: més despesa social, més inversió en actuacions que millorin els serveis a les persones, més recursos que contribueixin a millorar les expectatives de feina i millorar les possibilitats de formar-se les persones, sobretot les que tenen més dèficits formatius, però també en alló que podem descollar, i per suposat molta més solidaritat amb la gent més colpejada per la greu crisi econòmica que només acaba de començar. Tant inconscient és el consistori de que pitjor no podem estar?
Davant aquesta situació penso francament que caldria considerar com greu delicte social, i per tant hauria de ser objecte de judici, la decisió empresa per el Batlle de la Ciutat i l’equip de regidors que li ha donat suport de despilfarrar els recursos municipals no tant sols en un projecte ofensivament innecessari, si no de publicitar-lo amb una campanya d’intoxicació ciutadana digna d’una tirania il·lustrada. Prou bestieses com aquesta i que la paguin! No ens cau una multa quan fem una infracció? Doncs ara l’han feta aquests galifardeus, i ben grossa!
Es molt senzill votar, ho pots fer per Internet entrant a la pagina següent i escollint la institució que ja té les teves dades personals: votació consulta diagonal.
Si el recordat “Tito Diagonal” aixequés el cap segur que els hi faria una bona paròdia, però jo soc d’un altre pasta i tinc més mala llet: proposo que no els deixem ni respirar, que no es mereixen ni una mica de l’aire contaminat de Barcelona que encara tenim.
Sempre he pensat que la democràcia és una d’aquelles coses que hem de vetllar entre tots plegats per que no es malmetin les conquestes que fet generació darrera generació i a més a més actuar constantment i sense defallir per aprofundir-la en tot allò que puguem. Doncs justament ara és un d’aquells moments en que la “dreta espanyola” (calaix de sastre on hi caben tots aquells que defensen els valors més retrògrads, reaccionaris i corruptes de la nostre pell de brau) vol recuperar el seu domini i està tractant d’esquifir la democràcia tant com pugui. En aquest sentit el procés judicial iniciat contra el Jutge Baltasar Garzón pel sol fet d’obrir una investigació sobre els crims del franquisme, sens cap mena de dubte, és una provocació de la dreta a la democràcia i ho penso bàsicament per dues qüestions:
En primer lloc per que la reparació de la memòria històrica sobre les víctimes del règim franquista és un exercici de dret que cal fer per recuperar la veritable història del nostre poble i retornar la dignitat a les persones assassinades i ultratjades per haver exercit els seus drets i deures democràtics democràticament.
En segon lloc per que es inacceptable que unes organitzacions d’ideologia nazi encara estiguin permeses i puguin impedir l’inici d’investigacions sobre els crims que elles mateixes van cometre contra el poble durant la dictadura franquista.
En conseqüència en defensa de la democràcia catalana, espanyola i europea proposo aturar immediatament tots els procediments iniciats contra el Jutge Garzón, iniciar novament les investigacions que calgui sobre els crims del franquisme i dissoldre, prohibir i perseguir tota mena d’organització d’ideologia nazi i franquista.
“Sometimes I feel like a Motherless child” és un d’aquells temes commovedors que quan el sents atreu fortament l’atenció, quedes emotivament impressionat i acabes escoltant-lo. És llavors, quan realment l’escoltes atentament, que el seu colpidor i fàcilment comprensible missatge et fa descobrir la profunditat de la història que explica la cançó i et permet comprendre el gran patiment del poble negre afronortamericà.
Tot i que el tema està considerat com un negro espiritual tradicional, hi ha estudis que demostren que ja es cantava als inicis del segle XVIII. Com moltes d’altres cançons populars “paganes” fou recollida en el repertori de les esglésies evangelistes que a partir de l’abolició de l’esclavatge van anar proliferant, de tal manera que la cançó cap a mitjans del segle XIX ja era àmpliament coneguda i cantada habitualment en les esglésies, d’aquí que finalment hagi passat a ser considerada un gospel. La lletra original de la cançó explica el sentiment d’orfe d’un nen o nena negre que ha estat arrencat de la seva mare i venut a algú altre. Aquest drama tant generalitzat en l’època feia que la cançó fos sentida com una història personal o molt propera entre la comunitat negre.
En el text de la cançó s’utilitza repetidament la noció “sometimes” quan en realitat es tracta d’un destí definitiu i irreversible, els analistes consideren que el recurs a aquesta figura és representativa de la psicologia de l’esperança de l’esclau negre, de la resignació en que havia de viure per la impotència de poder transformar-la. El nen diu: em sento orfe però no sempre, tant sols “de vegades”.
Però a la vegada el text té un sentit figuratiu i assimila aquest drama personal al col·lectiu pel fet d’haver estat arrencats de la seva mare Àfrica, deportats al Continent Americà, venuts com esclaus i ser tractats com animals. Lògicament de nou l’esperança de poder retornar algun dia a la seva terra (“A long way from home, true believer”).
Segons l’”Anthologie des grilles de jazz” l’estructura de la cançó en les versions jazzístiques varia entre 10 o 15 compassos, depenent de si es toca tant sols el tema principal que és de 10 compassos o be si afegeix un compas i a continuació es repeteixen els quatre darrers compassos del tema. La tonalitat de referència és Fm.
A continuació el text segons la versió de INGEB :
|: Sometimes I feel
Like a motherless child :|
Sometimes I feel
Like a motherless child
|: A Long Way From Home :|
True Believer
|: A Long Way From Home :|
|: Sometimes I feel
Like a motherless child
Sometimes I feel
Like a motherless child :|
|: Sometimes I wish I could fly,
Like a bird up in the sky :|
Sometimes I wish I could fly,
Like a bird in the sky
Little closer to home
|: Motherless children
Have a real hard time :|
Motherless children
Have a such a real hard time
So long so long so long
|: Sometimes I feel
Like a motherless child :|
Sometimes I feel
Like a motherless child
So far away
|: Sometimes I feel
Like freedom is near :|
Sometimes I feel
Like freedom is near
But we’re so far away
|: Sometimes I feel
Like it’s close at hand :|
Sometimes I feel
Like the freedom is near
But we’re so far from home
|: Sometimes, sometimes, |
Sometimes
|: So far, so far, so far, :|
So far Mama from you, so far
A continuació la magistral interpretació de Louis Pops Armstrong sobre un arranjament impecable de Sy Oliver que es va publicar en el “Louis and the Good Book”:
Aquesta cançò popular negra afroamericana, cap l’any 1933 o 1935, la va utilitzar George Gershwin per escriure “Summertime” el tema principal de l’opera “Porgy and Bess” en la que pretenia descriure idíl·licament una història d’amor entre una dòcil parella de negres, el contrafet Porgy i la exuberant i bella Bess (a la qual li anava al darrera el propietari de l’adrogueria on hi treballava, o sigui racisme amanit d’assetjament sexual en el treball). Evidentment era una bonica història adreçada al públic benestant blanc. La lletra és de DuBose Heyward que té la virtut de transformar la trista cançó original d’un nen o nena orfa com a figura per denunciar el racisme, en una bucòlica cançó de bressol que canta la mare (la Bess) al seu nadó. La lletra no pot ser més banal i cursi:
“Summertime,
And the livin’ is easy
Fish are jumpin’
And the cotton is high
Your daddy’s rich
And your mamma’s good lookin’
So hush little baby
Don’t you cry
One of these mornings
You’re going to rise up singing
Then you’ll spread your wings
And you’ll take to the sky
But till that morning
There’s a’nothing can harm you
With daddy and mamma standing by
Summertime,
And the livin’ is easy
Fish are jumpin’
And the cotton is high
Your daddy’s rich
And your mamma’s good lookin’
So hush little baby
Don’t you cry”
“Summertime” ja té una estructura estandaritzada de 16ABAC (sovint considerada 16AB segons com es miri) més còmode que la original de “Motherless child”.
Trobo que aquesta última història de l’apropiació d’elements de la cultura popular negre per part de la cultura benestant i poderosa nortamericana, blanca off course, ha estat una constant en la història de la música negre afronortamericana, i ens retorna a la versió original “Motherless child” (orfes de la mare Àfrica) si be en aquest cas, els orfes són els fills culturals.
Una vegada més la resignació, aquest plagio humiliant en lloc d’haver provocat la indignació va ser admés o si més no els músics negres van interpretar “Summertime” com si rés haguera passat (bussiness is bussiness), un exemple pot ser la versió de Mahalia Jackson que enllaço a continuació en que ella, que havia cantat des de ben petita la versió original de “Motherless child” i sabia el que representava, en aquesta interpretació l’enllaça magistralment amb “Summertime” certament de forma commovedora:
Simplement m’agrada! Màxima simplicitat, missatge clar, contundent, lògic i fàcil de recordar, gràficament impecable (tant sols li sobra el logotip de la Corona). No cal dir res més: parlar menys i actuar decididament sense defallir.
És un dels missatges amb més força expressiva que recordo haver vist mai. Me’l va descobrir ara fa pocs dies la Doris. L’Aleix em va explicar el seu origen que és molt interessant. Aquest cartell formava part d’una campanya publicitaria del Ministry of Information per motivar a la població britànica a l’inici de la Segona Guerra Mundial amb la imminent amenaça d’una invasió nazi del Regne Unit. Justament aquest cartell es per a mi el més reeixit de la sèrie tot i que no es va arribar a utilitzar mai. Recentment, l’any 2000, el van descobrir en una llibreria de vell de London i des de llavors s’ha utilitzat abastament en campanyes de motivació organitzacional.
Trobo que és un missatge molt adient per aquests moments tant adversos que estem travessant col·lectivament. Ara cal recuperar la il·lusió, l’autoestima, el coratge, la felicitat, … No ens podem permetre deixar-nos contagiar per les idees negatives que cultiven els sectors més reaccionaris, furgant en l’adversitat per fer-nos creure que tot s’enfonsa, i sobretot que nosaltres en som els culpables, però, això sí, que aviat ens donaran l’oportunitat de resoldre-ho tot votant els seus representants. És la campanya de marketing pel retorn de la dreta al poder.
Certament les coses van malament, feia molts anys que probablement no anaven tant malament però això sí que ara ens toca solucionar-ho a tots plegats, com més aviat millor, i no ho podem delegar a ningú altre que ho faci per nosaltres. Em de socialitzar la situació per transformar-la i això no es gens fàcil en uns moments de tendències predominants negatives: retrocés dels valors, les llibertats, lo econòmic (en els negocis per suposat, però sobretot per que es destrueixen llocs de treball), les relacions socials, les llibertats, la solidaritat (el treball és fonamental per redistribuir més o menys equitativament les rendes, i la democràcia es fonamenta en la justícia social), …
Però no ens podem deixar contagiar per aquestes malures, no podem perdre la calma, li hem d’anar fotent, tranquils, però constants, sense defallir i sense descans.
“Keep calm and carry on”: anem fent que tard o d’hora tornarem a guanyar! Qui ho posa en dubte?
Per recomanació de l’amic Frederic Sànchez Juliachs crec que té un gran interès la tertúlia econòmica del dia 12/02/2010 a “Els matins” de TV3.
Es pot trobar per parts en els següents enllaços: Tertúlia econòmica 1a part i Tertúlia econòmica 2a part. Per el seu interès especial em remeto a la tercera part d’aquesta tertúlia en la qual els quatre tertulians proposen, cada un d’ells, 3 mesures.
Anton Costas, Catedràtic de Política Econòmica, UB:
Informació objectiva i transparent de la situació.
Mesures a curt (ocupació) i mig (dèficit fiscal)
Reestructuració de la despesa pública (especialment obres)
Alfred Pastor, professor d’Economia, IESE:
Congelació salarial dels funcionaris
Reestructuració del Gabinet
Consolidar les mesures sobre les pensions
Josep Oliver, Catedràtic d’Economia, UAB:
Recuperar competitivitat:(reduir costos laborals per unitat de producte)
Contenir despesa publica corrent
Política de subsidi d’atur directament vinculada a la formació
Santiago Niño, Catedràtic d’Estructura Econòmica, U. Ramon Llull:
Sanejament dels actius finacers
“Gastar be”
Reforma fiscal (eliminació de la imposició directe): impost sobre la despesa i amnistia fiscal
Hores d’ara a ningú li sorprèn els comportaments de José María Aznar. Des de que és home públic ha donat repetides mostres de dèspota, autoritari, prepotent i xulo d’opereta de tres rals.
El que motiva la meva reflexió són els fets del dijous 17 d’abril a la Universidad de Oviedo en què aquest personatge va adreçar-se als estudiants que hi eren aplegats amb el gest que mostra la foto adjunta.
És vergonyós que tinguem en portada de tots els mitjans de comunicació aquesta foto. Segons la ideologia del mitjà la presenten com un exemple a seguir, com un gest heroic, com una mostra del que es mereix el Govern,…? No ens hauria d’indignar a tots plegats que algú entengui la dialèctica d’aquesta manera? Aquesta dialèctica té els mateixos genomes que la “dialéctica de los puños y las pistolas”!
Des del meu punt de vista considero que és un gest masclista, un atropello, una humiliació, una vexació, amb clares connotacions de violació sexual a tothom (homes, dones, joves i grans) que d’entrada desqualifica a qui el fa, amb l’agreujant de què si el gest el fa un ex-president d’Estat considero que el delicte és molt greu, si més no pel seu impacte.
Aquest personatge no ha entès que més enllà de les ideologies, les creences, les afinitats o les discrepàncies, hi ha una democràcia que tots respectem i tractem d’aprofundir, i això vol dir que respectem a tothom, evidentment també els nostres contrincants. La democràcia sobretot és una cultura fonamentada en valors profunds, entre ells la tolerància, però justament pel profund respecte que mereix la nostra cultura democràtica no podem tolerar que ningú, sigui qui sigui, la posi en qüestió, l’atropelli i se’n en burli.
És vergonyós que haguem tingut com a President aquest impresentable! Doncs que l’empurin caram, que per molt menys a d’altres els ha tocat pagar molt més!
I que l’expatriïn ben lluny, no es mereix viure entre nosaltres! I entre les penes que proposo imposar-li és la de recitar durant la resta dels seus dies la “Vaca suïssa” del nostre poeta Pere Quart que diu així:
Quan jo m’esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s’ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l’ànima d’esclau.
A mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l’he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me’n desencamini
la llepolia d’un manat d’alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet.
=================================================
També per purgar el seu crim del 2002 quan va recitar les darreres estrofes del poema “Exili“, del llibre de recopilacions “El vendaval” (1988) de Pere Gimferrer (Barcelona, 1945)
Clavats a la paret, el signe Rossinyol,
el signe Cadarnera, noms d’un batec, d’un crit,
o l’Estornell, el passatger dels boscos,
una claror d’imatges en un moment verbal:
la llum en simulacre, el so del mot fet mot. Hem dit la tarda groga
o la caputxa de l’hivern, la conca
de plom del riu que esmola el glaç del cel,
la desafecció del mot i el món visible:
diem mots, però no diem el món. Impur, el vespre ens crida
amb un penell de llum al cel estrangulat de vermelleses,
la cacera dels signes i dels mots falconers.
I ni tan sols de signes vivim:
del so dels signes,
no la vida del mot,
sinó la pell del so.
L’entelament del món
a l’obaga dels mots…
